dijous, 26 d’agost de 2010

A DISFRUTAR...



A DIVERTIR-VOS !!!!

BONA FESTA A TOTHOM

divendres, 20 d’agost de 2010

DOS LLOPS I UN CHIHUAHUA

M’agrada’t i molt, el petit debat que han portat a terme en aquest blog dos llops de la política local (espero, Francesc i Enric, que això de llop ho entengueu amb un to positiu). Quant vaig començar a llegir-vos vaig pensar que havia errat amb el títol del meu anterior escrit, i que en comptes de posar-hi “un fil d’utopia” hagués estat més encertat dir-l’hi “UNA GRAN TROCA D’UTOPIA”.

Però el cert és que finalment hi vaig saber treure coses molt positives.

Primer en va venir al cap una frase de Les Luthiers que un “anònim” va escriure en no sé quin blog i que deia més o menys: LA VERDAD ABSOLUTA NO EXISTE, Y ESO QUE DIGO ES VERDADERAMENTE CIERTO. O sia que un s’adona que quan és fa un repàs de la història més recent del nostre municipi, tot s’explicarà en funció de les sensacions i el lloc a on un es troba. Segon malgrat el distanciament de sensacions, els dos llops poden ser capaços d’entendre’s i, si s’ho proposen, arribar a un punt d’acord que faci que allò que els va dividir ara serveixi pel contrari, el que demostra que amb voluntat i diàleg tot es factible, tot és realitzable i tot és esmenable. I tercer, que si un deixa explicar al contrari segurament es resoldran dubtes i malentesos i que amb això és pot arribar a entendre posicions i actituds que el temps feia, aparentment, insalvables. Una bona lliçó pel qui vulgui prendre nota.

El que s’ha trobat a faltar és la participació de membres o persones lligades a l’actual Govern en el debat. Una llàstima, al meu parer, ja que això hauria volgut dir que el debat generador de noves propostes no només interessa quan un es troba fora de la pressa de decisions i existeix una voluntat d’obrir-se a noves propostes que poden ser o no vàlides, que poden ser o no acceptades però que sens dubte poden ajudar a obrir camins diferents.

Potser vol dir que allò que va escriure el chihuahua, o sigui jo, s’ha pres de forma incorrecte al creure’s alguns que allò escrit anava a “favor de” o en”contra de”. Res més lluny de la meva intenció. Les meves reflexions son exclusivament meves i no tenia cap objectiu i molt menys el de fer mal a unes persones que crec que treballen convençuts que la seva feina serveix als interessos d’una majoria. Ja ho vaig dir : molts Regidors i Regidores d’aquest Ajuntament fan una feina molt lloable, hi dediquen hores i hores i la seva feina mereix tot el respecte del món. No era dons una reflexió vers a la gent que treballa, sinó una manera de veure un model de funcionament que jo considero allunyat del que hauria de ser la plasmació d’un pacte que encara crec pot tenir moltes coses a dir i a fer.

Per tant cal situar les coses en el seu punt just. Les crítiques, accepta-m’ho, hi son i sempre hi seran, un altre cosa és l’objectiu d’aquesta crítica: destructiva o constructiva. No crec que els escrits puguin ser llegits com a destructius per cap dels dos cantons (Govern i Oposició), una reflexió feta des de la serenor i la voluntat de obrir nous horitzons no pot ser, al meu humil parer, tractada com una bogeria momentània d’una persona que entre tants llops, es defineix i accepta ser definit, com chihuahua de la política local.

Per cert, i ho dic públicament: Felicitats per la organització del concert d’en Bisbal i a totes les Regidories que van intervenir. Apa, cap un altra.

dissabte, 14 d’agost de 2010

EL PACTE ( i III ): un fil d'utopia



El sentit del Pacte, publicat. La situació d’ara mateix descrita amb mes o menys fortuna. Ara ens queda mirar cap el futur.

I la gran pregunta: és pot reconduir la situació?.

Al meu parer és difícil però no impossible.

Sí, si fóssim capaços de retornar l’esperit del Pacte DE CONSENS on seria factible donar un nou impuls per garantir uns darrers mesos de govern amb un veritable i sincer rentat de cara que poses les bases del que podria arribar ser un nou govern capaç de generar una nova política integradora i plural, a on les denominacions “esquerres” i “dretes" quedessin per altres ocasions a on la situació política fos de normalitat i tots fóssim capaços de deixar enrere males interpretacions, males disputes i desconfiances personals i personalitzades.

Ho veig complicat, i que ningú m’entengui malament, que en un primer moment els polítics locals, aquells que pertanyen a partits tradicionals i amb presencia a tot el país, puguin convèncer als “seus” de fer un joc net a on primes les necessitats locals a les de partit. Complicat però no impossible. De fet ja som uns quants que en parlem de tant en tant, però ningú sembla tenir la majoria en el seu partit com per iniciar un procés que jo anomenaria de: ALTO EL FOC .

Per tant, i si els actuals governants – govern i oposició -no poden o no son vàlids per reconduir el moment que vivim, només ens calen:

Noves cares, nova gent, noves idees, noves il·lusions, nous projectes.

Aquest és l’altre camí que al meu parer podríem obrir per englobar voluntats i iniciatives. Necessitem, amb urgència, una taula de partits locals que confrontin els seus objectius i els seus reptes de futur per obrir una nova etapa a on tothom hi tingui cabuda, tingui quelcom a dir i sigui capaç d’originar un debat que ens porti a una veritable situació democràtica a on la participació, els pactes, els estires i arronses siguin vistos no com derrotes, sinó com a passos que ens conduiran a una nova situació que millorarà en el temps les relacions i l’enteniment.

Una taula de partits que defineixi el joc , la forma del taulell i de les peces. Un equip de Govern que vegi a l’oposició com a part dels qui governen, no com a “enemics” que cal marginar per la senzilla raó que no son dels “meus”. Una oposició que assumeixi càrrecs de govern, que participi en la el.laboració de projectes, que estigui present a les Comissions de Govern, que fins i tot tingui responsabilitats, un equip de govern que porti propostes a discutir, que generi il·lusió entre la ciutadania, un equip de govern capaç de fer seves les propostes vàlides vinguin d’on vinguin. Un Govern que no tingui por a la veritable participació, creant estaments, vies de relacions amb els agents socials i polítics, obrint la mà a la informació plural i permeti nous recursos als medis locals municipals, un Govern que lluiti per aconseguir una economia local forta i estable, no a mercès de les bones èpoques, una oposició que sigui conscient de la seva representació i compromís amb el poble, crític amb la critica positiva, i que sàpiga asseure’s al costat del Govern quan aquest s’ho mereixi. És a dir, fer un tomb tant gran que no hi hagin governs al servei “per” sinó al servei “de” tots .

Direu: quina utopia !!.

Dons potser sí.

Aquest és un possible marc d’acció, una via capaç de retornar-nos la confiança entre tots plegats, a on les forces és retrobin amb els seus orígens: partits nascuts del poble que treballen pel poble.

diumenge, 8 d’agost de 2010

EL PACTE (II): l'anar fent





Ja he descrit com s’arribà al pacte. Anem per la situació d’avui dia.

Es evident que alguna cosa a fallat en el procés que va des de l’acte d’investidura del nou Alcalde fins ara.

Quina situació hi ha?: l’oposició marginada dels grans acords, els membres del Govern que van iniciar el Pacte de Consens s’han trencat i ara s’ha convertit amb el PACTE DE L’ANAR FENT, ja que, malgrat el descontent notori i públic de molts dels seus membre, ningú vol ser el responsable de trencar i sembla que s’esperi un gran “catacrac” per donar un pas que segurament no es produirà, ja que significaria el fracàs d’una aposta que tenia com a gran objectiu mantenir-se durant dos mandats.

I el per què de tot això?: una gestió segurament massa individualitzada en la figura de l’Alcalde, manca de confiança entre alguns dels membres de Govern, desànim al veure truncades les il•lusions que omplien de sentit el Pacte...

Per el que subscriu els motius principals d’un possible fi d’un cicle :

• Nul•la participació dels partits que conformen el Govern (CiU inclosa)
en la discussió de projectes
• Manca de comunicació entre l’Alcaldia i els seus propis companys de Govern,
i entre ells mateixos.
• Rebuig d’acords amb la principal força de l’oposició i poca valoració
política de l’esforç fet per altres forces.
• Desnaturalització del Pacte i incompliment dels objectius de base del mateix.
• Negació de la participació amb noves formules que permetin a veïns i veïnes,
entitats i col•lectius a prendre decisions en assumptes que afecten
directament a la vida quotidiana.
• Manca de transparència en la posta en marxa de projectes i de possibles
negociacions amb altes institucions de l’Estat.
• Una gestió personalitzada i tancada, des aglutinadora i per tant, afectada
de vicis individuals negant la col•lectivitat i accentuant el personalisme i
per tant pèrdua de la confiança personal i col•lectiva.

Segurament en diríeu de més, però crec que aquestes son les més importants.

En política, com en la vida, arribar no és pas complicat, el més difícil és complir, mantenir i saber ampliar els criteris que conformen un posicionament que, natural o no, s’ha assumit amb la participació de persones i col•lectius que han cregut amb un projecte, que se’l van fer seu i que ara, no només no tenen com defensar-lo , sinó que, més a més, els crits d’alerta han caigut a sac trencat.

