TORREDEMBARRA: allò que haurà de venir. BARCELONA: més enllà d'unes primàries

TORREDEMBARRA: difícil, no impossible

La sensació és de paràlisi, però no és del tot certa. A Torredembarra els partits van movent peces amb la mira posada al mes de maig. Hi han trobades per anar perfilant les candidatures i tots (o bé una majoria) tenen discussions internes que permetin situar-se en una posició favorable als seus interessos. No és pas dolent això, car el contrari, pot ser bo si el que prima en les discussions és un projecte que ajudi a avançar cap una millora substancial en la organització de l’Administració Pública i tot el que això comporta, per damunt dels personalismes i batalles cruentes per afavorir tal o qual personatge.

Hi ha, diguem-ho així, un sentiment generalitzat que el proper mandat serà una etapa molt dura degut a la crisi latent a tot el país i per les peculiaritats pròpies de Torredembarra. Naturalment, hi estareu d’acord, tot depèn del color a on un juga per veure les coses de manera mes o menys positiva, fins i tot n’hi ha que pretenen des dramatitzar la situació d’endeutament que farà encara més difícil avançar en projectes que poden repercutir favorablement als interessos generals de la ciutadania. El cert, des del meu punt de vista, és que la situació serà tremendament difícil per aquells que arribin a Governar els propers quatre anys. És clar que també caldrà tenir molt en compte conèixer les prioritats que tindran cadascun dels partits, però difícilment ens podrem creure que tindrem oportunitat de configurar grans projectes que seran irrealitzables si tenim en compte l’endeutament actual, i de difícil comprensió si no prima un ambient generalitzat que el que realment necessitem és posar ordre i “arreglar” el poble per sevir a les necessitats dels que hi vivim.

Per assolir-ho cal nou plantejament polític, com ja he defensat molts de cops, però el més important és que sigui acceptat per una gran majoria, que s’entengui la necessitat real dels passos a donar, però no tant sols per la classe política, car també per tot el moviment social (associacions culturals, esportives, de veïns, de pares i mares, de botiguers...), a la vegada que comporti una implicació seriosa de tots aquests sectors en el projecte i els camins per la seva realització. Sé, per experiència i per què així m’ho diu el cor, que no és pas senzill, però la mateixa experiència em diu que no és pas impossible si existeix una voluntat generalitzada de fer-ho, i és clar, de complir-ho.

LES PRIMÀRIES DE BARCELONA

En altre ordre de coses, voldria remarcar l’opinió que ja he donat a conèixer públicament en diferents debats, que ho realment important des de les passades eleccions autonòmiques catalanes, no era el fet, previsible a totes llums, que CiU retornés al poder, sinó que el més interessant, políticament parlant, serien comprovar els moviments que des de l’esquerra d’aquest país s’anirien fent a partir del 28 de novembre. I efectivament, el debat que s’ha obert en el sí del que ara és el primer partit de l’oposició a Catalunya, està resultant del tot positiu per uns sectors de la societat catalana que havien llençat la tovallola i que ara poden veure renéixer les esperances de participar activament en un debat profund sobre el paper dels socialistes i de l’esquerra en general a Catalunya. És evident que el procés pot resultar, per uns, feridor, però per la majoria serà un debat que caldrà seguir en tota la seva plenitud ja que, segurament, d’aquest mateix debat, que a mi se’m fa que serà obert i públic –com ha ser -, conduirà a obrir noves il·lusions i a establir a una nova orientació del tot positiva per aquells que encara crèiem que hi ha molt per fer des dels sectors progressistes de Catalunya.

En aquest marc podríem situar la candidatura a les primàries del PSC de Barcelona de na Montserrat Tura que, més enllà dels anàlisi simplistes que des dels sectors conservadors puguin fer ( la realitat és tossuda), va molt més enllà que el de un nom concret. És discuteix un model, una forma de fer i entendre el paper dels socialistes catalans en la política catalana i espanyola. Voler emmarcar aquesta situació a una baralla interna o de desacord entre persones és molt simplista i de poques mires o ganes de desacreditar a “l’enemic” situant-los a una baralla “barriobajera” que no s’aguanta miri per on es miri.

El cert és que era palpable la necessitat d’obrir aquest període de reflexió i no hi ha moment més oportú que el que ara s’està vivint. Ara cal esperar, i si és vol participar, per veure el resultat final, però n’estic segur que sigui el sigui, serà del tot positiu per a tots.

Amb un somriure als llavis

Durant aquests dies de festes i descans, han estat moltes les amistats que m’han preguntat el meu parer vers la situació política a Torredembarra i, naturalment, sobre qui crec jo que guanyarà les eleccions municipals. Com que no tinc el do de poder veure el futur contesto que no tinc ni idea de qui pot guanyar, però si del que m’agradaria que passes guanyi qui guanyi. Quant els hi explico que el més important es tenir un govern obert, disposat a parlar a consensuar i que, potser, el millor seria un govern ample amb màxima representació municipal (millor dotze que nou), els meus interlocutors dibuixen un petit somriure i em diuen: “ això no pot ser a Torredembarra”. Me’n vaig mig moix i no paro de preguntar-me el perquè d’aquesta impossibilitat i convenciment negatiu cap els que regeixen el destí de La Torre.

Per el contrari quan parlo amb polítics situats en la primera línia i/o amb aquells que treballen des del darrera, tots expressen una forta voluntat per renovar l’actual clímax polític tot deixant al calaix de l’oblit les històries de sempre, ja que son coneixedors que sense aquesta voluntat compartida serà impossible portar a bon port el nou mandat que s’iniciarà el proper mes de maig.

Però per adonar-nos compte de la necessitat de superar aquests moments difícils només ens cal donar un volt pel poble i preguntar-nos en veu alta: ha millorat Torredembarra en els darrers anys ?(dos, tres quatre, cinc...deu?). Naturalment no hem estat parats. Hem crescut, hem avançat en temes relativament importants i altres de més importants, però el resultat final segueix sent bastant desolador. Alguns comparteixen la teoria que fins que no arribin les noves generacions (més preparades, més imaginatives, més bons gestors i sense vicis del passat) tot serà com els darrers anys. És molt possible que tinguin raó i fins i tot jo m’apuntaria a aquesta opinió –cada cop més generalitzada- però pel que veig pocs son els que estan disposats a abandonar o deixar pas als nous valors. Per tant podríem concloure que es parla molt i s’actua ben poc en aquest aspecte.

Ara la majoria dels polítics estan més per fer-se un lloc a les llistes que no pas per plantejar-se quin és el seu paper real per donar solucions a la política torrenca. Aquest fet aconsegueix crear més tensió, crispar encara més les posicions d’uns i altres, d’arribar fins i tot a perdre el nord en la voluntat de cercar alternatives sense que ningú, absolutament ningú, doni el pas per obrir un debat sincer de cara el futur,en conseqüència ens perdem en detalls i moviments tàctics que resultant infructuosos i que tants sols serveixen per omplir egos i mals entesos.

Però això ja ho he defensat molts cops, i sembla que la realitat és més tossuda que no pas les il·lusions per aconseguir un espai millor a on tots ens trobem en un punt que faci despertar el somriure als llavis. Per davant de tot encara penso que és factible aquesta suposada utopia i que paga la pena seguir treballant per millorar i donar passos endavant sempre amb un somriure.

Apunts:

A l’anterior escrit vaig tenir un greu error al mencionar a “Joan Font” quan en realitat volia dir Josep Font Milers d'excuses.

