divendres, 25 de juny del 2010

FICCIÓ o REALITATS?




Acabo de llegir en el blog de l’amic Grangel, la seva proposta de fer travesses amb les properes llistes municipals. Entenc les raons de l’Enric al fer l'oferiment de jugar a fer POLÍTICA – FICCIÓ.


Si alguna cosa mou a la gent és “jugar”a veure que passa (veig que a hores d’ara hi ha mes de 27 comentaris, la majoria anònims, es clar), però com el mateix Grangel diu, de vegades la realitat supera la ficció. Com a joc no està malament, malgrat penso que és massa aviat per començar, i que quan arribi el moment de la veritat –on segur les ganes augmentaran -, ja estarem avorrits de tanta ficció i tant poca realitat.


Estic d’acord amb alguns dels comentaris que parlen que hi ha coses més importants a l’actualitat. Son moltes les coses que ens hem de plantejar abans de fer ficció amb noms i segurament el més important seria –és- saber que n’espera la gent de Torredembarra d’aquells que , segurament, estaran regint el destí del poble a la proper mandat.


En aquesta línia, i exposat a rebre els pals de costum i altres de nous, el que personalment crec necessari es obrir un mandat de noves idees, nova gent i nou estil. Si som rigorosos ens podríem posar d’acord en dir que fins ara, amb excepcions contades, els polítics que han dirigit els darrers processos han fracassat en qüestions molt importants: construir un model urbanístic, rellançar l’economia local, obrir un procés de participació efectiu, arribar a acords en cultura i turisme, obrir un marc de col·laboració entre govern i oposició i donar transparència a la gestió municipal.


Estic segur que n’hi deuen haver d’altres, però segurament aquestes siguin les mes importants.

A mi personalment, no em deixa de sorprendre que quan s’exposen aquestes qüestions als diferents grups polítics, tothom ho vegi clar, però que a l’hora de la veritat ningú – ep, que dic ningú – mogui un sol dit.

En una d’aquestes converses, la Regidora Montse Gasull en va dir que ara ja no arribàvem a temps, i té tota la raó. És, per desgracia, veritat, i tal i com ella deia haurà de ser en el proper mandat i amb voluntats renovades, que es pugui dur a terme un nou procés de discussió i de debat per arribar a acords globals que permetin establir les regles de joc.


Penso que si tenen la voluntat de fer-ho és farà. El que sé és que Torredembarra no és pot permetre quatre anys mes de divisions estèrils i baralles sense sentit – o amb sentit – que condueixen a una paralització en la gestió global de l’Ajuntament.


Els propers anys, seran anys molt durs pels Ajuntaments, i en particular en el nostre, ja que penso que la feina no s’està fent be, fallem en allò que és més senzill: parlar. Sense aquest requisit mínim serà impossible avançar.


Per això, penso que els noms no ens diran res. El que ens ha de dir és la voluntat implícita de fer realitat no ja un programa o una idea, sinó una necessitat innegable: o ens movem, o ens estanquem i, per tant, no avancem i, per tant, no fem; no realitzem; no promovem; no ajudem; no planifiquem; no servim.

divendres, 18 de juny del 2010

ARA ENTRO, ARA SURTO...

Atacs i contraatacs, un Ple diferent?. En algunes coses diria que sí. Altres millor no comentar-les. El resum segueix sent que el Govern es manté aparentment unit tot escenificant una sortida de la sala que encara no acabo d’entendre i no n’estic segur que ells l’entenguin. Aquelles veus que auguren mocions de censura que se’n vagin oblidant. Tot serà resolt a les properes eleccions. Això deuen pensar tots ja que ara per ara l’oposició no sembla que en tingui gaires ganes, ni possibilitats, ni, potser, fonaments, malgrat que en la seva escenificació a l’abandonar la sala -sí, ells també- comptes amb el recolzament (forçat per les circumstàncies?) de la Regidora no adscrita, que crec l’acció va agafar-la com de refilo, o sia que no en sabia res i és va dir “m’apunto”.

Tot plegat, que sembla fins i tot còmic, a mi em va semblar, i així ho comentava avui amb un Regidor socialista, una manera de desprestigiar la institució democràtica, i penso que una de les raons d’aquest Govern era precisament retornar el prestigi i la confiança vers la institució més propera al ciutadà. Tot, com sempre, depèn del color en que un s’ho mira: roig o blau?. Escolliu.

