Us vaig a explicar una sensació que els que fem ràdio (en aquest cas a ONA LA TORRE, es clar) tenim molt sovint.
Un es creu, quan està allí dins, rodejat de “micros”, fils, cables i observant un rellotge enorme dalt de la peixera (denominació del lloc on s’ubica la persona que porta els controls), tot llegint, explicant, “tertuliant”, o, senzillament xerrant , que ningú, absolutament ningú l’està escoltant. O sigui que som com bojos parlant sols.
És curiós però és així, en serio.
Ho he preguntat a alguns companys de l’emissora i tots diuen el mateix. L’amarga sensació de soledat que existeix en el moment de parlar de cara a ningú i dient meravelles del cantant, grup, escriptor, poeta de torn, es tant indescriptible que ni tant sols per la gent què és dedica a la comunicació saben explicar-se (santa contradicció).
Ja ho vaig dir un dia. Jo no crec en les estadístiques. Un cop em van dir que les estadístiques, segons les estadístiques sempre s’equivoquen. Per tant ja és un motiu per no creure. Tot i que penso que de vegades encerten: un grup musical anomenat Les Luthier en van fer una (d’enquesta)de molt curiosa que deia “De cada 10 personas que ven la televisión, 5 son la mitad”. A veure qui és el graciós que els contradiu. Jo no.
Dons això, com que no crec en les estadístiques, no acostumo a fer cas del que diuen. A mi mai m’han preguntat res, ni que escolto, ni que llegeixo, ni que voto, ni que odio, ni que estimo....o sia, res de res. Per tant, per què he de confiar o creurem uns estudis fantasmes que pronostiquen que jo tinc tres cotxes, o dues dones, o tres bicicletes o que fumo tres cigars al dia, o el que és pitjor, que jo votaré a la Esperanza Aguirre...
Dic tot això per què fa uns dies van sortir unes estadístiques deien que 8.000 oients escolten Ona-La Torre. Per mi difícil de creure aixì d'entrada, però....I aquí empalmo amb la soledat dels radiofònics.
Un dia, no fa pas gaire, anava pels carrers de La Torre, quan un grup de nens i nenes, de no més de 7 anys, acompanyats pels seus mestres, van passar per davant me. La mainada té la gran sort de no tenir vergonya, i diuen el primer que se’ls hi passa pel cap. De cop una de les nenes se’m queda mirant i diu: “TU ETS EL DE LA XOCOLATA, OI?
Vaig quedar tant parat i em va fer sentir tant estrany, que només vaig poder dibuixar un petit somriure i moure afirmativament el cap.
De cop vaig pensar que la soledat de l’estudi es falsa, que sempre hi ha algú que t’escolta, de la mateixa manera que quan vas pel carrer absort en els pensaments sempre hi ha algú al teu costat que t’observa...i de vegades te la fot..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada