BONA DIADA NACIONAL A TOTHOM

UN PASSEIG D’ESTIU O COM DESCOBRIR ALLÒ QUE VEIEM DIA A DIA

Aprofito una tarda on el sol sembla descansar desprès de, amb perdó, fotre’ns la punyeta amb temperatures comparables a les infernals, i per no perdre el costum surto a donar un tomb per  Torredembarra. Com és dissabte i m’agrada anar a comprar al centre, em dirigeixo suat i amb el nas tapat, a fer unes petites compres: tomàquets de veritat, uns préssecs que fan olor i tenen gust a préssec, unes llonganisses que son un be dels deus, pa de pagès que em porta cap a l’ infància quan el meu pare era forner,  i altres productes de la gent d’aquí, d’aquesta gent que segons el Regidor de Comerç i Turisme haurien d’aprendre dels que venen de fora i queixar-se menys.

El passeig comença a agafar un regust amarg al passar pel carrer dels Safarejos. Una flaire de pixats entra a les meves, fins aquell moment verges, fosses nasals i em fan sortir corrent d’aquell lloc per endinsar-me cap altres indrets a on, penso, el passeig pot ser més agradable.

Lluny n’estava de la realitat. Potser sigui un defecte, potser és que m’estic fent gran, o senzillament que ara em fixo més amb coses que abans no li donava tanta importància, sigui com sigui el passeig se’n fa tortuós al veure els carrers com estan. Sembla un recurs fàcil per un polític fer referència a la brutícia dels pobles, però és què en el nostre cas per molt que miris enlaire caram, hi trobés fins i tot elements decoratius com cables penjats, i si miris al terra encara és pitjor: papers, defecacions de gos, burilles, més i més papers, més burilles, llaunes de refresc...és com un supermercat, perdó altre cop,  de merda distribuïda de forma que ni el més expert en màrqueting podria superar. És més, si algun cop el Ministre, perdó, el Regidor de Turisme i Comerç, fa un curs de com muntar un estand amb productes comercials, no estaria malament portar als sacrificats emprenedors (si és que no han fotut tots el camp del poble), a donar un tomb pels carrers i dir-los: Mireu, les llaunes a un lloc preferencial, les caques de gos al segon o tercer prestatge, els papers de diaris sempre a l’estanteria de baix i les bosses, pipes, escopinades i altres mercaderies sempre a la galeria de la botiga.

I si miro al costats?: Contenidors tan plens que ja demanen la jubilació anticipada, no per l’edat sinó per la feina acumulada durant aquests dies d’estiu que els fa sentir més vells del que en realitat son i, amb el que ens cobra l’empresa de neteja, deuen pensar que podran tenir una bona jubilació. Veig una “tele” al terra, veig tantes caixes de cartró que,  els pobres indigents que ara no gaudiran del dret universal a la sanitat, podrien posar-hi una botiga de mobles a les portes de la pobreta i rescatada banca, això si  desprès de  fotre-li al ex-senyor indigent els diners amb això de les preferents; també trobo matalassos, cadires de plàstic sense potes i altres amb deu (que no son seves sinó de mosquits vinguts de ves tu a saber, que se les emporten per decorar casa seva).

I sí decideixo sortir del casc urbà?: Allà és fa realitat en tot el seu esplendor la dita “a l’estiu tota cuca viu”: rates, cuques, gallines mortes mig devorades per animals desconeguts, formigues enormes alimentades de defecacions no ja de gos, sinó de besties de dues potes. Allà és el món de les herbes i més herbes, tantes que farien les delícies d’un “comando” de camuflatge, tot combinat amb olors indescriptibles que s’enlairen des de depuradores i d’aigües residuals,  vidres trancats, preservatius, caixes de medicaments (buides, que ara amb el co-pagament qualsevol llença una aspirina), i infinitat d’objectes que podrien anar a parar a una d’aquestes fires que tant ens agraden i gaudim quan a Torredembarra arribem als 60 mil caps.

Bé potser exagero. Però desprès de tant de temps en aquest benvolgut poble ja he après què els d’aquí ens queixem sense raó i que m’he de mirar més amb els de fora per entendre i comprendre com n’estem de bé a Torredembarra (paraula de Ministre..., perdó Regidor)

APOLÍTICS, POLÍTICS, POLÍTIQUES I ...MIRA QUE BONS QUE SOM

 Escrit publicat a El Mònic del mes de juny 2012

Podríem deixar per un altre moment la política ? Difícilment, però no pas impossible. De fet sempre he tingut el criteri que qualsevol cosa que fem, diem o pensem, sol tenir connotacions polítiques. Quan sentim dir a algú això tan de cops escoltat de “jo passo de política” no deixa de ser un posicionament polític, i quan anem a comprar el pa, la llet o posem benzina, els preus han estat dirigits per uns polítics que amb més o menys encert, dirigeixen  l’Estat, el país, el poble. Per tant se’m fa difícil no parlar de política en uns temps de tanta transcendència pels interessos dels que formem part d’una nació. No sé si m’explico prou bé, però si crec que enteneu la intenció.

Normalment son els anomenat apolítics els que més política practiquen i molts cops s’emmascaren sota capes protectores que ens fan arribar a dubtar si les seves intencions son, veritablement, sinceres i fan les coses per un interès desconegut . Pel que sigui, segurament pel desencert d’alguns polítics d’altes instàncies, aquest  “tsunami”  troba més ressò entre l’electorat de partits conservadors, de fet son uns ideòlegs amagats sota una imatge de “bona gent” que nomes pretenen deteriorar la imatge dels partits com a garantia democràtica, apartar als sectors populars de les urnes i, a la vegada, desautoritzar arguments utilitzant-ne d’altres tant o més polititzat,  però amb l’aparença d’estar molt allunyats del vocabulari estrictament polític.

I ara sí, Torredembarra, no és pas un fet aïllat. M’he trobat fins i tot a Regidors del Govern que insisteixen, davant les crítiques rebudes,  que “ells” no en fan de política, que tant sols miren pel poble. I es queden tant amples, com si els demes no miréssim per la ciutadania !!!. La realitat, la crua realitat, m’ha demostrat que els mes polititzat son precisament “ells”, i que amagats per la cortina del “mira que bonic” “mira que bé que ho fem”, porten la política a nivells paranoics i és, a les hores, quan surt tot els seu argumentari polititzat i retrograda, el seu clientelisme, el seu populisme , i per què no dir-ho, les seves pròpies enveges, complexes i misèries argumentals: “la culpa és de l’altre”; “jo ja vull fer-ho però aquell no em deixa”, “jo d’això no en sé res”... quants de cop ho hem sentit !!.

He pensat molt amb aquest aspecte, i no hi trobo remei, i pateixo pensant que potser algun dia jo mateix caigui en aquest error impulsat per una dinàmica que ens envolta i que patim tots plegats. Fins i tot darrerament, quan el partit que pertanyo, va criticar (amb raó segons el meu criteri) la manera de fer i actuar d’un Regidor concret, m’he trobat en la desagradable sorpresa que antics companys i amics s’han sentit ferits, com si allò anés contra ells, quan precisament son  els més perjudicats per una política demagoga i populista al servei d’una idea i, el què encara és pitjor, d’una ideologia concreta, que no els deixa desenvolupar tot el seu caudal de professionalitat i bona fe. Mal anem quan les diferents posicions polítiques troben com escut a treballadors, funcionaris i empleat públics, per desempolsar-se les seves responsabilitats  polítiques adquirides davant la població.

