dimecres, 31 de març de 2010

bona santa setmana

bones vacances a qui tingui la sort de tenir-ne ja que això voldrà dir que té treball. A tots (i a totes és clar).

dilluns, 22 de març de 2010

PONTS






Hi hagut amics ( de tot gènere), que m’han preguntat a què em refereixo quan, en el meu anterior escrit, dic que desitjaria estar equivocat davant la meva sensació que el primer grup de l’oposició, s’està diluint en un marc a on la manca de propostes i/o alternatives al govern impera en front a la gran necessitat d’establir un espai de diàleg i de consens. Ho vaig escriure senzillament per que és el que penso. I penso que en qualsevol ajuntament o institució el millor és tenir un grup d’oposició seriós, fort i amb capacitat d’anàlisi, i de poder, capaç de crear noves perspectives a la ciutadania. Dissortadament, al meu parer, això no s’està produint. Ja fa molts (masses) plens municipals que el principal grup de l’oposició és limita a fer un bombardeig de preguntes que res aporten a la bona marxa del municipi. Naturalment preguntar al Govern està bé. Molt bé. Però, si allò que preguntes és queda en un no res de poc serveix.

Ara fa uns dies vaig llegir una editorial publicada en el diari de La Torre en aquest sentit, i ara l’amic Francesc Mercader en fa un altre en el seu blog (http://francescmercade.blogspot.com/ ) en la mateixa línia .

Naturalment els intransigents, i aquells que a la vida nomes els mou allò de: “fotre’ls canya”, no estaran d’acord en cap d’aquestes puntualitzacions, però ningú em negarà que és molt trist que allò que podria anar be – o mínimament be – se’n n’és a fer punyetes per una mala, diguem-ne, comunicació entre els elements del mateix grup. Podem i puc entendre la situació, però no comparteixo de cap manera el divorci que ara mateix existeix entre el primer grup de l’oposició amb les necessitats de la població.

Posar entrebancs al adversari pot ser necessari en la política. Fer-ho per norma o per què així és fa mal, és un símptoma de debilitat i de nul debat intern. I ara no és pot dir que no hi ha portes obertes a l’actual Govern, i menys quan un altre partit de l’oposició ha estat capaç de fer girar el rumb en moltes qüestions que afecten positivament a la població.

Els ponts segueixen oberts. Només cal voler.

diumenge, 21 de març de 2010

NOTES DE LA PRIMAVERA- 1




El tema del debat se les tenia. Parlar de la festa del toros és complicat , hi ha moltes raons enfrontades, i serà molt difícil que hi hagi acord entre els “pro” i els “contra”. A Ona La Torre hem varem fer un de debat, amb la participació d’en Guillem Bargalló, Emilio Giraldez i José Oviedo. Va ser interessant veure i escoltar els diferents arguments que van exposar els participants, seriosos a voltes, divertits quan calia. Reconec que em va costar decidir fer aquest debat. No per res, senzillament pel fet que , al meu parer, hi ha temes que son difícils de recolzar i de rebutjar, i aquest és un d’ells. L’Emilio va dir una cosa : ""no me gusta prohibir. Interessant vaig pensar, en Guillem, però, va fer un raonament esplèndid: cal legislar i a vegades legislar és sinònim de prohibir. Té raó. En José Oviedo va reafirmar el que ja va dir el seu dia en el seu blog: el cor el té dividit. Respectable. Felicitats als tres, si més no debatre és possible. Bona Notícia per tots.


És va dir a “bombo y platillo”. El Ple del passat dijous seria una guerra, seria una patum. No sé el perquè, ni d’on va sortir. L’hora de la veritat, el Govern tira endavant i el grup principal de l’oposició no va estar a l’alçada d’altres ocasions. Preguntes i més preguntes, de propostes cap ni una. Poca cohesió entre els quatre representants. Dona la sensació que el diàleg intern és inexistent. Espero equivocar-me.


