divendres, 31 d’agost de 2012

UN PASSEIG D’ESTIU O COM DESCOBRIR ALLÒ QUE VEIEM DIA A DIA





Aprofito una tarda on el sol sembla descansar desprès de, amb perdó, fotre’ns la punyeta amb temperatures comparables a les infernals, i per no perdre el costum surto a donar un tomb per  Torredembarra. Com és dissabte i m’agrada anar a comprar al centre, em dirigeixo suat i amb el nas tapat, a fer unes petites compres: tomàquets de veritat, uns préssecs que fan olor i tenen gust a préssec, unes llonganisses que son un be dels deus, pa de pagès que em porta cap a l’ infància quan el meu pare era forner,  i altres productes de la gent d’aquí, d’aquesta gent que segons el Regidor de Comerç i Turisme haurien d’aprendre dels que venen de fora i queixar-se menys.

El passeig comença a agafar un regust amarg al passar pel carrer dels Safarejos. Una flaire de pixats entra a les meves, fins aquell moment verges, fosses nasals i em fan sortir corrent d’aquell lloc per endinsar-me cap altres indrets a on, penso, el passeig pot ser més agradable.

Lluny n’estava de la realitat. Potser sigui un defecte, potser és que m’estic fent gran, o senzillament que ara em fixo més amb coses que abans no li donava tanta importància, sigui com sigui el passeig se’n fa tortuós al veure els carrers com estan. Sembla un recurs fàcil per un polític fer referència a la brutícia dels pobles, però és què en el nostre cas per molt que miris enlaire caram, hi trobés fins i tot elements decoratius com cables penjats, i si miris al terra encara és pitjor: papers, defecacions de gos, burilles, més i més papers, més burilles, llaunes de refresc...és com un supermercat, perdó altre cop,  de merda distribuïda de forma que ni el més expert en màrqueting podria superar. És més, si algun cop el Ministre, perdó, el Regidor de Turisme i Comerç, fa un curs de com muntar un estand amb productes comercials, no estaria malament portar als sacrificats emprenedors (si és que no han fotut tots el camp del poble), a donar un tomb pels carrers i dir-los: Mireu, les llaunes a un lloc preferencial, les caques de gos al segon o tercer prestatge, els papers de diaris sempre a l’estanteria de baix i les bosses, pipes, escopinades i altres mercaderies sempre a la galeria de la botiga.

I si miro al costats?: Contenidors tan plens que ja demanen la jubilació anticipada, no per l’edat sinó per la feina acumulada durant aquests dies d’estiu que els fa sentir més vells del que en realitat son i, amb el que ens cobra l’empresa de neteja, deuen pensar que podran tenir una bona jubilació. Veig una “tele” al terra, veig tantes caixes de cartró que,  els pobres indigents que ara no gaudiran del dret universal a la sanitat, podrien posar-hi una botiga de mobles a les portes de la pobreta i rescatada banca, això si  desprès de  fotre-li al ex-senyor indigent els diners amb això de les preferents; també trobo matalassos, cadires de plàstic sense potes i altres amb deu (que no son seves sinó de mosquits vinguts de ves tu a saber, que se les emporten per decorar casa seva).

I sí decideixo sortir del casc urbà?: Allà és fa realitat en tot el seu esplendor la dita “a l’estiu tota cuca viu”: rates, cuques, gallines mortes mig devorades per animals desconeguts, formigues enormes alimentades de defecacions no ja de gos, sinó de besties de dues potes. Allà és el món de les herbes i més herbes, tantes que farien les delícies d’un “comando” de camuflatge, tot combinat amb olors indescriptibles que s’enlairen des de depuradores i d’aigües residuals,  vidres trancats, preservatius, caixes de medicaments (buides, que ara amb el co-pagament qualsevol llença una aspirina), i infinitat d’objectes que podrien anar a parar a una d’aquestes fires que tant ens agraden i gaudim quan a Torredembarra arribem als 60 mil caps.

Bé potser exagero. Però desprès de tant de temps en aquest benvolgut poble ja he après què els d’aquí ens queixem sense raó i que m’he de mirar més amb els de fora per entendre i comprendre com n’estem de bé a Torredembarra (paraula de Ministre..., perdó Regidor)