Ja hem passat allò que en política sembla ser la prova del cotó: 100 dies de nou Ajuntament. Cent dies a on la majoria posa els ulls al damunt del Govern per poder avaluar si la seva tasca a estat o no profitosa pels interessos generals de la ciutadania. Hem de dir que poc ha canviat la situació respecte de com estàvem el mes de Maig , fins i tot podríem dir que hem donat un pas enrere, ja que a l’estar en minoria el Govern s’ha vist incapaç de convèncer a l’oposició en aquells assumptes que podríem definir com a cabdals. Naturalment aquest es un problema greu per a tots plegats, ja que si segueix existint la inoperància dels governants en quan a arribar a acords puntuals o no, els temes seran eterns amb tot el que pressuposa per a la ciutat.
Naturalment els cent dies també compten per a la oposició. En el nostra cas hem viscut una tremenda marginació per part de la gran majoria dels grups, han intentat per a tots els medis que tinguéssim la mínima expressió possible en tots i cadascun dels temes. No ho han aconseguit, es clar. Hem estat participatius, hem realitzat propostes, hem votat a favor d’allò que creiem era bo per la ciutat i en contra quan pensàvem que perjudicava. Ens hem abstingut en aquelles qüestions que hem vist clar, ni el fons ni la forma. Em volgut ser constructius i hem exposat el nostra vot amb raonaments que son, al nostra parer, lògics. De la resta de grups no som nosaltres qui em d’opinar, ells son els responsables dels seus actes, dels seus vots i dels seus acords, de vegades fets amb llum, d’altres d’amagat. Sigui com sigui, el govern s’anat sortint amb els temes menors i amb altres, com es el cas de l’aprovació del projecta de Teatre Municipal amb només set vots a favor que no representa ni tant sols la meitat dels representants de la ciutat.
Ara vindran altres temes que creiem importants. Com ara el pla de les inversions que el Govern ha plantejat pels propers quatre anys, un pla raonable per el temps que comprèn, però que també cal dir, que no ens dibuixa un model definit de com serà la Torredembarra dl futur. És preocupant que a aquestes alçades, el Govern minoritari, encara no hagi estat capaç de reunir a tots els partits amb representació municipal, entitats i altres agents socials, per tal de començar un procés que ens permeti conèixer el camí a recórrer i como fer-ho. És molt possible que com el cas de l’Auditori, el de l’aigua i altres, desprès tot siguin presses i tinguem que escoltar de nou allò de: “HO APROVEM I DESPRÈS CONSULTEM” . El món al revés.
Publicat al Som-hi del mes d'octubre ded 2007
L’AGRUPACIÓ
dijous, 25 d’octubre del 2007
dijous, 11 d’octubre del 2007
AQUESTS DIES
Sempre que arriben aquetes dates, m’aixeco del llit com angoixat. Em tremola el cos i les poques llums que, de tant en tant –molt de tant en tant – s’encenen, s’apaguen lentament com ofuscat per un mal auguri.
Quan arriben aquestes dates sempre m’envaeix una por difícil d’explicar i exterioritzar – puc estar marcat per sempre – És en aquestes dates quan els records més desagradables reviuen de nou.
Veure crides de polítics “LA PÀTRIA, LA PÀTRIA”, en fa tremolar.
Intento dons evadir-me, fer com si no fos veritat, a la fi i a la cap jo també soc d’aquesta comunitat, però una part important de mi em diu que no, que faci cas a en Raimon i cridar “NOSALTRES NO SOM D’AQUEST MON”, però callo. Es millor callar.
Quan arriben aquestes dates veig armes per tot arreu, uniformes i uniformats. I no em sento part d’ells, em sento com si no fos d’ací ni d’allà, em sento de tot arreu i de tots a la vegada. Em sento com els desarmats, com els des uniformats, dels que sembla que no hi son, però que “som”.
Em desperto amb la sensació què hi ha quelcom que no funciona –segurament en mi -. Obro la “tele” per evadir-me, llavors un senyor polític em diu que no soc un bon ciutadà si no faig no sé què amb una bandera. I penso que jo no ho vull fer, que dec ser un mal ciutadà.
Apago aquest maleït aparell i engego la ràdio. Em tranquil•litza.
