LLETANIA

El fet que uns guinyols hagi despertat un ofuscat patriotisme, no sé exactament si forma part del “gag” en sí o bé que els sectors més espanyolitzats, d’un o altre color, ja no saben distingir l’ humor amb la serietat, o bé volen distreure al personal mentre ens ataquen pels quatre cantons, amb bales no de fusta ni de cartró, sinó d’aquelles que fan mal al cervell i a la racionalitat.

Mil discursos, pocs recursos,
és el pa de cada dia.
Sols Espanya, qui ho diria,
vol ser sola i no canvia. (*)

Ens foten a sobre una Reforma Laboral que maltracta a les classes treballadores, ens planten a la cara els retalls de avanços socials que a aquesta dreta tant molesta: que ens hem cregut, ens equiparem a ells, i això no ho poden suportar. A la fi, ells van guanyar una guerra i els demes vam estar els vençuts, o sia que si un jutge vol tornar la dignitat a aquells que van perdre, se’l fot fora i aquí pau i desprès tisores.

Una guerra que ho esguerra
i un cabdill que adoptà un fill:
un jove de molta empenta
a qui li faltava un grill.

Hi ha feixistes i papistes,
i un grapat de llargues llistes,
rabassaires, mercenaris
i gents que resa rosaris. (*)

I per acabar-ho de arrodonir el president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, equipara el català amb el manding. I ep !!, no ho diu un guinyol (o potser si), ho diu el President d’un òrgan que hauria de assegurar els nostres drets. Naturalment l’únic que ha aconseguit és ressaltar la seva gran ignorància de les lleis i del respecte, però ell no en té cap culpa, és un pensament generalitzat entre aquells que consideren la nostra (la meva) llengua una idioma menor, que no suporten la diferencia, que odien la cultura i ens volen fer creure que la immersió lingüística és un error fatal i un atac a la llengua que ens van imposar per “lo militar y lo civil”.

Hi ha carlistes i marxistes,
i també alguns optimistes,
policies i espies,
i gent que no té manies.

I "la no intervención"
i "los del Real Perdón". (*)

Escrit publicat a El Mònic del mes de Febrer 2012·

De la cançó “Lletania. Historia ferroviària d’Espanya”. Per escoltar la cançó aneu a:

http://www.youtube.com/watch?v=XaUiLYUeQKU

.....I ARA L'ASSEMBLEA

Per començar felicitar a l'Olga González , companya de grup municipal i de partit per el seu nomenament com a vocal de la nova executiva del PSC de Tarragona, en el 5è Congrés cel.lebrat recentment en el Col·legit d’Advocats de Tarragona. Un pas important ja què per primer cop un company de Torredembarra passa a formar part de l’Executiva i per tant garantim que la veu de la nostra ciutat soni amb veu clara i contundent a l’òrgan de decisió més important del partit.

Hem deixat enrere el Congrés del PSC a nivell nacional i territorial, ara afrontarem l’Assemblea de l’Agrupació Socialista de Torredembarra. Molta feina per endavant, nous reptes, nous objectius i amb moltes ganes de ser útils a la nostra comunitat, posar damunt la taula alternatives i solucions als problemes que s’amunteguen de forma trepidant.

Una Assemblea que ha de donar un pas endavant en la integració i obertura del partit cap a tots els sectors de la població que vulguin integrar-se en un projecte renovat, d’esquerres, catalanista i torrenc per excel·lència, a on és projectin noves veus i a on siguem capaços de generar propostes i acords amples per tal de regenerar un partit que ha perdut pes en el territori en part per la manca d’informació i explicació dels postulats i en part per no encarar en el seu moment les arrels dels problemes intrínsecs en qualsevol partit.

S’haurà de fer autocrítica, és clar, però no ens pot encegar allò que ja queda lluny, sinó que ens ha de moure el futur, no ens ha de fer perdre el son allò que queda enrere, sinó el que esdevindrà amb un futur proper. Haurem de fer forts els llaços que ens fan sentir part d’aquest poble, apropar-nos a la gent, saber escoltar allò que ens diuen, allò que ens preocupa i ser capaços de generar noves complicitats amb tots els estament socials, econòmics i polítics per ser capaços d’oferir una alternativa a un Govern Municipal que ignora la paraula, que no planta cara als mals moments que estem patint a nivell global i ciutadà, que no s’enfronta sinó que accentua la crisi comercial, associativa i allunya i amaga a la ciutadania de les decisions més importants.

No crec que m’equivoqui si dic que a l’Agrupació Socialista de Torredembarra les ganes de treballar estan intactes, i que l’esforç anirà dirigit cap enfortir allò que mai hem perdut.

Bona feina companys i companyes !

TOT VA MOLT RÀPID, MENYS....

Publicat a El Mònic del mes de gener de 2012

Tot passa a una velocitat infernal. Cauen règims dictatorials en setmanes, la tecnologia avança de forma trepidant i els records s’apilonen de forma exagerada. La comunicació és instantània i tenir coneixement de qualsevol esdeveniment és qüestió de segons. Tot va molt de pressa. Fa temps, no gaire temps, un tenia una notícia dos o tres dies desprès d’haver-se produït. Els cotxes passaven pels carrers de tant en tant, arribar a qualsevol lloc portava hores i hores i fer cua a l’hora de comprar era un plaer, i ja no us dic allò de: “Maria, apuntem-ho que desprès passaré”., qualsevol li diu això a una caixera de qualsevol dels grans superfícies existents a l’actualitat !. No sé si és millor ara o no. Probablement la vida ara se’ns a fet més senzilla, tenim de tot o quasi bé de tot, ja no sabem viure sense un telèfon mòbil, i ja no en parlem de no tenir una televisió. Conec gent que es passa tot el dia veien la caixa tonta i si es tracte de veure un Barça-Madrid, per exemple, i se’ns espatlla l’aparell poden fer més d’una ximpleria. Son els temps que ens ha tocat.

Tot va molt ràpid, menys contestar a les preguntes de l’oposició a l’Ajuntament de Torredembarra, on allà on la llei marca cinc dies, el Govern ho converteix en els dies de cinc en cinc, o sia que ja veurem. Per el Govern no ha passat el temps.

La parsimònia demostrada és com la dels vells temps. Lloguen locals i allà es queden temps i temps sense tocar ni una rajola, clar que només ens costa sis mil euros (aprox.) mensuals per un, i quasi bé deu mil per l’altre. Un permís d’obra menor, sense anar més lluny, pot quedar aturat durant mesos en els despatxos mentre el ciutadà, resignat, només li queda anar pis amunt, pis avall pel consistori. La solució al conflicte (sí, he dit conflicte ) del Radar porta un camí lent, pausat , desesperant. No us podria dir si la dilatació del conflicte es deu a un “laisser faire” o un tant s’ha fa, un deixar passar el temps, esperar el cansansi o per el contrari que l’administració encarregada de suspendre les multes és alumne de l’Ajuntament amb això de temps al temps.

Tenim encara molts assumptes a resoldre, en son tants que la llista és extremadament llarga, i dissortadament, tot ens va lent molt lent. Torredembarra camina dons, amb la bicicleta espatllada i trencada que no fa gaire rebutjaven i utilitzaven en contra d’allò que anomenen “herència”. La feina serà de tots tornar-la a arranjar per tal què funcioni com cal: amb agilitat, amb coherència, amb vocació de servei. En poques paraules, com els torrencs ens mereixem.

Notul.la: assisteixo al concert de L‘Orfeó. Felicitats als organitzadors. Una meravella de concert.

JA ESTAN AQUÍ

Bé, dons ja el tenim ací. 2012 serà segurament dur, molt més dur que no pas el que acabem de deixar enrere. Retallades i més retallades, però no tan sols de tipus social, que ja les tenim a tocar, sinó també a l’àmbit autonòmic. Sembla que el Govern, el nou Govern de l’Estat, està disposat a tirar pel dret i deixar-nos amb poca cosa o bé amb res del que ens ha costat tant anys aconseguir. I tot sembla una dinàmica endegada per anar-nos acostumant i que no ens enganxin desprevinguts. Aquests senyors, entre els que hi ha el fabricant espanyol més important de les prohibides “bombas de racimo” ara anomenat Ministre, que van xuclar de crisi per arribar a on han arribat,tenen els seus objectius posats a menysprear les autonomies i per tant retallar les competències en tot allò que calgui per tal de tallar iniciatives i formes d’actuar diferents a la seva concepció d’Estat. Una concepció d’Estat gens allunyada de la que ja ens van oferir en el seu dia senyors com en Martín Villa i altres, i que actualment han abanderat personatges com l’Esperanza Aguirre, Camps i, naturalment Cospedal, Alicia Sanchez i el mateix Rajoy, polítics que no han cregut mai amb un Estat Autonòmic i molt menys amb tot el que suposa.

Lluny queden ja les manipuladores paraules de la Sra. Cospedal fent-se portantveu dels treballadors quan el Govern estava en mans dels socialistes, i ara fent “mutis pel foro” a l’hora de congelar el salari mínim. Res de tot el que deien fa un parell de setmanes queda en peu. Ni “los chuches” se salvaran de la política dictada per els grans mercats europeus, malgrat l’ofès que n’estava el Sr. Rajoy en una exhibició demagògica insultant . Ara ja no els hi fa fàstic augmentar els impostos a les classes mitjanes, ni fe veritables jocs de mans de posar damunt la taula la culpabilitats de tothom menys d’ells. Ells, precisament, que han governant la majoria d’autonomies amb més dèficit de l’Estat i a on ara els seus dirigents seuen a les banquetes dels acusats per engrandir no ja el benestar dels ciutadans, sinó les seves butxaques, amb un exercici de cara dura difícil d’explicar, com ara realitzar una despesa de més de 300 mil euros per aixecar una estàtua d’un dirigent del PP en un aeroport que encara no te, per no tenir, ni permís per aterrar avions.

Gràcies a ells i a molts més com ells, el descrèdit polític i dels polítics va en augment, relegant a la categoria de sospitosos a centenars, milers de persones que, potser utòpicament, encara creiem més en les idees que no pas amb els diners.

UN NOU CAMÍ

escrit publicat a Més Tarragona 5 de gener de 2012



Hem de confessar que no ha estat pas un any senzill ni fàcil per aquells que creiem amb la necessitat de portar un model obert, profundament democràtic i al servei de tots i cadascun dels que conformem una societat petita però plena de il•lusió i d’esperances , rica en el seu teixit social, cultural i associatiu, amb empenta a l’hora de fer-se sentir i participar. Una comunitat petita amb clara voluntat d’avançar, entre tots, en la creació d’un poble al servei dels que hi viuen i treballen, amb el clar sentit de millorar en les seves infraestructures, amb la neteja dels seus carrers, amb fer de la senzillesa la nostre gran història i per damunt de tot amb el coratge de saber que podem, que, entre tots, podem aconseguir tot allò que ens proposem.

No, no ha estat pas un any fàcil.

Ens ataquen per tots costats. La crisi ens ha envoltat i ha fet que el nostre comerç es senti abandonat,que els empresaris tanquin i clar, que un munt de persones hagin perdut la seva feina. Si això li afegim retallades en la sanitat –molts dels serveis que teníem al CAP quedaran abolits a cop d’estisores -, en l’educació i a la cultura, no podem sentir-nos satisfets de tot el que ens envolta.
Som dons un poble que es veu obligat, i hagi ho farà, ha superar les dificultats que ens vinguin donades, ja sigui pels governs, pels banquers i tota aquesta xarxa d’aprofitats que tant sols treballen per omplir les seves butxaques. Sens dubta sabrem superar una situació que ens ha vingut donada pel que ara anomenen mercats, que ens controlen, vigilen i actuen nomes en interès dels més poderosos

Som també un poble que superarà les incoherències d’uns polítics locals que creuen que per tenir majoria al Consistori son els amos de tot, que ens segueixen tractant com a nens incapaços de decidir el nostre futur i creuen fermament amb que la seva voluntat està per sobra del interès de tota la resta. Un Govern que centralitza totes les decisions i com a conseqüència genera una apatia i un desencís que repercuteix en la credibilitat dels que encara creiem amb el treball en equip, amb la voluntat de tots. Una centralitat de competències que fa que algunes de les nostres associacions es sentint deixades de la mà, que un tema tan quotidià com un radar hagi creat un problema de tal magnitud que ha deixat a moltes famílies amb l’angoixa d’un Nadal diferent i trist .
La sort, la nostra gran sort, és el fet que no hem perdut en cap moment el nostre sentit de poble i el compromís que tots tenim cap ell, com l’esforç que el casteller, el jubilat, la dona, els educadors, els botiguers, els sectors de la cultura, dels joves,de l’esport i molts més, posen dia a dia per millorar i per avançar.

No, no ha estat pas un any fàcil.

Ens hem trobat amb un hermetisme fosc i brutal amb les accions del Govern Municipal que no permet obrir a la ciutadania la Institució Pública més propera, han tallat la veu a centenars de ciutadans que van dipositar la seva confiança en partits que actualment resten a l’oposició, a l’hora que els hi tallaven la comunicació i els hi negaven la informació. Mentre tant aprovaven lloguers a preus desorbitats, segueixen pagant milers i milers d’euros per un pàrquing a on ningú hi aparca, tanquen acords que només afavoreixen a les empreses i no al conjunt del poble. I així sumant i sumant.

Pels socialistes de Torredembarra tampoc ha estat un any ni fàcil ni senzill.

Hem perdut la confiança de molts dels nostres electors, per errors nostres i per errors importats. Som i hem estat autocrítics per ser incapaços de fer arribar a la població la nostra idea de ciutat. Però no hem perdut el sentit de la superació, i no defallirem per seguir treballant. Hem perdut a molts dels nostres electors, sí, però el nostre compromís amb el treball i amb el sentit col•lectiu segueix renovat i amb més força que mai. La construcció d’un nou PSC ha començat, a Torredembarra i a Catalunya, hem iniciat un nou camí que ens reafirma en els nostres ideals i amb les nostres idees : d’esquerres i catalanistes i torrencs. Mantenim sencer el nostre sentit de poble i estem disposats a seguir el camí que ens marcarà el sentit comú i el treball pel benestar de tots i cadascun dels que vivim a Torredembarra. Un nou PSC que mira més enllà del dia a dia, que vol i creu amb un poble orgullós de ser-ho per la senzilla raó que nosaltres som també part dels que treballen, dels que pateixen i dels que creuen en un futur millor per tots. Un nou PSC disposat a lluitar colze a colze amb el comerciant, amb el treballador, amb l’emprenedor, amb les dones, els joves...

Començarem un any nou, i la nostra voluntat és seguir fent camí, millorar el nostre poble en tots sentits. Treballarem per un Ajuntament proper, que vulgui escoltar, que estigui obert a la voluntat de la majoria, que sàpiga construir i no destruir, que avanci en temes socials de debò, com ens mereixem; que respecti a la gent amb problemes de mobilitat, que sigui capaç de crear alternatives a la manca de diàleg, a la manca de places i jardins, que sigui capaç de generar i obrir camins als joves emprenedors, que construïm una ciutat oberta al món, amb un sentit cultural que ens faci forts amb la tradició i valents en la innovació...

Vindran sens dubte temps nous, i esperem que millors, per tots.

Nosaltres us proposem un nou tarannà, a on el treball dels que tenim un contracte amb el conjunt dels habitants de Torredembarra, sigui aconseguir un poble millor amb un ampli consens entre polítics i ciutadans. Us proposem un Pla d’Actuació realista amb els temps que ens ha tocat viure, ens comprometem a no ser excloents, sinó aglutinadors de voluntats per fer conjuntament, amb la resta de forces polítiques i socials, que així ho vulguin, propostes que generin noves il•lusions, sense por al fracàs, sinó amb la ferma convicció que serem capaços entre tots, d’aconseguir avançar en un model de poble diferent, més actiu, més inter-relacionat entre els pobles que ens envoltant i a crear nous objectius que ens reafirmin com a poble. Us proposem un nou camí, segurament ple de dificultats a la vegada que esperançador, ja que ens permetrà tenir clars uns objectius que ara son inexistents per oblidats i per por a assumir-los.
Nosaltres, els socialistes de Torredembarra estem orgullosos de ser-ho, com ho estem de treballar per tots i cadascun dels nostres veïns i veïnes.

Que a l’any nou compliu tots els vostres somnis.

...I DESEMBRE

escrit publicat a El Mònic desembre 2011

Novembre hagués passat sense pena ni glòria sinó fos per les pluges i per un Ple suspès per l’Alcalde. Les pluges ens van portar el de sempre, grans basals i corrents d’aigua inundant carrers i voreres. El Ple ens va portar més incògnites i més foscor a la vida municipal, aconseguint incrementar la distancia, llarga distancia, entre governants i governats.

