MULLA’T

Escrit publicat al Som-hi del mes de desembre

Després de temps i temps de litigi, per fi es va resoldre un dels temes més importants que ens afecta a tots com a ciutadans de Torredembarra. Dos dies abans de les eleccions del 20N, l’actual Govern va signar sense fer cap mena de soroll, com si allò no anés amb ningú, el que entre tots coneixem com “el contracte de l’aigua” amb l’empresa SOREA. Fins aquí tot normal, si deixem de banda el que ara tenim entre les mans.

Una setmana desprès de signar-ho, l’empresa demana, per escrit, revisar, entre altres, allò que un jutge havia dictaminat. Pel que sembla i segons ens comunica el Sr. Alcalde els preus de l’aigua queden desfasats i cal revisar-los. L’Equip de Govern, tornant a actuar amb silenci i sense encomanar-se a ningú, aprova la pujada de l’aigua sense passar pel Ple, estrangulant de nou el debat i a la vegada estalviar-se l’embolic d’informar a la ciutadania, i deixar patent la seva defensa no dels interessos generals, sinó els de una empresa en concret. El món al revés.

El fet és que ara haurem de pagar més, de res serveixen les reclamacions dels grups de l’oposició, de res serveixen els arguments de racionalitat exposats, de res serveix els crits d’alerta per la situació de crisi actual i que afecta a tantes i tantes persones del nostre municipi.

L’aigua tindrà dons una pujada que caldrà afegir a les ja realitzades en diferents taxes que afecten directament a les nostres butxaques. Sí allò que va dictaminar el jutge parlava de 0,5513 euros el metre cúbic d’aigua, ara ens costarà 0,6294, el que suposa que passarem a pagar pel consum mínim 24,471 euros amb l’iva actual inclòs.

L’obscurantisme s’ha implantat al nostre Consistori de forma natural i amb el clar objectiu de marginar totes les veus discordants. Ha passat i passa amb el tema del radar, a on de mica en mica, de foscor en foscor, el Govern s’ha anat enredant en un cul de sac de difícil solució. Ha passat i passa amb la confecció del pressupost a on els Patronats desconeixen les prioritats d’actuació. Ha passat i passa amb la creació de Comissions pensades i fetes exclusivament per objectius encara no aclarits ni explicats. Ha passat i passa amb l’ incompliment reiterat dels acords de Ple. Ha passat i passa amb els sous dels Regidors amb dedicació exclusives, els quals encara desconeixem el nom, el criteri i quan rebre’n al mes. Una foscor que ens envolta a tots i que només dona llum a una sola persona.

INTERROGANTS AL TEMA DEL RADAR

Desprès de dos mesos de mobilització a través de la Plataforma d’Afectats pel Radar (PAR), l’Alcalde, acompanyat pel Regidor de Governació, ha anunciat la signatura d’un decret paralitzant, pel període de tres mesos, la tramitació de les denúncies que afectarà a aquells conductors que hagin estat sancionats entre el mesos de juliol i octubre d’enguany. Sempre segons L'Alcalde i el Regidor de Governació, en els tres mesos s’haurà de cercar una solució i tenir coneixement “del que ha passat”. Així mateix anuncia que s’ha instal·lat la senyalització adequada i l’adquisició d’un “velocímetre” que indicarà la velocitat dels conductors a les zones conflictives.

La solució més que portar respostes, suposa obrir nous interrogants que fan encara més difícil entendre el perquè de tot plegat.

De moment encara no coneixem, dos mesos perduts, el numero total d’afectats (uns parlen de 4 mil, altres de 9 mil); quant és l’import total de les denúncies, quants son els conductors que han sobrepassat la ratlla que suposa infracció o delicte, quin ha estat el criteri utilitzat per paralitzar les denúncies entre els mesos de juliol-octubre i no pas les anteriors, si, com reconeix el mateix Alcalde, les multes han estat ben posades, mentre que amb la instal·lació de la nova senyalització contradiu a les seves paraules; quines son les opcions que tenim per endavant?.

Com que no ens ho expliquen podem fer hipòtesis sense por d’errar.

El tram de la Ctra. de La Riera no estava ben senyalitzat, per tant la responsabilitat és de l’Ajuntament i els responsable de gestionar aquesta àrea.

Sí, com diu l’Alcalde, les multes estaven ben posades, hem d’entendre que la mobilització popular sobre el tema, generant un malestar entre els habitants de Torredembarra i poblacions properes, ha espantat al Govern convençut que la seva política recaptatòria (que ara neguen) passaria sense repercussions importants?.

La paralització de tres mesos, suposa que s’iniciaran converses amb els diferents estaments per recuperar els imports pagats i recuperació de punts, o per establir un programa de treballs socials que convalidin les denuncies, o, senzillament s’està cercant guanyar temps i callar boques o esperar que prescriguin les multes i seguir fent camí ?.