Pel demès poc a comentar. Atacs i contraatacs. Uns argumentats – els atacs, dic –, altres a la babalà, que son els més efectius de cara a la galeria. Discursos molt bons o ben preparats –en Sunyer i la Susanna van dir coses interessants- i altres que millor s’haguessin quedat guardats per millors ocasions.

Ah, m’oblido del duel dialèctic entre en Sunyer i en Jose Oviedo. Política pura (!), plantejaments antics, desacords naturals i aires contaminats , però aire a la fi i a la cap.

Pel demés molt de son. Moltíssim son. Uns radiats, els altres visualitzats,

Una pregunta: No podrien buscar fórmules per fer més curta les sessions?: deia un veterà que una reunió de més de dues hores, es temps perdut.

No sé, cal reflexionar, seure, parlar, acordar, dialogar (perdó, però soc molt passat).



Acabo de assabentar-me de la mort d’en Saramago. Un dels meus escriptors favorits, un revolucionari de l’escriptura i un home compromès amb les idees i amb la gent, Ell va formar part del Partit Comunista Portuguès i va abandonar la seva militància tot dient que la disciplina de partit ofega i no et permet mes que ser fidel al partit i no pas al poble que s'ha de servir.

divendres, 11 de juny del 2010

Товарищ Dolores * i el partit dels treballadors

Товарищ Dolores *



Fa pocs dies un històric lluitador antifranquista, i actual company a l’Agrupació, em va regalar una joia: Un llibre de l’any pim pum tot il•lustrat amb imatges de Dolores Ibarruri “La Pasionaria”. Gran dona.

A les imatges és pot veure a la Dolores voltada de treballadors de les mines, de les fabriques, del camp, consolant a soldats de l’exèrcit republicà....Ah, aquella dona marxista – leninista que era capaç de fer unes purgues virulentes al sí del PCE i expulsar i repudiar a tot aquell que s’atrevís a posar en dubte el règim soviètic. Va “acomiadar” als anomenats revisionistes, ja que en aquell temps, en aquells dies, el PCE era un partit exiliat, subversiu, perseguit, odiat i l’únic paraigua que tenia era aquella dictadura del proletariat dirigida per un feixista-comunista anomenat Stalin. Però, ai els però, si som capaços de repassar la història d’aquesta gran dona (lluitadora, obstinada, clarivident...) i la situem en la època que li va tocar viure, difícilment trobarem una persona mes propera als treballadors d’aquell temps.

Jo explico als amics, amb un to distès, que fa uns dies al mirar un “desinformatiu” d’aquests que fan `per la tele vaig trobar-me amb un altre Dolores, la Cospedal, tot envoltada d’un fons blau celestial que ni el Papa de Roma, i cridant a pulmó obert “El PP es el verdadero partido de los trabajadores”, em va venir una esgarrifança que encara em dura. Ah, la nova Tavarich Dolores, que no es va atrevir a dir la paraula “Obrers”.

Desprès vaig pensar amb la vaga general i tot això que ens està passant al país. I vaig recordar que un marxista va dir un dia que quan el treballador va tenir el seu primer Seat 600, a partir d’aquell dia, la lluita de classes se’n va anar a fer punyetes. Ara penso que si amb el sis-cents va morir la lluita de classe, amb les “consoles” “ordinadors” etc., el que ha mort han estat les classes en sí.

Els veritables treballadors, els que “penquen” estan en una gran majoria a l’atur, i sincerament crec que ja no hi ha partits dels “treballadors”, com ho va ser el PSUC en el seu temps. Ara fins i tot el màxim representant de la dreta més retrograda, més insensible cap a les llibertats individuals i col•lectives, s’atreveix a autoproclamar-se “Partit dels Treballadors”. El que em preocupa més, no és que ho diguin (mentiders sempre n’hi ha en els partits), el realment preocupant és creure la mentida.

Volia parlar de La Torre en aquest escrit, però he notat una abundància i prolífera vocació a escriure molt, i de cop alguns blogs, que si be poc aclareixen, obren portes al debat i al insult. Tot com sempre, he pensat. Anar fent.

Fins un altre Tavarich


*La camarada Dolores
Powered By Blogger