Fa dies que ho parlem amb els amics. La classe política, en general, no dona la “talla”. He llegit ja uns quants articles reflexionant vers els tema. La veritat és que preocupa. El lideratge i el bon fer, la capacitat i la clarividència d’anàlisi i les seves possibles solucions de polítics com en Jordi Pujol, Felipe González, Adolfo Suarez, Santiago Carrillo, López Raimundo....està enterrat. Com pensar, la classe política actual, tornar la “fe” amb ells ?; que caldrà fer per obrir un veritable debat per aconseguir que la política sigui capaç de resoldre els problemes més urgents dels ciutadans ?. Com poden fer els polítics per ser creïbles i dirigir una veritable reforma que sigui capaç de retornar la confiança en un sistema que dia a dia se’ns fa més feixot ?. complicat, o millor dit trist, molt trist.


Benvinguda Primavera.


Esplèndid. Dies més llargs, més llum, més claror, més horitzó.

dijous, 11 de març de 2010

15 anys sense l'Ovidi

L'Ovidi Montllor amb en Toti Soler



Aquesta setmana fa quinze anys de la mort d’un dels homes més importants en el mon de la cançó i l’escena d’aquest país. Segurament deu forma part de la Banda Sonora Original de les vides de molts dels que ara esteu llegint aquestes ratlles.

Nomes volia rendir un homenatge sense embuts, sense dubtes, cap aquest home que ens va fer viure moments inigualables.

Una abraçada Ovidi


Us recomano aneu a aquest blog (un molt interessant escrit), i escolteu la cançoneta de l'Ovidi





L'Ovidi segons Wikipedia:
Ovidi Montllor i Mengual, conegut com a Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995) fou un cantautor i actor valencià que formà part del moviment de la nova cançó catalana.
Va militar al PSUC i posteriorment al Partit dels Comunistes de Catalunya fins a la seva mort.[cal citació]
Debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d'Alcoi. Als 24 anys se n'anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independents, com el del CICF, i més tard amb les companyies de Núria Espert i Adrià Gual. El 1968 inicià una carrera destacada com a cantant, sovint acompanyat de Toti Soler, amb música pròpia sobre texts d'Espriu, Estellés, Pere Quart i d'ell mateix. Entre les seues peces musicals més populars destaquen:

La samarreta
La fera ferotge
Homenatge a Teresa
Perquè vull
L'escola de Ribera
L'any 1994 va ser nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València
L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag. Cinc mesos abans, el seu poble natal (Alcoi) li havia tributat un emotiu homenatge.

dilluns, 8 de març de 2010

SEMPRE HAURIA DE SER EL DIA DE LA DONA....

Foto de Teresa Pàmies




Carme Coll, ex - Alcaldessa de Mollet del Vallès, em va explicar un dia que desprès de la guerra civil de camí cap a l’exili, les dones al trens, anaven cantant cançons d’amor i de lluita. I no ho feien pas per estar contentes, sinó per donar ànims a tots els que ho necessitaven. Mentre ajudaven als avis i a les avies, i tot això sense deixar de cuidar als infants que, terroritzats, seguien el camí dels seus pares. Els homes, per la seva banda, anaven tots moixos, maleint la seva sort, plorant i desolats per la pèrdua de la guerra. El mateix, em va dir, passava en els trens on els feixistes alemanys transportaven als jueus als camps d’extermini.

Un temps més tard vaig tenir el goig de llegir el llibre “Quan érem capitans” de la Teresa Pàmies, on vaig descobrir el paper tant important que van jugar les dones durant la guerra civil a Espanya, la seva lluita i totes les penalitats que varen tenir que passar. Unes al front, altres a les trinxeres, altres a les ciutats i als pobles tot organitzant els veïns per trobar i preparar menjar, ajudant als malalts i als ferits i, naturalment, cuidant a la família. Em va emocionar i em va fer descobrir moltes coses de les dones que jo no era capaç de veure, perquè aquell maleït règim ens va dir allò de que la dona a casa i callada.