Sí, com ja és públic, el pressupost municipal preveia un ingrés de 600.000 euros de recaptació en infraccions de vialitat (sense afany recaptatori, és clar), té previst l’actual Govern arribar a aquesta quantitat o bé amb la possible paralització dels tràmits pot afectar a aquesta partida i per tant al global del Pressupost Municipal?.

Té intenció el Sr. Alcalde d’informar als diferents grups polítics de l’estat de les converses i les gestions realitzades o seguirà amb la seva política de callar, desinformar i tirar pel dret.

Quin grau d’implicació tindrà la PAR en la solució d’un problema que el mateix Govern ha generat?.

Tot plegat un desgavell força greu a on ningú fa autocrítica per la situació creada. Ningú del govern parla de l’arbitrarietat de les denúncies per aparcament, retirades de cotxes per part de la grua (fins i tot amb persones de mobilitat reduïda),...etc.. Ningú del govern parlar de la immunitat de les infraccions urbanístiques, de la brutícia de solars privats, de la impunitat d’aquells que no respecten el medi-ambient, etc.. Ningú del govern parla del Pressupost municipal pel 2012 a on encara no existeix ni tan sols un esborrany. Ningú del govern parla de solucionar el problema del pàrquing municipal que genera un cost aproximat de 10 mil euros mensuals a les arques del municipi. Ningú del govern parla de la política de lloguers amb locals que no tan sols no estan utilitzats, sinó que no existeix ni un projecte d’adequació per el seu ús i que ens costa al voltant de 15 mil euros mensuals...etc..

I SI JO FOS QUI NO SÓC

I si jo fos pescador, pescaria la paraula. Com a eina, com a llança no per matar ni per ferir, sinó per entrar i omplir de mots a aquells que no escolten, per aquells que la paraula nomes son mots aïllats damunt d’un grapat de coses vanes. Si jo fos, que no sóc.

I si jo fos caçador, no caçaria la carn, sinó la raó. La raó de discernir, de batre la paraula pescada, per desprès sentir-me ple de idees i no malgastar-les. Si jo fos, que no sóc.

Altrament em preguntes que hagués fet jo si fos el que no sóc?. Omplir la sala de sorolls harmònics, de sentit i d’opinions. Mai coartar la lletra, mai utilitzar la força del cop per emmudir a aquell que representa el i els qui representa. Si entenem que la virtut del qui mana és aprendre dels que saben, i escoltar als qui que poca paraula tenen, sentir-se fort és precisament donar la força al dèbil, a qui més ho necessita. I quan aquell diu allò que no vol sentir-se, més encara ens farà forts per la virtut de la complaença, la qualitat del qui vol avançar sense servir-se del poder com a eina que trepitja i que ens mesquina.

De res val mirar-se el melic, quan aquest està embrutit per les pròpies experiències. Malgrat la por que escampés, malgrat la mancança de lletres, escrites o dites, amb mala aparença. Ningú et traurà el dret, encara que vos el traieu amb els vostres gestos i la vostra complicada subsistència.

Si jo fos qui no sóc, si jo pogués respondre a totes i cadascuna de les vostres senyals d’home altiu, de veritat us dic que ho faria sense la voluntat de ser millor, ni ser superior, ni ser el que jo sé que no sóc.

ELECCIONS GENERALS- 2011

jornada electoral molt intensa a torredembarra. gràcies a qui van votar exercint el seu dret, gràcies als votants socialistes. Felicitar al guanyador i sempre endavant.

A Torredembarra, avui comença un nou temps

NOVEMBRE

publicat al El Mònic del mes de novembre de 2011

foto feta el dia 4 de novembre: penjada de cartells inici de la campanya de 20N. una foto històrica

Adéu octubre adéu. Pluja i vent, com cal. Com ha de ser. Tanquem-lo de cop que arriben les castanyes i una festa d’origen celta que els americans han convertit amb nit de por i riures, pel·lícules horribles i jocs estranys. Jo soc molt del moniato, que hi farem.

D’aquest mes d’octubre poc a dir, bé , si deixem de banda un Ple farcit de taxes i números que haurem de pagar. Meravellós el sentit de la congelació que tenen alguns, que ens ho venen amb grans titulars en un medi de comunicació local que paguem entre tots pel benefici polític d’uns quants. “És el que hi ha”, em diuen a cau d’orella. I és cert, és el que tenim: paraules retallades i quan parlés un mal humor terrible. Les veus quant menys s’escoltin millor, deuen pensar el s que pensen que no podem pensar. Sembla que els hi agrada més les festes celtes que no pas els moniatos.