De sobte sona una cançó que no desconec. I torno a riure. No soc únic, no soc un mal ciutadà, i soc com molts altres que, de ben segur, aquests dies s’aixequen del llit angoixats.
Gracies Brassens.
Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me pudo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
Todos me muestran con el dedo
Salvo los mancos, quiero y no puedo.
ELS MUNTANYANS : TOT ENCALLAT
Només una petita reflexió, ja que crec que tothom ha dit la seva i sabem on es cadascú:
No hi veig solució fins que no posem en marxa un consens de tots els partits, entitats i persones que generin un estat d’opinió i un front comú recolzat per tota la ciutadania per una causa què, miri des d’on es miri, es justa i necessària per Torredembarra.
dimarts, 9 d’octubre del 2007
dijous, 4 d’octubre del 2007
CARTA OBERTA AL DIARI LA TORRE
No m’agrada entrar en polèmiques amb els medis de comunicació. No en va vaig estar molts anys treballant en diaris, revistes i emissores de ràdio i sé que molts cops qualsevol comentari en vers a una opinió o notícia pot caure amb el perill de coartar la llibertat d’expressió. Per tant m’agradaria que quedes molt clar que la meva intenció a l’escriure aquestes ratlles no és, ni molt menys, encetar un estat d’ànim contrari a l’expressió legitima d’un medi cap a un partit o un altre, cap a una persona o una altre, però crec que quan és fan campanyes contínues de desprestigi sense base i tant sols per rancúnies personals i/o professionals, el silenci de la part contrària pot semblar, a ulls dels lectors, una acceptació de l’insult o de la mentida.
Em refereixo a la campanya que porta a terme el diari local LA TORRE contra l’Agrupació, partit del qual, com ja sabeu, en soc Secretari. Aquest diari en el seu darrer número:
“ l’Agrupació que la demagògia i la mentida son els seus mètodes de treball i com ho va demostrar el pamflet repartit dos dies abans de les eleccions amb preguntes maquiavèl•liques i falsedats, just al límit per no esser acusats davant d’un jutge”
Bravo!!!!.
No, no us penseu que aquest comentari es dins d’una editorial o opinió d’algun col•laborador, no. Es dins d’una notícia referent al Ple Municipal on es va tractar el tema de l’abastament d’aigua potable, i a on, com ja ens tenen acostumats en el diari La Torre, fa un pobre servei a la ciutadania per tal de recolzar posicions properes al govern municipal que, pel que sembla, ara es el seu pa de cada dia. No para pas aquí la cosa ja que a tots els partits de l’oposició, que tots sumats son la majoria del consistori i per tant representen a la majoria de la població, reben el seu “subtil” comentari com ara: “falta de coherència” – dedicat a l’ABG - . Dels demes es limita a donar senzillament la notícia sense entrar a valorar el que fan o desfan. Ai carai !!!.
Ens diuen mentiders pel full que va publicar l’Agrupació dos dies abans de les eleccions, quan vam informar a la ciutadania de l’aturada d’un Ple municipal per part de la justícia – que quedi clar que no tenim cap culpa de la data en que es va dur a terme l’aturada del Ple - , però es clar no ens diuen a on estava la mentida. Però el tema, n’estic segur, no va per ací, sinó pel full editat per l’Agrupació a on denunciava la manipulació informativa del seu medi vers al tema de les Zones Blaves. Aquí resideix l’arrel de tot.
Però ells no se’n recorden que amb motiu de la inundació del Pavelló Municipal van donar la notícia, la “treballada i contrastada” notícia, que l’oposició demanaria la dimissió d’un Regidor. Res de res, es clar. S’ho van inventar, com s’inventen històries com ara que els culpables d’aquella inundació van ser els membres d’un Consistori que fa anys que no governa, com si els d’ara no tinguessin res a veure !!!!. Llastimós.
Ara bé: Ens podeu dir, senyors del diari de La Torre, a on estan les nostres mentides en el tema de l’aigua?. Ens podeu dir a on son les nostres mentides en el tema dels pressupostos?, ens podeu dir on es la nostra demagògia en el tema de Muntanyans II?, ens podeu dir a on hem incomplert les nostres propostes electorals?. Està molt bé agafar posicions favorables a un partit o a una opció política – bé per vostès, no per la salut del mon comunicatiu -, però intentar trepitjar, ignorar –feia dies que l’Agrupació no existia en el seu medi - i calumniar a una opció política per sistema es senzillament manipulació de la informació. I més encara quan llegim a la pàgina següent, ves per on, l’opinió del Sr. A. Vila, editor del diari, dient què: “L’Agrupació.....és una formació política desaprofitada, sobretot la seva cap de llista”.