Deu ser que ho portem a la pell.

El Govern Municipal està acorralat per un tema que ells han volgut solucionar i només han fet que embolicar. Els radars. Les sancions es deuen, i cal dir-ho, més a la manca de senyalització que a la imprudència. Més de quatre (4) mil afectats és una barbaritat de la que algú s’ha de responsabilitzar. Però no tot és el radar, el descontent entre la població va en augment, els botiguers dels principals carrers comercials treuen fum per les dents veient com un darrera l’altre els seus clients son multats. El mal s’expèn. Diu el Govern que no és afany recaptatori, però el cert és que dins del pressupost municipal hi ha una quantitat marcada per recaptar (600.000 euros), i també és cert que aquest Govern a primat les multes abans que l’educació i la informació.

Novembre se’n va anar amb un guanyador de les eleccions sense pal·liatius. La dreta espanyola i catalana guanya, mentre que l’esquerra queda pràcticament fora del mapa. Arriben dons nous temps, noves i més retallades socials, amb noves necessitats, amb l’esglai al cor i amb l’esperança de construir una alternativa seriosa més propera als interessos de les classes més desfavorides per una crisi que han creat els grans mercats. Hi ha feina per endavant, però l’esquerra no defalleix, i com sempre se’n sortirà.

I arriba com desencisat el desembre. Diuen que és el mes de la il·lusió. No deu ser pel que ens espera. Passada la nit de la cultura, els premis i els somriures, arriben temps apassionants per la política local. De moment ens pujaran l’aigua, quasi bé amb “nocturnitat i d’amagat”. Però això ja no ens estranya a aquells que estem seguint el dia a dia d’un Govern autoritari i egocèntric, a on les opinions contràries son excloses i rebutjades sense ser ni tant sols escoltades. De nou, com les multes, el radar, els carrers deixats, etc., qui ho pagarà seran els de sempre.

Més desembre ens porta el Nadal, els torrons, el cava i els canalons. No sé si serà un mes com el que voldríem o havíem somiat, però si que és el meu desig que tot us vagi bé i que el nou any ens porti a tots llibertat, pau i justícia, que falta ens fa.

Bones festes amics i amigues.

MULLA’T

Escrit publicat al Som-hi del mes de desembre

Després de temps i temps de litigi, per fi es va resoldre un dels temes més importants que ens afecta a tots com a ciutadans de Torredembarra. Dos dies abans de les eleccions del 20N, l’actual Govern va signar sense fer cap mena de soroll, com si allò no anés amb ningú, el que entre tots coneixem com “el contracte de l’aigua” amb l’empresa SOREA. Fins aquí tot normal, si deixem de banda el que ara tenim entre les mans.

Una setmana desprès de signar-ho, l’empresa demana, per escrit, revisar, entre altres, allò que un jutge havia dictaminat. Pel que sembla i segons ens comunica el Sr. Alcalde els preus de l’aigua queden desfasats i cal revisar-los. L’Equip de Govern, tornant a actuar amb silenci i sense encomanar-se a ningú, aprova la pujada de l’aigua sense passar pel Ple, estrangulant de nou el debat i a la vegada estalviar-se l’embolic d’informar a la ciutadania, i deixar patent la seva defensa no dels interessos generals, sinó els de una empresa en concret. El món al revés.

El fet és que ara haurem de pagar més, de res serveixen les reclamacions dels grups de l’oposició, de res serveixen els arguments de racionalitat exposats, de res serveix els crits d’alerta per la situació de crisi actual i que afecta a tantes i tantes persones del nostre municipi.

L’aigua tindrà dons una pujada que caldrà afegir a les ja realitzades en diferents taxes que afecten directament a les nostres butxaques. Sí allò que va dictaminar el jutge parlava de 0,5513 euros el metre cúbic d’aigua, ara ens costarà 0,6294, el que suposa que passarem a pagar pel consum mínim 24,471 euros amb l’iva actual inclòs.