Hem de retornar a la política el seu esperit de servei. De servei al poble, no és de rebut desconsiderar qualsevol entitat, associació i/o col·lectiu pel fet que “no son de la nostra corda”, realitzant polítiques nomes dirigides a afavorir a partits i a persones molt concretes (accés a llocs de treball sense concurs previ, personal “premiat”, càrrecs de confiança sense sentit, subvencions sense explicació, lloguers sense cap ni peus...) . No es de rebut trobar-se que fins i tot treballadors de l’Ajuntament tinguin demanada audiència a l’Alcalde des del mes de Gener, per exemple.

Però ves per on, per “ells” això no és política. Què és?, dons no ho sé, li hauríeu de preguntar a “ells” que ho fomenten i s’ho callen, que ho fan i s’amaguen.

FA UN ANY

escrit publicat en El Mònic del mes de juny 2012

Com passa de pressa el temps.

Ja fa un any que a l’ Ajuntament van  prendre possessió els Regidors i Regidores escollides democràticament en les eleccions municipals del maig de 2011,  i molts de cops he pensat en fer una valoració tant personal com col·lectiva de tot el grapat de coses que han succeït en dotze mesos intensos i del meu compromís amb la ciutadania.

He de confessar que he tingut sentiments de tot tipus i colors. Ja sabeu, l’estat d’ànims d’una persona depèn en bona part de la satisfacció personal que cada un té del treball que ha o està realitzant. De feina molta i de nervis moltíssim, de profit, dins la casa gran, ben poques coses, al marge de l’experiència de patir sense contemplacions l’arraconament que ens ha “obsequiat” l’actual equip de Govern als qui fem d’oposició malgrat mai m’hagi agradat aquesta paraula. M’he trobat amb un  Govern més preocupat de salvar la seva ànima que solventar els problemes terrenals.

Que la política és difícil d’explicar i més en temps com els que ara ens ha tocat patir a tots és un fet, però més i més difícil és portar-la a terme quan les portes es tanquen a pany forrellat  i el menyspreu es porta a nivell paranoics excessius i resulta que qui fa d’oposició és el mateix Govern, entre ells mateixos i entre els que son mirats com “enemics” o bé com a “els que ens volen enfonsar”, una expressió que al marge de “herència” més utilitza el Govern (CiU, PP i GiT).

De fet he de confessar que no n’estic pas del tot content d’aquest any. Allò que jo creia era possible amb la mà estesa i amb la paraula ha resultat un fracàs. Com diu un company: “ A Torredembarra els acords duren 15 minuts”. I dissortadament és veritat.

Així dons l’objectiu més immediat com ara prioritzar els ciutadans als interessos polítics, i arribar a grans acords globals, de moment nomes han quedat en paraules, per molts gestos i fins i tot compromisos adquirits per els partits del Govern en conjunt i per separat. De moment no han complert cap compromís: Comissió del ROM; Comissió de Vialitat; pactar l’augment dels preus a Escoles Bressol; fer arribar l’acord de Ple sobre la immersió lingüista a professors, alumnes i pares; s’ha paralitzat (desprès d’un ple de sis hores) la Comissió del Reglament de l’aigua; regular l’ús dels espais de l’emissora local; informar sobre les reivindicacions de les AAVV i consensuar les prioritats; no tenim pressupost de enguany malgrat el compromís del Regidor de torn; contestar a les preguntes escrites en els termes marcats per la llei...

Si jo em sentis satisfet seria trair a tots aquells ciutadans i ciutadanes que van creure amb la nostre opció política i van creure que els que formàvem part d’ella no som responsables del nostre treball i, per damunt de tot, del nostre compromís. Sentir-se satisfet seria donar la raó a aquells que la política nomes serveix per omplir egos personals i les butxaques d’alguns.

FOTOS DE LA TROBADA COMARCAL DEL PSC

som molt més dels que ells volen i diuen

Ara toca continuar treballant per Torredembarra i per la Comarca. 

Seguim reclamant l'anul.lació del contracta de 6 mil euros per un local (Clarà) que ja ens ha costat més de 70 mil euros als ciutadans i que no té cap utilitat. Un local que s'està degradant i que ja comença a suposar un perill per estar sense vigilància i sense barrar. Un local que ens està obligant a fer pagar als pares i mares del municipi 100 euros per matricular als seus fills a les Escoles Bressol. 