Deu ser allò de “una de cal y otra de arena” no fos que s’enfadessin. O potser no.
divendres, 21 de setembre del 2007
PLENS DE PLE
Va ser molt llarg. Més de quatre hores de Ple son moltes hores, potser un dels mes llargs del present mandat i segurament de tots els mandats anteriors. Fins i tot el representant del PP, Jose Oviedo, es va permetre diverses llicencies per “denunciar” aquell allau de paraules, de mocions,de rectificacions i de temps –era el seu aniversari i segons en va dir l’estaven esperant, mal dia per complir anys , vaig pensar -.
El fet, però es que molts van sortir més que contents d’aquesta marató. I jo un d’ells. I vaig sortir content per diferents motius:
Un per la coherència de les diferents intervencions que, si més no, van deixar a cadascun al seu lloc, aclarint posicionaments i perfils d’on aniran els trets a partir d’ara. Un altre perquè vaig veure voluntats d’enteniment i de coincidències entre els diferents grups (fixeu-vos que dic “voluntats”), i que em permet pensar que s’ha deixat enrere un mandat presidit per la prepotència que atorga una majoria mal portada i que ratllava, a voltes, l’escarni del contrari. Això s’acabat. Ara cal lluitar el vot, ara cal saber negociar, ara cal saber concedir i empènyer, ara cal fer política de veritat.
I l’últim dels motius pel que vaig sortir satisfet del Ple, es, al meu parer, la intenció –esperem que sincera – de tots els grups per desbloquejar situacions que fins ara eren, i de fet son, el principal motiu que destorbava reconduir amb pau i serenitat les iniciatives cap un model de ciutat concret. Em refereixo als temes de l’aigua i clavegueram i el de Muntanyans II.
No sé com ho veuen els demes, com ho veieu vosaltres, però crec que anem pel bon camí per el be comú. Per mi sempre ha estat imprescindible que tots plegats entenguéssim la necessitat de portar a terme un element tant bàsic en democràcia : parlar i parlar.
Ara parlarem. I espero que parlem tots, no uns sols, i aquells que vulguin desmarcar-se per qüestions personalistes, per disciplina de partit o bé presoners de les seves paraules, que assumeixin la seva responsabilitat i facin la guerra pel seu costat.
Posicions de bon “rotllo” (paraula molt repetida en el Ple d’ahir a la nit) és el que ens cal. De res ha de servir, a partir d’ara, intentar fer malabarismes polítics desviant les intencions de mocions que son clares i que van dirigides al consens general, quedant-se retratat, aquell que ho faci, davant d’uns ciutadans i ciutadanes que, com ahir, omplien la sala de Plens i que van començar amb dubtes i van sortir (els que vam aguantar fins a la fi) amb un mig somriure als llavis i molt PLENS DE PLE
El fet, però es que molts van sortir més que contents d’aquesta marató. I jo un d’ells. I vaig sortir content per diferents motius:
Un per la coherència de les diferents intervencions que, si més no, van deixar a cadascun al seu lloc, aclarint posicionaments i perfils d’on aniran els trets a partir d’ara. Un altre perquè vaig veure voluntats d’enteniment i de coincidències entre els diferents grups (fixeu-vos que dic “voluntats”), i que em permet pensar que s’ha deixat enrere un mandat presidit per la prepotència que atorga una majoria mal portada i que ratllava, a voltes, l’escarni del contrari. Això s’acabat. Ara cal lluitar el vot, ara cal saber negociar, ara cal saber concedir i empènyer, ara cal fer política de veritat.
I l’últim dels motius pel que vaig sortir satisfet del Ple, es, al meu parer, la intenció –esperem que sincera – de tots els grups per desbloquejar situacions que fins ara eren, i de fet son, el principal motiu que destorbava reconduir amb pau i serenitat les iniciatives cap un model de ciutat concret. Em refereixo als temes de l’aigua i clavegueram i el de Muntanyans II.
