TRENTA ANYS I QUARANTA CIUTADANS I CIUTADADANES

Trenta anys.


Trenta anys semblen pocs però, sense adonar-nos, aquests trenta anys ens han caigut al damunt com si de petita i fina pluja es tractés.

Trenta ja.

Quants anys teníem llavors?. Pocs, direm. I es clar pocs, molt pocs comparats amb els anys de grisor i dictadura. Amb els anys que varem tenir que aguantar pors, persecucions , maltractes i menyspreu per tot allò que fos sinònim de llibertat.

Trenta anys d’Ajuntaments democràtics, i els temps encara estan canviant de forma galopant en les nostres vides quotidianes. I aquests anys els varem celebrar com es mereixen uns trenta anys de claror, d’alegria, d'esperances per un futur millor i mes lliure. Molt mes lliure per tots. Sí, ho varem celebrar com es mereixen trenta anys de millores en les nostres places, els nostres carrers, i com es mereixen trenta anys a on ens hem sentit vius i protagonistes de les transformacions realitzades, no només d’allò que ens envolta, sinó també de nosaltres mateixos i de la història.

A l’Ajuntament de La Torre es van reunir tots - o quasi bé -, aquells que varen treballar per aconseguir que tots siguem una mica mes lliures. Han passat moltes coses, moltes, en aquests trenta anys. Hem après a moure'ns amb la tolerància i amb el respecte a les idees, hem après a veure clar que tot és com una bufada d’aire i que per tant tot passa massa de pressa i que cal aprofitar el temps, per que d’aquí a trenta anys més, quan veiem les fotos d’ara direm: mira que joves érem.

A l’Ajuntament va parlar, més amb el cor que amb el cap, en Celestí Salort. Aquest home, incomprès, odiat, estimat i que ha mantingut una relació estranya d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic, ens va parlar dels seus temps – que també son els nostres - , i ens va emocionar a tots. Va dir coses importants, molt importants, però el millor va ser que va voler deixar enrere els mals moments, les lluites polítiques fraticídes per donar importància a aquelles petites coses que fan que un alcalde comprengui el sentit de ser-ho. Ens va dir “el millor de tot era quan podíem ajudar a la gent a sol ventar els seus problemes, dels carrers asfaltats ja ni m'enrecordo”. En Celestí Salort ens va voler dir: apreneu de l’experiència, res es bo i res es dolent, tot es bo i tot es dolent.

I quanta raó té Sr. Salort !.

Quaranta ciutadans i ciutadanes

Quaranta van ser els ciutadans i ciutadanes del Carrer Antoni Roig que estàvem a la mateixa sala de plens a on en Celestí Salort va pronunciar les seves paraules.

Ells i elles van poder escoltar - en el transcurs de la reunió per explicar el projecte de “reparació del carrer” -, i per boca de l’actual Regidora d’Urbanisme, Mª Dolors Toda una frase que va ressonar com aire fresc dins de la política local: “Venim a proposar, no a imposar”. Sí, ho va dir precisament la dona que, com en Celestí Salort, ha estat – i esta - incompresa, odiada, estimada i que manté aquesta estranya relació d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic.

Ells i elles – els veïns i veïnes -, i ella – la Regidora – i ell –l’Alcalde-, i elles i ells junts –Regidors i Regidores - quan van escoltar aquesta petita frase van recollir, d’alguna manera, l’herència dels trenta anys d’Ajuntaments democràtics i el fruit dels homes i dones que, des de la clandestinitats uns, i obertament altres, van lluitar precisament perquè la política fossin propostes i mai, mai mes, imposicions.

Felicitats a tots.

Publicat a El Mònic del mes de setembre 2009