L’obscurantisme s’ha implantat al nostre Consistori de forma natural i amb el clar objectiu de marginar totes les veus discordants. Ha passat i passa amb el tema del radar, a on de mica en mica, de foscor en foscor, el Govern s’ha anat enredant en un cul de sac de difícil solució. Ha passat i passa amb la confecció del pressupost a on els Patronats desconeixen les prioritats d’actuació. Ha passat i passa amb la creació de Comissions pensades i fetes exclusivament per objectius encara no aclarits ni explicats. Ha passat i passa amb l’ incompliment reiterat dels acords de Ple. Ha passat i passa amb els sous dels Regidors amb dedicació exclusives, els quals encara desconeixem el nom, el criteri i quan rebre’n al mes. Una foscor que ens envolta a tots i que només dona llum a una sola persona.

INTERROGANTS AL TEMA DEL RADAR

Desprès de dos mesos de mobilització a través de la Plataforma d’Afectats pel Radar (PAR), l’Alcalde, acompanyat pel Regidor de Governació, ha anunciat la signatura d’un decret paralitzant, pel període de tres mesos, la tramitació de les denúncies que afectarà a aquells conductors que hagin estat sancionats entre el mesos de juliol i octubre d’enguany. Sempre segons L'Alcalde i el Regidor de Governació, en els tres mesos s’haurà de cercar una solució i tenir coneixement “del que ha passat”. Així mateix anuncia que s’ha instal·lat la senyalització adequada i l’adquisició d’un “velocímetre” que indicarà la velocitat dels conductors a les zones conflictives.

La solució més que portar respostes, suposa obrir nous interrogants que fan encara més difícil entendre el perquè de tot plegat.

De moment encara no coneixem, dos mesos perduts, el numero total d’afectats (uns parlen de 4 mil, altres de 9 mil); quant és l’import total de les denúncies, quants son els conductors que han sobrepassat la ratlla que suposa infracció o delicte, quin ha estat el criteri utilitzat per paralitzar les denúncies entre els mesos de juliol-octubre i no pas les anteriors, si, com reconeix el mateix Alcalde, les multes han estat ben posades, mentre que amb la instal·lació de la nova senyalització contradiu a les seves paraules; quines son les opcions que tenim per endavant?.

Com que no ens ho expliquen podem fer hipòtesis sense por d’errar.

El tram de la Ctra. de La Riera no estava ben senyalitzat, per tant la responsabilitat és de l’Ajuntament i els responsable de gestionar aquesta àrea.

Sí, com diu l’Alcalde, les multes estaven ben posades, hem d’entendre que la mobilització popular sobre el tema, generant un malestar entre els habitants de Torredembarra i poblacions properes, ha espantat al Govern convençut que la seva política recaptatòria (que ara neguen) passaria sense repercussions importants?.

La paralització de tres mesos, suposa que s’iniciaran converses amb els diferents estaments per recuperar els imports pagats i recuperació de punts, o per establir un programa de treballs socials que convalidin les denuncies, o, senzillament s’està cercant guanyar temps i callar boques o esperar que prescriguin les multes i seguir fent camí ?.

Sí, com ja és públic, el pressupost municipal preveia un ingrés de 600.000 euros de recaptació en infraccions de vialitat (sense afany recaptatori, és clar), té previst l’actual Govern arribar a aquesta quantitat o bé amb la possible paralització dels tràmits pot afectar a aquesta partida i per tant al global del Pressupost Municipal?.

Té intenció el Sr. Alcalde d’informar als diferents grups polítics de l’estat de les converses i les gestions realitzades o seguirà amb la seva política de callar, desinformar i tirar pel dret.

Quin grau d’implicació tindrà la PAR en la solució d’un problema que el mateix Govern ha generat?.

Tot plegat un desgavell força greu a on ningú fa autocrítica per la situació creada. Ningú del govern parla de l’arbitrarietat de les denúncies per aparcament, retirades de cotxes per part de la grua (fins i tot amb persones de mobilitat reduïda),...etc.. Ningú del govern parlar de la immunitat de les infraccions urbanístiques, de la brutícia de solars privats, de la impunitat d’aquells que no respecten el medi-ambient, etc.. Ningú del govern parla del Pressupost municipal pel 2012 a on encara no existeix ni tan sols un esborrany. Ningú del govern parla de solucionar el problema del pàrquing municipal que genera un cost aproximat de 10 mil euros mensuals a les arques del municipi. Ningú del govern parla de la política de lloguers amb locals que no tan sols no estan utilitzats, sinó que no existeix ni un projecte d’adequació per el seu ús i que ens costa al voltant de 15 mil euros mensuals...etc..