ESTRATÈGIA

escrit publicat a El Mònic del mes de març 2012

Va ser, segurament, el Ple Municipal més llarg que jo he viscut, i, possiblement, el més llarg de la història de Torredembarra.

Diu l’Alcalde, i altres Regidors del Govern (no tots, també cal dir-ho), que tot era una “estratègia” de l’oposició. Naturalment no ens ha dit cap a on anava dirigida aquesta suposada estratègia, però estic segur que ho va dir més per donar una imatge (falsa) de controlar tot el que es pot controlar, i per excusar la seva manca de autocrítica. Sis hores, per un Ple, son moltes hores, estem tots d’acord. Ara bé, quan els Plens son cada dos mesos, la informació és degollada amb premeditació (als de l’oposició i als del Govern, que tot s’ha de dir), les opinions contràries son depreciades, i nega qualsevol descord polític transformant-t’ho en un atac personal, no ens ha d’estranyar que els Regidors amb tots els drets que la democràcia els hi ha atorgat, vulguin “conèixer” vulguin “saber”.

No, Senyor Alcalde, no hi havia cap mena d’estratègia.

Si el Ple va ser massa llarg es deu senzillament al grapat de temes que l’oposició necessita aclarir, denunciar i/o felicitar (que de tot n’hi ha). El Senyor Alcalde, va demanar “perdó” als ciutadans per la llarga duració del Ple en una de les seves memorables intervencions a Ona La Torre. Perdó?. Perdó caldria demanar per mantenir a quasi bé a la meitat dels ciutadans de La Torre sense dret a accedir a la informació (encara hi ha preguntes fetes per escrit des del juny de 2011 sense resposta), tenir a la meitat dels ciutadans, que lliurament van donar el seu vot a altres formacions polítiques que no son les seves, esperant que una Comissió aprovada per Ple ara fa sis mesos (Reglament Orgànic Municipal, ROM), es posi en marxa senzillament per què no interessa, ara bé, modificar-lo amb la força de una majoria, per conveniència, va trigar tant sols un mes, i així més i més i més.

Sí, estem d’acord que cal limitar els temps de les intervencions, però per arribar a aquest punt s’han de parlar de moltes coses com ara la necessitat d’ una fluïdesa informativa que sembla no està disposat a donar, necessitem tirar endavant un nou ROM que quedin escrites i aprovades, per unanimitat, les regles d’un joc del que ara només reparteix cartes l’Alcalde mentre els altres (oposició i gran part del Govern), miren atònits com sempre surten les mateixes, i , curiosament, exclusivament favorables no a la majoria del poble, sinó a la seva pròpia minoria.

Ara podem veure clar que un Ple no pot durar més de sis hores, però: què ha de fer l’oposició per ser considerats representants legítims d’una part important dels habitants de La Torre ?. S’han acceptat les seves regles per tal de no obstruir la governabilitat del poble, unes regles imposades, mai consensuades, mai debatudes, mai parlades. Diu vostè que dona la mà i l’oposició li agafa el braç. Sincerament, mai s’ha vist la mà.

PELS NOSTRES DRETS, PROU RETALLADES

M'adhereixo i em solidaritzo amb els treballadors i les mobilitzacions convocades x avui contra la reforma laboral i les retallades socials

L’IBI I EL SÍNDIC

Al passat Ple cel.lebrat el mes de gener, el Grup Municipal Socialista va presentar una moció (aprovada per unanimitat), a on es demanava fer les gestions oportunes per tal de trobar formules legals per evitar aplicar en el nostre municipi l’augment decretat per el Govern Central d’un 6% de l’IBI. Augment aquest que caldria sumar-hi el 7% de promig previst pel Govern de Torredembarra per la revisió del cadastre. És a dir, evitar un augment que suposaria per a molts un 13%.

La solució no és pas fàcil. Hem començat a treballar en aquesta direcció. Hem de tenir en compte que el Govern està ja negociant el pressupost de enguany i que caldrà accelerar el ritme si volem aconseguir que hi hagi una regulació justa i equilibrada que beneficií a les famílies amb menys recursos en aquests moments tant difícil que estem patint tots plegats. El PSC és conscient de la situació de precarietat què és trobem les administracions , però creiem que no tot ho tenen que pagar els ciutadans. És evident que aquests augment li aniria molt bé a l’Ajuntament, però ens hem d’esforçar entre tots per no caure en la temptació de carregar tot l’esforç al mateixos de sempre. Son moments de trobar solucions alternatives i imaginatives, retallar en despeses que no afectin directament al contribuent, a la vegada que siguem capaços de garantir els serveis actuals, malgrat no siguin obligatoris, i fins i tot ser capaços d’augmentar els ajuts i racionalitzar i optimitzar els actuals recursos. Hem de dirigir la nostra mirada cap a eliminar aquelles despeses que actualment no ens permetre’n afrontar amb suficients garanties necessitats bàsiques de la població.

EL SÍNDIC

Volem també informar-vos que el Grup Municipal va presentar una reclamació davant el Síndic de Greuges per la manca d’informació i no contestar a les preguntes per escrit realitzades pel nostre grup (preguntes fins i tot de l’any passat), pel que creiem una desconsideració cap a l’oposició i als ciutadans, al marge, és clar, d’incomplir la llei.

La oficina del Síndic ja ens ha comunicat la tramitació de l’expedient. Seguirem informant.

Publicat a SOM_HI del mes de març

LLETANIA

El fet que uns guinyols hagi despertat un ofuscat patriotisme, no sé exactament si forma part del “gag” en sí o bé que els sectors més espanyolitzats, d’un o altre color, ja no saben distingir l’ humor amb la serietat, o bé volen distreure al personal mentre ens ataquen pels quatre cantons, amb bales no de fusta ni de cartró, sinó d’aquelles que fan mal al cervell i a la racionalitat.

Mil discursos, pocs recursos,
és el pa de cada dia.
Sols Espanya, qui ho diria,
vol ser sola i no canvia. (*)

Ens foten a sobre una Reforma Laboral que maltracta a les classes treballadores, ens planten a la cara els retalls de avanços socials que a aquesta dreta tant molesta: que ens hem cregut, ens equiparem a ells, i això no ho poden suportar. A la fi, ells van guanyar una guerra i els demes vam estar els vençuts, o sia que si un jutge vol tornar la dignitat a aquells que van perdre, se’l fot fora i aquí pau i desprès tisores.

Una guerra que ho esguerra
i un cabdill que adoptà un fill:
un jove de molta empenta
a qui li faltava un grill.

Hi ha feixistes i papistes,
i un grapat de llargues llistes,
rabassaires, mercenaris
i gents que resa rosaris. (*)

I per acabar-ho de arrodonir el president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, equipara el català amb el manding. I ep !!, no ho diu un guinyol (o potser si), ho diu el President d’un òrgan que hauria de assegurar els nostres drets. Naturalment l’únic que ha aconseguit és ressaltar la seva gran ignorància de les lleis i del respecte, però ell no en té cap culpa, és un pensament generalitzat entre aquells que consideren la nostra (la meva) llengua una idioma menor, que no suporten la diferencia, que odien la cultura i ens volen fer creure que la immersió lingüística és un error fatal i un atac a la llengua que ens van imposar per “lo militar y lo civil”.

Hi ha carlistes i marxistes,
i també alguns optimistes,
policies i espies,
i gent que no té manies.

I "la no intervención"
i "los del Real Perdón". (*)

Escrit publicat a El Mònic del mes de Febrer 2012·

De la cançó “Lletania. Historia ferroviària d’Espanya”. Per escoltar la cançó aneu a:

http://www.youtube.com/watch?v=XaUiLYUeQKU

.....I ARA L'ASSEMBLEA

Per començar felicitar a l'Olga González , companya de grup municipal i de partit per el seu nomenament com a vocal de la nova executiva del PSC de Tarragona, en el 5è Congrés cel.lebrat recentment en el Col·legit d’Advocats de Tarragona. Un pas important ja què per primer cop un company de Torredembarra passa a formar part de l’Executiva i per tant garantim que la veu de la nostra ciutat soni amb veu clara i contundent a l’òrgan de decisió més important del partit.

Hem deixat enrere el Congrés del PSC a nivell nacional i territorial, ara afrontarem l’Assemblea de l’Agrupació Socialista de Torredembarra. Molta feina per endavant, nous reptes, nous objectius i amb moltes ganes de ser útils a la nostra comunitat, posar damunt la taula alternatives i solucions als problemes que s’amunteguen de forma trepidant.

Una Assemblea que ha de donar un pas endavant en la integració i obertura del partit cap a tots els sectors de la població que vulguin integrar-se en un projecte renovat, d’esquerres, catalanista i torrenc per excel·lència, a on és projectin noves veus i a on siguem capaços de generar propostes i acords amples per tal de regenerar un partit que ha perdut pes en el territori en part per la manca d’informació i explicació dels postulats i en part per no encarar en el seu moment les arrels dels problemes intrínsecs en qualsevol partit.

S’haurà de fer autocrítica, és clar, però no ens pot encegar allò que ja queda lluny, sinó que ens ha de moure el futur, no ens ha de fer perdre el son allò que queda enrere, sinó el que esdevindrà amb un futur proper. Haurem de fer forts els llaços que ens fan sentir part d’aquest poble, apropar-nos a la gent, saber escoltar allò que ens diuen, allò que ens preocupa i ser capaços de generar noves complicitats amb tots els estament socials, econòmics i polítics per ser capaços d’oferir una alternativa a un Govern Municipal que ignora la paraula, que no planta cara als mals moments que estem patint a nivell global i ciutadà, que no s’enfronta sinó que accentua la crisi comercial, associativa i allunya i amaga a la ciutadania de les decisions més importants.