No sé com ho veuen els demes, com ho veieu vosaltres, però crec que anem pel bon camí per el be comú. Per mi sempre ha estat imprescindible que tots plegats entenguéssim la necessitat de portar a terme un element tant bàsic en democràcia : parlar i parlar.
Ara parlarem. I espero que parlem tots, no uns sols, i aquells que vulguin desmarcar-se per qüestions personalistes, per disciplina de partit o bé presoners de les seves paraules, que assumeixin la seva responsabilitat i facin la guerra pel seu costat.
Posicions de bon “rotllo” (paraula molt repetida en el Ple d’ahir a la nit) és el que ens cal. De res ha de servir, a partir d’ara, intentar fer malabarismes polítics desviant les intencions de mocions que son clares i que van dirigides al consens general, quedant-se retratat, aquell que ho faci, davant d’uns ciutadans i ciutadanes que, com ahir, omplien la sala de Plens i que van començar amb dubtes i van sortir (els que vam aguantar fins a la fi) amb un mig somriure als llavis i molt PLENS DE PLE
dilluns, 3 de setembre del 2007
ACÍ, A SANT LLORENÇ DE SAVALL
Ací, voltat d’infants que no paren ni un sol moment (d’on trauran les “piles” aquests nans?), que sí ara la piscina, que si ara volen menjar, que si ara volen córrer muntanya amunt i muntanya avall, on els seus somriures son part de la quotidianitat i on les muntanyes son les protagonistes de tot el que ens envolta.
Ací els sorolls es transformen en agradables sons que ara estan i ara desapareixen com per art de màgia. Ací assegut, tot escoltant , a la llunyania, la musica que em fa viure més intensament aquests pocs dies de festa –Mozart, sempre l’inevitable Mozart, amb els seus càntics que em diuen que tot pot anar sempre millor -. Ací, al costat d’aquest gos que, segons diuen els meus familiars, els cuida i fa feliços als nens, tot es diferent i et permet repassar moltes coses del que has deixat al darrera.
Des de Sant Llorenç de Savall, envoltat d’arbres sembla que tot estigui molt lluny. Els problemes s’allunyen –malgrat estiguin presents -, els llibres semblen diferents ja que la seva lectura es molt més ràpida i, per tant, amena; el que allà sembla molt important aquí es relativitza, el que allà sembla que mai tindrà solució, ací saps que cal continuar, que aturar-se es una ximpleria i, com ara el meu fill a perdut la por a la piscina, nosaltres hem de perdre la por a treballar amb les idees que per alguns poden semblar innecessàries o incoherents. Res no es res, i el tot deixa de ser-ho.
Quatre dies per disfrutar, per pensar, per viure diferent, per aprendre.
Ací, a Sant Llorenç de Savall, el mon gira massa ràpidament.
Ací els sorolls es transformen en agradables sons que ara estan i ara desapareixen com per art de màgia. Ací assegut, tot escoltant , a la llunyania, la musica que em fa viure més intensament aquests pocs dies de festa –Mozart, sempre l’inevitable Mozart, amb els seus càntics que em diuen que tot pot anar sempre millor -. Ací, al costat d’aquest gos que, segons diuen els meus familiars, els cuida i fa feliços als nens, tot es diferent i et permet repassar moltes coses del que has deixat al darrera.
Des de Sant Llorenç de Savall, envoltat d’arbres sembla que tot estigui molt lluny. Els problemes s’allunyen –malgrat estiguin presents -, els llibres semblen diferents ja que la seva lectura es molt més ràpida i, per tant, amena; el que allà sembla molt important aquí es relativitza, el que allà sembla que mai tindrà solució, ací saps que cal continuar, que aturar-se es una ximpleria i, com ara el meu fill a perdut la por a la piscina, nosaltres hem de perdre la por a treballar amb les idees que per alguns poden semblar innecessàries o incoherents. Res no es res, i el tot deixa de ser-ho.
Quatre dies per disfrutar, per pensar, per viure diferent, per aprendre.
Ací, a Sant Llorenç de Savall, el mon gira massa ràpidament.