Quan arriba aquesta data, sempre hi penso amb la Carme Coll. Ella em va fer creure amb la igualtat i el respecte cap el gènere femení. I de ben cert que va fer un bon treball. Sempre he admirat la fortalesa de la dona, la seva intel•ligència i el seva innegable lluita per a conquerir espais que li son negats per una societat dominada pel gènere masculí. Amb lleis fetes i pensades pels homes, a on la dona sempre ha estat relegada a un paper secundari, i a on molts de cops, per no dir sempre, és menyspreada i humiliada.

Jo no m’he considerat mai feminista. Potser perquè no m’ha calgut aprendre que la lluita de la dona ha de ser la mateixa que la del home i al contrari. Potser perquè sempre he cregut que la llibertat d’uns sempre té que anar lligada a la de l’altre i que separats no hi haurà mai igualtat ni res de res.

Això, però, no fa que no reconegui al gènere femení com un gènere millor que el masculí, i que a voltes penso que si tots fóssim dones el món aniria millor. Potser sigui una bestiesa. Però és el que penso.

Què tots els dies siguin el dia de la dona, de l’home i de tots

diumenge, 7 de març de 2010

VULL BULL




Felicitats a tots: organitzadors, cuiners (hola Amadeu), cuineres (agraïment especial a la Sra. Iris per la seva amabilitat, simpatia i treball), a tots els que han col·laborat a fer-ho possible. I també felicitats a tots aquells que han provat el plat.

Ahir, dissabte, a la ràdio varem tenir una jornada molt especial. Varem parlar del Bull. Ens van visitar la Sra. Iris Figuerola, el Sr Amadeu i l’alcalde, Sr. Daniel Masagué. Va ser tot un plaer de conversa. La gastronomia i la política tot junt, ben barrejat. Un sucós plat que combinat va resultar molt profitós i nutritiu Unes gotetes d’humor (gràcies Sr. Zapatero, per la seva inspiradíssima intervenció), molta gana i moltes ganes de fer ciutat, per fer Torredembarra.


L’esperit de tots plegats, les ganes de servir, les ganes de fer-nos més grans.I la gana que varem agafar tots entre: fesols, patates, truites, truites de patates, llamàntols... Ummmm.

I per rematar la faena, avui una jornada força especial per tots i totes. Repeteixo, felicitats a tots.



divendres, 5 de març de 2010

LA SOLEDAT a LA RÀDIO


Us vaig a explicar una sensació que els que fem ràdio (en aquest cas a ONA LA TORRE, es clar) tenim molt sovint.

Un es creu, quan està allí dins, rodejat de “micros”, fils, cables i observant un rellotge enorme dalt de la peixera (denominació del lloc on s’ubica la persona que porta els controls), tot llegint, explicant, “tertuliant”, o, senzillament xerrant , que ningú, absolutament ningú l’està escoltant. O sigui que som com bojos parlant sols.

És curiós però és així, en serio.

Ho he preguntat a alguns companys de l’emissora i tots diuen el mateix. L’amarga sensació de soledat que existeix en el moment de parlar de cara a ningú i dient meravelles del cantant, grup, escriptor, poeta de torn, es tant indescriptible que ni tant sols per la gent què és dedica a la comunicació saben explicar-se (santa contradicció).

Ja ho vaig dir un dia. Jo no crec en les estadístiques. Un cop em van dir que les estadístiques, segons les estadístiques sempre s’equivoquen. Per tant ja és un motiu per no creure. Tot i que penso que de vegades encerten: un grup musical anomenat Les Luthier en van fer una (d’enquesta)de molt curiosa que deia “De cada 10 personas que ven la televisión, 5 son la mitad”. A veure qui és el graciós que els contradiu. Jo no.

Dons això, com que no crec en les estadístiques, no acostumo a fer cas del que diuen. A mi mai m’han preguntat res, ni que escolto, ni que llegeixo, ni que voto, ni que odio, ni que estimo....o sia, res de res. Per tant, per què he de confiar o creurem uns estudis fantasmes que pronostiquen que jo tinc tres cotxes, o dues dones, o tres bicicletes o que fumo tres cigars al dia, o el que és pitjor, que jo votaré a la Esperanza Aguirre...

