NOVEMBRE

publicat al El Mònic del mes de novembre de 2011

foto feta el dia 4 de novembre: penjada de cartells inici de la campanya de 20N. una foto històrica

Adéu octubre adéu. Pluja i vent, com cal. Com ha de ser. Tanquem-lo de cop que arriben les castanyes i una festa d’origen celta que els americans han convertit amb nit de por i riures, pel·lícules horribles i jocs estranys. Jo soc molt del moniato, que hi farem.

D’aquest mes d’octubre poc a dir, bé , si deixem de banda un Ple farcit de taxes i números que haurem de pagar. Meravellós el sentit de la congelació que tenen alguns, que ens ho venen amb grans titulars en un medi de comunicació local que paguem entre tots pel benefici polític d’uns quants. “És el que hi ha”, em diuen a cau d’orella. I és cert, és el que tenim: paraules retallades i quan parlés un mal humor terrible. Les veus quant menys s’escoltin millor, deuen pensar el s que pensen que no podem pensar. Sembla que els hi agrada més les festes celtes que no pas els moniatos.

Entre mig de tantes “jugades” polítiques i “decrets dictatorials”, deixeu-me ressaltar la creació d’una nova associació a La Torre: persones amb problemes de mobilitat, sensorials i psíquics s’uneixen per fer sentir la seva veu. Aceres estretes a on no passen ni cotxets, ni cadires amb rodes, accessos impossibles fins i tot a edificis municipals de recent construcció, passos de vianants que topen amb senyalitzacions de circulació que no deixen viure amb la qualitat que tots necessitem per ser persones amb tots els drets, botigues inaccessibles, caixers impossibles i així anem sumant. Molta feina per endavant, moltes coses a dir, moltes veus a escoltar. Una nova entitat a afegir a les ja existents neix a Torredembarra.

I mentre uns neixen altres amb problemes de subsistència. La Junta de la Llar de Jubilats acorralada, per els mateixos que la estimaven tant, per aquells que van jugar, per aquells que els hi costa distingir certs conceptes d’autonomia. La veritat costa de creure i molt mes encara d’entendre-ho, i explicar-ho ja ni us dic. Una guerra oberta que difícilment tindrà solució sense deixar, com totes les guerres, ferides profundes en un col·lectiu que reuneix al seu voltant un numero important de jubilats i que ara estan tant perplexes com ho podem estar la resta de la població.

I entra novembre. I arriben unes eleccions. La nit de la penjada de cartells a Torredembarra va ser única per dos motius: primer, ningú recorda un acte com el de la nit del dia 4 tenint en compte què és tracta d’unes Generals, i segon el bon ambient que va presidir la nit, lluny de les disputes i les “jugades” polítiques. Temps de mítings i paraules i escrits com el que ara teniu a les mans. A la fi el que tenim entre les mans i una urna és de la democràcia i els drets socials que estan en joc durant molt de temps. Toca pagar i cobrar, segons el lloc. Però d’això en parlarem el desembre.