divendres, 18 de març del 2011

ADAPTAR-NOS


No fa gaires dies llegia a un diari, que els expresidents de Colòmbia i Mèxic (crec) donaven per morts els BLOGS i donaven pas al Twitter com la nova eina de comunicació a Internet. Jo, si us haig de dir la veritat, n’entenc ben poc d'aixó. Els de la meva generació se’ns fa complicat tot aquest món entre “galàctic” i de ciència ficció, no com a la canalla d’ara que tenen sis anys i sembla que ho hagin fet durant cinquanta . També ni han , de la meva edat, que dominen l’aparell sense cap mena d’entrebanc i saben dir-te, fins i tot,el que volen dir paraules de nova invenció que a mi, personalment, en fan sentir estrany en un món estrany, i penso: que deu costar dir les coses amb el seu nom i amb la llegua que entenem tots ?.

Però m’agrada utilitzar aquests medis per dir, comunicar i parlar en definitiva. El Twitter, tot sigui dit, m’agrada per la seva immediatesa i agilitat, per que veus les cares i per el divertit que pot arribar ser dir coses en nomes 140 caràcters. Tot un repte. És clar, que això també indueix a dir moltes coses banals i que a voltes costa fins i tot entendre-les, però té la gran avantatge que un s’assabenta de tot en pocs segons, i per tant es pot estar “al dia” – “al dia” dic !!, ja veieu l’antiquat que soc - , en breus moments.

El Twitter ja és un element molt important pels polítics (hi l’alcalde d’una població de Granada anomenada Jun, que escriu en directe des dels Plens i va informant als seus conciutadans d’allò que va succeint ), però també pels artistes, els esportistes (coneguts son els Twitter d’en Piquè o en Puyol, entre altres), els escriptors, els...en fi per tot el qui vulgui donar-se a conèixer o promocionar la seva obra.

Son nous temps i ens hem d’adaptar. Quin remei.

I en aquests nous temps tot passa molt de presa. Hi ha revoltes que tomben al dictadors en una setmana, altres que les vas vivint minut a minut, els tsunamis en directa (la meva solidaritat pel Japó, no cal dir-ho) i així en un munt de coses que un no és capaç d’assimilar per la rapidesa que va succeint tot plegat. Abans tot era diferent. Quant hi havia una revolució et donava temps, ja veieu quines coses, de conèixer fins i tot el nom dels revolucionaris. Dels tsunamis, terratrèmols, inundacions, guerres..t’assabentaves al cap de molt de temps, i amb sort.

Penso que aquests nous temps m’agraden, però no n’estic molt segur, malgrat pensi que potser aquelles eternes revolucions amb els Twitter , els Facebook i tot plegat, potser també haurien durat el que han durat les actuals i per tant menys vides humanes, menys destrucció i, segurament, menys dictadors.

Però quan miro enrere i veig en la meva ment un carrer ple de cadires amb les persones xerrant al capvespre, asseguts tranquil·lament al voral de la carretera, o penso amb aquells temps que per veure l’enterro d’un gran personatge o qualsevol altre aconteixament, ens reuníem amb les nostres cadiretes a l’aparador de la botiga de televisors, no n’estic molt segur que m’agradin aquests nous temps. Però, com he dit, no ens toca més remei que adaptar-nos i amb això estem.

Destret el botó, retallo i enganxo, faig l’enllaç i, (ohhhhhhhhhhhh !!!), surt publicat.


Meravellós

dilluns, 14 de març del 2011

ACCIDENT MORTAL





Un accident de circulació s'han dut la vida de quatre dels nostres veïns : dues dones i dos nens. De nou dolor a Torredembarra.

divendres, 11 de març del 2011

Mor Lluís Solsona, president d'honor dels Nois de la Torre i reconegut estudiós dels castells

Amb tot el meu condol pels amics i familiars us transcric un text d'en Gerard Recasens fet per delCamp.cat

http://www.ona-latorre.cat/index2.php?mod=5&acc=not&blo=0&n=943&idi=cat



Gerard Recasens - Redacció / delCamp.cat

El prestigiós historiador casteller ha traspassat aquest dijous al matí a l'edat de 83 anys després d'una llarga malaltia. Solsona deixa una gran quantitat d'articles castellers, de recerca històrica, als quals se sumen tres volums de romanços, peces versals, tots ells de temàtica castellera.