Dic tot això per què fa uns dies van sortir unes estadístiques deien que 8.000 oients escolten Ona-La Torre. Per mi difícil de creure aixì d'entrada, però....I aquí empalmo amb la soledat dels radiofònics.

Un dia, no fa pas gaire, anava pels carrers de La Torre, quan un grup de nens i nenes, de no més de 7 anys, acompanyats pels seus mestres, van passar per davant me. La mainada té la gran sort de no tenir vergonya, i diuen el primer que se’ls hi passa pel cap. De cop una de les nenes se’m queda mirant i diu: “TU ETS EL DE LA XOCOLATA, OI?

Vaig quedar tant parat i em va fer sentir tant estrany, que només vaig poder dibuixar un petit somriure i moure afirmativament el cap.

De cop vaig pensar que la soledat de l’estudi es falsa, que sempre hi ha algú que t’escolta, de la mateixa manera que quan vas pel carrer absort en els pensaments sempre hi ha algú al teu costat que t’observa...i de vegades te la fot..

dimarts, 2 de març de 2010

L'ESCRIT DE...................

Hi ha tantes coses que ens costa d’entendre. Al menys a mi. Clar que darrerament porto un embolic de mil dimonis. No es estrany no us penseu, ja que de tant en tant em dona per preocupar-me molt com de cop penso: i que hi puc fer jo?. Aleshores és quan me’n ric . Que més puc fer?. I vostè, que faria?

Hi ha tantes coses que em costa fins i tot pensar que la coherència existeix.

Ara, per la Regidora que ja no està al Govern però que, segons diu ella, gràcies a ella hi ha govern, diu què aquest Govern és el més dretà que mai ha existit i existirà a Torredembarra. Ai carai!. Quines coses que té la vida. O sia, que ella va ser la gran propulsora, segons ella, del Govern més de dretes que mai tindrem. Li hem d’agrair?. Home, de dretes sí és. Al menys els partits que formen part, molts d’ells i elles, son de dretes de tota la vida. Fins i tot un d’ells (dels governants- és de la dreta insensible amb Catalunya, diuen i dic. Ai, la dreta i l’esquerra !. Penso com aquell que el més important és no ser......... I ja veieu, com està el pati.

Hi ha tantes coses que em costa, fins i tot donar crèdit allò que llegeixo.

Miro un blog i em diu que les bufetades van molt repartides. Allò que sempre ens quedava com a tapat ara surt a la llum. El Blog de l’amic Carles Fuxet s’ha convertit en un camp de batalla que ells, nomes ells, semblant implicats. Imagino que amb el dit aquell de: la roba bruta....; ja sabeu. Però que passa?, quins "pim pam pum" més republicans que es fot l’esquerra.. Ai, l’esquerra i la dreta !. Segueixo pensant que el més important és no ser .........

I ara també “pim pam pum” a la llar d’avis. “Más madera que es la guerra”, deia el meu estimat Grouxo. Les entitats, entenc, han de ser independents i quan els polítics hi fiquen la mà: “marramau”, deia el gat. No sé que passa, ni ho entenc del tot. Uns diuen que per culpa de CiU, altres que si de ex del PSOE (perdó PSC?). Sigui com sigui és el tripijoc dels disbarats. Pobres avis i avies que vivien tant feliços. O no. Curiós, CiU i PSC?. Ah i la Regidora que , diu que gràcies a ella, hi ha un Govern de molta dreta. Ai, la dreta i l’esquerra!. Sí, si, n’estic segur, el més important és no ser ................

Per cert. Sembla que el rosari resat/realitzat/orat/predicat en el Ple per part d’un membre (una) del PSC no comptava amb la benedicció del grup. Al menys de tot el grup. Ja veus, torna a ser curiós. Ja se sap, és la autonomia de l’esquerra. Ai, l’esquerra i la dreta !. Prefereixo no ser...........

Ah, i ho diu un d’esquerres. Mira que en soc ...................!.