REFLEXIONS

Deixeu-me que faci diferents reflexions sobre l’actualitat o no de Torredembarra, a títol personal.

Si mirem l’enquesta que tenim ací al costat veureu que guanya la moció de censura. Hi ha alguns bolgaires que la demanen, però sembla que no serà pas un fet probable a curt termini. Per un cantó l’oposició no està, crec, en la seva majoria per donar aquest pas, i penso què és degut a diferents motius: Un per què no és veu que un govern format per l’entramat polític actual de l’oposició sigui garantia d’un govern sòlid .Un membre conegut del partit majoritari a l’oposició em feia una reflexió molt interessant: un govern format per l’actual oposició tot i tenir majoria seria més feble que l’actual. Hi estic d’acord, molt d’acord. Segon motiu: no hi ha un líder amb cara i ulls per assumir aquest paper i que sigui capaç d’aglutinar esforços més enllà de temes molt puntuals, el que vol dir que estaríem a on estem. I en tercer lloc, perquè veig que prevalen més les qüestions de tipus personal que les polítiques. I així no anem enlloc.

El govern actual segueix donant tombs. És veritat. Segueix donant la sensació de no estar al dia, de mantenir l’esquema de l’anterior mandat, amb l’única diferencia que actualment s’han d’obrir més al diàleg. Només faltaria. Però, com em comentava un veí, les qüestions del dia a dia segueixen aturades com sempre: carrers bruts, pintades a les parets, fanals trencats, etc. És veritat. Hi ha una cosa, però que no se’ls pot negar: ara parlen amb els grups. Ara intenten consensuar. Quan tinguin ben assumida i es creguin realment amb la cultura del pacte potser, només potser, arribin a bon port.

A la reunió amb el Conseller de Medi Ambient no hi van assistir-hi els amics de l’ABG per parlar del tema que, tots estarem d’acord, ells han encapçalat: Muntanyans II. No sé els motius, però sí sé que no van ni tant sols excusar la seva absència. Per a mi un detall no em passa per alt: si un altre partit ho hagués fet caurien bufetades per tot arreu. A mi personalment m’hagués agrada’t molt més que, si més no, s’haguessin presentat encara que tant sols fos per cortesia cap a la resta de grups municipals. No sé les seves raons però espero que algun dia les sabrem.

GREGORI LOPEZ RAIMUNDO

"T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill".(RAIMON)

Una de les meves grans sorts de la meva vida ha estat conèixer, parlar amb tu amb moments molt difícils políticament parlant. He tingut la gran sort de veura personalment el teu somriure i recordo aquell dia que després d’un míting a Mollet en vas fer aquell comentari tan personal i tant proper : LA VEJEZ ES UNA PUTADA.

He tingut la gran sort de compartir xerrades amb tu quan anava tant despistat com puc anar –hi ara, he tingut la gran sort de compartir amb tu, i amb l’admira’t GUTI, sopars, dinars, mítings i, per damunt de tot, l’esperança d’un futur millor. Sé per que et vaig conèixer, l’alegria que vas sentir quan va arribar la democràcia en el nostra malmès país. Sé com et vas alegrar quan es va aprovar l’estatut de Nuria i la gran alegria que vas sentir aquell dia que més a més de comunista ens van deixar ser catalans amb la legalització del nostra estimat PSUC. Sé què potser, amb el temps, ens em adonat que res es com pensàvem, que res es allò que volíem. Però també crec que ja ho sabíem, en el fons ho sabíem.

He tingut la gran sort d’escoltar-te en el teu primer míting a Barcelona, quan només sabíem de tu per quatre estrofes d’en Raimon i tots teníem una il•lusió tremenda per veure el teu rostre, els teus gestos.

He tingut la gran sort de conèixer-te, company, he tingut la gran sort de ser el teu company.

Gràcies amic, per donar-me coneixement, gràcies per orientar-me, gràcies per la teva veu, gràcies per els teus gestos, gràcies per viure. Gràcies.