RECUPERAR LA CONFIANÇA
Recordo que abans d’iniciar la darrera campanya electoral, tant l’Agrupació, en nom de tot el grup, com el que subscriu a nivell personal, vam escriure unes ratlles tot parlant de la preocupació que manteníem en aquell moment per el que consideràvem una pèrdua de confiança, no ja amb els polítics – què també - , sinó cap a la institució pública més propera als ciutadans. No sé si allò va caure en sac trencat a tots els partits, o bé si algun d’ells va prendre nota per tal de pal·liar aquest greu problema en un futur proper.
Però el que en aquests moments està vivint la ciutat de Torredembarra és tot el contrari del que en aquell moment nosaltres demanàvem a tots els polítics amb responsabilitat: retornar la confiança amb l’Ajuntament.
Estic segur que cap dels polítics nous vinguts a la Casa de la Vila, té una responsabilitat directa amb aquest sentiment de llunyania de l’ institució vers al ciutadà, però si que hi han uns altres que van consentir aquest fet i que, al meu humil parer, ara estan augmentant.
Si us heu fixa’t – només cal donar un tomb i xerrar amb veïns i veïnes de tots els barris i de diferents condicions socials -, hi ha un desànim generalitzat a la ciutat per molts fets que han anat succeint, i d’altres que ja semblant endèmics, i que son molt propers a la ciutadania. Per una banda, no només encara està viu un profund malestar per les males formes en que és van aprovar alguns projectes, sinó que més a més, amb les pluges dels darrers dies, s’ha vist que estaven mal fetes o fetes amb despropòsits imperdonables. Ara ja no només ens preocupa poder caure tot caminat pel carrer Antoni Roig – encara hi ha gent que s’entrebanca amb les rajoles -, sinó que, més a més, els veïns de la Plaça s’han de preocupar de si plou o no per mantenir secs els seus negocis i les seves vivendes.
A això li hem d’afegir la inundació del pavelló esportiu. El parquet a fer punyetes. Una de les obres que haurien de ser emblemàtiques resulta que no es van resoldre bé, i que quan ha plogut, s’han vist tots els defectes que alguns ja denunciàvem el dia de la seva presentació a la ciutat sota el que alguns denominaven l’obra que seria enveja de tothom.
També cal fer menció a l’obra de Marítima Nord, on s’està acabant de construir un pas soterrat que ja es va inundar dies abans de la “gran” turmenta del dia 14.
Després hi hem d’afegir que la brutícia dels carrers segueix exactament igual. Que hi ha multituds de fanals en mal estat amb el corresponent perill que això comporta. Que hi ha carrers que segueixen sense asfaltar a llocs tant emblemàtics com els Munts – per posar un exemple -. Què hi ha una Associació de veïns que fa mesos que demana la retirada d’un camió abandonat al seu barri sense que ningú els escolti –concretament al Racó Romà just al costat de les runes romanes (hi ha fins i tot que ha apostat perquè formi part de dites runes)-. Què hi ha llocs on els vianants no disposen d’un pas zebra en zones tant perilloses com a l’antiga N-340 a l’alçada d’uns coneguts supermercats – malgrat s’hagin instal·lat unes noves parades de bus i poder així facilitar l’accés als seus usuaris -.
La llista podria ser molt llarga, massa llarga.
Però existeixen altres motius, més polítics si voleu, que fan que la ciutadania s’allunyi dels consistori: ningú encara ha sortit a explicar en que consisteix el programa del nou govern, ningú sap encara, ni oficial ni confidencialment, quines seran les noves polítiques què és portaran a terme a la present legislatura. Ningú sap encara com pensen – si és que ho pensen - fomentar la participació dels veïns en el dia a dia, ningú ens a explicat encara com volen portar el programa destinat a persones grans, a persones discapacitades, a la dona, a l’atenció dels infants. Ningú ens ha dit com volen impulsar i fomentar l’activitat cultural, esportiva i social. Ningú ens ha dit encara que volen fer en el terreny de promoció turística i comercial.
Tornem a tenir una nova llarga llista, massa llarga.
Potser ja va sent hora de posar-nos a treballar seriosament. Cadascú amb la responsabilitat que els ciutadans li van atorgar en les darreres eleccions. Uns des del Govern, assumint la màxima responsabilitat de portar a bon port a la ciutat; els altres des de l’oposició assumint la seva part de co-responsabilitat fiscalitzant i actuant allà on el govern no volguí o no pugui arribar.
