esquerres - dretes (?)

Vagi per endavant el meu respecte i sintonia amb el Regidor d’Hisenda i Educació del nostre Ajuntament Sr. Santiago Ardevol, una persona que valoro i molt en la seva trajectòria i treball, a part d’esser un dels pocs que saben que el diàleg i el consens son molt importants en política i, segurament, en la vida en general. No crec que hi hagi polític del nostre poble que pugui fer cap retret per la seva forma d’actuar i de fer. Altra cosa és que, com tots, estigui sotmès a la crítica política. Ell, en Santiago Ardevol, és un home amb molta experiència i té moltes virtuts polítiques que ja ens convindrien a molts de nosaltres. Naturalment té els seus detractors, normal, però això, com ell diu, “ja se sap”.

En el Ple d’avui, s’han aprovat els “impostos municipals”, aquells que paguem tots per tal de tenir assegurats uns certs serveis que com a ciutadans tenim dret tots. En Santiago Ardevol, va ser l’encarregat de dirigir un Ple que va anar com “oli en llum”. Estava tot pràcticament consensuat i parlat, no hi hagut pujada i s’aproven quedant plasmats un seguit d’avantatges per aquells que estan passant uns mals moments. Tot correcte. Felicitar al Sr. Regidor d’Hisenda i encoratjar-lo a continuar per aquest camí.

El motiu d’aquest encapçalament no pretén un altre cosa que deixar clar que, el que ara comentaré ,no té cap pretensió de crítica cap en Santiago Ardevol. Car el contrari. Li agraeixo que en un moment de la seva intervenció ell fes una reflexió que jo ara i ací m’agradaria compartir amb ell i tots vosaltres amb la garantia que tinc que es sabrà valorar en la justa mesura l’escrit.

Va dir en el Ple el Sr. Ardevol : “la avantatge de ser independent és que puc ser d’esquerres o de dretes segons convingui”. És sens dubta una frase que pot donar molt de sí. El Sr. Ardevol mateix va dir que això d’esquerres i dretes és antiquat. Potser té raó.

Personalment sempre he sentit dir això a gent que, casualment o no, son de dretes. L’esquerra no compartirà mai aquesta sentencia, ja que aquests sembla que tinguin molt clar a on està la ideologia de cadascun i que a la societat des de fa ja molts anys ha existit una ratlla ideològica molt clara en el sentit de definir el posicionament de les persones i partits en funció al seu compromís social. Quan més marcat és el caràcter social del pensament d’una persona i partit, teòricament més cap a l’esquerre es troba.

Jo no em considero pas de dretes, no ho he estat mai, però amb una cosa estic d’acord amb el Sr. Ardevol. La ratlla que separa la dreta i l’esquerra cada cop és més estreta i penso que actualment aquesta denominació per “encasillar” a una persona o partit entre bons i dolents, entre esquerra i dretes, està efectivament distorsionada i fora de context. A mi m’agrada més pensar amb l’existència de progressistes i conservadors. Aquells que creuen en una societat capaç d’avançar en les justícies socials i en les llibertats col·lectives i personals, i aquells que ja els hi esta bé com està funcionant tot, posant constantment entrebancs a tot allò que olori a progrés, acollint-se a idees caduques que només comporten l’estancament de la societat en vells prejudicis socials i polítics.

Com és sabut per tots els que llegiu aquest bloc, jo pertanyo a un grup independent i no he cregut mai que aquest fet m’alliberi de les meves idees ni del meu compromís en la societat a on visc per avançar cap una societat més justa i solidària, més respectuosa i oberta a la multiculturalitat i al progrés social. No he pensat mai que en un moment donat podria renunciar a allò que crec per que em convé un plantejament conservador per aconseguir no sé pas quins objectius.

Em deia un amic d’ideologia “comunista” que aquesta era la meva gran contradicció política. Segurament ell pensa què és realment difícil no adquirir un compromís seriós amb la societat sinó es fa des de l’interior d’un partit que en garantís el respecte del cent per cent de les meves idees i, simultàniament, tenir una militància activa en aquest suposat partit que en faria d’aixopluc als meus ideals i propostes.

No sabria dir en seguretat que aquest company no tingui tota la raó. Potser si que la té i jo estic equivocat. El que sé és que he pres un compromís molt seriós amb gent que no s’espanten pel fet de ser més “d’esquerres” que d’altres i que saben que el més important ara a nivell local no és la disjuntiva esquerres o dretes, sinó fer bé les coses respectant els ideals i les maneres de ser de cadascú. Llastimosament aquest fet, i per la meva experiència, no ho he aconseguit militant en partits convencionals.

