dijous, 30 d’abril del 2009

I CERTAMEN CONVOCADO POR UNITED MINDS FOR PEACE SOCIETY: POR UNA CULTURA DE PAZ EN NUESTROS NIÑOS Y NIÑAS


United Minds For Peace Society convoca su Primer Certamen de poesía infantil “CULTURA DE PAZ EN NUESTROS NIÑOS Y NIÑAS”. El certamen será a nivel mundial en idioma español –para los países de habla hispana- o inglés. Solicitamos a través de todos nuestros Embajadores de cada país y personas dedicadas a la docencia y padres de familia, ponerse en contactos con maestros y directores de las escuelas, para que a través de ellos se envíen poemas, frases y cuentos de los alumnos. Los alumnos deberán cursar la Educación Primaria o Secundaria. Bases del Certamen

1.- Los trabajos de los niños participantes serán enviados a través de correo email a ceramica65@yahoo.es por medio de sus maestros.

2.- Deberán enviar el nombre y grado que cursa el alumno, el nombre de la escuela y de su maestro y director/a y su país, en cada trabajo participante.

3.- Los trabajos deberán ser poemas, frases o cuentos cortos y cada participante podrá elegir una sola categoría. El tema será LA PAZ, desde la percepción de cada participante.

4.- Se enviarán los trabajos a partir del primer día del mes de abril y se recibirán hasta el día 30 de junio. Ampliándose el período de recepción si así se considerara necesario.

5.- El jurado estará compuesto por Embajadores de United Minds For Peace Society, que en su momento se darán a conocer.

6.- Habrá tres ganadores –un primer premio y dos menciones de honor por género-. Los ganadores recibirán un Diploma por correo electrónico y si fuera posible el envío, una pequeña sorpresa simbólica.

7.- Los ganadores se darán a conocer vía correo electrónico a través de sus maestros durante el mes de septiembre.


Cabe mencionar que este Certamen se realiza con el propósito de que todos nuestros niños del mundo, sin importar su género, raza, religión o clase social, empiecen a recibir una educación en la virtud de la Paz en su esencia más fundamental, con cimientos humanitarios reales e importantes, en donde prime el amor y el respeto, tanto en su entorno familiar cercano, como en sus alrededores sin límites ni geografías. Quizá nosotros los adultos poco podemos hacer dado nuestra calidad de experiencias en la vida, que van cambiando nuestros criterios, pero los niños son esencia pura, tierra fértil para el cambio del nuevo mundo, que debemos gestar con convicción.Agradezco de antemano su participación, difusión, compromiso y trabajo en este proyecto.

divendres, 24 d’abril del 2009

UN DIA ESPECIAL


Diu un amic meu que el dia de Sant Jordi té d’especial que tothom va amb un somriure als llavis. Quanta raó té. És un dia especial, ple d’emocions, de llibres, llibretes i llibretetes, roses i rosetes de milers de colors, fins i tot els de la senyera (com carai s’ho fan!!). Els grans polítics es reuneixen i parlen a la xiu xiu (no fos que els escoltem), els llibreters fan els pocs diners que poden fer (dedicats a un món que sembla reservat per uns quants a la resta de l’any), els rosals pateixen com el pollastre d’abans, per Nadal. O sia, tal com deia, un dia molt especial.

A Torredembarra no podia ser menys.


Tot passejant m’he trobat amb polítics, amb autors/es signant orgullosos/es els seus exemplars a la Plaça de les Monges (potser podrien ja fer oficial aquest nom, oi?) i un munt de gent lligats a la cultura o senzillament veïns i veïnes que porten sota el braç la rosa i/o el llibre.


He parlat amb tots i totes. La Iris (ABG) que, amb un gran poder de convicció, em fa soci del Centre d'Estudis Sinibald de Mas, i parlem un xic sobre la recepta del “pandormidos”. En Lluís Sunyer me’l trobo per tot arreu. Diu que surt d’una mena de túnel (?), i potser es cert. Però ell, amb túnel o sense, no deixa la rialla que compartim, moments desprès, amb el “fantasmagoritzat” Granjel (ai, no, amb “G”), tant xerraire com sempre. Metres més enllà uns veïns - militants de l'Agrupació -insisteixen a parlar-me de les necessitats dels nostre barri, i em diuen que no defalliran en les seves reivindicacions (mai s'ha de defallir, mai). Desprès la meva amiga “tocinaire”, des del replà de la seva botiga, em torna el somriure i em felicita. De sobta m’apareix l’Olga, una noia jove que va tota ufana amb el seu marit i el seu fill. L’Olga és militant del PSC a La Torre i sorprèn per la seva vitalitat i ganes de treballar. Potser un canvi generacional s’apropa a l’horitzó?