Vull també fer esment a tots els que em demanen contestar certes opinions i comentaris gens favorables a la meva persona i al partit on treballo, i dir-los que per a mi és molt més important i té molt més valor les abraçades rebudes aquets dies tant significatives com l’emocionant encontre amb en “Mingo” Belis i la sentida retrobada amb el Sr. Jiménez, ex-Alcalde de Torredembarra, o bé la sincera encaixada amb la Rosa Mª Guasch, i les desenes de missatges rebuts de polítics de totes les ideologies que les mils de paraules escrites anònimament.

Reiterar un cop més que aquest blog no esta obert a reproduir ni insults ni provocacions cap a membres d’e formacions polítiques o persones anònimes que només fan que expressar lliurament les seves opinions malgrat no siguin compartides per qui subscriu.

LA TRADICIÓ (i un nou any)

El proppassat dia 24 vaig tenir la sort de compartir micròfon, entre altres, amb José Oviedo, Josep Lleixà i Joan Font en el transcurs d’un programa d’Ona La Torre conduït per Sònia Ferrer per tal de parlar, comentar, filosofar de les tradicions nadalenques. Naturalment cap dels allà presents va dir res en contra de les festes i tot el que això suposa: il·lusió, infantessa, religió, la “invasió ianqui amb el seu Pare Noel”, etcètera, etcètera. El programa, realitzat des de la Fundació Pere Badia, va resultar d’allò més entretingut i positiu posant de nou de relleu que al voltant d’una taula les paraules flueixen de forma harmoniosa entre els bons contertulians.

Cap dels presents va donar l’esquena a les “tradicions nadalenques”, és més, hi va haver moments que fins i tot algú s’emocionava quan es sentia a flor de pell la seva infància i per uns moments, potser nomes per uns pocs segons, els ulls semblaven il·luminar-se pels records. Les tradicions, per alguns, seran un motiu més per trancar-les, i segurament jo fins i tot hi estaria d’acord en segons què i com, però les que fan referència al Nadal son un punt a part. Cap dels allà presents van esgrimir ni un sols argument que mostres indiferència o rebuig cap a questes festes.

De tradicions nadalenques s’han perdut i força, més enllà d’aquelles que suposen compartir amb família un àpat o un regal. Per exemple: les felicitacions de Nadal. Aquelles felicitacions que rebíem i que ens volien transmetre el fet que alguna persona estimada se’n recorda d’un. Aquelles targes acabaven quasi bé totes al prestatge o al voltant del pessebre, i a la vegada era un element més del món de la decoració de la casa. Ara això ja s’ha perdut, i la tarja ha estat substituïda per un missatge al mòbil que, naturalment, no podem penjar a cap lloc que no sigui a la nostra memòria, però es clar, no llueix tant com una postal, i no podem mostrar-les davant les amistats o familiars que ens visiten.

Jo n’he rebut i molts aquests dies de missatges, i també he tingut la sort de poder-ne enviar un bon grapat. La majoria, com és natural, plens de bones paraules i de bones intencions. Les tradicions es van perdent, tant si ens agrada com no, i ara els missatges de mòbil, els e-mail (correus electrònics) son els “reis” de les festes, centenars de paraules i paraules demanant felicitat, alegria, bons auguris, que dissortadament oblidarem al cap de poques setmanes. Amb això la tradició segueix immune.

Sigui com sigui, hem entrat a un any nou que sembla serà tant o més dur que l’anterior i que seguirem patint mentre altres fan “patum”, un any de noves eleccions, noves il·lusions i desil·lusions, noves lleis que ja no deixen fumar (prohibiran el “fum fum” de les nadales?); noves pujades de llum, de benzina i de tot el que necessitem per viure més o menys; uns buscant feina i altres fent l’impossible per mantenir-la (això ja no és nou).

En fi, enhorabona als valents que any darrera any es banyen l’1 de gener (una tradició de nomes nou anys però que la farem ben nostre), i que els reis de veritat us portin moltíssims regals a tothom.

BONES FESTES

com la cosa no ha canviat pas, us segueixo desitgant:

PAU, LLIBERTAT I JUSTÍCIA

PEL 2011

AH...I UNES BONES FESTES !!!!!

