ACAMPATS

He de confessar que això de les acampades em van agafar distret, no m’ho esperava pas.

M’explica un amic de Madrid que allà tot el moviment ha estat extraordinari i tots dos reflexionàvem mostrant sorpresa i satisfacció. No dèiem sempre que el jovent no es movia?. Dons apa, ací els tenim, amb tota la seva força, tot el seu dret a manifestar-se a exposar els seus problemes, a convidar-nos, a tota la societat, a reflexionar cap a on va un món dominat pel mercat i els banquers, per polítics corruptes i per polítiques allunyades de la gent de peu. Ací els tenim. I que content n’estic.

El millor de tot és el fet que no tenen líder, que no tenen una taula de reivindicacions concretes a negociar amb ningú, no volen negociar, i aquest fet tant senzill d’entendre, els sectors més conservadors de la nostra societat, aquells que no entenen quasi bé res d’allò que succeeix al seu voltant, ho critiquen sense adonar-se que el futur del moviment passa precisament per no tenir res a negociar ni tenir a ningú que parli en el seu nom. Ells no reivindiquen, ells volen ser escoltats, volen canviar allò que els envolta per caduc, per reiterant, per caòtic, per inaguantable.

Sí, ens han convidat ha reflexionar i no caurà en sac vuit. L’esquerra d’aquest país ha d’aturar-se i pensar quines son les alternatives que podem proposar a la societat, quin és l’espai polític per a on ens hem de moure, plantejar-nos si paga la pena seguir engolits en la dinàmica de la democràcia dirigida pels més rics del món a canvi del no res, o bé l’esquerra (de la dreta no n’espero res), els que jo anomeno progressistes, ha de plantejar-se nous reptes i noves idees que ens condueixin a donar una nova alternativa que ens il·lusioni a tots plegats, o ens quedarem muts o bé parlant en el cercle del no res.

Estava distret, és veritat. Potser els cops de porra m’han tornat a la realitat. Gràcies Felip Puig.