Entre mig de tantes “jugades” polítiques i “decrets dictatorials”, deixeu-me ressaltar la creació d’una nova associació a La Torre: persones amb problemes de mobilitat, sensorials i psíquics s’uneixen per fer sentir la seva veu. Aceres estretes a on no passen ni cotxets, ni cadires amb rodes, accessos impossibles fins i tot a edificis municipals de recent construcció, passos de vianants que topen amb senyalitzacions de circulació que no deixen viure amb la qualitat que tots necessitem per ser persones amb tots els drets, botigues inaccessibles, caixers impossibles i així anem sumant. Molta feina per endavant, moltes coses a dir, moltes veus a escoltar. Una nova entitat a afegir a les ja existents neix a Torredembarra.

I mentre uns neixen altres amb problemes de subsistència. La Junta de la Llar de Jubilats acorralada, per els mateixos que la estimaven tant, per aquells que van jugar, per aquells que els hi costa distingir certs conceptes d’autonomia. La veritat costa de creure i molt mes encara d’entendre-ho, i explicar-ho ja ni us dic. Una guerra oberta que difícilment tindrà solució sense deixar, com totes les guerres, ferides profundes en un col·lectiu que reuneix al seu voltant un numero important de jubilats i que ara estan tant perplexes com ho podem estar la resta de la població.

I entra novembre. I arriben unes eleccions. La nit de la penjada de cartells a Torredembarra va ser única per dos motius: primer, ningú recorda un acte com el de la nit del dia 4 tenint en compte què és tracta d’unes Generals, i segon el bon ambient que va presidir la nit, lluny de les disputes i les “jugades” polítiques. Temps de mítings i paraules i escrits com el que ara teniu a les mans. A la fi el que tenim entre les mans i una urna és de la democràcia i els drets socials que estan en joc durant molt de temps. Toca pagar i cobrar, segons el lloc. Però d’això en parlarem el desembre.

COMUNICAT CONJUNT RADARS

LA LLAR

És aquest un tema que arrastrem des de fa temps, massa temps. Des d’intents de politització, frustrades per la coherència dels afectats, a intents desafortunats, per part d’una ex-Regidora, per omplir de vots els seus interessos personals, fins arribar a la situació incomprensible que ara esta patint un col·lectiu que no es mereix, ni de bon tros, la rocambolesca jugada que s’està portant a terme. Ho he de confessar, em costa entendre exactament el perquè de l’actuació, del representant de la institució pública, vers una entitat privada amb tots els seus ets i uts. La intuïció em diu que s’han ficat en un embolic i no saben com sortir-ne.

La Junta de l’Associació de Jubilats de Torredembarra va rebre un requeriment a on els “convidava” a deixar les dependències municipals que en el seu dia van estar cedits per la Corporació. La Junta ha estat reconeguda per la Generalitat, però no per l’Alcaldia, que dona a entendre que no és la representant dels Jubilats, i no complir amb les seves obligacions, o com és diu a la resolució “..per interès públic”. Tot plegat un joc de paraules, per tapar les veritables raons de l’acció i que encara estan per destapar. Paraules sempre de l’Alcalde i mai de la Regidoria de torn.

Sigui com sigui, tot plegat no té cap sentit, al marge, clar està, de crear una divisió entre els jubilats i enredar l’ambient en una entitat privada que és el suficientment capaç de solventar per ella mateixa els seus propis problemes. Uns estaran d’acord amb l’actual Junta, altres no, però la capacitat de resoldre els problemes interns esta única i exclusivament a les mans dels associats de la Llar. La interferència d’una institució pública és força greu pel que comporta i pel que significa. Si aquest procés arriba al final com diu el requeriment, tindrem un antecedent perillós, ja que pot obrir la porta a l’intervencionisme en totes i cadascuna de les entitats de la població ja sigui per desacord amb les formes, ja sigui per capritx o per considerar que la Junta no és del gust del qui governa. Tan s’hi fa, personalment crec que al marge d’ajudar, col·laborar i promocionar, els poders públics, quan més lluny millor.

I tot això passa quan el mes de febrer l’Associació de Jubilats té previst realitzar una Assemblea per escollir els seus nous dirigents. Inexplicable les presses i les decisions que ara volen dur des del Govern (?) i si més no, des d’una part del Govern.

Llegia avui mateix un escrit de Jose-Daniel Vila Robert –Enginyer Industrial- al Diari de Tarragona, a on fent menció al tema que ens ocupa diu: “No es comprensible la decisión tomada, carente de sentido y que conseguirá el enrarecimiento del ambiente de Torredembarra y el perjuicio a una Asociación que ha demostrado durante mucho tiempo ser útil a la sociedad torrense.”

Bé, el temps ens obrirà els ulls, de moment foscor.