SETEMBRE

Escrit publicat a El Mònic del mes de setembre

L’agost l’acabo amb  un pregó que va néixer estigmatitzat, escoltant les intimes cançons d’en Sinatra a la Roca Foradada i voltat de fum, barraquistes i dots a donzelles. Setembre apareix com des de l’armari dels mals endreços i m’abraça en forma de “versots” realistes i punyents, sol de mil dimonis i carretera per un curt viatge cap a Madrid. 

 

Abans, però,una trobada especial a Els Munts amb l’Albert Solé, l’Antoni Batista i l’Olga González, companya de partit i Regidora. A les meves mans un llibre: La Carta. Excel·lent. Els allà presents repassem histories de la política catalana i espanyola, i fem volar pardals : allò que podria ser i no és. El cafè és ben bo. La xerrada magnífica. L’Antoni em signa el seu llibre i aprofito la meva estada a Madrid per cruspir-lo com qui no vol la cosa.

A Madrid, la Esperanza, es guanya la protesta generalitzada de professors, pares i alumnes per les seves “magnífiques” retallades a l’educació pública (entre altres, la supressió de 3.000 interins) . Unes retallades que porta a la Maruja Torres a escriure a la seva columna setmanal a El País: “Cargarse la educación pública o, al menos, desasistirla, es una meta primordial de todas las derechas que en el mundo existen, y no solo para ahorrar. Su objetivo a largo plazo es prolongar la hegemonía de sus cachorros, educados en las más exquisitas escuelas...”. 

Ací, a casa nostre el TSJC ens diu que això del català a l’escola no esta bé i que hem de separar els nens i les nenes, no pel seu sexe (que si poden,  també), sinó per la seva llengua. La llengua és i serà el problema etern, l’ensenyament el volen elitista , la cultura oblidada i deixada a les mans dels de sempre: els  omnipresents, perversos, feres famèliques de poder per  esqueixar tot allò que faci olor a identitat, i, ja de pas, restar dignitat al món de la cultura i a els seus treballadors.

Per acabar-ho d’adobar i com si d’una amanida de gustos àcids i caducats es tractes, el PP de Badalona ja no celebra la Diada Nacional de Catalunya. El mot “Nacional” no els hi agrada, encara no ho encaixen, encara no han arribat, segueixen aturats en altres temps, aquells a on el que ara agafa la  jubilació cridava amenaçant a tots els demòcrates que no empresonava: “la calle es mía”. 

Més a prop, a Torredembarra,  l’11 de setembre entre castells, gralles i poca gent, a l’hora de l’ofrena, s’escolta un discurs pla, sense emocions, sense esperit, irreconeixible i sense identitat  sinó fos pel crit final de Visca Catalunya ,  no fos cas que els companys de viatge se’ls enfadin i els deixin sense el mot “Nacional” a la nostre festa.  Mes tard, per el capvespre, un discurs institucional nomes pels seguidors del partit de l’Alcalde – i possiblement ni això -. Un discurs institucional sense consensuar ho deixa de ser per transformar-se en un míting al servei d’uns quants relegant a  la cantonada a altres inquietuds, altres pensaments, altres formes. La diferència amb la proclama del matí: afegir “Lliure” desprès del  Visca Catalunya. Curiosament per la tarda els socis de govern ja no hi eren. Calmar consciències? Com deia la Maruja Torres : “Saña. Que rima con campaña y con guadaña”.

Deixeu-me dons tornar a endreçar el mes de setembre a l’armari, i mantenir l’esperança per una tardor què sigui capaç d’emportar-se, amb les fulles caigudes, els temps morts i poder així recollir uns nous temps a on la cultura i la identitat no siguin utilitzades amb acarnissament.