Lluís Solsona i Llorens, reputat estudiós del fet i de la història castellera, ha mort aquest dijous al matí a l'Hospital Clínic de Barcelona, on estava ingressat des de feia uns dies. Nascut a Torredembarra el maig de 1927, i llicenciat en Dret, tenia 83 anys i feia tan sols un mesos (aquest mes d'octubre) que havia presentat el seu darrer llibre, “Geni casteller”, una recopilació dels articles castellers que, al llarg de la seva vida, Solsona havia escrit i que havien sortit a la llum pública en diverses publicacions, entre les quals destaquen la revista vallenca “Cultura”, el llibre “Món Casteller” de Pere Català i Roca, el Butlletí Municipal de Torredembarra, el setmanari “El Tres de Vuit”, o “Foc Nou” i “L'Aleta”, revistes de la Colla Joves Xiquets de Valls i dels Xiquets de Reus, respectivament.

Solsona, a qui mai no va agradar que se'l catalogués d'estudiós històric (sempre deia que ell només escrivia sobre història; que no es considerava historiador), va fer grans aportacions a la historiografia castellera, com la correcta datació de dues actuacions cabdals en la història castellera: l'únic pilar de vuit fet a Vilafranca del Penedès el segle XIX (1880) i la del juliol de 1878 de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Vilanova. Seves també són etiquetes d'etapes castelleres històriques, com ara el Trienni Meravellós de 1851, 1852 i 1853, o les dues èpoques d'or dels castells el segle XIX: la dels anys cinquanta i la posterior a la Tercera Guerra Carlina.

Poeta casteller, va presentar, fa poc més d'un any el tercer volum dels seus “Romanços Castellers”, una publicació en què lloa grans castells, castellers o colles amb els seus versos. La seva àmplia i dilatada dedicació al món casteller va ser reconeguda el 2002 amb el Premi Joan Ventura de periodisme casteller i anys més tard va ser nomenat President d'Honor dels Nois de la Torre, colla de la vila que el va veure néixer i on, a més de ser una persona entranyable, reconeguda i estimada, va publicar el 2005 “La festa major de Torredembarra (1849 – 1950) segons la premsa”. Serà també a Torredembarra on aquest dissabte tindrà lloc el seu funeral, on s'espera la presència de representants de moltes colles castelleres i on els Nois de la Torre tenen previst realitzar un pilar en el seu honor.

dimarts, 8 de març del 2011

AVUI, DEMÀ, SEMPRE, TOTS SOM DONES



Les admiro pel seu coratge, la seva valentia, per la manera de dir i fer les coses, les contemplo i penso: quina sort.

Les heu vist com lluiten?, les heu vist com s’arrelen a un i et fan sentir tant petit ?.

Les heu vist com treballen?, les heu vist patir i fer-se un lloc en un món d’homes inventat pels homes, fet pels homes?

Les heu vist com estimen?, les heu vist palpitar amb el cor i les mans sempre donant mai demanant?

Les heu vist com son de fortes?, les heu vist a les guerres, a les presons, les heu vist?

Les heu vist com escriuen?, les heu vist subjectar una ploma i fer volar somnis a la nostre ment viciada i absurda?

Les heu vist com fan seva la terra i l’espai?, les heu vist com s’expliquen i com mouen les mans per dibuixar un món nou?

Les heu vist homes, de veritat les heu vist ?

Jo ara, avui, demà, sempre vull ser dona

divendres, 4 de març del 2011

ADEU A LA XOCOLATA





a les fotos: 1) Jordi Miralles i Toni Cansino; 2)un dels moments d'un dels programes,3) enJordi Miralles, l'Eva Ballester, Joan Enric Vidal i el nostre estimat policia en Jesus; 4) Gerard Recasens i Jordi Pellicer; 5) la musa i jo. M'haguès agradat treure a tots els que han fet possible una aventura tant preciosa, però l'aparell em diu que "nones".



Fa prop de dos anys que en Joan Enric Vidal, director de l’emissora torrenca, em feia la proposta de participar activament a ONA LA TORRE (www.ona-latorre.cat), em va explicar la seva idea de ràdio municipal i, ves per on, varem coincidir quasi bé amb la seva totalitat. Una ràdio oberta, al servei de les entitats, promotora de la ciutadania, plural, senzilla i ambiciosa a la vegada, generadora de debat i que reflexes la realitat torrenca a on tots i cadascun dels seus habitants es sentissin reflectits en l’expressió, la forma i les maneres. Davant meu, dons, una nova aventura radiofònica que, malgrat el temps, enllaçava amb les meves experiències viscudes a Ràdio Mollet i Ràdio Sant Feliu de Llobregat, tant és així, que vaig batejar el programa amb el nom que ja havia utilitzat a la meva primera aventura : LA XOCOLATA DESFETA.

El meu objectiu no tenia res d’especial, senzillament passar-ho bé i a la vegada fer-ho passar bé a qui m’escoltés. Però no em volia quedar amb això, sabia que la ràdio és per entretenir, però també calia informar, promocionar, donar-la als veïns i a les veïnes, aconseguir, amb el meu petit grà de sorra, que el programa i per extensió l’emissora, fos un instrument al seu servei, el lloc a on exterioritzar els seus afanys culturals, socials i, si senyors si, fer poble, i fer-ho amb tota la força que calgués per ser un instrument al servei de tots i no només d’uns quants espavilats. Quantes il·lusions, oi?

A la Xocolata han estat presents cantants, escriptors, entitats, corals, escultors, periodistes, polítics, companys de l’emissora, “tetrerus” i amants del teatre, nudistes, “bruixes i bruixots”, amants de la ciència, actors i molta molta gent, tant homes com dones, nens i nenes, pares i mares, escoles, cuineres i cuiners, policies i gent de “malviure”, pallassos i gent massa seriosa, pensadors, bibliotecaris, gent del barça, de l’espanyol i fins i tot del madrid, esportistes i aficionats. Tots, tots ells les veritables ànimes de la Xocolata. Gràcies a tots per fer feliç a un munt de gent , “escoltadors” de la xocolata i d’ona La Torre, que amb el temps han aconseguit que l’emissora no sigui d’uns ni d’altres, sinò de tots nosaltres.

Ara, aquest dissabte cinc de març de dos mil onze, em toca plegar, no per esgotament, ni per voluntat pròpia, sinó per iniciar una nova i apassionant aventura ja sigui privada o públicament, però sempre amb la voluntat de servei.

La Xocolata però seguirà viva a l’emissora i els dissabtes la podreu seguir escoltant amb la conducció dels joves, dels amos, dels millors.

AGRAIMENTS SENTITS (i no per ordre d’importància)

Sònia Ferrer, la meva estimada musa i del programa, la inspiradora de fanfàrries i gestos entranyables,i per damunt de tot per fer-me sentir allò que amb l’edat, inconscientment i sense voler, un va perdent (les emocions i la sensibilitat).

Raquel Martínez, pel seu permanent somriure, per ser tant senzillament meravellosa, per ensenyar-me la fortalesa i la constància.

Jordi Pellicer, per la seva bondat i l’estimació que un li agafa sense adonar-se i pel bo que arriba a ser tocant els botonets i, també, per les seves lliçons d’humanitat i simpatia.

Toni Cansino, que malgrat el seu cognom, és una veritable màquina incansable. Ajudant sempre, mai un no, sempre disposat.

Artur Sánchez, per la seva col·laboració desinteressada i per saber aguantar-me

Lola Colorado, per la seva bellesa i simpatia, pel seu coratge i per què ara segueix fent ràdio i de forma espectacular.

Eva Ballester, per tot l’esforç per participar i fer-ho tant bé

Gerard Recasens, tot un crack, inigualable, espontani, clamorosament bon xicot, el futur de l’emissora.