Jordi Solé

APUNT BIOGRÀFIC

López Raimundo va deixar l'escola als 12 anys, edat en què va començar a treballar. Va arribar a Barcelona quan tenia 17 anys, i amb el temps es va convertir en un símbol de la integració de la immigració a Catalunya. Va ser sastre i encara que ja es considerava polititzat abans de la guerra civil, va quedar marcat per un fet que el va decidir a comprometre's de per vida: el 22 de juliol del 1936, el seu germà Antonio, dirigent de la UGT, va ser assassinat en un control anarquista.
Durant la guerra, ja afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSUC), va ser comissari polític al front d'Aragó. Després de la guerra, va ser reclòs al camp de concentració francès de Saint Cyprien, d'on es va evadir. Amb companys de lluita, es va exiliar a Mèxic fins al 1945, quan va tornar a França. Dos anys més tard va entrar a Catalunya, on va passar el primer gran període de feina en la clandestinitat fins que va ser detingut el 1951. Va aguantar sense confessar les terribles pallisses a les quals va ser sotmès. La pressió internacional li va evitar la pena de mort. El 1954 va ser alliberat amb la condició que abandonés Espanya. Va tornar a Mèxic, per tornar de nou a la feina clandestina a Catalunya el 1960. Des d'aleshores, i fins a la mort de Franco, va residir a Barcelona durant llargs períodes en diferents domicilis, sense que la seva cara fos coneguda ni per a la policia ni per a molts dels que coneixien la seva lluita política.

CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC

5 MINUTS SENSE LLUM DE 20.00 A LES 20.05


Nombroses organitzacions ecologistes, sindicals, socials i ciutadanes de tot Espanya inviten a tancar la llum cinc minuts aquest vespre, a les vuit, per combatre el canvi climàtic. Totes les seus del Govern de la Generalitat, incloent-hi les conselleries, així com el Ministeri de Medi Ambient, entre altres, s'han sumat a aquesta iniciativa, que té per lema Davant del canvi climàtic, actua ja!

A PROPÒSIT DE: "OPOSICIÓ CONSTRUCTIVA O IMMOBILIÀRIA?" D'EN CISCU MERCADE

(imatge del blogs d'en Francesc Mercade)


Hola Ciscu:

M’agrada’t molt el comentari que fas en el teu blogs sobre el paper de l'oposició a Torredembarra. Per desgracia si el fem nosaltres ( els de l’Agrupació) ens caurien pals per tots els cantons. Però això es farina d’un altra costat. Deixem que em permeti fer uns petits apunts a propòsit de "Oposició constructiva o Immobiliària?"

Es molt cert que estem fent una oposició que mira molt pel bé comú del poble/ciutat (això va per la Iris, que per cert l’altra dia en el Ple va dir “ciutat”). Molt d’acord en que també cal reconèixer que hi han coses que s’estan fent prou be i per tant no cal enclavar-se amb el “NO” permanent. També es cert que tot ha estat de manera “natural”, sense reunions prèvies ni formalismes, no es així com m’hagués agrada’t, però es el que hi ha. Crec que la llàstima ha estat no mantenir unes reunions entre els grups de l’oposició tal i com fa l’equip de Govern, no per fer un Govern a l’ombra, sinó per arribar a acords en temes concrets per tal d’assegurar el vot favorable a propostes i/o mocions presentades. Papers com el que vam poder veure en el darrer Ple per part de CiU no són de rebut ni per l’oposició ni per el Govern.