No sé, Sr. Ardevol, si la meva reflexió és o no oportuna, ni tant sols sé si té lloc a una reflexió com aquesta al fil de les seves paraules , però sincerament li he de dir que allò que ha dit en el Ple, m’ha fet pensar i al final he arribat a la conclusió de que no paga la pena ser conservador quan convé i si val la pena ser progressista per convicció.

SENSE TÍTOL

Li comentava no fa pas gaire a un company de Torredembarra, la meva percepció sobre el que jo considero una situació un xic “recambolesca”.

Parlo de la molta o poca influència que tenen determinats blogs en la política local. Deixant de banda les crítiques més o menys encertades i/o envoltades de difamació sobre persones, partits i institucions, el què crec que té certa vigència és que en alguns polítics locals els esta influint, i massa, la lectura i la participació en els blogs, i penso fins i tot que ja estan arribant a influir en la pressa de decisions internes i col·lectives en els partits de La Torre.

El fet que això sigui propiciat per persones privades que tenen la gran voluntat de mantenir un blog, donar-hi constància i treballar hores i hores per mantenir-li-ho actiu, és lloable i no tindrà cap crítica per la meva part. El greu és que això passi en blogs de persones vinculades a la vida pública i amb responsabilitats de governar tant des del govern com des de l’oposició, o bé que siguin aquests mateixos els que s’aprofitin de l’espai que els hi ofereix un privat per donar “rienda suelta” a les seves aspiracions polítiques, no per explicar el que cal fer per solucionar els problemes, sinó per participar en l’escarni i la “caza de brujas” i amb gran mesura amb la covardia de signar com anònim.

Potser sí que té raó el meu amic en que no ni ha per tant, però jo encara no en tinc la certesa de que aquest fet no sigui així.

Un exemple clar ha estat l’anunci d’un membre del Consistori a on comunicava certa moció al Ple en contra de posicions no compartides amb l’actual Alcalde. Van estar moltes les persones que al voltant d’aquest reclam van fer les seves conjetures i fins i tot Regidors de l’oposició van participar en aquest “debat” obertament i altres, de l’oposició o no, ho van fer segurament de forma anònima. A l’hora de la veritat, és a dir en el Ple, aquella moció va lluir per la seva absència. Però està clar que, al meu parer, hi van haver moviments o bé per evitar aquella possible moció o senzillament el que cercava el seu anunci era el protagonisme de l’autor/a i/o crear mal ambient. Fos el que fos, la veritat és què tot va quedar en no res. Però el mal, el revoltòri estava fet.

Un altre exemple és l’anunci constant que el següent Ple sempre serà el darrer de l’actual mandat, això a part de seguir creant tensió en el sí del Govern, ho fa també entre l’oposició, que endureix el seu posicionament per por de ser maltractats en els diferents comentaris als blocs. Ells o més ben dit, alguns d’ells, saben que és millor complaure orelles (ulls en aquest cas) que no pas ser coherents en la posició del seu propi partit, consentint fins i tot comentaris que en alguns lloc de l’Estat espanyol provoquen l’exigència de dimissió en aquells que han fet declaracions similars a les transcrites per el mencionat en un blog de la seva responsabilitat.

Naturalment ser polítics i exercir responsabilitats publiques comporta moviments com aquest, el que ja no sé és si els actuals estan realment capacitats/preparats/indicats per separar el grà de la palla i distanciar-se d’allò que no té ni cap ni peus.

Cal llegir l’opinió dels lectors dels blogs es clar que sí, cal fins i tot ser capaç de pair les crítiques però no fer gaire cas d’aquelles que buscant el cos a cos de forma groera.

Potser el meu amic té raó i possiblement jo en faci un grà massa i que de fet, com ell diu, tot es limita a un grup reduït de persones que quasi sempre son els mateixos i que tots ells ja estan implicats en la política local i que per tant defensen interessos polítics determinats i concrets. Però a mi el sentit comú en diu un altra cosa.

Deu ser l’edat.

EN SIMÓN I EL MOMENT SOCIAL I POLÍTIC A CATALUNYA

Aquest escrit, realitzat per Josep Torrecillas ex- Regidor de l'Ajuntament de Mollet del Vallès per IC, és el comiat a un gran amic i lluitador dels anys foscos de la nostra història.