L’evident distanciament entre el principal partit de govern, o millor dit, el seu principal representant, amb la resta de forces que el configuren, és extremat i de sobrés és conegut el malestar entre militants i persones afins – fins i tot del mateix partit majoritari en el Govern - que no veuen sortida a l’actual situació ja que ha caigut en el que en el primer escrit jo definia com enderrocament de posicions, agreujat per un sentit i ús privat de la política, deixant a l’oblit un projecte comú per convertir-se en un projecte i un repte personal que no se sap a on ens conduirà, encara que personalment crec que a una situació de desencís i de deixadesa preocupant.

dilluns, 2 d’agost de 2010

política local: EL PACTE (I)



Amb motiu dels primers cent dies de l’actual govern municipal ja vaig comentar que els governs necessiten més de temps per fer una valoració el més acurada possible per tal de tenir ben definit quin és el seu treball i les seves regles de joc, així com per valorar una tasca de forma més encertada. Dons ja han passat dos anys i ara si que ja és un temps més que prudent per poder fer una anàlisi seriós per valorar allò que tenim.

M’agradaria però, fer una mica d’història per apreciar amb criteri allà a on ens trobem ara. Aquells que hem tingut una educació política anomenada d’esquerres, sempre tenim la tentació d’analitzar les situacions partint d’un punt que ens condueixi al moment que s’està vivint, i jo no seré menys amb aquest referent. Deixeu-me, per no fer-me pesat que divideixi aquest escrit en tres parts: EL PACTE, SITUACIÓ ACTUAL I FUTUR, que aniré publicant cada setmana.
És clar que jo no podré ser del tot objectiu, ja que d’alguna manera he estat implicat en molts d’aquests moments, però espero la vostra comprensió i també els vostres comentaris sobre el que escric amb l’ànim de aportar elements de judici que poden ser equivocats o no, però que els faig des de l’ànim de posar damunt la taula un debat serè i positiu que ens portin a conclusions que afavoreixin a Torredembarra.

EL PACTE
No cal recordar la situació política en la que es trobava La Torre fa ara dos anys: un govern amb només quatre regidors, les forces polítiques dividides, enderrocament de posicions i un alcalde (Manuel Jiménez) que malgrat els seus esforços no era capaç de posar d’acord aquells que haurien d’haver format un govern “natural” entre les forces anomenades d’esquerres (PSC, ERC i ABG). Els motius son prou coneguts i explicats, malgrat que encara no tenim element suficients per conèixer el que veritablement va portar al fracàs un projecte que tenia darrera seu la confiança d’una majoria de la població. Espero que amb el temps s’expliquin, encara que ara per ara ha deixat d’esser el més important.
El cert és què un grapat de partits van posar la seva maquinària en marxa i els anomenats de “dretes” van arribar a un pacte amb el suport de la Regidora no Adscrita (declarada trànsfuga) Laura Pradeda. Molts han vist amb la seva figura la peça clau per formar el nou govern, malgrat que penso que sense la participació, el fort treball, la ferma voluntat i la responsabilitat dels grups independents (GiT i l’Agrupació), el pacte no hagués pogut dur-se a terme amb un perfil menys “dretà” del que alguns van acusar el Pacte.
El que podríem definir amb el nom d’un grup musical “MANIOBRAS ORQUESTALES EN LA OSCURIDAD” per part de CiU per portar-se al seu costat a la Regidora no Adscrita, tant el PP com els independents van creure que l’única solució, la única via vàlida en aquells moments era un pacte que oferís la possibilitat d’un canvi sense necessitat de moció de censura, tot i el parer contrari del grup majoritari (CiU) i que hauria de ser el responsable d’assumir l’Alcaldia en la persona de Daniel Masagué.
L’acord estava dons servit, la majoria era certa i les il•lusions a flor de pell. Només calia escriure la partitura i el pacte va passar a dir-se de CONSENS ja que naixia amb l’esperit de fer una política aglutinadora amb uns objectius clars:

• Retornar la normalitat democràtica a l’Ajuntament.
• Tenir un Govern fort capaç de fer propostes.
• Fer els esforços necessaris per aglutinar el màxim de forces al voltant de
nous projectes: urbanístics, turístics, culturals, socials, veïnals, de
participació, econòmics...
• Tornar el crèdit a la institució.
• Donar transparència a les gestions i fer de la participació l’eina
principal de la política del Consistori.

En una sessió del PLENARI, amb una sala plena de gom a gom, era anomenat Alcalde de Torredembarra el cap de llista de CiU, i la resta dels participants d’aquell Pacte assumien responsabilitats d’un Govern format per nou persones que donava una majoria còmode per poder desenvolupar els objectius descrits, majoria que actualment ha quedat en minoria. Però això ja és un component de la segona part.