No fa gaires dies llegia a un diari, que els expresidents de Colòmbia i Mèxic (crec) donaven per morts els BLOGS i donaven pas al Twitter com la nova eina de comunicació a Internet. Jo, si us haig de dir la veritat, n’entenc ben poc d'aixó. Els de la meva generació se’ns fa complicat tot aquest món entre “galàctic” i de ciència ficció, no com a la canalla d’ara que tenen sis anys i sembla que ho hagin fet durant cinquanta . També ni han , de la meva edat, que dominen l’aparell sense cap mena d’entrebanc i saben dir-te, fins i tot,el que volen dir paraules de nova invenció que a mi, personalment, en fan sentir estrany en un món estrany, i penso: que deu costar dir les coses amb el seu nom i amb la llegua que entenem tots ?.
Però m’agrada utilitzar aquests medis per dir, comunicar i parlar en definitiva. El Twitter, tot sigui dit, m’agrada per la seva immediatesa i agilitat, per que veus les cares i per el divertit que pot arribar ser dir coses en nomes 140 caràcters. Tot un repte. És clar, que això també indueix a dir moltes coses banals i que a voltes costa fins i tot entendre-les, però té la gran avantatge que un s’assabenta de tot en pocs segons, i per tant es pot estar “al dia” – “al dia” dic !!, ja veieu l’antiquat que soc - , en breus moments.
El Twitter ja és un element molt important pels polítics (hi l’alcalde d’una població de Granada anomenada Jun, que escriu en directe des dels Plens i va informant als seus conciutadans d’allò que va succeint ), però també pels artistes, els esportistes (coneguts son els Twitter d’en Piquè o en Puyol, entre altres), els escriptors, els...en fi per tot el qui vulgui donar-se a conèixer o promocionar la seva obra.
Son nous temps i ens hem d’adaptar. Quin remei.
I en aquests nous temps tot passa molt de presa. Hi ha revoltes que tomben al dictadors en una setmana, altres que les vas vivint minut a minut, els tsunamis en directa (la meva solidaritat pel Japó, no cal dir-ho) i així en un munt de coses que un no és capaç d’assimilar per la rapidesa que va succeint tot plegat. Abans tot era diferent. Quant hi havia una revolució et donava temps, ja veieu quines coses, de conèixer fins i tot el nom dels revolucionaris. Dels tsunamis, terratrèmols, inundacions, guerres..t’assabentaves al cap de molt de temps, i amb sort.
Penso que aquests nous temps m’agraden, però no n’estic molt segur, malgrat pensi que potser aquelles eternes revolucions amb els Twitter , els Facebook i tot plegat, potser també haurien durat el que han durat les actuals i per tant menys vides humanes, menys destrucció i, segurament, menys dictadors.
Però quan miro enrere i veig en la meva ment un carrer ple de cadires amb les persones xerrant al capvespre, asseguts tranquil·lament al voral de la carretera, o penso amb aquells temps que per veure l’enterro d’un gran personatge o qualsevol altre aconteixament, ens reuníem amb les nostres cadiretes a l’aparador de la botiga de televisors, no n’estic molt segur que m’agradin aquests nous temps. Però, com he dit, no ens toca més remei que adaptar-nos i amb això estem.
Destret el botó, retallo i enganxo, faig l’enllaç i, (ohhhhhhhhhhhh !!!), surt publicat.
Però m’agrada utilitzar aquests medis per dir, comunicar i parlar en definitiva. El Twitter, tot sigui dit, m’agrada per la seva immediatesa i agilitat, per que veus les cares i per el divertit que pot arribar ser dir coses en nomes 140 caràcters. Tot un repte. És clar, que això també indueix a dir moltes coses banals i que a voltes costa fins i tot entendre-les, però té la gran avantatge que un s’assabenta de tot en pocs segons, i per tant es pot estar “al dia” – “al dia” dic !!, ja veieu l’antiquat que soc - , en breus moments.
El Twitter ja és un element molt important pels polítics (hi l’alcalde d’una població de Granada anomenada Jun, que escriu en directe des dels Plens i va informant als seus conciutadans d’allò que va succeint ), però també pels artistes, els esportistes (coneguts son els Twitter d’en Piquè o en Puyol, entre altres), els escriptors, els...en fi per tot el qui vulgui donar-se a conèixer o promocionar la seva obra.
Son nous temps i ens hem d’adaptar. Quin remei.
I en aquests nous temps tot passa molt de presa. Hi ha revoltes que tomben al dictadors en una setmana, altres que les vas vivint minut a minut, els tsunamis en directa (la meva solidaritat pel Japó, no cal dir-ho) i així en un munt de coses que un no és capaç d’assimilar per la rapidesa que va succeint tot plegat. Abans tot era diferent. Quant hi havia una revolució et donava temps, ja veieu quines coses, de conèixer fins i tot el nom dels revolucionaris. Dels tsunamis, terratrèmols, inundacions, guerres..t’assabentaves al cap de molt de temps, i amb sort.
Penso que aquests nous temps m’agraden, però no n’estic molt segur, malgrat pensi que potser aquelles eternes revolucions amb els Twitter , els Facebook i tot plegat, potser també haurien durat el que han durat les actuals i per tant menys vides humanes, menys destrucció i, segurament, menys dictadors.
Però quan miro enrere i veig en la meva ment un carrer ple de cadires amb les persones xerrant al capvespre, asseguts tranquil·lament al voral de la carretera, o penso amb aquells temps que per veure l’enterro d’un gran personatge o qualsevol altre aconteixament, ens reuníem amb les nostres cadiretes a l’aparador de la botiga de televisors, no n’estic molt segur que m’agradin aquests nous temps. Però, com he dit, no ens toca més remei que adaptar-nos i amb això estem.
Destret el botó, retallo i enganxo, faig l’enllaç i, (ohhhhhhhhhhhh !!!), surt publicat.
Meravellós