El meu amic, té més raó que un sant (Sant Jordi en aquest, cas ). La gent sembla feliç aquesta Diada. Malgrat que alguns polítics insisteixin a dir-nos a la nostra cara que mantenen el contenciós contra l’Estatut, malgrat que l’atur ja arriba a més de quatre milions, malgrat la tensió que provoca no saber mai a on estem ni cap a on anem (o cap a on ens manen, com deia l’avia), malgrat l’ansietat de voler veure al Barça campió d’una punyetera vegada (del que sigui: lliga, copa o champions, però renoi que podem treure’ns l’alegria continguda), malgrat les tortures justificades (gràcies Bush, Aznar i Blair, moltes gràcies), malgrat, en definitiva als mals esperits que acompanyen el nostre Castell (o no).

Girem, dons, pàgina. Cap un nou Sant Jordi. Ara toca Sant Joan.

dimarts, 21 d’abril del 2009

OBRINT CAMINS

Sembla que tots els camins estiguin tancats i no som capaços d’aplicar el seny. Sembla que estem presoners de la historia i tanquem files a qualsevol crítica i/o a qualsevol proposta que vulgui trencar la dinàmica que ens devora a tots plegats. Sembla que aquells que professen certa alternativa llença’n la tovallola per apuntar-se a allò més còmode i, aparentment, més pràctic.

Vist el panorama, on la critica creix entre determinades files, sense que ningú, pel que veiem, prengui la iniciativa per adreçar el camí iniciat, i vist que aquells que porten el segell d’aquell qui està més ben situat en “contra de” que no pas “aportant a favor de”, incapaços de fer autocrítica dels seus errors individuals i col·lectius i sense fer un serena reflexió d’on cal anar i per quin camí cal anar, i vist també que els pocs que podrien iniciar un procés nou i un debat serè i constructiu tenen (tenim) la sensació de l’oblit i de la buidor, no ens cal res mes que preguntar-nos: ho deixem tot tal i com està?.

No cal defallir però a l’hora de cercar noves propostes i nous membres, grups i persones, que vulguin treballar per aglutinar als sectors de la vida social, esportiva i cultural per anar confeccionant un projecte, prou engrescador, que sigui capaç de:

*Consolidar un govern que treballi pel futur i obri noves fonts de diàleg per contribuir a millorar les relacions entre partits i sigui capaç de confeccionar una política basada amb el veritable esforç comú.
*Aconseguir que els partits (tradicionals i independents), tinguin més força a l’hora de decidir la gestió dels seus representants a l’Ajuntament.
*Ser capaços d’obrir una veritable línia de participació veïnal a on estiguin representats partits – entitats – , persones a títol individual i o col·lectiu de veïns, per crear una dinàmica participativa clarament operativa per crear propostes als governants.
*Crear una taula de partits a on és debati el sistema de funcionament intern de l’Ajuntament entre partits, donant cotes de participació a l’oposició (sigui la que sigui) en tots i cadascun dels grans temes globals pel esdevenir de La Torre.

Hem d’esser conscients però, que el camí és llarg, de la mateixa manera que hem de tenir en compte que cada cop som més qui entrem en el debat i demostrem la coherència de les conviccions, amb l’afany de crear un nou model de fer política pensant, sempre, amb els protagonistes de la democràcia.

El fi: obrir nous espais de participació i de representació, deixant a l’oblit formes i models antics i caducs per la gran majoria de torrencs

dimecres, 15 d’abril del 2009

FILLS I FILLES...








de dalt a baix: el grupet; jordi, marta sara i miquel; pablo, carlos i hèctor; ana, jara i juan

Aquests dies de recolliment, pensaments elevats, migdiades profundes i profitoses, partides de cartes nocturnes i amb alevosia, passeigos per la muntanya i olors a "torrijas" i "cocidos", en fi de tot menys oració, he tingut la gran sort de retrobar-me amb el meu amic Juan.

En Juan Gil, viu a Madrid i varem fer el servei militar junts a Galiza. Ell forma part del que hem anomenat sarcàsticament el G-4, format per ell, dos amics més: en Miquel, de Barcelona i en Carlos de Madrid, i jo mateix. Tots juntets varem prestar el servei a la "pàtria" per collons, es clar, i a on el valor se’ns pressuposava (mal fet, ja que sempre hem considerat que, com en Woody Allen, en cas de guerra nosaltres quatre només serviríem de presoners).

Tenim dons una amistat que ja dura més de trenta anys, que ja son anys.

Naturalment tots hem crescut, uns s’han casat , separat, tornat a casar, tornar-se a separar i així fins tres vegades, altres (els més avorrits, com m’agrada dir-los) només una i amb la noia de sempre, Naturalment d’aquestes relacions van néixer els nostres estimats fills i filles. Comptem: Sara (filla d’en Miquel), Hèctor y Pablo (fills d’en Carlos), Ana y Jara (filles d’en Juan) i Marta i Oriol (els meus). En total 7, que no està gens malament, crec.

El més gran es en Pablo, que ja té trenta anys i actualment exerceix de periodista a RNE, la Sara ha treballat durant molt temps a Bruxel-les amb el Grup Socialista del Parlament Europeu, Marta es infermera i treballa a Barcelona, l’Hèctor i l’Ana estan estudiant i l’Oriol juga , que per altra part és el que li pertoca.
Deixeu-me que faci un pun i a part amb la Jara.
Jara és una noia que he vist créixer, al igual que a la resta, amb un ambient de llibertat, cultura i solidaritat, l’he vista jugar amb nines, l’he vista descobrir el món dels adults quant amb el seu pare i la resta del G4 pasàvem llargues vetllades discutint de política (no em va en Juan ve del PCE, en Miquel sempre ens recorda que és militant de CCOO, en Carlos és un lliberal d’esquerres, i jo....be ja sabeu, no?). A la Jara l’he vista envoltada de llibres d’en Machado, d’en Gongora, de Mafalda i molts més, i de cançons d’en Llach, de l’Ovidi (sí, sí a Madrid...ne sé de què us estranyeu!!!), de l’Aute i d’en Sabina. En fi, que el temps a anat passant i ara és escriptora. I el primer llibre que ha publicat es diu "Maties, el Galimaties". Un conte per a infants deliciós i que us recomano a tots i a totes malgrat tingueu la infància un xic llunyana en el cos que no en el cap. El llibre està publicat en valencià, o català del sud, o com us agradi dir, i és una veritable maravella descobrir com aquella noieta deixa el rastre de tot un temps i de tots nosaltres en cadascuna de les seves línies. És marevellòs sentir el plaer de tenir la sensació que no pararà ací, i que té un llarg camí per endavant que en Juan, en Miquel, en Carlos i jo mateix no estem dispossats a perdre’ns per res del món.

El temps passa de manera impecable, i els nostres fills i filles ens fan veure que encara tenim moltes coses per aprendre i que de tant en tant cal mirar enrere per adonar-nos que som el que som gràcies a ells i a molta més gent que,com ells, ens demostren que es pot aconseguir allò que un es proposa sempre que la lluita sigui constant. Ells son el pasat i el futur, ells son part de nosaltres en el compromís i amb el coneixement. Ells son part de les noves flors que hem de recuperar encara que només sigui per aquelles que ja s’han pensit o be ja ens han deixat.

dimecres, 8 d’abril del 2009

QUÈ PASSA AMB ELS COMENTARISTES?

Bona pregunta.

És la que ens van fer amb un company blocaire no fa gaires dies, envoltats de fum i aromes de cafè i cervesa, roba estesa i líders polítics rondant (sota les notes d'un blues apassionat).

“Hi ha una manca de comentaris preocupant”
Varem dir els dos.

Per tant, ahir vaig decidir fer un petit passeig pels diferents blocs de la vila. I caram, és ben cert. No hi ha pràcticament comentaris.

Ep!. Una excepció: dos blogs de reconeguts personatges polítics que no fa gaire governaven a La Torre, però amb uns comentaris més aviat de tipus maliciós.

“Bé, com el seus escrits”

Em comenta el meu company blocaire.

No deixa de tenir raó, penso. Però no es tracta d’això ara.

El cas és que ha disminuït molt la participació. Potser si que té raó aquell que diu que s’estén perillosament un virus de “tant se’m fotisme” generalitzat, motivat, principalment, pel nou Govern Municipal. No sé si això va per ací o és degut al temps. El temps, vull dir, que fa que res d’interessant s’està produint en el mon polític i/o social i/o cultural i/o esportiu de la ciutat.

Que s’ha de fer dons per animar a la gent?

Posar, damunt l’escriptori virtual ,temes que impulsin ràbia, polèmica groga, parlar molt malament del PSOE i/o del PP, del Tripartit, d'ERC i, com no, d'en Joan Saura. Segurament així sortiran els reconeguts salva pàtries (amén). O potser donar qualsevol notícia (falsa o no) que ataqui durament a l’Alcalde.

“Això agrada molt”

Em comenta el company blocaire.

Potser sí. Potser sí que haurem d’anar per aquest camí. Però no serè pas jo qui ho faci. El paper de premsa groga, vull dir. No pas això d’atacar a l’Alcalde, que sempre és un exercici recuperador de comentaristes anònims (sí home, aquells que tothom sap qui son...o no). Ah, i divertit, i fàcil de fer.


Notul-la: Crec que un grup va fer la proposta, no molt llunyana en el temps, de fer una trobada de blocaires per xerrar i, per damunt de tot, fer un dinar de germanor (!). No estaria malament reprendre la idea


Notul.la (2): BONA SANTA SEMANA
Powered By Blogger