Potser t’has oblida’t de dir que vist el que s’ha vist és molt difícil, per no dir impossible, pensar amb un acord que permeti una moció de censura i que per bé de tots es farà necessari arribar a acords puntuals amb l’actual govern en temes molt concrets. És clar que l’actual govern, tampoc té més opció que mirar de tirar d’un o un altre per aconseguir aprovar projectes, es lícit i coherent, per tant cal tenir clar cap a on anem tots plegats i saber que sempre hi hauran visions diferents sobre un mateix tema que poden permetre que, un o altra, voti favorablement a una proposta concreta. També cal dir, en aquest sentit, que la responsabilitat màxima recau en el govern, que el què no és pot pretendre es que des de l’oposició es faci la feina que els ciutadans han decidit que facin ells. Amb això estic molt d’acord amb la teoria de la Iris quan defensa que la proposta de planificació de ciutat, del pla d’inversions, etc, etc, recau explícitament amb el govern i què son ells els únics responsables d’aconseguir acords per consensuar i per tant millorar les seves idees.

No cal mantenir les portes tancades a tot, però tampoc hem de caure amb la jugada que en nom de la responsabilitat hagi de ser l’oposició qui faci el treball que no li correspon. I tu, i concretament l’ABG, ja veu tenir l’experiència quan en el seu dia veu intentar arribar a acords de govern,quan veu plantejar un model de feina i de treball que no us va ser acceptada, per les raons que siguin i que jo ni entro ni surto. A les hores, crec, veu ser conscients de què no us quedava més remei que anar a l’oposició i per tant pesàveu tota la responsabilitat de governar a els altres.

També hi ha coses preocupants en el paper de l’oposició que actualment hi ha. Per exemple sembla que entre tots fem bons algunes posicions que estan molt allunyades a les vostres i a gran part de l’Agrupació, i penso que de CiU. De vegades crec que hi ha papers canviats en aquesta “opereta” i que aquells que defensen models de intransigència siguin els màxims exponents d’allò que es bo i què els seus arguments, a voltes vuits i inconsistents, siguin els de tota la oposició. Per a mi això cal revisar-ho, no arriben a confondre a l’electorat i donem la sensació que en l’oposició tot val.

No hem de pensar que hi ha una sola veritat, i reconèixer que tots tindrem errors i encerts, i que molts cops uns tindran una visió diferent de les coses (això es molt evident), ja que els models de vida i de pensament, per sort, son diversos i plurals, però tampoc hem de caure en el joc que alguns pretenen senzillament per que els hi va bé pel seu projecte polític, aquí i a la resta.

No podem per tant escandalitzar-nos quan en un Ple un grup aposta per donar suport al govern, ja que en definitiva es una mostra viva del joc democràtic, i naturalment tampoc quan passa el contrari.

Jo personalment, i l’Agrupació com a col·lectiu, creiem que paga la pena fe un esforç en el sentit que tu parles al blogs, que fer oposició no es pas tant còmode com poden pensar i què la responsabilitat de no paralitzar la vida municipal i per tant la vida ciutadana, requereix un esforç de conjunt i de coherència política per poder passar comptes al final de mandat.

CENT DIES .....I MÉS

Ja hem passat allò que en política sembla ser la prova del cotó: 100 dies de nou Ajuntament. Cent dies a on la majoria posa els ulls al damunt del Govern per poder avaluar si la seva tasca a estat o no profitosa pels interessos generals de la ciutadania. Hem de dir que poc ha canviat la situació respecte de com estàvem el mes de Maig , fins i tot podríem dir que hem donat un pas enrere, ja que a l’estar en minoria el Govern s’ha vist incapaç de convèncer a l’oposició en aquells assumptes que podríem definir com a cabdals. Naturalment aquest es un problema greu per a tots plegats, ja que si segueix existint la inoperància dels governants en quan a arribar a acords puntuals o no, els temes seran eterns amb tot el que pressuposa per a la ciutat.

