LLUITADORS - estrena del documental “Al final de l’escapada” a Barcelona

Ho he de dir, la ciutat se’m fa farragosa, no sabria dir el per què, mes em cansa el caminar accelerat de la seva gent, la impaciència per arribar, molts cops, a cap lloc. M’he acostumat a Torredembarra, el seu pas tranquil, a passejar, a gaudir del temps, de la gent. Ací és diferent.

Per no perdre el costum em confonc d’hora i arribo un hora abans al cinema Alexandra. No tinc remei. El passeig per la Rambla de Catalunya no fa mes que accentuar el cansament i decideixo asseure en un banc i contemplar el va i ve de la gent, i per tant confirmar les sensacions de pressa i confusió entre el vianants. Les ciutats, totes les ciutats, em semblen iguals, els seus sorolls – si tanquem els ull – son identics a Paris, Madrid, Istanbul... Tan s’hi fa. La ciutat és la ciutat.

Espero, embovat en els meus pensaments, l’hora de l’inici del documental de l’Albert Solé. M’adono que estic expectant per veure com ha tractat la vida i la mort d’un dels lluitadors antifranquistes mes emblemàtics: Miguel Núñez. Nomes començar sé que serà una pel·lícula dura i a la vegada emotiva i transportadora cap a la necessitat de continuar, de no frenar mai el convenciment que una vida digna és possible. Sóc coneixedor de petites pinzellades de la vessant política de la vida d’en Miguel – vaig tenir la immensa sort de petar mes d’una xerrada amb ell a la seu que l’ONG CooperAcció tenia al costat del Palau de la Generalitat- , coneixia també la seva llarga lluita per la democràcia i les llibertats, la seva militància al capdavant del PSUC com era també coneixedor del seu pas per les presons i les salvatges tortures que va ser sotmès per aquells sanguinaris i sàdics violadors de cossos, paraules i pensaments, per aquells que al servei d’un dictador i a l’ombra de l’Estat i de l’Església, tenien com arma la por i la feblesa que tot ser humà portem a dins. Amb en Miguel no varen poder, mai va dir ni un sol nom, mai va trair els seus companys de lluita. El que desconeixia era la seva lluita per una mort digne , una mort que fos com la seva vida: volguda i senzilla. Ell va escollir de deixar-nos amb dignitat, tal i com va escollir la dignitat dels lluitadors.

L’Albert Solé ens ho explica tot de forma tant senzilla i excitant, que, fins i tot, aquells que ara ni saben que hi va haver un temps en aquests país on homes i dones posaven en joc les seves vides per tal de poder pensar i dir lliurament el que ara diuen i pensen sense que cap sàdic torturador se’ls llenci al damunt per demostrar la seva covardia a cops de punys i fuetades de fusta, sentiran que en Miguel forma part d’ells i que aquest documental els empeny i els anima a continuar amb allò que sembla que ja s’ha abandonat.

Per els homes i dones de la generació d’en Miguel Núñez, n’estic segur, el documental serà com un retorn als pitjors somnis, i sé que a la vegada els farà sentir l’orgull d’haver format part dels lluitadors per la llibertat de decidir sobre la vida i la mort d’un mateix, com ara fem molts de nosaltres, com ara fan milers d’homes i dones arreu del món a pobles i ciutats com Barcelona, Paris, El Caire, Istanbul... El documental “Al final de l’escapada” és part d’una pàgina que calia – com és diu en el mateix documental – escriure abans de passar pàgina d’un temps que s’ha conèixer per entendre com la lluita dels homes i dones del l’antifranquisme no només era necessària sinó que dignifica al ser humà.

Me’n vaig de la ciutat oblidant el cansament i el caminar ràpid i desordenat de la seva gent, com ho fan a Paris, Madrid, Istambul.., a la vegada que il·lusionat pel que encara ens cal fer i explicar.

Gràcies Albert. Gracias Miguel.

AGLUTINAR VOLUNTATS

(Publicat al blog del PSC de Torredembarra)

Ara tenim per endavant un dels reptes mes fascinants que pugui tenir un partit polític: les eleccions.

Encara son més fascinants quant se celebren al poble a on un viu i treballa. Fascinants i engrescadores perquè suposa explicar i debatre, contactar amb la realitat, parar l’orella i saber escoltar els problemes reals de la nostra gent per ser capaços d’envoltar-los de solucions i comprometre’ns a no deixar mai en un sac foradat allò que els preocupa i volen.