Cal obrir el curs polític amb un nou impuls per tal de conquerir la confiança perduda i allunyar el sentiment de pessimista existent a l’actualitat.
Però el que en aquests moments està vivint la ciutat de Torredembarra és tot el contrari del que en aquell moment nosaltres demanàvem a tots els polítics amb responsabilitat: retornar la confiança amb l’Ajuntament.
Estic segur que cap dels polítics nous vinguts a la Casa de la Vila, té una responsabilitat directa amb aquest sentiment de llunyania de l’ institució vers al ciutadà, però si que hi han uns altres que van consentir aquest fet i que, al meu humil parer, ara estan augmentant.
Si us heu fixa’t – només cal donar un tomb i xerrar amb veïns i veïnes de tots els barris i de diferents condicions socials -, hi ha un desànim generalitzat a la ciutat per molts fets que han anat succeint, i d’altres que ja semblant endèmics, i que son molt propers a la ciutadania. Per una banda, no només encara està viu un profund malestar per les males formes en que és van aprovar alguns projectes, sinó que més a més, amb les pluges dels darrers dies, s’ha vist que estaven mal fetes o fetes amb despropòsits imperdonables. Ara ja no només ens preocupa poder caure tot caminat pel carrer Antoni Roig – encara hi ha gent que s’entrebanca amb les rajoles -, sinó que, més a més, els veïns de la Plaça s’han de preocupar de si plou o no per mantenir secs els seus negocis i les seves vivendes.
A això li hem d’afegir la inundació del pavelló esportiu. El parquet a fer punyetes. Una de les obres que haurien de ser emblemàtiques resulta que no es van resoldre bé, i que quan ha plogut, s’han vist tots els defectes que alguns ja denunciàvem el dia de la seva presentació a la ciutat sota el que alguns denominaven l’obra que seria enveja de tothom.
També cal fer menció a l’obra de Marítima Nord, on s’està acabant de construir un pas soterrat que ja es va inundar dies abans de la “gran” turmenta del dia 14.
Després hi hem d’afegir que la brutícia dels carrers segueix exactament igual. Que hi ha multituds de fanals en mal estat amb el corresponent perill que això comporta. Que hi ha carrers que segueixen sense asfaltar a llocs tant emblemàtics com els Munts – per posar un exemple -. Què hi ha una Associació de veïns que fa mesos que demana la retirada d’un camió abandonat al seu barri sense que ningú els escolti –concretament al Racó Romà just al costat de les runes romanes (hi ha fins i tot que ha apostat perquè formi part de dites runes)-. Què hi ha llocs on els vianants no disposen d’un pas zebra en zones tant perilloses com a l’antiga N-340 a l’alçada d’uns coneguts supermercats – malgrat s’hagin instal·lat unes noves parades de bus i poder així facilitar l’accés als seus usuaris -.
La llista podria ser molt llarga, massa llarga.
Però existeixen altres motius, més polítics si voleu, que fan que la ciutadania s’allunyi dels consistori: ningú encara ha sortit a explicar en que consisteix el programa del nou govern, ningú sap encara, ni oficial ni confidencialment, quines seran les noves polítiques què és portaran a terme a la present legislatura. Ningú sap encara com pensen – si és que ho pensen - fomentar la participació dels veïns en el dia a dia, ningú ens a explicat encara com volen portar el programa destinat a persones grans, a persones discapacitades, a la dona, a l’atenció dels infants. Ningú ens ha dit com volen impulsar i fomentar l’activitat cultural, esportiva i social. Ningú ens ha dit encara que volen fer en el terreny de promoció turística i comercial.
Tornem a tenir una nova llarga llista, massa llarga.
Potser ja va sent hora de posar-nos a treballar seriosament. Cadascú amb la responsabilitat que els ciutadans li van atorgar en les darreres eleccions. Uns des del Govern, assumint la màxima responsabilitat de portar a bon port a la ciutat; els altres des de l’oposició assumint la seva part de co-responsabilitat fiscalitzant i actuant allà on el govern no volguí o no pugui arribar.
Cal obrir el curs polític amb un nou impuls per tal de conquerir la confiança perduda i allunyar el sentiment de pessimista existent a l’actualitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
