Feia molt de temps que per culpa d’un rapinyaire maliciós, no tenia la oportunitat de poder escriure des de casa. Però per fi s’acabat l’anar amunt i avall buscant un ordinador a on enganxar-me, casi subversivament, com d’amagat, per allò del que em diran. No, no ho feia pas sense autorització, però diuen que qui no te ordinador no és ningú. I qui no vol ser algú avui dia. A mi no em preocupa gaire això d’esser o no, però si es té l’oportunitat dons no ho deixarem estar, no?. Clar que aquest aparell encarregat d’ordenar la meva vida de teclats i inspiracions, no és pas nou de trinca. Bé, no és ni la trinca ni nou. És d’una mà. No sabria dir-vos si de segona o tercera, l’únic que tinc clar és què d’alguna mà seria. Però que carai, poder estar calentet a casa i teclejar és com tornar a ser el rei del mon – amb permís de l’Obama, es clar-. Ara nomes em caldrà que les musses siguin benvolents amb mi i que tinguin la gentilesa de passar-se per casa de tant en tant, encara que nomes sigui per poder-vos dir quatre poca-soltades que em passin pel cervell sense, a ser possible, que m’afectin molt les neurones –un xic rovellades darrerament, perquè negar-ho-.
Ara, rodejat dels meus llibres, fotos, envoltat de la musica que em fa viure i de molts records, petits i grans, potser serà factible escriure mes sovint. Per fi recuperaré molt dels escrits que descansaven avorrits en aquestes coses anomenades CD o disquets, i aquells que per manca d’aquest meravellós aparell, em vaig veure obligat a escriure amb llapis i paper. Ep, que ningú pensi que no m’agrada el sistema “antic”, car el contrari, però és difícil si no impossible transmetre un manuscrit directament a un blog o a un “feisbuc” d’aquests tant famosos.
Escriure és un deure i ací estic, penjat de l’aparell com un nen amb sabates noves.
La llàstima ha estat en que no ha arribat pas en uns bons dies. En Jordi Solé Tura m’ha deixat molt més sol del que ja estava de referents polítics, familiars i testimonis d’infància. Podria dir que ja ningú té els records d’un temps que jo no puc recordar, aquells anys amb pantalons curts, bufandes i barrets amb orelleres d’aquelles de llana que tant en picaven a la cara.De nits de reis (ara que entren les dates) amb els ulls més oberts que qualsevol finestre a ple estiu. Per més “inri” quan de tant en tant m’acosto al poble a on vaig creixer i viure, i no queda res d’allò que jo coneixia, ni cap dels paratges a on jugava. Ai, la vida !!!
Quina vida, oi?. Ens deixen els millors, o al menys els millors per un mateix.
Ara arribarà l’hivern. Farà fred, el sol anirà a dormir ben aviat i la lluna, engrescadora i seductora ens il•luminarà els pensaments i els records.
Per sort ara ja us ho podré escriure des de casa -ben calentet i cercant records-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada