dimarts, 29 de desembre de 2009

CRÍTICA-AUITOCRÍTICA-PARANOIES ...som així


Oh sí, criticar és fàcil, molt fàcil. L’autocrítica ja és més complicada.

La crítica pot ser constructiva, diuen. Els que venim de tantes lectures anomenades marxistes, això de la crítica sempre s’intenta entendre com constructiva i és més, l’autocrítica sempre anava per endavant. Però que va. És mentida. Personalment us diré que intento sempre ser constructiu. M’agrada més construir opinió i crear debat que no pas destruir, malgrat que això em generi una forta autocrítica complaent, es clar. Però a vegades penso que no té res a veure aquesta manera de ser o de pensar amb el marxisme. Més aviat és una manera de ser. Tots som com som i a tots ens agrada ser com som. Això no té cura. Defecte humà?, possiblement, però aquí està, amb ets i uts.

Criticar no té necessàriament que igualar-se a confrontació. Però ens costa entendre aquest punt, i és en aquest moment quan neix un sentiment de rebuig cap el criticador que passa a convertir-se, moltes vegades, en mania persecutòria. Però en fi, som així...., ja ho dit això, oi?.

El més fotut de tot plegat és caure en la paranoia (que no vol dir “para chicas”), i pensar que només nosaltres fem critica constructiva i els demes només volen fotre’ns pels quatre costats.

I ha, aleshores, un mal endèmic?. Potser sí, i més si parlem del mon de la política. Discrepar, criticar hauria de ser d’allò més acceptat, dons tot gestor pot equivocar-se o senzillament tenir uns raonaments diferents, a voltes molt vàlids, però poc o mal explicats o incapaç de comunicar allò que ens vol dir.

Discrepar d’un govern o d’un partit, malgrat formis part del nucli, està molt mal vist. Naturalment és per manca de cultura política. Un creu, equivocadament segons el meu parer, que tothom ha de dir sempre el mateix quan es forma part d’una “part” (perdó per la redundància). Malament. Els desacords nomes s’arreglen quan es troben punts en comú, deixant certes coses per recuperar-ne unes altres. Acceptar i consensuar.

A mi, personalment, no m’esverà això de la discrepància. Car el contrari pot ser una pràctica habitual i sanejadora de la política. Tot es basa en tenir arguments i raonaments. No imposicions. I és clar quan es vol imposar tot es trenca pels quatre cantons.

La nostra classe política actual - mal formada i que té una mancança profunda d’ideals i molts interessos personal i/o de partit -, no sap com fer front a plantejaments diferents i per tant odien la crítica i la desavinença, prenent-s’ho tot per la part personal. Hauríem dons de reflexionar el perquè, quan passen coses com les viscudes recentment entre els polítics locals, és com si d’un cataclisme es tractés, quan en realitat al final no ha passat res. Tot ha quedat igual. Be, igual, igual no... Ja sabeu, som així...però això ja ho he dit, oi?.

dimarts, 22 de desembre de 2009

AMB L’ENYOR D’UN FUTUR ESTIMAT

Amb en Jordi Solé Tura a Perpinyà l’any 1.963/64




En Jordi Solé Tura va ser un dels homes amb millor visió de futur i capacitat per fer-nos reflexionar.





Deixeu-me demanar-vos perdó a tots aquells que esteu llegint aquest escrit, ja que segurament el trobareu inconnexa i, per tant, dispers. No us ha de sorprendre pas, i espero que entengueu les raons d’aquest trencaclosques de sentiments que us intento expressar amb la ràbia continguda i amb el dolor al cor.

Us he de confessar que m’ha costat molt escriure aquestes ratlles, no pas per no saber que dir, sinó que, car el contrari, per tantes coses que us voldria explicar per tal que us pogués transmetre qui era i que suposava en Jordi Solé Tura, no nomes per mi, sinó per tot una societat que, mes aviat que tard, sabrà valorar en la seva justa mida, tot el que va fer per Catalunya, per Espanya i per Europa.

La vida té aquestes coses.

