dissabte, 27 d’agost de 2011

ESTEM DE FESTA



dimecres, 24 d’agost de 2011

AGOST


publicat a El Mònic d'agost de 2011

Desprès de mesos políticament trepidants, l’agost se’m fa com un llarg parèntesis que em convida, i molt, a reflexionar del que ja queda’t enrere i, naturalment, d’allò que ha d’arribar. El mandat és llarg i la “cosa” no està per a bromes, ni per malgastar el temps ,em dic mentre miro la cuca de l’estiu com passa pel meu costat i em deixa un somriure mal dibuixat .

Tanco els ulls tot cercant una migdiada que em reconforti i, amb sort, em porti noves visions de futur. Però el cap em diu que no, que no és moment de migdiades egoistes i que per pensar el millor és caminar.

Decideixo anar a la platja, allà diuen que les idees flueixen com bolets a l’ entretemps. Trepitjo una “caca” de gos. Agafo lloc a la terrassa de la Quima (Xaloquell).Miro al meu voltant i els ulls visualitzen gent i més gent sota ombretes de colors, ampolles d’aigua i tovalloles plenes de sorra. Uns nens busquen espai per jugar, les avies els miren exactament com em mirava la meva iaia, i el senyor del costat llença un gemec inintel·ligible, però groller. Decideixo seguir camí per anar a caure a la mateixa pedra,és a dir torno a trepitjar la “caca” de gos. Sublim. Metres enllà, ja fora de Baix a Mar, el cable d’un fanal inexistent que surt de la terra, antic record de mala gestió, em fa entrebancar-me. Mal anem, si encara estem així.

Com que d’allà no en trec cap idea clara, me’n vaig cap el centre del poble. Unes jardineres i unes papereres recentment instal·lades, i que no se sap si s’han de pintar o bé el disseny és més modern del que jo puc imaginar, em fa preguntar-me si l’estètica del poble gira segons els gustos del Regidor de torn, o bé ha estat un estudi meditat i calculat. Si així fos, és que tot va molt de pressa, i la meva modernitat ha quedat establerta al somni etern. Uns pares criden als seus fills farts de veure’ls córrer pel carrer donant voltes i més voltes a les moderníssimes jardineres. Allà, a la l’alçada de la plaça – sí home, la dels bars – un senyor vestit de turista contempla l’estètica modernista i amb un gest de llavis, nas i ulls a l’hora, sembla preguntar-se el mateix que jo. No, em dic, no anem bé.

Segueixo el meu contemplatiu passeig a la recerca de noves idees, pujo per Filadors i un grapat de gent s’atura de cop. Semblen contents. La realitat em diu que no estaven pas contents, sinó estranyats: un cotxe surt del pàrquing !!!. Carai, penso, malgrat la calor m’aturaré aquí mateix i esperaré tot esperançat la sortida de més cotxes, i mentre els compto les idees sortiran a ritme cansí, però vindran, segur que vindran.

Mig hora més tard, i sense cap cotxe que comptar sortint del pàrquing, torno cap a casa.

Sabeu una cosa?, aquest cop no penso perdonar la migdiada i esperaré el setembre, que entre festes, misses, concerts, fanfàrries, versots, reunions i més reunions carregaré piles, i els pensaments quedaran deslliurats del mes d’agost, de la calor i de la riallera cuca de l’estiu.

diumenge, 7 d’agost de 2011

AIXÒ DE LA CORRESPONSABILITAT

Em va dir un company al començar l’actual mandat municipal: “a l’oposició tenim dos camins: seure, mirar i criticar o bé seure, treballar, criticar i ajudar, de nosaltres dependrà el camí a escollir”.

I vam escollir el segon, i d’ací va sorgir la paraula que més hem fet servir el grup socialista a l’ajuntament: corresponsabilitat de govern.

I era ben certa la reflexió del company. Els dos camins o les dues opcions, ens portaran a llocs ben diferents.

El primer a la “guerrilla”, anar-se a la muntanya i disparar a tot allò que es mogui sense solta ni volta, nomes pel fet d’estar a l’oposició. Aquesta posició és senzillament més còmode, la més fàcil de tirar endavant, i que no comporta cap compromís seriós amb la ciutadania. És la política del donar per fet que tot allò que fa el Govern està mal fet per inèrcia pròpia, i, per tant, no recolzarem res, ja que el fet de donar alternatives suposa treball i un desgast polític que és pot pagar molt car. Però els resultats dels darrers anys de “guerrilles” no ens va portar a cap bon port. No cal enganyar-nos.

L’altre camí és més laboriós, més complicat, però a la vegada més gratificant, més honrat i més sensat si en realitat el que volem ser és, com som, el partit d’alternativa de govern, els que en un termini més o menys llarg – dependrà i molt de la situació política en que ens trobem en aquells moments a nivell local i de país -, haurem de liderar un canvi profund en les formes i amb les maneres de governar Torredembarra, amb polítiques socials justes i al servei dels interessos generals i no pas dels individuals.

Aquest és dons el camí escollit, per la senzilla raó que un partit de Govern no pot estar ancorat amb el NO permanent, un partit de Govern com és el PSC no pot estar de braços creuats sense cercar acords que facin avançar amb positiu les polítiques de ciutat.

D’ací, per exemple, el nostre posicionament sobre el tema del ROM (Reglament Orgànic Municipal) en el Ple del dia 21 de juliol,a on l’acord va estar impossible per temes de legalitat, i d’ací la nostra voluntat de seguir posant damunt el taulell de joc, alternatives que generin acords puntuals que estiguin en consonància amb el programa del PSC presentat en les darreres eleccions municipals.

Però que ningú s’enganyi, corresponsabilitat SI, ara bé ferms i durs quan calgui, quan les polítiques de l’actual govern sortint de les regles més elementals del joc democràtic (no és de rebut certes imposicions pel senzill fet de tenir una majoria numèrica de regidors), durs i ferms amb els nostres posicionaments quan des del Govern s’incompleixin acords de plens, quan hi hagin decisions arbitràries i quan el Govern ignori contínuament les propostes presentades per altres grups que no pertanyen als que el Senyors Alcalde, anomena com els “seus”.

No, no anirem a les “guerrilles”. Treballarem, serem honrats i sensats, tal i com exigeix la població a un partit que més tard o d’hora liderarà el canvi polític a Torredembarra.



Notul.la: us recomano llegir: http://rr-cuadernodeopinion.blogspot.com/2011/07/el-ultimo-pato-julio.html