divendres, 29 de febrer de 2008

SENTIT COMÚ

Publicat a SOM-HI, febrer 2008


Fa quasi un mes que el Ple de l’Ajuntament va aprovar la concessió de l’aigua i el tema encara esta present tant al carrer com als diaris i també a la justícia. Volem agrair les mostres de suport que els membre de l’AGRUPACIÓ hem rebut per part de molts veïns i veïnes per la nostra tasca a l’hora de tenir el sentit comú de, per una banda, desencallar un tema llarg i angoixós per la ciutadania a la vegada que costos econòmicament, i per un altra, el compromís negociat amb el Govern local per donar una sortida al mal estat del paviment del carrer Antoni Roig i la Plaça de la Font.

Han estat moltes les persones que ens han preguntat com serà el procés decisori per tirar endavant aquest compromís. Naturalment existeixen diverses formules, però la base principal es aconseguir l’acord majoritari dels afectats per realitzar o no dita reforma. L’AGRUPACIÓ aposta per una trobada per aconseguir un consens ample de veïns i comerciants juntament amb les forces polítiques representades a l’Ajuntament, i que vulguin tirar endavant aquesta proposta. El següent pas, si s’aprovés l’anterior, seria anomenar una representació dels afectats i polítics per marcar els terminis, tipus i temps per l’execució de l’obra, un obra que al nostra parer s’ha de fer, també, sota la supervisió dels representants veïnals escollits a l’anterior trobada. Nosaltres no estem, ni molt menys, tancats a estudiar noves formules que puguin sortir del debat, sempre i quan aquestes segueixin donant el protagonisme als afectats, qüestió que per nosaltres es innegociable i que garanteix la plena transparència i participació. A partir d’aquí, només ens queda treballar per seguir aconseguint allò que al nostre parer es bo per Torredembarra, fet aquest darrer que no en tenim l’exclusiva, com tampoc la te cap altra partit del consistori.

Però al llarg d’aquest mes transcorregut, també hem viscut una mena d’intent de frustrar la decisió democràtica del plenari mitjançant missatges del tot distorsionats i amb petites subtilesa que volen posar en dubte el nostre treball i el que considerem “bona feina” en aquesta assumpte. Nosaltres, l’AGRUPACIÓ, hem aconseguit un èxit molt important per a la ciutadania que va llençar, al nostre criteri amb tota la raó del mon, el crit de protesta contra una decisió que va ser del tot impopular i imposada per un govern en majoria i sense cap mena d’oposició, ni d’uns ni d’altres. La política és negociació, és debat i és aconseguir objectius que beneficiïn a una ample majoria. La política, al nostra parer, no passa per aconseguir per altres medis allò que s’ha estat incapaç d’aconseguir amb el diàleg i el convenciment del contrari. No diem que no s’hagin d’utilitzar altres mecanismes que tots tenim a l’abast, però el més important es fer un bon servei a la comunitat i més, encara, si tens raons socials i polítiques suficients per creure amb la força de la raó i de la negociació.

En política no tot val per aconseguir objectius personals. No cal, en política, rabietes - com a criatures -, quan algun col•lectiu o persona, pensa o actua de manera diferent, no cal calmar les frustracions amb insinuacions sense fonament i donar pals de cec a tot el que és mou –tant criticat en el seu dia per la mateixa persona què ara ho fa a dreta i a esquerra - , a la vegada que ens estalviem, tots plegats, un espectacle que en res ajuda a la bona entesa i l’avenç de la ciutat.

dimecres, 27 de febrer de 2008

OBRIM PAS AL TEATRE MUNICIPAL.....


Foto: El fantasma del Castillo


Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.



J. M. Serrat (otro titiretero)

QUINA SORPRESA MÉS AGRADABLE


.

Gràcies amic Fantasma, moltes gràcies, més que per la caricatura en si, que també, pel teu comentari sobre la meva persona.

De veritat : M’has fet posar vermell.

Ja saps que malgrat algunes petites discrepàncies en lo general, en el cas de la nostra ciutat hem coincidit en moltes coses, tenim en comú el sentiment de formar part d’una comunitat que ens agrada i en la que creiem. Tenim en comú les ganes de millorar allò que creiem què està mal fet i què és pot solucionar. Tenim en comú l’estimació cap el que sentim nostre: les platges, els arbres (¡), els carrers, i en definitiva, la gent . Ah, i també la sort de poder escoltar La Flauta Màgica, Don Giovanni o el Rèquiem mentre preparem suculents suquets de peix....

Som i serem criticats per aquells que no entenen que la política es fer un servei a la comunitat, amb els nostres defectes, amb encerts i amb errors. Tenim en contra aquells que només busquen la confrontació sense dir ni proposar cap solució. Tenim en contra aquells què és creuen amb el poder la veritat absoluta, aquells que no volen ni saben ser tolerants ni amb ells mateixos.

També t’haig de dir què el cafè s’està refredant, però també avançar-te que tenim intenció de fer un cafè setmanal o mensual a través de les ones (ja saps el “mono a l’escarxofa”)...et mantindré informat.