JOC BRUT I ORGULL

Encara estabornit pels darrers esdeveniments, i amb el cor en un puny i el cap donant voltes per assimilar la injustícia de la mort d’un nen en circumstàncies tant tràgiques, vull sumar-me a les veus que ja clamen per denunciar el paper que certs medis informatius han fet d’un cas que si una cosa es mereix és respecte i peus de plom.

Una notícia no pot ser mai manipulada en funció de les possibles avantatges per poder vendre un exemplar més o menys. Tots plegats, els medis, han estat a punt d’arribar a l’estupidesa extrema, volen remarcar allò que tant ven en les seves televisions grogues i ridícules. No senyors, no tot si val per vendre, no tot si val per tenir un oient o un telespectador més, no senyors, no. El rigor en la informació i la confiança cap un medi, és una premissa bàsica per entendre la veritat d'allò que s'està informant , el rigor d’una notícia no passa per vendre’s al millor pagador, sinó amb l’esforç d’acarar, verificar, i intentar fer comprensible allò que volen i pretenen amagar a l'home del carrer.

Si de tot això podem treure quelcom de positiu, és sens dubte la reacció dels centenars de ciutadans i ciutadanes que han entès que el dolor d’una família pot ser compartit entre tots, donant tot el que cal per exterioritzar la ràbia continguda per un fet que cap persona amb cinc dits de front i un xic de humanitat pot arribar a assimilar en el més profund dels seus cors.

Hem d’aprendre de la joia de viure en una comunitat que s’ha entregat per fer arribar el seu suport a una família que per alguns era, fins fa poc, desconeguda i per molts altres senzillament saludada. Hem d’aprendre de la senzillesa i de la espontaneïtat dels homes i dones de La Torre que van omplir de gom a gom l’Església de Sant Pere.

Els medis, els diaris, les ràdios, les televisions i nosaltres mateixos, hem de saber reflectir aquesta munyo entre les persones, hem de saber canalitzar tot lo bo que portem a dins per tal d’aconseguir millorar dia a dia, pam a pam.

N’estic segur que no trigarem gaire a oblidar el joc brut d’alguns medis de comunicació, però mai podrem oblidar el missatge d’unió i de fe cap a les persones que han deixat palesa centenars de veïns i veïnes d’una comunitat a la que em sento orgullós de pertànyer.

DOLOR

Fa uns moments acabo de conèixer el desgraciat fet que afecta a la Regidora Susana Navarro. Vull transmetre públicament el meu més sentit condol i afecte cap a la Susanna i a la seva família.

Una abraçada, companya.

La Guàrdia Civil ha trobat el cadàver del nen de 9 anys que aquest dimarts va desaparèixer a Ciudad Real a causa del temporal que afecta el sud d'Espanya. La família, tot i ser originària de Ciudad Real, viu en l'actualitat a Torredembarra, on la mare és regidora del PSC al consistori, i estava en aquesta zona de vacances. La crescuda sobtada del torrent de Las Cabras va arrossegar setanta metres el tot terreny en què el nen anava amb el seu pare i el seu germà de 16 anys, i va acabar bolcant. Segons sembla, el pare va intentar rescatar el seu fill, però el fort corrent l'hi va impedir.

LA POSSIBILITAT HI ÉS, APROFITEU-LA

REFLEXIONANT VERS EL CRÈDIT

Desprès de la tempesta arriba la calma. Focs d’artifici i bombes fètides sense olor. No variem, no canviem i per el camí deixem les noves pedres i eternitzem les velles.

Sigui com sigui, el fet és que poques solucions s’han donat per tal d’expressar les prioritats de futur. Molta teoria, molta desconfiança, però, malament si tenim el poble paralitzat.

El centre de la proposta no era immobilitzar, era posar munt la taula la possibilitat d’expressar allò què tots ja saben però que poques, o cap, ganes tenen d’exterioritzar-les. Penso que entre tots han comès molts, masses, errors. Potser era el moment de fer un examen de consciencia i situar posicions des d’una òptica diferent a la que ens ve marcada des de fa molt de temps. Sincerament, penso que s’ha perdut una bona oportunitat, al menys de moment, a no ser que un cop superat aquest llarg pont, entre tots donin una nova oportunitat per fixar les bases de futur. Potser, amb sort, el temps ha fet recapacitar i s’hagi arribat a la conclusió que mantenir la situació tal i com està no beneficia a cap grup en concret i molt menys a la ciutadania.

El fet real és que no tenen massa temps i que cal trobar una sortida a la paràlisi política que s’està vivint. Argumentar manca de confiança cap un grup o persona concreta no té cap sentit (malgrat les males experiències), i menys si son coneixedors d’alternatives que facilitin el control i la bona utilització dels diners per part de tots.

Si aquest és el joc, serà un joc sense fi, ja que tots saben que un dia o altra hi haurà la possibilitat d’exercir el dret a l’alternança de poder que ens garanteix la democràcia i que si segueixen utilitzant aquests arguments mal tractadors dels contraris, el joc acabarà en taules i ningú en sortirà guanyador. Els Torrencs mereixen passos endavant per no eternitzar la política de “tu ets pitjor que jo”.

La responsabilitat és de tots i entre tots han de fer que guanyi Torredembarra, que guanyin els veïns i veïnes, que guanyem un poc de futur. La possibilitat hi és, aprofiteu-la pel bé de tots.

temps d'hivern

Per bé o per mal, no em vaig equivocar a l’anomenar el meu anterior escrit com “UNA SETMANA IMPORTANT”. Ho va ser, sense cap mena de dubte: 5-0 al Madrid(gloriós, harmònic, impensable,artístic, genial...) ; nou govern a la Generalitat (clar, sense embuts, net,previst...), Tv3 rondant per La Torre, molts i moltes persones conegudes treient el cap per la “caixa tonta” (interessant, espectacular, emotiu,necessari...), i per acabar el Ple de dimarts (incomplert) .

Els punts del Ple?. Coneguts per tots els que esteu a la “corda” política, la resta indiferent a la frustrada aprovació d’un crèdit de cinc milions d’euros que, tant els de la “corda” com la resta, desconeixien en el fons i amb la forma. Finalment surt a la llum: piscina, cementiri, teatre,aigües pluvials, llar de jubilats i altres de caire menor, i al darrera una pujada del 4% de l’IBI a partir de 2012.

L’altre punt entra al Plenàri i finalment s’aprova amb els vots de l’equip de Govern i el PSC : l’adequació del Carrer Antoni Roig, que permetrà iniciar-la a partir de Gener, un cop acabades les festes nadalenques. Bona notícia. Ara cal posar-hi els cinc sentits, prohibit defraudar.

En quant al crèdit s’imposa la lògica política: es retira. S’ha d’aprovar amb el màxim consens possible. És una qüestió que afectarà a tota la ciutadania en els propers anys, és impensable que a sis mesos vista d’unes eleccions i amb un govern en minoria s’aprovi un fet tant transcendental sense comptar amb el parer i acord del màxim número de representants de la ciutadania. Tothom hi està d’acord en el Govern desprès d’un tira i afluixa entre l’Agrupació –promovedor de l’idea- i el primer partit d’el Govern, CiU.

Ara un temps d’espera per veure que diran els partits, quina és la seva visió de futur, quines son les prioritats de cadascun, quins son els seus objectius pels propers anys. Sembla que hi ha punts de coincidència i, naturalment, la majoria no contempla de cap de les maneres una pujada de les retribucions com a mida pel sanejament financer.

De temps en queda ben poc ja que existeix el perill de perdre subvencions.

Temps de reunions per convèncer, per els acords.