Tenia que ser justament durant els dies de la commemoració de la Constitució quan un dels seus pares, per no dir “el pare”, ens va deixar i va iniciar un nou camí cap un lloc desconegut que ell s’encarregarà, n’estic segur, de fer-lo millor i donar-li coherència i sentit. La vida té aquestes coses. Com si fos un joc, una broma pesada

Jordi Solé Tura, fill de Mollet del Vallès, forner, estudiós, militant del PSUC, lluitador, exiliat, empresonat, home de referència, clarivident, fundador de Bandera Roja, catalanista, protagonista de la transició espanyola, d’esquerres de veritat, militant del PSC, Ministre de Cultura, savi, professor, culé, afable, proper, bon home i més, molt més, ha deixat orfes a tots els que van fer de la seva vida una lluita constant a favor dels drets i llibertats col·lectives. En Jordi ens ha deixat tantes coses bones que, per molts escrits que s’hagin fet durant aquests dies, i els que encara es faran, mai serem capaços d’enumerar en la seva totalitat. En Jordi formava part d’una generació de polítics que l’únic que podien guanyar era la presó i la tortura, i, malgrat això, van continuar amb les seves idees i van posar al servei de tots el seu esforç i la seva vida.

Ara que es parla tant de regenerar la política, la generació d’en Jordi, i la que ell representava, era la dels polítics que l’honoràvem, dels que la feien sincera i que no es podia posar en dubte. En Jordi tenia la paraula com única arma per convèncer, els acords com a eina per avançar, la lletra com a sable per explicar i l’acció com a motor de la coherència.


Vaig poder viure algunes coses del Jordi familiar.

Recordo, com a casa, el meu pare no parava de parlar del “tiet Jordi”, de com estudiava anglès enganxat a una emissora de ràdio, de com en només any va ser capaç d’aprovar tot el batxillerat, i del perquè no estava amb nosaltres i tenia que viure a França per culpa del dictador. Tinc encara present la il·lusió que varem tenir a casa tot preparant un viatge a Perpinyà per estar tant sols unes hores amb ell; i els plors de la meva mare el dia que es van presentar a casa, tot tornant de l’exili, en Jordi, l’Annie i els seu fill Albert.

Com seria possible oblidar-me amb quina dolçor em parlava; i del dia que vaig anar, amb la por al cos, a la presó Model a veure’l amb el meu pare, i com jo no era capaç d’entendre allò que m’explicava: està ací, em deia, per no pensar com el dictador.

Encara avui tanco els ulls i el veig voltat de llibres, papers i més papers i d’un pòster d’en Che Guevara penjat a la paret blanca d’un petit pis situat a la Ronda General Mitre a Barcelona. I encara el veig entusiasmat quan un dia em va posar un disc i em va dir: “Jordi, escolta això, és nou i molt bo”; el disc portava per títol “El Bandoler” i el cantant un tal Lluís Llach. En Jordi va aconseguir, amb aquest senzill gest, que en mi naixés una gran admiració cap a la nova cançó. I com no, recordo la seva fotografia als diaris quan va publicar el llibre “Catalanisme i revolució burgesa” – que tanta polèmica i escrits va generar en el món polític de l’època -, i lo content que jo estava portant el retall d’aquell diari a l’escola per ensenyar-li, tot cofoi, al meu mestre; recordo com si fos ahir la primera conferència que va donar a Mollet, per parlar-nos de “La Catalunya del futur”. Encara veig aquell viatge a Itàlia amb la meva ex-companya Merçe i l’Albert a on vaig conèixer les festes del PCI. I no puc oblidar la llum dels seus ulls el dia que va arribar a Mollet i, amb un arròs a taula, ens va presentar a la Teresa Eulàlia la seva companya, amiga i muller.

I així tantes i tantes coses i records que ara es fan més forts i clars i que m’omplen d’orgull.

Un escrit

Deixeu-me per concloure que faci servir unes paraules escrites pel meu admirat Jordi Borja (Urbanista), company i amic d’en Jordi i que crec el defineixin amb exactitud: “Quan a moral personal molts altres polítics, públics o de partit, no tenen res a envejar-li, però sí que em sembla que cal destacar unes virtuts que no sempre son freqüents en la vida política. La coherència i mantenir-la tot i adaptant-se als canvis de l’entorn, la capacitat de convèncer i fer acords amb els adversaris sense renunciar als valors i als objectius que en cada moment es consideren principals, tenir sempre criteris propis (que són els que et permeten convèncer) sense faltar gens ni mica a la lleialtat del partit....”.