I el que volen és un govern capaç d’aglutinar voluntats, que sàpiga obrir la institució municipal a les persones, que sigui sensible amb les entitats, respectuosa amb la diferència, que sàpiga integrar, que s’oblidi de les lluites personals i posi sempre al davant de tot la col·lectivitat i els interessos generals.

Digueu en veu alta, de què han servit les polítiques traïdores, les complicitats per derrotar a un i altre personatge. De que ens ha servit als torrencs la veneració i el servilisme cap a una persona i a una sola idea?. En que hem avançat amb els recels i les traïcions?. Cal entendre els rivals com enemics?. En que ens han ajudat les persones que claudiquen davant d’un bloc o per una aliança que asseguri el seu seient a la sala de plens?.

Cal dir ben fort que no ha servit de res.

Només per deteriorar la política, per estendre la idea que som perversos, que els polítics només ens movem per interès personal, que neguem la col·lectivitat i, el que és pitjor, que tots som uns corruptes.

I nosaltres sabem que això no és més que la dialèctica de la dreta, aquesta dreta que usurpa la voluntat popular, que es mou per favoritismes, que volen entitats al seu servei, els qui veuen l’administració com un pas mes per aconseguir poder en lo econòmic i en lo polític. La dreta de sempre que sap que les persones senzilles, la gent del carrer, amb aquests arguments, s’allunya de la política i de participar en el seu futur.

Com deia en Joan Manuel Serrat: “Ens hem de desempallegar dels costums que mantenim i no ens agraden, ... de les vergonyes amagades que ni mengen ni deixen menjar”.

I ningú com el PSC, per liderar un procés capaç de tornar la dignitat a la política torrenca. Cal analitzar molt bé allò que volem i iniciar un procés que ens porti a concretar actuacions i velocitats: La base de la discussió i d’un acord amb la resta de forces polítiques democràtiques i de progrés de la població.

Només amb un programa elaborat, precís i realista podem oferir a les demés forces polítiques una base de treball que ens serveixi per formalitzar i enfortir un programa de govern que consolidi les polítiques progressistes a l’Ajuntament.

Nosaltres tenim un gran objectiu: Una majoria de progrés a Torredembarra.

La força d’uns objectius clars i un programa coherent. I caldrà enriquir-los entre tots –militants, simpatitzants i veïns-. Un plantejament que xoca frontalment amb la estratègia de l’engany i la submissió que el partit que ocupa amb dificultats l’alcaldia ostenta i exporta.

Fa pocs dies vàrem tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del cap de llista del PSC a El Vendrell, Martí Carnicer. Una frase ens va cridar molt l’atenció: “Els problemes no son més que una oportunitat pel futur”.

I quanta raó té en Martí. El PSC de Torredembarra té ara la oportunitat d’estar al capdavant de les reformes administratives i polítiques que necessitem a crits a l’Ajuntament.

El PSC pot aglutinar voluntats i desenvolupant les idees, aspirar a realitzar un canvi profund i sincer de la política que fins ara ha prevalgut al nostre municipi. Sense la nostra participació activa i generosa mai avançarà la política de progrés entesa com eina al servei de les classes menys afavorides.

Ens cal dons iniciar un treball seriós, a on el projecte de futur sigui acceptat i liderat per tots nosaltres, amb la confiança que tenim davant nostre l’oportunitat de canviar moltes coses. Som capaços de convertir en realitat les reformes administratives i polítiques, però també de posar ordre en un poble desmuntat, amb grans desigualtats de tracte entre barris i col·lectius.

Tenim l’oportunitat i l’obligació de posar damunt la taula accions que ens permetin obrir nous processos de participació. Cal canviar el tarannà dels qui estant al front de les polítiques socials. Cal canviar les relacions amb les entitats i enfortir el sentiment de col·lectivitat com a torrencs i torrenques.

Caldrà treballar amb serenitat i amb fermesa. Som hereus de les polítiques socialistes que han portat a pobles i a ciutats al capdavant de la modernitat urbanística, social i política. Per això ens fascinen les eleccions. Per saber el que penseu i comprometre’ns a treballar i a lluitar per no decebre a ningú.