publicat a El Mònic d'agost de 2011
Desprès de mesos políticament trepidants, l’agost se’m fa com un llarg parèntesis que em convida, i molt, a reflexionar del que ja queda’t enrere i, naturalment, d’allò que ha d’arribar. El mandat és llarg i la “cosa” no està per a bromes, ni per malgastar el temps ,em dic mentre miro la cuca de l’estiu com passa pel meu costat i em deixa un somriure mal dibuixat .
Tanco els ulls tot cercant una migdiada que em reconforti i, amb sort, em porti noves visions de futur. Però el cap em diu que no, que no és moment de migdiades egoistes i que per pensar el millor és caminar.
Decideixo anar a la platja, allà diuen que les idees flueixen com bolets a l’ entretemps. Trepitjo una “caca” de gos. Agafo lloc a la terrassa de la Quima (Xaloquell).Miro al meu voltant i els ulls visualitzen gent i més gent sota ombretes de colors, ampolles d’aigua i tovalloles plenes de sorra. Uns nens busquen espai per jugar, les avies els miren exactament com em mirava la meva iaia, i el senyor del costat llença un gemec inintel·ligible, però groller. Decideixo seguir camí per anar a caure a la mateixa pedra,és a dir torno a trepitjar la “caca” de gos. Sublim. Metres enllà, ja fora de Baix a Mar, el cable d’un fanal inexistent que surt de la terra, antic record de mala gestió, em fa entrebancar-me. Mal anem, si encara estem així.
Com que d’allà no en trec cap idea clara, me’n vaig cap el centre del poble. Unes jardineres i unes papereres recentment instal·lades, i que no se sap si s’han de pintar o bé el disseny és més modern del que jo puc imaginar, em fa preguntar-me si l’estètica del poble gira segons els gustos del Regidor de torn, o bé ha estat un estudi meditat i calculat. Si així fos, és que tot va molt de pressa, i la meva modernitat ha quedat establerta al somni etern. Uns pares criden als seus fills farts de veure’ls córrer pel carrer donant voltes i més voltes a les moderníssimes jardineres. Allà, a la l’alçada de la plaça – sí home, la dels bars – un senyor vestit de turista contempla l’estètica modernista i amb un gest de llavis, nas i ulls a l’hora, sembla preguntar-se el mateix que jo. No, em dic, no anem bé.
Segueixo el meu contemplatiu passeig a la recerca de noves idees, pujo per Filadors i un grapat de gent s’atura de cop. Semblen contents. La realitat em diu que no estaven pas contents, sinó estranyats: un cotxe surt del pàrquing !!!. Carai, penso, malgrat la calor m’aturaré aquí mateix i esperaré tot esperançat la sortida de més cotxes, i mentre els compto les idees sortiran a ritme cansí, però vindran, segur que vindran.
Mig hora més tard, i sense cap cotxe que comptar sortint del pàrquing, torno cap a casa.
Sabeu una cosa?, aquest cop no penso perdonar la migdiada i esperaré el setembre, que entre festes, misses, concerts, fanfàrries, versots, reunions i més reunions carregaré piles, i els pensaments quedaran deslliurats del mes d’agost, de la calor i de la riallera cuca de l’estiu.
