dijous, 30 de setembre de 2010

EL PLE DE LA VAGA

De rumors en va ple, i curiosament i fent un joc de paraules, quasi bé sempre referint-se al Ple...de l’Ajuntament. També, llògicament, cap els membres que composen aquest Ple. Dir, així com de passada, que si qualsevol ciutadà que té una representació municipal pot, en contra del que algun Regidor de l’Oposició va dir en el seu dia, ser blanc dels insults i dels rumors falsos, no ho és per la seva condició de ciutadà, sinó mercès a la seva representació pública. Però no és pas d’això del que vull parlar.

M’agradaria fer accent al que va succeir ahir en el "Ple de la Vaga", què com sempre venia precedit de molts rumors infundats i que mai es compleixen.

Per cert, mal dia per fer un Ple.


Però un bon dia per veure que un Govern pot estar, com he defensat moltes vegades, composat per diferents opinions que no sempre han de ser estretament lligades al partit o opinió del grup que representa la majoria. I això ha de ser així pel senzill fet que tothom ha de mantenir una identitat pròpia.

Un exemple, agafant els extrems, seria : si la majoria de l’equip que governa a Torredembarra fa un rebuig cap a la retallada de l’estatut, el més normal és que el PP s’oposi o no participi amb aquesta decisió, aquest exemple, apropiat o no però fet amb tot el respecte, ho veuríem tots normal, en canvi quan la divergència o diferència tracte sobre fets municipals, sembla que el món s’enfonsi o, el que encara és pitjor, que s’està fent el joc a l’oposició.

No, no crec que les coses vagin per ací.


Ni es trenca el govern (a no ser que el grup majoritari cregui que “l’ofensa” és tant greu que li posi l’etiqueta de “irreparable”), ni és dònen ales a l’oposició pel senzill fet d’entrar en contacte directe i sense embuts amb la coherència i amb allò que tots considerem com normal. El fet que dos Regidors del Govern, representa’ns d’un Grup polític determinat (L’Agrupació), entengui com a primordial i prioritari l’enteniment i l’acord abans que el malestar, les males maneres o les critiques mal intencionades (no sempre, es clar), no pot ser mai considerat ni com un atac ni com un acte de rebeldia per uns, ni com la suma d’aliats pels altres, és fa per que es creu just i raonable, un altra cosa serà, sens dubte, el resultat final, però ningú dirà que no s’ha fet, que no s’ha intentat.

I no s’està pas parlant d’un tema menor, s’està parlant de solventar uns greus problemes que afecten, per una part, a uns veïns que porten més de dos anys, dos anys que ja es diu de pressa, amb un carrer indefinit, mal fet, mal arreglat i mal plantejat, i , per l’altra, a tota la població, ja que parlem de la recollida de la brossa. És això, o son aquests, motius suficients com per arribar a un consens entre tots?. Crec que sí, és més, penso què és imprescindible fer-ho.

És el bon camí sens dubte, un camí que ja ha estat aplicat en diferents ocasions i, curiosament la majoria de vegades, per no dir totes, sempre per part d’un grup. Un grup menyspreat en un principi però que ha sabut trobar el seu lloc malgrat els rumors malintencionats, malgrat els insults, malgrat les ànsies de marginar, malgrat els crits dels que no volen veure més enllà del seu nas i malgrat la critica a voltes força negativa, però també, tot s’ha de dir, de molt positives, que han llençat des de diferents sectors i afins a grups i grupets.

dijous, 23 de setembre de 2010

JA EM DIREU ....


Anònim diu:
Ho tens molt parat tot i mira que hi ha per explicar....
22 de setembre de 2010 20:08




Si, tens molta raó desconegut anònim (quina redundància, oi?). Hi ha moltes coses per explicar. Hi ha moltes coses a dir i passen realment moltes coses. No totes dolentes, malgrat que també ni han d’agres i inesperades (la mort de Labordeta, per exemple). Però he decidit mantenir un ajustat i premeditat silenci, entre altres raons per què un s’afarta de mirar al cel i veure que els núvols ens envaeixen des de diferents fronts i amb molta pinta de pocs amics.
Crec que he dit bastant darrerament, de poc ha servit: uns per omissió preconcebuda com estratègia innegociable per mantenir allò que es creu que es té, i altres per, que carai , si ja ens va bé d’aquesta manera !.
Personalment, crec que hi ha massa demagògia llençada com si res, es a dir, les paraules sonen buides, sense sentit, buscant publicitat (sí, he dit publicitat...caramba !), senzillament és una estratègia electoral que alguns els hi agrada molt per la raó que allò que es diu és popular, populista volia dir. Però això, dir-ho ara, queda lleig...psssssssss, no parlis tant.
Què voleu?, que fem crits a la unitat a la serenor, a la paraula, al debat....per què, quin sentit té?. Ja em direu.
Però que nassos !!. Encara estem a temps de fer alguna cosa bé, o potser hauria dir, millor. Ep, ho dic pensant per tots. Perquè de coses bé s’han fet, segur, ningú ho pot negar. Què es podria fer millor?, oi i tant !!!. També ho podríem fer millor els altres o pitjor amb cantarelles demagògiques, ninetes d’ulls i intents de traslladant-se als temps foscos de la dictadura, no pels fet, sinó per les paraules. Quina intervenció més desafortunada !!, malgrat les seves bones intencions (?).

Psssssssssssss, seguim amb el silenci, que ara sembla que em ploure pedres ben gruixudes.


Gracias Mercedes por tus letras, te agradezco tu amabilidad y espero no perderte como lectora. Un abrazo y hasta pronto

diumenge, 5 de setembre de 2010

M'aïllaran, dient que m'he aïllat

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.ç

Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.

Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.

Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.

Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.

M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.

Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!



Naturalment és del gran Ovidi Montllor
Podeu veure i escoltar la canço aci, al costat.