Aleix Figueres, per la seva constància, per somriure sempre, pel seu ajut i per la seva gran voluntat i esforç en pro del programa i de l’emissora.

Jordi Figueres, per “les seves” veus incontrolables, harmòniques, insuperables, l’home dels mils homes, la fidelitat i el compromís

Joan Enric Vidal, per ser tant bon home, per ajudar-me tant en els moments complicats, per creure amb mi, per deixar-me tota la llibertat del món i per ser com és.

José Oviedo, pel seu recolzament en els darrers dies, per la seva dedicació a l’emissora i per fer un molt bon programa (sort en el futur, pepero)

I a tota la resta d’amics i amigues de l’emissora, companys i companyes, escoltadors, “XOCOLATEROS I XOCOLATERAS” DEL MÓN: fins aviat !!

GRÀCIES ESPECIALS

Al Regidor de Serveis Joan Pèrez per la seva dedicació, temps i hores perdudes i per la despesa telefònica realitzada (pagant els habitants de Torredembarra) i pel seu gran esforç en els darrers tres mesos per fotre’m fora de l’emissora costes el que costes (a la gent de Torredembarra, es clar). Ara que descansi i estalvií en telèfon.


Bon vent i barca nova de l'Ovidi Montllor a:

http://www.youtube.com/watch?v=exgYZyh5MBE


dilluns, 21 de febrer del 2011

LA DANSA DEL SABRE



N’estic segur que aquests dies en sentirem a parlar, i molt.

Trenta anys de l’intent de cop d’estat i que alguns diuen que va triomfar. El curiós del cas és que qui tnim més de 40 anys, tots recorden a on estàvem aquell dia, i el que feiem.


Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats. . . .garratibats


Personalment no vaig tenir coneixement del fet fins a mitja tarda i mercès a dos familiars que al veurem passejant tranquil·lament pel poble en van cridar “garratibats” per tal de que anés ràpidament cap a casa a amagar-me, o no sé molt bé a què fer.

Ja ens veiem tots altra vegada
ballant la dansa del sabre
que si algú no se'n recorda
és la dansa més macabra
de les que es fan i es desfan. . . . Oi tant!


Naturalment en va poder més la curiositat del moment que no pas la por (error?). En aquells dies la meva companya era regidora de joventut a l’Ajuntament de La Llagosta. La vaig trucar i em va explicar la intenció d’ ella i de tots els regidors de l’Ajuntament per fer una tancada a la Casa Consistorial per tal d’anar rebent notícies dels esdeveniments de Madrid. Faig una trucada als pares, que estàvem com uns “flans” per por del que podria passar-li al germà de meu pare (Jordi Solé Tura), i els vaig tranquil·litzar en quan a la meva persona. Així dons decideixo anar cap a l’Ajuntament de La Llagosta a compartir la meva sort amb en Xavier Serrano (aleshores Alcalde del PSUC), la resta de Regidors i naturalment amb la Mercè, la meva companya.

Llavors ens diuen que a València
per acabar de fer la guitza
va la cosa adelantada
i un catxondo els hi organitza
unes falles pel febrer . . . . . Ai quin merder!

La gent anava i venia. Uns amb por a la cara,altres dient que no era res i que tot tornaria a la normalitat democràtica. Però allò de València ens va enfonsar a tots. Desprès sí, desprès varem tenir por i més encara quan ens assabentem que a l’Ajuntament de Montcada i Reixac, amb l’Alcalde José Mª Campos (PSUC) al capdavant, la Guàrdia Civil ha entrat al seu despatx dient que d’allà no es mou ningú fins a propera ordre. Tots els que estàvem “tancats” a l’Ajuntament de La llagosta vam pensar que els següents seriem nosaltres i que d’un moment a l’altre la Guàrdia Civil ens entraria a la Sala de Plens i ens farien ostatges de la nova dictadura. Passen les hores.

Llavors, quina nit, quina nit!
estàvem amagats sota el llit
però amb serenitat
i amb el cul apretat
no en posessim pas nerviosos!

Un dels companys té la idea d’anar a cercar una televisió per veure si teníem sort i veiem imatges del Congrés de Diputats. No recordo que feien en aquells moments a la televisió. Recordo que els telèfons treien fum. En Campos, l’Alcalde Montcada ens truca i ens diu que la Guàrdia Civil s’ha retirat. Bona notícia, això per a tots els que allí estàvem, va suposar una tranquil·litat enorme. Semblava, o tot donava entendre que allò s’estava acabant i acabava bé. Comença el cansa’ns-hi. Algunes dones de Regidors i companyes ens porten menjar i podem fer una queixalada. La ràdio treu fum i la televisió no diu res de res.

I sobretot serenitat!
però si guanya el del mostatxo
valdrà més estar borratxo
I deixar-se de punyetes
corre, agafa les maletes
i no paris fins a Perpinyà . . . . . Ja s'ho farà!


Dons sí, és veritat. La meva companya i jo, comencem a plantejar-nos que fem si el cop triomfa. Ella Regidora del PSUC, jo militant i conegut per les meves activitats polítiques antifranquistes. Que podíem fer?. Parlem durant molta estona. Sincerament no sabíem que fer en el cas de triomf colpista. Finalment parlem en Xavier Serrano i decidim que ens quedem tots allà dins passi el que passi. De cop un companys ens crida tot esparverat. El Rei sortia per la televisió i feia retirar cap a les casernes a l’exèrcit.

I visca el rei . . . . . vès quin remei!
I és que no saps mai de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur que mai més res no serà igual.


Moltes, moltes abraçades i somriures còmplices de la felicitat compartida en aquells moments. A tots ens va costar dormir aquella nit. Per unes hores varem tornar a veure el rostre de la por, de la dictadura, de la repressió, de les tortures, de les presons...L’endemà a comprar el diari, per a veure les cares d’aquells que pensaven estar 40 anys enrere i ens havien fotut la nit enlaire. Volíem veure les cares del Diputats i Diputades sortint del Congres i comprovar que tots estaven bé.

A casa tornava el somriure. Els pares van preparar un bon arròs per celebrar-ho i ens vam reunir tots de nou per brindar per la LLIBERTAT.

I l'endemà quan va arreclar-se,
quina cosa més extranya
fins i tot els més escèptics
tots cridàven "Viva España
i viva la Constitució", . . . . mira per on!


- Ningú com La Trinca va saber dir, explicar, retratar i burlar-se d’un fet tant important a les nostres vides

diumenge, 23 de gener del 2011

A MADRID FEIA FRED

Foto de Carlos Mingote del Parque del Retiro de Madrid

De nou cap a FITUR a Madrid. De nou Regidors de Torredembarra a Madrid a….bé no sabem a què, ja que ningú, cap dels quatre Regidors de CiU que han estat per allà, s’ha dignat a explicar a cap representant municipal, ni a cap entitat ni als seus propis membres de partit, el que portaven sota el braç en quan a propostes, projectes, demandes o el que sigui.

El silenci impera, i per tant les dubtes, els mals pensaments afloren lícitament en el cervell dels ciutadans.

Com a curiositat una petita anècdota: em trobo a un dels Regidors (una, en aquest cas) i li pregunto:

- * Què tal per Madrid al FITUR?

Em respon amb tota seguretat:

- * Molt de fred

Carai, em dic, per fred ja en tenim ací, no cal anar a Madrid.

I així va acabar la valoració d’un viatge a on un, senzill com un ou, pensava que podria ser força important pels interessos de La Torre, els seus habitants, les seves entitats i el seu comerç turístic. Però no. Només vaig saber que a Madrid feia fred.

Pel que em diuen, i pel que llegeix-ho, la discussió – que no el debat – girarà entorn a les despeses del viatge . No diré que no sigui important, naturalment que ho és, però ja veig a venir que tot pot passarà per allò de: “Tu vas gastar més jo”.

