dimarts, 17 de juliol de 2012

APOLÍTICS, POLÍTICS, POLÍTIQUES I ...MIRA QUE BONS QUE SOM




 Escrit publicat a El Mònic del mes de juny 2012

Podríem deixar per un altre moment la política ? Difícilment, però no pas impossible. De fet sempre he tingut el criteri que qualsevol cosa que fem, diem o pensem, sol tenir connotacions polítiques. Quan sentim dir a algú això tan de cops escoltat de “jo passo de política” no deixa de ser un posicionament polític, i quan anem a comprar el pa, la llet o posem benzina, els preus han estat dirigits per uns polítics que amb més o menys encert, dirigeixen  l’Estat, el país, el poble. Per tant se’m fa difícil no parlar de política en uns temps de tanta transcendència pels interessos dels que formem part d’una nació. No sé si m’explico prou bé, però si crec que enteneu la intenció.

Normalment son els anomenat apolítics els que més política practiquen i molts cops s’emmascaren sota capes protectores que ens fan arribar a dubtar si les seves intencions son, veritablement, sinceres i fan les coses per un interès desconegut . Pel que sigui, segurament pel desencert d’alguns polítics d’altes instàncies, aquest  “tsunami”  troba més ressò entre l’electorat de partits conservadors, de fet son uns ideòlegs amagats sota una imatge de “bona gent” que nomes pretenen deteriorar la imatge dels partits com a garantia democràtica, apartar als sectors populars de les urnes i, a la vegada, desautoritzar arguments utilitzant-ne d’altres tant o més polititzat,  però amb l’aparença d’estar molt allunyats del vocabulari estrictament polític.

I ara sí, Torredembarra, no és pas un fet aïllat. M’he trobat fins i tot a Regidors del Govern que insisteixen, davant les crítiques rebudes,  que “ells” no en fan de política, que tant sols miren pel poble. I es queden tant amples, com si els demes no miréssim per la ciutadania !!!. La realitat, la crua realitat, m’ha demostrat que els mes polititzat son precisament “ells”, i que amagats per la cortina del “mira que bonic” “mira que bé que ho fem”, porten la política a nivells paranoics i és, a les hores, quan surt tot els seu argumentari polititzat i retrograda, el seu clientelisme, el seu populisme , i per què no dir-ho, les seves pròpies enveges, complexes i misèries argumentals: “la culpa és de l’altre”; “jo ja vull fer-ho però aquell no em deixa”, “jo d’això no en sé res”... quants de cop ho hem sentit !!.

He pensat molt amb aquest aspecte, i no hi trobo remei, i pateixo pensant que potser algun dia jo mateix caigui en aquest error impulsat per una dinàmica que ens envolta i que patim tots plegats. Fins i tot darrerament, quan el partit que pertanyo, va criticar (amb raó segons el meu criteri) la manera de fer i actuar d’un Regidor concret, m’he trobat en la desagradable sorpresa que antics companys i amics s’han sentit ferits, com si allò anés contra ells, quan precisament son  els més perjudicats per una política demagoga i populista al servei d’una idea i, el què encara és pitjor, d’una ideologia concreta, que no els deixa desenvolupar tot el seu caudal de professionalitat i bona fe. Mal anem quan les diferents posicions polítiques troben com escut a treballadors, funcionaris i empleat públics, per desempolsar-se les seves responsabilitats  polítiques adquirides davant la població.

Hem de retornar a la política el seu esperit de servei. De servei al poble, no és de rebut desconsiderar qualsevol entitat, associació i/o col·lectiu pel fet que “no son de la nostra corda”, realitzant polítiques nomes dirigides a afavorir a partits i a persones molt concretes (accés a llocs de treball sense concurs previ, personal “premiat”, càrrecs de confiança sense sentit, subvencions sense explicació, lloguers sense cap ni peus...) . No es de rebut trobar-se que fins i tot treballadors de l’Ajuntament tinguin demanada audiència a l’Alcalde des del mes de Gener, per exemple.

Però ves per on, per “ells” això no és política. Què és?, dons no ho sé, li hauríeu de preguntar a “ells” que ho fomenten i s’ho callen, que ho fan i s’amaguen.