Aquest home de gran humor, que estimava la muntanya, la poesia i l’opera, ara ja és de tots nosaltres, ara ja és part del nostre futur. Bon viatge, Jordi . Ens parlem.
* Escrit pel Diari La Torre del mes de desembre de 2009

dissabte, 19 de desembre de 2009

...I COM CADA ANY

Per sí no trec el nas per ací en aquests propers dies, i com cada any faig, deixeu-me dir-vos que desitjo de tot cor als:

crítics i als criticats, a informadors i a desinformats; als conciutadans convençuts i a les pobres conciutadanes enganyades; aquells anomenats opositors i als que es creuen governadors; també a esquirols i a pencaries; i com no a aquells que passen el “motxo”, i als que tenen la sort de treballar; sense oblidar-me d’aquells que no tenen cap mena de sort; també als que volen consultes vinculants sense tenir el ressò que voldrien alguns i als que els hi agrada les curses de braus; , als estatutàries i als qui no entenen res, als radiofònics i als radiodirigits, als que parlen mirant un micròfon, als controladors i controladores, als directors i als caps de secció; sense poder-me oblidar als alcaldes bons i als menys dolents; i, ostres ara què recordo.... als escaldats, als periodistes i als lectors, als “facebuqueros”, als “xocolateros”, a la nana i al nen, al pallasso socialista, a la reina de la cultura, a l’amo del “walqui”, a la que construeix, a la que va marxar d’allà i ara esta “acà”, a aquell del tratje regalat, a aquell de la cella de punxa, a la que em ven la botifarra i al que em fa botifarra; sisplau no em puc oblidar al cap opositor que tot ho sap i res resolt, als pobres homes sense ideals i als que en tenen masses.....i a tu anònim constant també, i al blocaire fidel, al que respon al telèfon, i a tu i a tu, i a tu també, a aquel de la ceja de punta, en la que me vende la morcilla y el que me hace butifarra, por favor no me puedo olvidar en la cabeza opositor que todo lo sabe y nada resuelto, los pobres hombres sin ideales y los que tienen masas ..... ya ti anónimo constante también, y el bloguero fiel, a lo que responde al teléfono, ya ti ya ti, y tú también
, apa:

LLIBERTAT , PAU I JUSTÍCIA

diumenge, 13 de desembre de 2009

SOPAR DE NADAL










El passat divendres dia 11 varem reunir-nos tots els col•laboradors de l’emissora municipal al voltant d’una taula. Ja sabeu els típics sopars de Nadal. Personalment no soc molt donat a aquest tipus de festes, sempre tinc la sensació que es fan per obligació, però aquesta va tenir un gust especial. Primer perquè em va permetre conèixer a molts companys que no coneixia, i segon per tenir l’oportunitat d’establir contacta amb aquells que formen part dels programes en els que hi participo fora de les presses i els preparatius dels programes, i lluny de les parets dels estudis.

Ho he de dir amb franquesa, em va semblar que entre tots es feia un bon equip, un equip amb ganes de fer coses diferents i que per fi s'els hi habia ofert l’oportunitat de poder expressar-se mitjançant un medi de comunicació obert i que fa molts esforços per aconseguir ser plural, divertit, educatiu (perquè no?) i seriós. I tot sense entrar en contradiccions, sense ser ni una barrera ni un impediment per aconseguir fer realitat allò que tant s’ha estat cercant i que ara, d’alguna manera, sembla que ja hi ens apropem.

Feia pocs dies que el director de l’emissora em deia que ja havíem arribat a tenir, segons una enquesta de la generalitat, vuit mil oïdors. Jo soc molt escèptic amb aquests números, mes que res perquè mai he sabut com s'aconsegueix saber qui escolta què, però, si abans és donaven per bons els números, no veig perquè ara no han de tenir el mateix reconeixament. Be, dons felicitats, benvingudes les vuit mil persones i esperar que a la propera enquesta siguint nou, deu o quinze. Clar que arribarà un moment que això pararà. Però aquest fet serà un altra història.

El que és important és que entre els companys del cinema, els d’esports, els (millor dit “la”) dels informatius ( tasca aquesta d'allò més difícil si tenim en compte que la política en aquest poble és molt complicada, i els “egos” i contra-egos existents ho compliquen encara mes); els que fan musicals, els que participen en tertúlies, els que encara creuen en la cultura com una forma de vida i que cal expandir-la als quatre vents.... en fi, deia que el que és important, és el fet d’haver aconseguit un grup divers i a la vegada sòlid i esperançador de cara a un futur que ens l’imaginem millor en l’aspecte comunicatiu.

Cal tenir present que això només a fet que començar de forma seriosa i com cal, i que la comunicació s’ha d’entendre com una eina essencial que ha d’estar oberta a la ciutadania sense embuts, sense pretendre fer-ne d’ella una illa exclusiva al servei d’uns pocs, si tenim això clar, el demes anirà rodat, sense mal entesos. Esperem que els responsables d’aquest medi, al veure uns números d’oients tant importants no tinguin la tentació de “fer-se masses fotos”.




www.ona-latorre.cat

dijous, 10 de desembre de 2009

COSETES DE LA TARDOR 4 (un ordinador,en Solé Tura i soletat)

Feia molt de temps que per culpa d’un rapinyaire maliciós, no tenia la oportunitat de poder escriure des de casa. Però per fi s’acabat l’anar amunt i avall buscant un ordinador a on enganxar-me, casi subversivament, com d’amagat, per allò del que em diran. No, no ho feia pas sense autorització, però diuen que qui no te ordinador no és ningú. I qui no vol ser algú avui dia. A mi no em preocupa gaire això d’esser o no, però si es té l’oportunitat dons no ho deixarem estar, no?. Clar que aquest aparell encarregat d’ordenar la meva vida de teclats i inspiracions, no és pas nou de trinca. Bé, no és ni la trinca ni nou. És d’una mà. No sabria dir-vos si de segona o tercera, l’únic que tinc clar és què d’alguna mà seria. Però que carai, poder estar calentet a casa i teclejar és com tornar a ser el rei del mon – amb permís de l’Obama, es clar-. Ara nomes em caldrà que les musses siguin benvolents amb mi i que tinguin la gentilesa de passar-se per casa de tant en tant, encara que nomes sigui per poder-vos dir quatre poca-soltades que em passin pel cervell sense, a ser possible, que m’afectin molt les neurones –un xic rovellades darrerament, perquè negar-ho-.

Ara, rodejat dels meus llibres, fotos, envoltat de la musica que em fa viure i de molts records, petits i grans, potser serà factible escriure mes sovint. Per fi recuperaré molt dels escrits que descansaven avorrits en aquestes coses anomenades CD o disquets, i aquells que per manca d’aquest meravellós aparell, em vaig veure obligat a escriure amb llapis i paper. Ep, que ningú pensi que no m’agrada el sistema “antic”, car el contrari, però és difícil si no impossible transmetre un manuscrit directament a un blog o a un “feisbuc” d’aquests tant famosos.

Escriure és un deure i ací estic, penjat de l’aparell com un nen amb sabates noves.

La llàstima ha estat en que no ha arribat pas en uns bons dies. En Jordi Solé Tura m’ha deixat molt més sol del que ja estava de referents polítics, familiars i testimonis d’infància. Podria dir que ja ningú té els records d’un temps que jo no puc recordar, aquells anys amb pantalons curts, bufandes i barrets amb orelleres d’aquelles de llana que tant en picaven a la cara.De nits de reis (ara que entren les dates) amb els ulls més oberts que qualsevol finestre a ple estiu. Per més “inri” quan de tant en tant m’acosto al poble a on vaig creixer i viure, i no queda res d’allò que jo coneixia, ni cap dels paratges a on jugava. Ai, la vida !!!

Quina vida, oi?. Ens deixen els millors, o al menys els millors per un mateix.

Ara arribarà l’hivern. Farà fred, el sol anirà a dormir ben aviat i la lluna, engrescadora i seductora ens il•luminarà els pensaments i els records.

Per sort ara ja us ho podré escriure des de casa -ben calentet i cercant records-.