Això de la despesa depèn, naturalment, dels resultats. Un pot gastar deu (10) i treure uns resultats que proporcionen quinze (15) per tant ben gastat i a felicitar toca, però si la despesa és d’un (1) i el resultat és zero (0), aleshores, mal gastat i conseqüentment criticable i censurable .

Personalment penso que millor seria saber que han anat a fer exactament a Madrid i els resultats que hi han tret i perquè hi ha anat els quatre representants de CiU sense comptar amb ningú més, ni del govern ni de l’oposició, per què això del turisme, els seus projectes, els seus plans, la seva dinàmica no pot ser només cosa d’un partit, sinó del conjunt de la representació torrenca, i jo encara diria que també caldria involucrar a sectors econòmics, socials, esportius, culturals de la població, això, es clar, sempre i quan es tingui clar allò que s’està buscant, però com que ni ells, n’estic segur, saben molt bé el que han anat a fer a Madrid a part de passar fred, dons ací estem.

És clar dons, que només deixen un camí: discutir la despesa, ja que discutir propòsits és impossible, és absurd, ja que no n’hi ha cap de propòsit.

dimecres, 19 de gener del 2011

LA LLENGUA: etern problema (?)




Ara, desprès de 33 anys de democràcia i d’haver-nos dit tants de cops que el Senat seria l’hemicicle dels Estats de les Autonomies, ja es pot parlar amb català, euskera i gallec a la Cambra Alta, sempre i quan, no faltaria més, no siguin interpel·lacions al Govern i altres. I no podia faltar el crit al cel des dels sectors més conservadors d’Espanya i de Catalunya per el que ells diuen no és “de un país normal” – ni que Espanya ho fos de normal amb aquest aspecte -. La qüestió és que, basant-se amb la crisis econòmica, rebutgen allò que la Constitució ens garanteix i, com és normal en un país que no és normal, com d’arguments polítics cap ni un, doncs anem a espantar al personal amb la crisi i les retallades. Com he dit han passat 33 anys, és a dir tota una generació per fer allò que hauria de ser, ara si, normal. Tenir un Estat a on conviuen tres llengües cooficials, en comptes de ser lloat, promogut i una gran raó per sentir-nos cofois tots plegats, resulta que ho convertim en un problema polític de tal magnitud que fins i tot alguns consideren que “no som un país normal” per utilitzar-les.

Diuen, algunes veus, que ara no era el moment, que traduir allò que no s’entén, té un cost aproximat de 12.000 euros, degut a la traducció simultània, a cada una de les sessions plenàries del Senat. És molt?. Segurament sí. Però també ho son: cotxes oficials, sous, telèfons, viatges, duplicitat en càrrecs, manteniment dels “ex”, hotels i àpats de visitants reials o no tant reials (recordem quan va costar la visita del Papa a Barcelona?)...., però d’això ningú en diu res de res.

Altres ho veuen com un atac al castellà, dient què “400 millones de personas lo entienden” i que per tant no cal utilitzar llengües que només parlen un, dos, tres, quatre, sis milions de persones. Sí, perfecte, la llàstima és que a un senyor andalús, o extremeny li soni més l’accent anglès que no pas un dels idiomes que s’utilitzen a la seva pròpia casa, o el què és encara pitjor, que sàpiga dir sense cap problema i amb un accent quasi perfecte “Washington” i pronuncií amb dificultat “Sabadell” o que “meiga” tant sols ho coneix-hi per allò que no existeixen, o que “gora” els hi soni a provocació.

No sé. La veritat és què entre tot plegat començo a estar espantat, i em pregunto el per què costa tant arribar a entendre que tots – i quan dic tots vull dir tots els que habitem el planeta – hauríem d’estar orgullosos de pertànyer a un gènere denominat humà, que tots formem part d’un col·lectiu i que tots tenim les nostres peculiaritats, la nostra manera d’entendre i de veure el món i que tant respectable és una llengua com un altre ja la parlin mil, cent o un milió; que ningú té la veritat absoluta i que cap ser humà és superior ni inferior al que té al seu costat..

Realment costa tant?
Powered By Blogger