OCTUBRE

escrit publicat a El Mònic del mes d'octubre 2011

Setembre se’n va donant-me la mala noticia que en Frederic Pijoan ens ha deixat,a la seva manera ,com dient “ja us espavilareu”. Maleït setembre. Ara se’m farà estrany anar al bar de la Quima i no trobar-me’l. El temps passa trepitjant com animal salvatge i de mica en mica, sense fer soroll, ens deixa cada cop més orfes de referents, amics, companys i coneguts. A les tardes d’estiu, sempre faré una ullada per els seients del Xaloquell, mai se sap.

I octubre se’ns obre amb una calor que far por. Millor. Aprofitem els moments, anem-se’n cap el concurs de castells i fem una pinya ben ample per acaronar el cel. Des de baix, amb el cap ensorrat entre cossos, braços i olors, se sap tot, menys que uns pantalons cauen inoportunament o que una part del castell no s’ensorra de miracle gràcies a l’esforç de molta gent. El set de set (7d7) ja està a la butxaca. A on quedarà ara el cel?.

I mirant cap el cel em quedo, ja sabeu allò que se’ns fa terrenal de vegades cal portar-ho al joc celestial. A les alçades ja s’escolten el tambors, no de guerra, sinó d’eleccions que ve a ser el mateix si fa o no fa. Els partits juguen les seves cartes, mentre uns ja es reparteixen els ministeris amb l’ansietat de poder dels novells, els altres viuen per recuperar allò que va costar tant de conquerir pacífica i treballadament. Bon temps pels que encara miren al seu darrera i volen ressuscitar velles polítiques que han anat posant als laboratoris de les Comunitats governades per aquells que ara somien amb grans ministeris. Tisores en mà. Tenen els seus objectius tant clars que ni ens els expliquen. No fos cas què.

Mentrestant, per ací La Torre, tot segueix girant al voltant d’una sola persona, encaputxat per regidors amb les competències retallades (com no !) i sense objectius ni a curt ni a llarg termini. Un anar tirant, dons és dels qui diuen: qui dia passa, any empeny, i així anem tots plegats, desorientats, sense trobar les escletxes per on sentir-se útils, amb les portes tancades a una veritable participació de polítics, veïns, entitats i tots plegats. A voltés costa de creure, però aquesta és la realitat, el dia a dia d’un poble massa castigat pels governants que es miren, dia si dia no, al mirall de la centralitat dibuixada de persona. Masses tics, masses vicis de temps emboirats que tanquen possibilitats, projectes i noves maneres de ser i de fer, acorralats per l’anar fent, deixant-se engolir per la bèstia de l’Administració, fugint del pensament i de les idees per anar cap el fons del no res, de la incapacitat i la intolerància a nous referents, insensibles a una generació renovadora de consciències ara deixades al poder de la irreflexió.

Arriba novembre, el fred, les castanyes, el dia dels difunts... Començarem a veure anuncis de colònies i perfums, mentre els polítics alçaran els sabres de les eleccions, ben afilades i disposats a conquerir un Estat tant desorientat com ho estem per ací.

T'ESPEREM

INTEL.LIGENTS

foto: un accés a una de les nostres platges (intel·ligents, clar)

Diríem que fins i tot podríem estar d’acord amb pagar per la dutxa a la platja, sinó fos pel fet que els veïns, que ja la paguem, la tenim que tornar a pagar. Intel·ligent diuen que serà la nostra platja. El Pla esta avalat fins i tot per la Generalitat, bé, acceptem que el mal ús de l’aigua és un problema prou greu com per enfrontar-nos . Però si jo, tu, ell ja paguem, perquè tornar a pagar?. No llencem les propostes com ja decidides i parlades quan ni els mateixos companys de viatge saben de què va l’assumpte. Posem exemples: aquell turista que deixa el cotxe 15 dies aturats a Baix a Mar sense pagar ni un duro. Per què?. No seria millor marcar una zona verda per els veïns amb targetes d’aparcament i el turista disposés d’un aparcament com cal a on pagués un mòdic preu per estacionar i anar a la platja?. Bo per la població, bo per les arques municipals.

Intel·ligents: ara ens proposen i aprovaran, es clar, pagar per treure’t el certificat d’empadronament. Perquè?. Dons ens diuen que hi ha gent que demana masses certificats d’aquests tipus. I no hi ha control de sol·licitants? –preguntem innocentment -; dons NO. A les hores paguem tots per uns quants? SI. Intel·ligents? potser no tant.

Intel·ligents: una nova ordenança ens diu que a partir d’ara si vols un informe per adequar un habitatge pagaràs, pels tràmits d’integració social – si heu llegit be –pagaràs. En poques paraules si tu vols adaptar la teva vivenda per tenir un problema de mobilitat, a pagar.

Intel·ligents: proposta general: PAGUEM.

No sé ben bé si estem aïllats del món i de la crisi que ens envolta, però algú de l’Ajuntament s’ha parat a pensar que la situació actual que pateixen i patim famílies senceres, no està per fer pagar i pagar. Segurament SI, a les hores què hem de pensar?.

Mentre uns miren a bavor , els altres a estribord, mentre la barca d’uns camina cap a port, la barca dels altres navega sense rumb. A uns ja els hi va bé, als altres els toca queixar-se en reunions silenciades, i somriure posterior, maleint entre dents no tenir ni idea de res del que passa. I passa en Comissions, en reunions del Govern, en reunions amb l’oposició, en reunions de partit i més, senyors, molt més.

SETEMBRE

Escrit publicat a El Mònic del mes de setembre

L’agost l’acabo amb  un pregó que va néixer estigmatitzat, escoltant les intimes cançons d’en Sinatra a la Roca Foradada i voltat de fum, barraquistes i dots a donzelles. Setembre apareix com des de l’armari dels mals endreços i m’abraça en forma de “versots” realistes i punyents, sol de mil dimonis i carretera per un curt viatge cap a Madrid. 

 

Abans, però,una trobada especial a Els Munts amb l’Albert Solé, l’Antoni Batista i l’Olga González, companya de partit i Regidora. A les meves mans un llibre: La Carta. Excel·lent. Els allà presents repassem histories de la política catalana i espanyola, i fem volar pardals : allò que podria ser i no és. El cafè és ben bo. La xerrada magnífica. L’Antoni em signa el seu llibre i aprofito la meva estada a Madrid per cruspir-lo com qui no vol la cosa.

A Madrid, la Esperanza, es guanya la protesta generalitzada de professors, pares i alumnes per les seves “magnífiques” retallades a l’educació pública (entre altres, la supressió de 3.000 interins) . Unes retallades que porta a la Maruja Torres a escriure a la seva columna setmanal a El País: “Cargarse la educación pública o, al menos, desasistirla, es una meta primordial de todas las derechas que en el mundo existen, y no solo para ahorrar. Su objetivo a largo plazo es prolongar la hegemonía de sus cachorros, educados en las más exquisitas escuelas...”. 

Ací, a casa nostre el TSJC ens diu que això del català a l’escola no esta bé i que hem de separar els nens i les nenes, no pel seu sexe (que si poden,  també), sinó per la seva llengua. La llengua és i serà el problema etern, l’ensenyament el volen elitista , la cultura oblidada i deixada a les mans dels de sempre: els  omnipresents, perversos, feres famèliques de poder per  esqueixar tot allò que faci olor a identitat, i, ja de pas, restar dignitat al món de la cultura i a els seus treballadors.

Per acabar-ho d’adobar i com si d’una amanida de gustos àcids i caducats es tractes, el PP de Badalona ja no celebra la Diada Nacional de Catalunya. El mot “Nacional” no els hi agrada, encara no ho encaixen, encara no han arribat, segueixen aturats en altres temps, aquells a on el que ara agafa la  jubilació cridava amenaçant a tots els demòcrates que no empresonava: “la calle es mía”. 

Més a prop, a Torredembarra,  l’11 de setembre entre castells, gralles i poca gent, a l’hora de l’ofrena, s’escolta un discurs pla, sense emocions, sense esperit, irreconeixible i sense identitat  sinó fos pel crit final de Visca Catalunya ,  no fos cas que els companys de viatge se’ls enfadin i els deixin sense el mot “Nacional” a la nostre festa.  Mes tard, per el capvespre, un discurs institucional nomes pels seguidors del partit de l’Alcalde – i possiblement ni això -. Un discurs institucional sense consensuar ho deixa de ser per transformar-se en un míting al servei d’uns quants relegant a  la cantonada a altres inquietuds, altres pensaments, altres formes. La diferència amb la proclama del matí: afegir “Lliure” desprès del  Visca Catalunya. Curiosament per la tarda els socis de govern ja no hi eren. Calmar consciències? Com deia la Maruja Torres : “Saña. Que rima con campaña y con guadaña”.