Crec que per molt que jo m'esforçes, seria incapaç de descriure millor la personalitat d'en Simón.

Amic Simón, ens veurem !!!

En Simón Rosado, com tothom sap, ens ha deixat de manera sobtada: feia dotze dies que havia participat activament en la vaga del 29-S i només dos que ho havia fet en la Marxa contra l’Atur, la seva última activitat pública.En Simón tenia una intuïció innata, era molt proper als treballadors i treballadores i coneixia amb profunditat la realitat social i política de Catalunya. Fins al punt que, fins i tot, el mateix expresident Pujol l’havia cridat moltes vegades per demanar-li assessorament.En el seu acomiadament, en un auditori ple de sindicalistes, representants de la patronal, polítics i autoritats, en Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO, va dir d’ell “que allà on havia un conflicte en Simón estava per trobar-hi solucions.”En un moment com el que ara estem vivint necessitem gent com ell, compromesa socialment i políticament Per a tota Europa s’estan generant conflictes contra les polítiques injustes que estan aplicant els diferents governs -ja siguin de dretes o socialdemòcrates- i estenent les mobilitzacions. França n’és el millor exemple.Ens trobem en un moment de transformacions, davant d’una conjuntura política complexa i difícil, i és en aquest context on se situen les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Aquí en Simón ens diria que cal explicar amb força les diferències entre el model econòmic que defensa CiU i el que defensa la coalició ICV-EUiA: el de les velles receptes i de retallada de drets d’aquell partit i el nostre, de defensa dels drets socials i laborals dels treballadors i treballadores i de canvi de model productiu per una nova economia que creï nova ocupació. La lluita entre allò que és vell, que es resisteix a morir, i allò que és nou, que va agafant força en la societat.Amb en Simón hem perdut una de les persones amb més coneixement del món sindical i de la política catalana en els darrers anys, a més d’un amic, un company, una persona insubstituïble. És per això que el millor llegat a la seva persona és que el 28-N les seves idees, per les quals tant ha lluitat, estiguin representades amb força al Parlament.

Signat: Josep Torrecillas

A LA MODA

S’ha posat de moda en els diferents comentaris als blogs (això si, comentaris anònims és clar), fer travesses sobre el que pot passar a l’Agrupació a les properes eleccions municipals. Fins i tot algún periodista fa referència al trencament de l’Agrupació i fa menció a no sé pas quins problemes per formar les llistes. Naturalment, no dona fons fiables, és més no dona cap font. Naturalment tothom diu el que vol, però ningú demostra res.

El més sensat seria callar, fer orelles sordes i passar per alt aquesta mena de comentari que nomes vol distorsionar i fer soroll (allò de: difama que algo queda), però he pensat que calia donar una resposta per respecte a totes aquelles persones que en el seu dia van confiar amb nosaltres i a tots aquells que dia a dia demostren que, calladament, encara estan amb l’Agrupació.

L’objectiu principal és en Juan Pérez, segon de la llista de l’Agrupació i actual Regidor de Serveis. Que sí anirà amb els socialistes, que si ara toca anar amb CiU, que si ara formarà part de les llistes del GiT, que si ell i jo no ens parlem...i un grapat de coses més.

Com dic cap d’aquests arguments estan demostrats i, malgrat que sé que el que jo pugui dir de poc servirà als messies i profetes (els mateixos que deien al maig del 2004 que l’Agrupació estava morta i, mira per on, va treure dos Regidors), passo a dir alguna cosa al respecte.

1 )A l’Agrupació no hi ha problemes de candidatura per la senzilla raó que encara ningú ha parlat d’aquest tema, ni en les juntes ni en cap lloc.
2) Tal i com diuen alguns resaviats d’altres partits, és massa aviat per iniciar aquest debat, i l’Agrupació vol esperar a inicis d’any per obrir la discussió interna de les llistes electorals: primer cal saber si s’ha de donar o no un tomb a la política actual o bé fer un gir important; segon s’ha de debatre la nova Junta que ens ha de portar a fer propostes amb noms i cognoms; tercer s’ha de donar entrada a possibles nous membres i conèixer la seva posició davant del futur polític de Torredembarra
3) En Juan Pérez és el nostre Regidor i ho serà fins que ell ho digui, i de moment mai, repeteixo mai, ha dit res a l’Agrupació ni a la seva direcció (de la qual ell és el President) si està o no descontent ni de si vol marxar o de si és vol quedar. Creiem que és un home prou important com per tenir en consideració la seva opinió, la qual serà, com ha estat fins ara, escoltada i respectada atentament, que no vol dir pas discutida. En qun a que ell i jo no ens parlem millor no parlar per absurd i fals.
4) És voluntat de l’Agrupació i dels 7 membres que configuren la Junta actual de seguir treballant vers el poble de Torredembarra, amb els nostres èxits i fracassos, amb els nostres encerts i desencerts.
i 5) Estarem presents a les properes eleccions amb l’experiència de dos anys de mandat i dos a l’oposició. I això, us ho ben asseguro, l'ordre no serà tema de conflictes interns excepte per aquells escaladors, trobadors i mal aconsellats o els que defensin interessos que res tenen a veure amb la ciutadania i al poble de Torredembarra.

Sé que la “discussió” seguirà oberta en el sí dels blogs, ho entenc amb els anònims i amb la gent de carrer, no amb aquells que publiquen als diaris informacions sense tenir ni tant sols la preocupació de preguntar a l’origen de la notícia. Potser és massa feina, potser nomes fan el que se’ls hi mana, o senzillament estan massa allunyats de la realitat torrenca, i ho dic amb tot el greu del mòn.

LLENTIES

Totes aquestes fotos que veig publicades tenen, perdó per la comparança, un color sépia que em recorda aquelles festes franquistes plenes de paternalisme i populisme a on regalar un plat de llenties ja era l’obra que els faria guanyar el cel. Ara, el cel també interessa però interessen més els vots.

La guerra del vot sembla que continua centrada en un espai determinat, i la lluita pel vot per les municipals a sis mesos vista, comença a fer olor de ranci que fa més pena que no pas gracia. Tenen alguns polítics vocació de salvadors d’entitats i de morals que juguen com a nens petits a veure d’on en trec més redit polític amb el mínim esforç. Tothom s’apanya amb el que pot, però hi ha situacions i fets que fan més mal que bé a la classe polític i al joc clar i transparent. Després aquests mateixos s’ompliran la boca de solidaritat, d’igualtat, de diàleg. Tot és fals. És un joc soterrat mal amagat i mal interpretat per la senzilla raó que la majoria d’actors son de pel·lícula de sèrie B.

L’espai polític s’ha traslladat amb poca fortuna cap una entitat privada que el que necessita son solucions i no almoines, però solucions se’n donen poques o cap, se’ls segueix fent la política de les llenties i en un futur no molt llunyà només en quedaran les pedres que, si ningú posa remei, seran llençades al cap dels qui ho promouen i se n’aprofiten.

Als col·lectius se’ls ha d’escoltar no per obligació ni per demagògia, sinó per ser un dret elemental que tots tenim en democràcia per tal de posar fil als problemes i fer allò que calgui per solucionar i encaminar les reivindicacions que sorgeixin del si mateix de l’entitat.

Ja ens podem fer fotos, ja, que si tot queda així si tot el que som capaços d’oferir son plats de llenties, festes i promeses ho pagarem amb un trencament social del que s’aprofitaran aquells sectors més extremistes i demagogs.

Els polítics han d’aprendre que el millor és el treball, treball i més treball, desprès ja vindran les celebracions

EL PLE DE LA VAGA

De rumors en va ple, i curiosament i fent un joc de paraules, quasi bé sempre referint-se al Ple...de l’Ajuntament. També, llògicament, cap els membres que composen aquest Ple. Dir, així com de passada, que si qualsevol ciutadà que té una representació municipal pot, en contra del que algun Regidor de l’Oposició va dir en el seu dia, ser blanc dels insults i dels rumors falsos, no ho és per la seva condició de ciutadà, sinó mercès a la seva representació pública. Però no és pas d’això del que vull parlar.

M’agradaria fer accent al que va succeir ahir en el "Ple de la Vaga", què com sempre venia precedit de molts rumors infundats i que mai es compleixen.

Per cert, mal dia per fer un Ple.

Però un bon dia per veure que un Govern pot estar, com he defensat moltes vegades, composat per diferents opinions que no sempre han de ser estretament lligades al partit o opinió del grup que representa la majoria. I això ha de ser així pel senzill fet que tothom ha de mantenir una identitat pròpia.

Un exemple, agafant els extrems, seria : si la majoria de l’equip que governa a Torredembarra fa un rebuig cap a la retallada de l’estatut, el més normal és que el PP s’oposi o no participi amb aquesta decisió, aquest exemple, apropiat o no però fet amb tot el respecte, ho veuríem tots normal, en canvi quan la divergència o diferència tracte sobre fets municipals, sembla que el món s’enfonsi o, el que encara és pitjor, que s’està fent el joc a l’oposició.

