Publicat a El Mònic del mes de gener de 2012
Tot passa a una velocitat infernal. Cauen règims dictatorials en setmanes, la tecnologia avança de forma trepidant i els records s’apilonen de forma exagerada. La comunicació és instantània i tenir coneixement de qualsevol esdeveniment és qüestió de segons. Tot va molt de pressa. Fa temps, no gaire temps, un tenia una notícia dos o tres dies desprès d’haver-se produït. Els cotxes passaven pels carrers de tant en tant, arribar a qualsevol lloc portava hores i hores i fer cua a l’hora de comprar era un plaer, i ja no us dic allò de: “Maria, apuntem-ho que desprès passaré”., qualsevol li diu això a una caixera de qualsevol dels grans superfícies existents a l’actualitat !. No sé si és millor ara o no. Probablement la vida ara se’ns a fet més senzilla, tenim de tot o quasi bé de tot, ja no sabem viure sense un telèfon mòbil, i ja no en parlem de no tenir una televisió. Conec gent que es passa tot el dia veien la caixa tonta i si es tracte de veure un Barça-Madrid, per exemple, i se’ns espatlla l’aparell poden fer més d’una ximpleria. Son els temps que ens ha tocat.
Tot va molt ràpid, menys contestar a les preguntes de l’oposició a l’Ajuntament de Torredembarra, on allà on la llei marca cinc dies, el Govern ho converteix en els dies de cinc en cinc, o sia que ja veurem. Per el Govern no ha passat el temps.
La parsimònia demostrada és com la dels vells temps. Lloguen locals i allà es queden temps i temps sense tocar ni una rajola, clar que només ens costa sis mil euros (aprox.) mensuals per un, i quasi bé deu mil per l’altre. Un permís d’obra menor, sense anar més lluny, pot quedar aturat durant mesos en els despatxos mentre el ciutadà, resignat, només li queda anar pis amunt, pis avall pel consistori. La solució al conflicte (sí, he dit conflicte ) del Radar porta un camí lent, pausat , desesperant. No us podria dir si la dilatació del conflicte es deu a un “laisser faire” o un tant s’ha fa, un deixar passar el temps, esperar el cansansi o per el contrari que l’administració encarregada de suspendre les multes és alumne de l’Ajuntament amb això de temps al temps.
Tenim encara molts assumptes a resoldre, en son tants que la llista és extremadament llarga, i dissortadament, tot ens va lent molt lent. Torredembarra camina dons, amb la bicicleta espatllada i trencada que no fa gaire rebutjaven i utilitzaven en contra d’allò que anomenen “herència”. La feina serà de tots tornar-la a arranjar per tal què funcioni com cal: amb agilitat, amb coherència, amb vocació de servei. En poques paraules, com els torrencs ens mereixem.
Notul.la: assisteixo al concert de L‘Orfeó. Felicitats als organitzadors. Una meravella de concert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada