25-N, I ARA QUÈ SR. MAS....

Naturalment cadascú ho veurà a la seva manera o bé segons els interessos que pugui defendre, però jo sóc de l’opinió que aquestes darreres eleccions han estat del tot innecessàries i una despesa addicional a les ja maltractades arques de Catalunya. Però sigui per estratègia política o bé per un senzilla forma d’amagar altres polítiques més greus, el fet és que acabem de viure unes eleccions històriques per molts motius. Primer és que han permès posar el tema identitàri no damunt d’una taula – com fins ara -, sinó en unes urnes . El resultat ha estat una composició del Parlament molt semblant al que ja teníem en aquest aspecte, i que les forces partidàries al Dret a Decidir ja sumaven, com ara, majoria al Parlament. L’altre ha estat veure el rebuig o no de les polítiques sectàries i dretanes d’un Govern que a cop de retallades ha anat reduint els drets socials de la ciutadania. El resultat aquest cop ha estat que el partit que buscava referendar-les (CIU) no només no ha aconseguit la majoria que tant implorava, sinó que ha retrocedit escandalosament la seva força parlamentària. Des del meu punt de vista aquestes eleccions han  estat un mal servei a Catalunya.

Ara, però, s’obre un nou període políticament força interessant. CIU és troba en una cruïlla del tot inesperada per ells. Al no obtenir la majoria és veu obligada a pactar per tal de dur endavant una legislatura que serà llarga per ells i els seus socis. ERC suposa un acord segurament ràpid amb l’aspecte identitàri, però amb les polítiques socials, qué farà ara el Sr. Mas?. Els ponts amb el PP han estat del tot trencats (aparentment, clar), i difícilment la Sra. Camacho (PP) dirà sí a recolzar un govern que vol portar Catalunya cap un referèndum per decidir el camí que vol emprendre,  i , pel seu cantó, ERC difícilment voldrà ser còmplice d’unes polítiques econòmiques antisocials que des de l’esquerra ni s’accepten ni és volen. Per tant el Sr. Mas ha complicat i molt la governabilitat i, en els moments d’escriure aquestes ratlles, no tenen (CIU) les idees molt clares de com sortir de l’entrellat on s’ha ficat ella soleta. De fet no trigarem molt a saber-ho.

En quan al PSC el seu retrocés en els darrers anys ens ha de fer pensar, i molt,  a aquells que encara pensem que Catalunya, sense el Partit dels Socialistes, pedreria un referent de catalanitat i de polítiques socials. El PSC ha quedat ferit i per curar-se ha de tirar endavant un projecte ja perfilat en el seu darrer Congrés i que aquestes eleccions a frustrat. Som molts els que pensem que la reflexió socialista ha de passar, en aquests moments, per aclarir les nostres relacions amb el PSOE i quines son les polítiques necessàries per tal de no quedar-se enrere per ser una alternativa seria, amb propostes  i posant un extraordinari accent amb les polítiques des dels municipis. Aquest camí, insisteixo aturat, s’ha de reprendré enfortint i conciliant les anomenades “dues ànimes” del PSC, polítiques socials clares i propostes que sorgeixin de la base (els municipis) cap a la direcció del partit per no patir una desconnexió constant amb la ciutadania i enfortir la catalanitat del procés. 

I si parlem de Torredembarra tot segueix igual. CIU és recolza amb el PP per seguir governant sense sentit ni programa,  oblidant-se que ara, precisament ara, el PP és el partit que més ha enfortit el seu anticatalanisme i ha endurit les seves polítiques basades en fer recaure tot el pes de la crisi en la gent menys afavorida. Així anem.