divendres, 21 de setembre de 2007

PLENS DE PLE

Va ser molt llarg. Més de quatre hores de Ple son moltes hores, potser un dels mes llargs del present mandat i segurament de tots els mandats anteriors. Fins i tot el representant del PP, Jose Oviedo, es va permetre diverses llicencies per “denunciar” aquell allau de paraules, de mocions,de rectificacions i de temps –era el seu aniversari i segons en va dir l’estaven esperant, mal dia per complir anys , vaig pensar -.

El fet, però es que molts van sortir més que contents d’aquesta marató. I jo un d’ells. I vaig sortir content per diferents motius:

Un per la coherència de les diferents intervencions que, si més no, van deixar a cadascun al seu lloc, aclarint posicionaments i perfils d’on aniran els trets a partir d’ara. Un altre perquè vaig veure voluntats d’enteniment i de coincidències entre els diferents grups (fixeu-vos que dic “voluntats”), i que em permet pensar que s’ha deixat enrere un mandat presidit per la prepotència que atorga una majoria mal portada i que ratllava, a voltes, l’escarni del contrari. Això s’acabat. Ara cal lluitar el vot, ara cal saber negociar, ara cal saber concedir i empènyer, ara cal fer política de veritat.

I l’últim dels motius pel que vaig sortir satisfet del Ple, es, al meu parer, la intenció –esperem que sincera – de tots els grups per desbloquejar situacions que fins ara eren, i de fet son, el principal motiu que destorbava reconduir amb pau i serenitat les iniciatives cap un model de ciutat concret. Em refereixo als temes de l’aigua i clavegueram i el de Muntanyans II.

No sé com ho veuen els demes, com ho veieu vosaltres, però crec que anem pel bon camí per el be comú. Per mi sempre ha estat imprescindible que tots plegats entenguéssim la necessitat de portar a terme un element tant bàsic en democràcia : parlar i parlar.

Ara parlarem. I espero que parlem tots, no uns sols, i aquells que vulguin desmarcar-se per qüestions personalistes, per disciplina de partit o bé presoners de les seves paraules, que assumeixin la seva responsabilitat i facin la guerra pel seu costat.

Posicions de bon “rotllo” (paraula molt repetida en el Ple d’ahir a la nit) és el que ens cal. De res ha de servir, a partir d’ara, intentar fer malabarismes polítics desviant les intencions de mocions que son clares i que van dirigides al consens general, quedant-se retratat, aquell que ho faci, davant d’uns ciutadans i ciutadanes que, com ahir, omplien la sala de Plens i que van començar amb dubtes i van sortir (els que vam aguantar fins a la fi) amb un mig somriure als llavis i molt PLENS DE PLE

dilluns, 3 de setembre de 2007

ACÍ, A SANT LLORENÇ DE SAVALL


Ací, voltat d’infants que no paren ni un sol moment (d’on trauran les “piles” aquests nans?), que sí ara la piscina, que si ara volen menjar, que si ara volen córrer muntanya amunt i muntanya avall, on els seus somriures son part de la quotidianitat i on les muntanyes son les protagonistes de tot el que ens envolta.

Ací els sorolls es transformen en agradables sons que ara estan i ara desapareixen com per art de màgia. Ací assegut, tot escoltant , a la llunyania, la musica que em fa viure més intensament aquests pocs dies de festa –Mozart, sempre l’inevitable Mozart, amb els seus càntics que em diuen que tot pot anar sempre millor -. Ací, al costat d’aquest gos que, segons diuen els meus familiars, els cuida i fa feliços als nens, tot es diferent i et permet repassar moltes coses del que has deixat al darrera.

Des de Sant Llorenç de Savall, envoltat d’arbres sembla que tot estigui molt lluny. Els problemes s’allunyen –malgrat estiguin presents -, els llibres semblen diferents ja que la seva lectura es molt més ràpida i, per tant, amena; el que allà sembla molt important aquí es relativitza, el que allà sembla que mai tindrà solució, ací saps que cal continuar, que aturar-se es una ximpleria i, com ara el meu fill a perdut la por a la piscina, nosaltres hem de perdre la por a treballar amb les idees que per alguns poden semblar innecessàries o incoherents. Res no es res, i el tot deixa de ser-ho.

Quatre dies per disfrutar, per pensar, per viure diferent, per aprendre.

Ací, a Sant Llorenç de Savall, el mon gira massa ràpidament.

RECUPERAR LA CONFIANÇA

Recordo que abans d’iniciar la darrera campanya electoral, tant l’Agrupació, en nom de tot el grup, com el que subscriu a nivell personal, vam escriure unes ratlles tot parlant de la preocupació que manteníem en aquell moment per el que consideràvem una pèrdua de confiança, no ja amb els polítics – què també - , sinó cap a la institució pública més propera als ciutadans. No sé si allò va caure en sac trencat a tots els partits, o bé si algun d’ells va prendre nota per tal de pal·liar aquest greu problema en un futur proper.

Però el que en aquests moments està vivint la ciutat de Torredembarra és tot el contrari del que en aquell moment nosaltres demanàvem a tots els polítics amb responsabilitat: retornar la confiança amb l’Ajuntament.

Estic segur que cap dels polítics nous vinguts a la Casa de la Vila, té una responsabilitat directa amb aquest sentiment de llunyania de l’ institució vers al ciutadà, però si que hi han uns altres que van consentir aquest fet i que, al meu humil parer, ara estan augmentant.

Si us heu fixa’t – només cal donar un tomb i xerrar amb veïns i veïnes de tots els barris i de diferents condicions socials -, hi ha un desànim generalitzat a la ciutat per molts fets que han anat succeint, i d’altres que ja semblant endèmics, i que son molt propers a la ciutadania. Per una banda, no només encara està viu un profund malestar per les males formes en que és van aprovar alguns projectes, sinó que més a més, amb les pluges dels darrers dies, s’ha vist que estaven mal fetes o fetes amb despropòsits imperdonables. Ara ja no només ens preocupa poder caure tot caminat pel carrer Antoni Roig – encara hi ha gent que s’entrebanca amb les rajoles -, sinó que, més a més, els veïns de la Plaça s’han de preocupar de si plou o no per mantenir secs els seus negocis i les seves vivendes.

A això li hem d’afegir la inundació del pavelló esportiu. El parquet a fer punyetes. Una de les obres que haurien de ser emblemàtiques resulta que no es van resoldre bé, i que quan ha plogut, s’han vist tots els defectes que alguns ja denunciàvem el dia de la seva presentació a la ciutat sota el que alguns denominaven l’obra que seria enveja de tothom.

També cal fer menció a l’obra de Marítima Nord, on s’està acabant de construir un pas soterrat que ja es va inundar dies abans de la “gran” turmenta del dia 14.

Després hi hem d’afegir que la brutícia dels carrers segueix exactament igual. Que hi ha multituds de fanals en mal estat amb el corresponent perill que això comporta. Que hi ha carrers que segueixen sense asfaltar a llocs tant emblemàtics com els Munts – per posar un exemple -. Què hi ha una Associació de veïns que fa mesos que demana la retirada d’un camió abandonat al seu barri sense que ningú els escolti –concretament al Racó Romà just al costat de les runes romanes (hi ha fins i tot que ha apostat perquè formi part de dites runes)-. Què hi ha llocs on els vianants no disposen d’un pas zebra en zones tant perilloses com a l’antiga N-340 a l’alçada d’uns coneguts supermercats – malgrat s’hagin instal·lat unes noves parades de bus i poder així facilitar l’accés als seus usuaris -.

La llista podria ser molt llarga, massa llarga.

Però existeixen altres motius, més polítics si voleu, que fan que la ciutadania s’allunyi dels consistori: ningú encara ha sortit a explicar en que consisteix el programa del nou govern, ningú sap encara, ni oficial ni confidencialment, quines seran les noves polítiques què és portaran a terme a la present legislatura. Ningú sap encara com pensen – si és que ho pensen - fomentar la participació dels veïns en el dia a dia, ningú ens a explicat encara com volen portar el programa destinat a persones grans, a persones discapacitades, a la dona, a l’atenció dels infants. Ningú ens ha dit com volen impulsar i fomentar l’activitat cultural, esportiva i social. Ningú ens ha dit encara que volen fer en el terreny de promoció turística i comercial.

Tornem a tenir una nova llarga llista, massa llarga.

Potser ja va sent hora de posar-nos a treballar seriosament. Cadascú amb la responsabilitat que els ciutadans li van atorgar en les darreres eleccions. Uns des del Govern, assumint la màxima responsabilitat de portar a bon port a la ciutat; els altres des de l’oposició assumint la seva part de co-responsabilitat fiscalitzant i actuant allà on el govern no volguí o no pugui arribar.

Cal obrir el curs polític amb un nou impuls per tal de conquerir la confiança perduda i allunyar el sentiment de pessimista existent a l’actualitat.