AMB L’ENYOR D’UN FUTUR ESTIMAT

Amb en Jordi Solé Tura a Perpinyà l’any 1.963/64

En Jordi Solé Tura va ser un dels homes amb millor visió de futur i capacitat per fer-nos reflexionar.

Deixeu-me demanar-vos perdó a tots aquells que esteu llegint aquest escrit, ja que segurament el trobareu inconnexa i, per tant, dispers. No us ha de sorprendre pas, i espero que entengueu les raons d’aquest trencaclosques de sentiments que us intento expressar amb la ràbia continguda i amb el dolor al cor.

Us he de confessar que m’ha costat molt escriure aquestes ratlles, no pas per no saber que dir, sinó que, car el contrari, per tantes coses que us voldria explicar per tal que us pogués transmetre qui era i que suposava en Jordi Solé Tura, no nomes per mi, sinó per tot una societat que, mes aviat que tard, sabrà valorar en la seva justa mida, tot el que va fer per Catalunya, per Espanya i per Europa.

La vida té aquestes coses.

Tenia que ser justament durant els dies de la commemoració de la Constitució quan un dels seus pares, per no dir “el pare”, ens va deixar i va iniciar un nou camí cap un lloc desconegut que ell s’encarregarà, n’estic segur, de fer-lo millor i donar-li coherència i sentit. La vida té aquestes coses. Com si fos un joc, una broma pesada

Jordi Solé Tura, fill de Mollet del Vallès, forner, estudiós, militant del PSUC, lluitador, exiliat, empresonat, home de referència, clarivident, fundador de Bandera Roja, catalanista, protagonista de la transició espanyola, d’esquerres de veritat, militant del PSC, Ministre de Cultura, savi, professor, culé, afable, proper, bon home i més, molt més, ha deixat orfes a tots els que van fer de la seva vida una lluita constant a favor dels drets i llibertats col·lectives. En Jordi ens ha deixat tantes coses bones que, per molts escrits que s’hagin fet durant aquests dies, i els que encara es faran, mai serem capaços d’enumerar en la seva totalitat. En Jordi formava part d’una generació de polítics que l’únic que podien guanyar era la presó i la tortura, i, malgrat això, van continuar amb les seves idees i van posar al servei de tots el seu esforç i la seva vida.

Ara que es parla tant de regenerar la política, la generació d’en Jordi, i la que ell representava, era la dels polítics que l’honoràvem, dels que la feien sincera i que no es podia posar en dubte. En Jordi tenia la paraula com única arma per convèncer, els acords com a eina per avançar, la lletra com a sable per explicar i l’acció com a motor de la coherència.


Vaig poder viure algunes coses del Jordi familiar.

Recordo, com a casa, el meu pare no parava de parlar del “tiet Jordi”, de com estudiava anglès enganxat a una emissora de ràdio, de com en només any va ser capaç d’aprovar tot el batxillerat, i del perquè no estava amb nosaltres i tenia que viure a França per culpa del dictador. Tinc encara present la il·lusió que varem tenir a casa tot preparant un viatge a Perpinyà per estar tant sols unes hores amb ell; i els plors de la meva mare el dia que es van presentar a casa, tot tornant de l’exili, en Jordi, l’Annie i els seu fill Albert.

Com seria possible oblidar-me amb quina dolçor em parlava; i del dia que vaig anar, amb la por al cos, a la presó Model a veure’l amb el meu pare, i com jo no era capaç d’entendre allò que m’explicava: està ací, em deia, per no pensar com el dictador.

Encara avui tanco els ulls i el veig voltat de llibres, papers i més papers i d’un pòster d’en Che Guevara penjat a la paret blanca d’un petit pis situat a la Ronda General Mitre a Barcelona. I encara el veig entusiasmat quan un dia em va posar un disc i em va dir: “Jordi, escolta això, és nou i molt bo”; el disc portava per títol “El Bandoler” i el cantant un tal Lluís Llach. En Jordi va aconseguir, amb aquest senzill gest, que en mi naixés una gran admiració cap a la nova cançó. I com no, recordo la seva fotografia als diaris quan va publicar el llibre “Catalanisme i revolució burgesa” – que tanta polèmica i escrits va generar en el món polític de l’època -, i lo content que jo estava portant el retall d’aquell diari a l’escola per ensenyar-li, tot cofoi, al meu mestre; recordo com si fos ahir la primera conferència que va donar a Mollet, per parlar-nos de “La Catalunya del futur”. Encara veig aquell viatge a Itàlia amb la meva ex-companya Merçe i l’Albert a on vaig conèixer les festes del PCI. I no puc oblidar la llum dels seus ulls el dia que va arribar a Mollet i, amb un arròs a taula, ens va presentar a la Teresa Eulàlia la seva companya, amiga i muller.

I així tantes i tantes coses i records que ara es fan més forts i clars i que m’omplen d’orgull.

Un escrit

Deixeu-me per concloure que faci servir unes paraules escrites pel meu admirat Jordi Borja (Urbanista), company i amic d’en Jordi i que crec el defineixin amb exactitud: “Quan a moral personal molts altres polítics, públics o de partit, no tenen res a envejar-li, però sí que em sembla que cal destacar unes virtuts que no sempre son freqüents en la vida política. La coherència i mantenir-la tot i adaptant-se als canvis de l’entorn, la capacitat de convèncer i fer acords amb els adversaris sense renunciar als valors i als objectius que en cada moment es consideren principals, tenir sempre criteris propis (que són els que et permeten convèncer) sense faltar gens ni mica a la lleialtat del partit....”.

Aquest home de gran humor, que estimava la muntanya, la poesia i l’opera, ara ja és de tots nosaltres, ara ja és part del nostre futur. Bon viatge, Jordi . Ens parlem.

* Escrit pel Diari La Torre del mes de desembre de 2009