Gràcies de nou amic fantasma.

dilluns, 18 de febrer de 2008

ELECCIONS-08

Estem a les portes d’unes noves eleccions generals . L’Agrupació s’ho mira Però no vol dir que estiguem distants ni que ens deixin d’interessar. Com ja sabeu, l’Agrupació la formem gent de diferents formes d’entendre la política. Sempre ho hem dit, hi ha gent de dretes, de centre, nacionalistes, d’esquerres. En fi que tenim un bon ventall d’idees. Per tant deixeu-me que us doni la meva opinió personal sobre el que veig d’aquesta pre-campanya.

Per un cantó felicitar a l’amic Lluis Sunyer per encapçalar les llistes d’Iniciativa per Tarragona i desitjar-li tota la sort del mon. A més, en Lluis es de La Torre i sempre fa patxoca això de tenir un Diputat al Congrés del lloc on un ha nascut o hi viu.

Al marge d’aquest fet, voldria reflectir el que al meu criteri què aquestes eleccions son primordialment un nou pols entre dos conceptes de país i de forma de fer i actuar.

Per un cantó un aspirant a la presidència que ve representant a una dreta que ha jugat a crispar tot el que ha pogut i encara més. No hi ha hagut propostes socials per part seva en tota la legislatura: més que proposar el que valia era discutir fes el que es fes i fos com fos. S’han centrat tant en temes que podien donar redits electorals a la resta de l’Estat (atacs frontals a l’Estatut, i per tant tot el que representa, i el terrorisme) que es van oblidar de parlar d’allò que preocupa, i molt, als ciutadans de peu. Ara sembla que ja no se’n recordin de tot això i sembla que vulguin tirar pel dret i alçar una senyera que difícilment se’ls hi pot creure desprès dels seus darrers anys al Govern de L’Estat: llibertat. Aquesta paraula tant bonica, perdoni que els hi digui, però sentida per la veu d’uns quants membres d’aquest partit fa mal d’orella. És un concepte que en el fons no deixa d’esser pura demagògia i que costa i molt d’empassar quan aquest mateix partit posa al damunt de la taula del Constitucional temes tant relacionats amb les llibertats individuals com la Llei d’Igualtat, i col•lectives com l’ Estatut de Catalunya. És més, els sectors més oberts i, per tant, contraris a tota aquesta política de l’enfrontament per què sí, han estat exclosos de les seves llistes, i aquells dirigents que podien consolidar una dreta que, com dèiem durant la transició, fos intel•ligent, s’han anat apartant ( Piqué)o bé han estat apartats (Gallardón). El joc queda en mans de dos homes forts que estan, ara per ara, amagats durant la pre-campanya i que no vol dir res més que en el fons és saben representants d’una dreta que no es volguda ni té llaços de simpatia amb la majoria de la població: Zaplana y Acebes. Naturalment el joc els hi pot sortir be.

Per què?

Dons primordialment per les enormes errades d’un Govern que ha aconseguit que tinguem la mosca darrera l’orella i que en els temes que més toquen al ciutadà (salaris, atur, infraestructures, etc...) hagin estat portats des d’una lògica més aviat contrària a la que molta gent esperava. No crec que totes les crítiques hagin estat encertades i, naturalment, moltes no s’aguanten per enlloc i algunes d’elles (també des de Catalunya) son més el resultat d’unes ferides electorals que no pas del seny que caldria esperar. No podem pas estar contents de l’actual govern en moltes coses, però sincerament, dubto que avui dia hi haguí una millor alternativa a nivell d’Estat. D’aquí uns anys ja veurem.

Naturalment tothom es lliure de pensar el que vulgui sobre aquest fet, faltaria més.

Ara ens esperen uns debats que han costat suor, i segurament seran molt significatius de cara els propers resultats electorals, però en consciencia penso que, com he dit a l’inicià aquest escrit, el que està en joc es un model de fer política i una concepció de l’Estat. Per uns millor el que representa el PP per altres el que representa el PSOE, tots dos partits amb una història i una forma d’entendre i lluitar per la llibertat –aquest cop paraula dita en tots els sentits -de forma ben diferent.

He de dir també, que en conjunt, segueixo pensant que la classe política actual no està a l’alçada de la societat i que el més preocupant segueix sent la divisió entre el poder polític i la ciutadania. No hi ha manera de que siguem capaços de trobar entre tots la formula per què la vida política sigui molt més engrescadora i per tant més simpàtica a ulls de la població. Se’ns fa carregosa, difícil d’entendre i és decebedora. Es molt possible que a curt o a mig plaç, ens plantegem nous models de partits, més inter-conectats amb els moviments socials i més arrelats a la gent. Em consta que ja hi ha grups d’intel•lectuals que fa temps que estan debatin el tema, no només a Catalunya i/o a Espanya, sinó també a Itàlia, França i d’altres països, curiosament tots ells lligats als sectors més progressistes de l’esquerra europea. Naturalment es un tema molt complex, però el meu humil parer es què actualment no tenim cap règim polític que sigui millor que la democràcia i per tant no hi ha cap alternativa política a un concepte polític arrelat i del què difícilment es deslliuraran els que ostenten el poder. Estareu amb mi, que els models alternatius al sistema democràtic occidental, han fracassat del tot i que ara per ara no som capaços de trobar noves idees que siguin capaces d’engrescar a aquells que estan descontents amb l’actual sistema.

dimecres, 13 de febrer de 2008

BENVINGUT...




Acaba de néixer un nou i molt interessant blogs a Torredembarra dedicada a la temàtica del mon homosexual/Gay. El meu amic Juan ha tingut la gran idea d’obrir una pàgina per el debat i el comentari sobre un tema que durant molts anys ha estat malvadament amagat i soterrat per a les ments ben pensants i reaccionaries. Vull donar la benvinguda a aquest nou blocaire i espero que altres membres d’aquest espai lúdic-informatiu, s’afegeixin a promocionar la pàgina i a participar activament per fer d’allò que es normal, la normalitat quotidiana a La Torre i altres indrets.. Felicitats Juan per la teva iniciativa.

L'adreça es:

http://www.lacoctelera.com/torredembarra-gay

divendres, 8 de febrer de 2008

MOLTES GRÀCIES

Vull agrair, de tot cor, totes les mostres de solidaritat que he rebut aquests dies mitjançant el blogs, per telèfon o bé per e-mail. Us vull donar una abraçada ben forta a tots i dir-vos que sempre em tindreu al vostre costat. Gràcies, moltes gràcies

Jordi Solé

dimecres, 6 de febrer de 2008

FINS AVIAT PARE


Encara avui, quan penso amb tu, sento al rostre l’aire perfumat de primavera quan em portaves a donar un volt pujat a la bicicleta que tu conduïes suament pels carrers de Mollet. Jo, recordes, pare, anava assegut a una cadireta que t’havies instal•lat just al davant teu, a la “barra”, per poder estar ben junts tots dos. El sol ens il•luminava la cara i veiem caure “els angelets” que deixaven anar el Plàtans de la Rambla, tot anunciant l’arribada del bon temps. Desprès anàvem a l’Ateneu a prendre uns muscles amb llimona, o bé anàvem a Can Pantiquet a berenar o a Cal Pinyonaire a passar la tarda....

Encara avui, quan penso amb tu, veig els teus ulls blaus com el cel, amb la teva mirada tendra i joiosa, amb la mirada d’un pare que perdona qualsevol cosa, que estima qualsevol cosa que el seu fill hagi fet. Anava amb tu a tot arreu i em portaves a tot arreu amb l’orgull que jo he sentit anys després per, senzillament, haver estat el teu fill.

No saps pare, com m’hagués agrada’t ser el teu amic de joventut. No saps pare, com m’hagués agradat ser jo qui rametes aquells centres que tu feies des de la banda esquerra i marcar un gol que em permetés anar corrent a abraçar-te amb la força que ho fet durant tants d’anys. No saps, pare, l’enveja que tinc d’aquells que van compartir amb tu els anys de forner, quan portaves els sacs de pa a l’esquena i compartir les nits de feina i amistat. No pots ni imaginar-te l’enveja que tinc de no haver estat mai el protagonista dels llibres que tu escrivies per compartir els records i la vida.

Encara avui soc capaç de sentir el teu meravellós olor. Era especial, us ben juro, ningú tenia aquell olor de barreja de blat, farina, aigua i pa acabat de coure que se’t va quedar impregnat a la pell i que esforçaves a treure perfumant-te amb les colònies fresques i aromàtiques que tant t’agradaven.

De tu pare, vaig aprendre a estimar, vaig aprendre a respectar, vaig aprendre a ser lliure i voler la llibertat per qui m’envolta,vaig aprendre que soc part de la nostra terra. De tu, pare, vaig aprendre tantes i tantes coses que he intentat, sense èxit, imitar-te fins i tot en el gest. De tu vaig saber que l’home es bo per naturalesa, que cal confiar, que cal ajudar, que cal ser com un vol ser i defensar allò que un vol ser. De tu, pare, també vaig aprendre a plorar sense avergonyir-me.

He trigat anys, molts anys en entendre moltes de les coses que tu em deies sobre la vida. Com calia ser i que calia fer. He trigat molts anys en veure que, com tu m’explicaves, no es tan senzilla la vida i que qualsevol cosa que ens succeeix no es producte de l’atzar, sinó que en som nosaltres els únics responsables, i que el camí es llarg i difícil d’escollir, i que no hi ha volta de fulla i que cal lluitar per aconseguir ser


Pare, ara tinc el cor trencat i maleeixo la mort com mai he maleït. Ara tinc por de saber que haure d’estar sense tu, que mai més et podré dir que t’estimo, que mai més podré sentir la teva veu.

Pare, mirem, veus?, sense tu ja no soc jo.