No, no crec que les coses vagin per ací.

Ni es trenca el govern (a no ser que el grup majoritari cregui que “l’ofensa” és tant greu que li posi l’etiqueta de “irreparable”), ni és dònen ales a l’oposició pel senzill fet d’entrar en contacte directe i sense embuts amb la coherència i amb allò que tots considerem com normal. El fet que dos Regidors del Govern, representa’ns d’un Grup polític determinat (L’Agrupació), entengui com a primordial i prioritari l’enteniment i l’acord abans que el malestar, les males maneres o les critiques mal intencionades (no sempre, es clar), no pot ser mai considerat ni com un atac ni com un acte de rebeldia per uns, ni com la suma d’aliats pels altres, és fa per que es creu just i raonable, un altra cosa serà, sens dubte, el resultat final, però ningú dirà que no s’ha fet, que no s’ha intentat.

I no s’està pas parlant d’un tema menor, s’està parlant de solventar uns greus problemes que afecten, per una part, a uns veïns que porten més de dos anys, dos anys que ja es diu de pressa, amb un carrer indefinit, mal fet, mal arreglat i mal plantejat, i , per l’altra, a tota la població, ja que parlem de la recollida de la brossa. És això, o son aquests, motius suficients com per arribar a un consens entre tots?. Crec que sí, és més, penso què és imprescindible fer-ho.

És el bon camí sens dubte, un camí que ja ha estat aplicat en diferents ocasions i, curiosament la majoria de vegades, per no dir totes, sempre per part d’un grup. Un grup menyspreat en un principi però que ha sabut trobar el seu lloc malgrat els rumors malintencionats, malgrat els insults, malgrat les ànsies de marginar, malgrat els crits dels que no volen veure més enllà del seu nas i malgrat la critica a voltes força negativa, però també, tot s’ha de dir, de molt positives, que han llençat des de diferents sectors i afins a grups i grupets.

JA EM DIREU ....

Anònim diu:
Ho tens molt parat tot i mira que hi ha per explicar....
22 de setembre de 2010 20:08




Si, tens molta raó desconegut anònim (quina redundància, oi?). Hi ha moltes coses per explicar. Hi ha moltes coses a dir i passen realment moltes coses. No totes dolentes, malgrat que també ni han d’agres i inesperades (la mort de Labordeta, per exemple). Però he decidit mantenir un ajustat i premeditat silenci, entre altres raons per què un s’afarta de mirar al cel i veure que els núvols ens envaeixen des de diferents fronts i amb molta pinta de pocs amics.
Crec que he dit bastant darrerament, de poc ha servit: uns per omissió preconcebuda com estratègia innegociable per mantenir allò que es creu que es té, i altres per, que carai , si ja ens va bé d’aquesta manera !.
Personalment, crec que hi ha massa demagògia llençada com si res, es a dir, les paraules sonen buides, sense sentit, buscant publicitat (sí, he dit publicitat...caramba !), senzillament és una estratègia electoral que alguns els hi agrada molt per la raó que allò que es diu és popular, populista volia dir. Però això, dir-ho ara, queda lleig...psssssssss, no parlis tant.
Què voleu?, que fem crits a la unitat a la serenor, a la paraula, al debat....per què, quin sentit té?. Ja em direu.
Però que nassos !!. Encara estem a temps de fer alguna cosa bé, o potser hauria dir, millor. Ep, ho dic pensant per tots. Perquè de coses bé s’han fet, segur, ningú ho pot negar. Què es podria fer millor?, oi i tant !!!. També ho podríem fer millor els altres o pitjor amb cantarelles demagògiques, ninetes d’ulls i intents de traslladant-se als temps foscos de la dictadura, no pels fet, sinó per les paraules. Quina intervenció més desafortunada !!, malgrat les seves bones intencions (?).

Psssssssssssss, seguim amb el silenci, que ara sembla que em ploure pedres ben gruixudes.


Gracias Mercedes por tus letras, te agradezco tu amabilidad y espero no perderte como lectora. Un abrazo y hasta pronto

M'aïllaran, dient que m'he aïllat

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.ç

Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.

Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.

Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.

Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.

M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.

Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!



Naturalment és del gran Ovidi Montllor
Podeu veure i escoltar la canço aci, al costat.