Seguim treballant per donar coherència a la despesa mensual de 10 mil euros per un pàrquing que ningú utilitza. Seguim treballant per aconseguir espais d'esbarjo pels nostres avis i els nostres infants. Seguim treballant per donar racionalitat a la política torrenca.

Seguim treballant per una participació real i efectiva, per uns medis de comunicació lliures i sense censures ni condicions ni favoritismes. Seguim treballant pel dret de tots a participar en la vida política municipal. Seguim treballant per un poble net i ordenat, per anul.lar les productivitats abusives, pel dret a estar informat, per tenir un poble amb serveis, per tantes i tantes coses.

COSES QUE PASEN

escrit publicat a El Mònic del mes de maig

Impossible iniciar aquet escrit sense fer menció al cinquè aniversari d’ONA LA TORRE. Un projecte iniciat per l’ex-Alcalde Manuel Jiménez i per Gerard Ciuró, a les hores Regidor de Comunicació a l’Ajuntament i amb l’Albert Bonet com a Director. D’aquests cinc anys dos els vaig poder compartir colze a colze amb una colla de gent inspiradíssima i amb una fam de dir i d’expressar (Gerard Recasens, Jordi Figueres, Aleix Figueras, Lola Colorado, Arturo Fernández....), en el programa “Xocolata Desfeta”. Aquell programa podria en certa manera ser un reflexa de la filosofia que regnava a les hores a l’emissora local: participació, pluralitat i sentit de poble i lliure de tota pressió política. Era, com ara son alguns espais, un món de llibertat d’expressió que ha estat, segurament , el factor més important de la popularitat obtinguda per una emissora de caire local que ha aconseguit arribar als 20 mil oients. Tots, una mica tots, som part d’aquesta emissora, i tots, tots junts tenim part de culpa de tot el que ha significat. Enhorabona a tota la colla de professionals (Sònia, Raquel, Jordi, Toni) i al seu actual director, Joan Enric Vidal,  que ha estat capaç de superar pressions polítiques de tots els colors, però que, ens agradi o no, ha portat una línia de treball coherent amb el seu pensament. Aquest èxit  no se’l pot apuntar ningú, nomes el poble de Torredembarra.

I el poble de Torredembarra s’ha d’apuntar també la paciència que té amb els seus governants. Incoherents amb la política de despeses, i el fet que sembli que som un poble aïllat de la crisi que ens envolta, i que alguns encara volen fer-nos creure que vivim en un paradís a on no passa res al marge de festes, festetes i excel·lències, oblidant-se què també som part d’injustícies socials que ens envolten i patim com qualsevol altre ciutat, poble o vila. Ignorar o no voler parlar de les dificultats que estem sofrint és una irresponsabilitat que a la llarga la pagarem cara. Voler mostrar un poble sense conflictes o sense problemes econòmics o socials ens portarà a un error greu i que se’ns farà difícil de solventar. Llegir la premsa municipal és com llegir un conte de meravelles a on “ells” sempre tenen raó i la resta estem equivocats en tot.

I això ens porta a amagar o disfressar qüestions com ara la pujada del consum mínim d’aigua i dir que ens és favorable, o dir que no tenen mes remei que imposar una matricula a la les escoles bressol  que suposa un ingrés de onze mil i poc d’euros, o fer un augment a l’Escola de Musica, o fer pagar per un document que necessitem per fer qualsevol gestió davant l’administració, o pagar assessorament jurídic extern quan l’Ajuntament disposa ja d’aquest servei ..., i tot això quan hi ha despeses que no tenen sentit i ja han suposat a les arques municipals a prop de 75 mil euros nomes en un local que encara no sabem quin destí tindrà.

En fi, coses i més coses que ens fan ser tant peculiars.