Naturalment els cent dies també compten per a la oposició. En el nostra cas hem viscut una tremenda marginació per part de la gran majoria dels grups, han intentat per a tots els medis que tinguéssim la mínima expressió possible en tots i cadascun dels temes. No ho han aconseguit, es clar. Hem estat participatius, hem realitzat propostes, hem votat a favor d’allò que creiem era bo per la ciutat i en contra quan pensàvem que perjudicava. Ens hem abstingut en aquelles qüestions que hem vist clar, ni el fons ni la forma. Em volgut ser constructius i hem exposat el nostra vot amb raonaments que son, al nostra parer, lògics. De la resta de grups no som nosaltres qui em d’opinar, ells son els responsables dels seus actes, dels seus vots i dels seus acords, de vegades fets amb llum, d’altres d’amagat. Sigui com sigui, el govern s’anat sortint amb els temes menors i amb altres, com es el cas de l’aprovació del projecta de Teatre Municipal amb només set vots a favor que no representa ni tant sols la meitat dels representants de la ciutat.

Ara vindran altres temes que creiem importants. Com ara el pla de les inversions que el Govern ha plantejat pels propers quatre anys, un pla raonable per el temps que comprèn, però que també cal dir, que no ens dibuixa un model definit de com serà la Torredembarra dl futur. És preocupant que a aquestes alçades, el Govern minoritari, encara no hagi estat capaç de reunir a tots els partits amb representació municipal, entitats i altres agents socials, per tal de començar un procés que ens permeti conèixer el camí a recórrer i como fer-ho. És molt possible que com el cas de l’Auditori, el de l’aigua i altres, desprès tot siguin presses i tinguem que escoltar de nou allò de: “HO APROVEM I DESPRÈS CONSULTEM” . El món al revés.

Publicat al Som-hi del mes d'octubre ded 2007
L’AGRUPACIÓ

AQUESTS DIES

Sempre que arriben aquetes dates, m’aixeco del llit com angoixat. Em tremola el cos i les poques llums que, de tant en tant –molt de tant en tant – s’encenen, s’apaguen lentament com ofuscat per un mal auguri.

Quan arriben aquestes dates sempre m’envaeix una por difícil d’explicar i exterioritzar – puc estar marcat per sempre – És en aquestes dates quan els records més desagradables reviuen de nou.

Veure crides de polítics “LA PÀTRIA, LA PÀTRIA”, en fa tremolar.

Intento dons evadir-me, fer com si no fos veritat, a la fi i a la cap jo també soc d’aquesta comunitat, però una part important de mi em diu que no, que faci cas a en Raimon i cridar “NOSALTRES NO SOM D’AQUEST MON”, però callo. Es millor callar.

Quan arriben aquestes dates veig armes per tot arreu, uniformes i uniformats. I no em sento part d’ells, em sento com si no fos d’ací ni d’allà, em sento de tot arreu i de tots a la vegada. Em sento com els desarmats, com els des uniformats, dels que sembla que no hi son, però que “som”.

Em desperto amb la sensació què hi ha quelcom que no funciona –segurament en mi -. Obro la “tele” per evadir-me, llavors un senyor polític em diu que no soc un bon ciutadà si no faig no sé què amb una bandera. I penso que jo no ho vull fer, que dec ser un mal ciutadà.

Apago aquest maleït aparell i engego la ràdio. Em tranquil•litza.

De sobte sona una cançó que no desconec. I torno a riure. No soc únic, no soc un mal ciutadà, i soc com molts altres que, de ben segur, aquests dies s’aixequen del llit angoixats.

Gracies Brassens.

Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me pudo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
Todos me muestran con el dedo
Salvo los mancos, quiero y no puedo.

ELS MUNTANYANS : TOT ENCALLAT

Només una petita reflexió, ja que crec que tothom ha dit la seva i sabem on es cadascú:

No hi veig solució fins que no posem en marxa un consens de tots els partits, entitats i persones que generin un estat d’opinió i un front comú recolzat per tota la ciutadania per una causa què, miri des d’on es miri, es justa i necessària per Torredembarra.

DEMÀ AL PARLAMENT: MUNTANYANS II

DIARI: AQUI, 9 d'Octubre de 2007