CRÍTICA-AUITOCRÍTICA-PARANOIES ...som així

Oh sí, criticar és fàcil, molt fàcil. L’autocrítica ja és més complicada.

La crítica pot ser constructiva, diuen. Els que venim de tantes lectures anomenades marxistes, això de la crítica sempre s’intenta entendre com constructiva i és més, l’autocrítica sempre anava per endavant. Però que va. És mentida. Personalment us diré que intento sempre ser constructiu. M’agrada més construir opinió i crear debat que no pas destruir, malgrat que això em generi una forta autocrítica complaent, es clar. Però a vegades penso que no té res a veure aquesta manera de ser o de pensar amb el marxisme. Més aviat és una manera de ser. Tots som com som i a tots ens agrada ser com som. Això no té cura. Defecte humà?, possiblement, però aquí està, amb ets i uts.

Criticar no té necessàriament que igualar-se a confrontació. Però ens costa entendre aquest punt, i és en aquest moment quan neix un sentiment de rebuig cap el criticador que passa a convertir-se, moltes vegades, en mania persecutòria. Però en fi, som així...., ja ho dit això, oi?.

El més fotut de tot plegat és caure en la paranoia (que no vol dir “para chicas”), i pensar que només nosaltres fem critica constructiva i els demes només volen fotre’ns pels quatre costats.

I ha, aleshores, un mal endèmic?. Potser sí, i més si parlem del mon de la política. Discrepar, criticar hauria de ser d’allò més acceptat, dons tot gestor pot equivocar-se o senzillament tenir uns raonaments diferents, a voltes molt vàlids, però poc o mal explicats o incapaç de comunicar allò que ens vol dir.

Discrepar d’un govern o d’un partit, malgrat formis part del nucli, està molt mal vist. Naturalment és per manca de cultura política. Un creu, equivocadament segons el meu parer, que tothom ha de dir sempre el mateix quan es forma part d’una “part” (perdó per la redundància). Malament. Els desacords nomes s’arreglen quan es troben punts en comú, deixant certes coses per recuperar-ne unes altres. Acceptar i consensuar.

A mi, personalment, no m’esverà això de la discrepància. Car el contrari pot ser una pràctica habitual i sanejadora de la política. Tot es basa en tenir arguments i raonaments. No imposicions. I és clar quan es vol imposar tot es trenca pels quatre cantons.

La nostra classe política actual - mal formada i que té una mancança profunda d’ideals i molts interessos personal i/o de partit -, no sap com fer front a plantejaments diferents i per tant odien la crítica i la desavinença, prenent-s’ho tot per la part personal. Hauríem dons de reflexionar el perquè, quan passen coses com les viscudes recentment entre els polítics locals, és com si d’un cataclisme es tractés, quan en realitat al final no ha passat res. Tot ha quedat igual. Be, igual, igual no... Ja sabeu, som així...però això ja ho he dit, oi?.