Deixeu-me dons tornar a endreçar el mes de setembre a l’armari, i mantenir l’esperança per una tardor què sigui capaç d’emportar-se, amb les fulles caigudes, els temps morts i poder així recollir uns nous temps a on la cultura i la identitat no siguin utilitzades amb acarnissament.

7d7 gloriós

1. Com si d’un partit de futbol es tractés, el darrer (i primer del mandat !) Ple Ordinari va merèixer puntuació entre certes persones per tal d’il·lustrar el “joc” d’uns i altres. Sembla que hi ha acord: els Regidors sense competències (l’oposició) va perdre clarament. Tots son punts de vista. Jo optaria per l’empat, però ja se sap tothom juga amb el seu equip. Potser encara no reconeixem les noves maneres de fer (han estat anys amb un estil)  i de plantejar els temes i les preguntes, potser encara, el que som novells, no hem après com acorralar al Govern i potser tampoc sigui aquest l’objectiu actual. Personalment i desprès d’escoltar novament el Ple, ni els Regidors sense competències vam estar tant tous, ni el Govern va sortir reforçat en res. Tranquils, diria jo. Els membres del Grup Municipal Socialista sabem el que ens fem, i sabem perfectament cap a on anem. Temps al temps.  
2. Em diuen que no és convenient reiterar l’argument de manca d’informació per part del Govern cap els Regidors, d’un i altre cantó, que tot s’ha de dir. De moment de les més de 48 preguntes realitzades per escrit pel Grup Socialista (algunes, moltes, des del mes de juny) només ens han respost tres o quatre. Aquestes i les realitzades al Ple Ordinari dormen als llims. Potser no sé sap, mes hi ha uns terminis marcats per la llei a l’hora de respondre, i no en tingueu cap dubte que aquest termini fa temps ha caducat..
3.  Entre altres el Ple va aprovar una moció conjunta entre CiU, PSC,ERC, ABG i GiT en defensa de la immersió lingüística desprès de la sentència del TSJC. Un cop aprovada per els grups citats, ara, des de la Regidoria d’Ensenyament , és farà extensiva la moció a tots els centres educatius de La Torre per tal de difondre la moció amb l’esperit d’informar d’un acord prou important per a tots els estudiants, mestres, pares i mares.
4. Tot passejant descobreixo que quatre anys desprès, comencen a re- pintar els passos de vianants de Torredembarra. La pregunta és conèixer quins han estat els motius per deixar-los desdibuixar durant tant de temps. Ara només manca: senyalització adequada;netejar els carrers d’herbes i brutícia; reparar els nombrosos fanals trancats, rovellats i en mal estat; netejar les pintades a parets; conservar el mobiliari urbà....
5.  No fa gaire vam poder gaudir de la Fira d’Indians. Molta gent passejant amunt i avall per adquirir productes naturals, conèixer la historia de indians torrencs i assistir a un seguit d’actes dedicats a allò que forma part de les nostres vides. Vaig trobar en falta un recorregut  per la part menys agradable: el mercat d’esclaus, per exemple. Ho he comentat amb diferents persones vinculades al món de la cultura torrenca i tots ells han cregut important que en properes edicions es faci patent aquesta part de l’historia de forma escrita i, si pot ser, gràfica, per no oblidar-nos mai d’on venim i qui som.
6.  Sembla que els moviments veïnals tindran a partir del proper dia 29 d’octubre una nova associació. Aquesta  amb l’objectiu d’aglutinar a totes aquelles persones  amb dificultats físiques, psíquiques i/o sensorials. Una molt bona notícia que ens permet visualitzar la necessitat que tenim tots d’estar junts per tal de tirar endavant reivindicacions, a l’hora que es demostra que estem en un poble viu, que es mou, que ens empeny.
7. Com vius van estar els Nois de La Torre el passat diumenge en el transcurs del 8é Concurs de Castells a Torredembarra. Un set de set gloriós, emotiu i per recordar sempre. Serveixi aquest escrit per felicitar a tothom que va participar, des de la pinya fins a l’anxaneta, des dels organitzadors als espectadors. Nois, noies, sou collonuts !!!.

Àmbit de Reflexió Socialista ( ARS ): Àmbit de Reflexió Socialista ( ARS )

Àmbit de Reflexió Socialista ( ARS ): Àmbit de Reflexió Socialista ( ARS ): Àmbit de Reflexió Socialista ( ARS ) ( això no és cap manifest sinó un Pla de Treball permanent ) A ÀMBIT de REFLEXIÓ SOCIALISTA volem s...

RELACIONS

Foto: detall sostre de la sala noble del patronat antoni roig

Des de les passades eleccions municipals el Govern Municipal ha estrenat una nova Regidoria, amb el nom de Relacions Institucionals, de la qual encara no coneixem exactament la tasca que ha de portar endavant més enllà del que el seu propi nom ens indica.

Mirem de fer un exercici poc freqüent entre els medis polítics locals, i oblidem el nom de qui és el responsable o el regidor de torn, i centrem-nos en la valoració estrictament política, situem-se a qualsevol altre poble de Catalunya i pensem per un moment que parlem d’un poble o ciutat de l’Alta Ribagorça – per exemple -.

Tenim al davant el que se suposa ha de ser un pont de diàleg entre el Govern i l’Oposició. Bé. Perfecta. Fins aquí tot sembla una bona idea. El problema comença quant aquesta Regidoria, no aclareix exactament fins a on arriben les seves atribucions, la seva capacitat de decisió, el seu grau de compromís i està mancat d’una infraestructura que permeti alçar els acords a la categoria de vinculants.

Què ens hem trobat?. De moment una paràlisi en el procés, cap pregunta, proposta o iniciativa pot aclarir-se amb el Regidor, ja que aquest ha de d’iniciar un nou procés amb els Regidors responsables de l’àrea en concret per tornar a la taula i donar respostes que poden ser o no acceptades. En cas negatiu el procés és torna a iniciar i així fins quan calgui. Pèrdua de temps. Esforços malmesos. Desencís. Cansansi. Sensació de Regidors cremats (inclòs el del Govern).

En la nostra primera reunió, el responsable de la Regidoria ens fa arribar la voluntat d’iniciar un camí conductor cap a la confecció d’un Pla d’Actuació Municipal (PAM), a on la oposició fes arribar les seves propostes i, a continuació, ser debatudes en el sí del Govern per la seva acceptació o rebuig. El món al revés. Quant majoritàriament els membres dels grups de l’oposició li fan veure al Regidor que hauria de ser el Govern qui presentes, no ja només als grups polítics, sinó al conjunt de la ciutadania, el seu programa de govern, per desprès ser debatut entre els diferents responsables d’àrea i poder, d’aquesta manera, realitzar propostes i/o esmenes, se’ns diu que això no existeix i que parlarà amb els diferents Regidors del Govern per “si volen” o “troben adient” fer acte de presencia a les reunions. Malament. Poc ètic. Evidència: no tenim PAM del Govern, el que ens confirma que el pacte ha estat, tal i com ja dèiem, un senzill repartiment de Regidories, sense cap orientació política d’allò que es vol fer. Improvisació. Desorientació. Manca de programa. Manca d’objectius. Perill.

A la següent reunió se’ns convoca per parlar de les Comissions que han estat aprovades per Ple i que encara dormen al calaix de l’oblit. Se li pregunta quines son aquestes Comissions i si, a part de les ja conegudes com ara la Comissió per un nou Reglament de Subvencions a les entitats culturals i esportives, existeix alguna altre. Se li demana si és coneixedor de si aquestes comissions han de tornar al Ple dons hem iniciat un nou mandat. El Regidor diu que no ho sap que ho té que consultar i farem una altre reunió. De nou pèrdua de temps. Esforços malmesos. Desencís i sensació de Regidors cremats (inclòs el del Govern).

Torna’n a l’inici de l’escrit és just valorar el paper del responsable de la Regidoria de Relacions Institucionals. És just, reconèixer el seu esforç i, per damunt de tot, la seva voluntat. Però hem de dir que sense que el Govern, del que ell és el portaveu, aclareixi o determini exactament què és allò què pretén i què entén amb “relacions institucionals”, i no doti d’una infraestructura adient a les seves pretensions, aquesta Regidoria no és més que un intent de tapar les mancances de comunicació, no nomes entre govern – oposició, sinó en el sí del propi Govern. Si hem de mantenir les “relacions institucionals” vives i profitoses, ens cal un compromís d’acords vinculants, una infraestructura a on el Regidor estigui arropat i recolzat, necessitem aclarir-nos per deixar de perdre el temps, fer valdre els esforços, i llençar a l’oblit el desencís i els Regidors cremats (inclosos els del Govern).