No crec que m’equivoqui si dic que a l’Agrupació Socialista de Torredembarra les ganes de treballar estan intactes, i que l’esforç anirà dirigit cap enfortir allò que mai hem perdut.

Bona feina companys i companyes !

TOT VA MOLT RÀPID, MENYS....

Publicat a El Mònic del mes de gener de 2012

Tot passa a una velocitat infernal. Cauen règims dictatorials en setmanes, la tecnologia avança de forma trepidant i els records s’apilonen de forma exagerada. La comunicació és instantània i tenir coneixement de qualsevol esdeveniment és qüestió de segons. Tot va molt de pressa. Fa temps, no gaire temps, un tenia una notícia dos o tres dies desprès d’haver-se produït. Els cotxes passaven pels carrers de tant en tant, arribar a qualsevol lloc portava hores i hores i fer cua a l’hora de comprar era un plaer, i ja no us dic allò de: “Maria, apuntem-ho que desprès passaré”., qualsevol li diu això a una caixera de qualsevol dels grans superfícies existents a l’actualitat !. No sé si és millor ara o no. Probablement la vida ara se’ns a fet més senzilla, tenim de tot o quasi bé de tot, ja no sabem viure sense un telèfon mòbil, i ja no en parlem de no tenir una televisió. Conec gent que es passa tot el dia veien la caixa tonta i si es tracte de veure un Barça-Madrid, per exemple, i se’ns espatlla l’aparell poden fer més d’una ximpleria. Son els temps que ens ha tocat.

Tot va molt ràpid, menys contestar a les preguntes de l’oposició a l’Ajuntament de Torredembarra, on allà on la llei marca cinc dies, el Govern ho converteix en els dies de cinc en cinc, o sia que ja veurem. Per el Govern no ha passat el temps.

La parsimònia demostrada és com la dels vells temps. Lloguen locals i allà es queden temps i temps sense tocar ni una rajola, clar que només ens costa sis mil euros (aprox.) mensuals per un, i quasi bé deu mil per l’altre. Un permís d’obra menor, sense anar més lluny, pot quedar aturat durant mesos en els despatxos mentre el ciutadà, resignat, només li queda anar pis amunt, pis avall pel consistori. La solució al conflicte (sí, he dit conflicte ) del Radar porta un camí lent, pausat , desesperant. No us podria dir si la dilatació del conflicte es deu a un “laisser faire” o un tant s’ha fa, un deixar passar el temps, esperar el cansansi o per el contrari que l’administració encarregada de suspendre les multes és alumne de l’Ajuntament amb això de temps al temps.

Tenim encara molts assumptes a resoldre, en son tants que la llista és extremadament llarga, i dissortadament, tot ens va lent molt lent. Torredembarra camina dons, amb la bicicleta espatllada i trencada que no fa gaire rebutjaven i utilitzaven en contra d’allò que anomenen “herència”. La feina serà de tots tornar-la a arranjar per tal què funcioni com cal: amb agilitat, amb coherència, amb vocació de servei. En poques paraules, com els torrencs ens mereixem.

Notul.la: assisteixo al concert de L‘Orfeó. Felicitats als organitzadors. Una meravella de concert.

JA ESTAN AQUÍ

Bé, dons ja el tenim ací. 2012 serà segurament dur, molt més dur que no pas el que acabem de deixar enrere. Retallades i més retallades, però no tan sols de tipus social, que ja les tenim a tocar, sinó també a l’àmbit autonòmic. Sembla que el Govern, el nou Govern de l’Estat, està disposat a tirar pel dret i deixar-nos amb poca cosa o bé amb res del que ens ha costat tant anys aconseguir. I tot sembla una dinàmica endegada per anar-nos acostumant i que no ens enganxin desprevinguts. Aquests senyors, entre els que hi ha el fabricant espanyol més important de les prohibides “bombas de racimo” ara anomenat Ministre, que van xuclar de crisi per arribar a on han arribat,tenen els seus objectius posats a menysprear les autonomies i per tant retallar les competències en tot allò que calgui per tal de tallar iniciatives i formes d’actuar diferents a la seva concepció d’Estat. Una concepció d’Estat gens allunyada de la que ja ens van oferir en el seu dia senyors com en Martín Villa i altres, i que actualment han abanderat personatges com l’Esperanza Aguirre, Camps i, naturalment Cospedal, Alicia Sanchez i el mateix Rajoy, polítics que no han cregut mai amb un Estat Autonòmic i molt menys amb tot el que suposa.

Lluny queden ja les manipuladores paraules de la Sra. Cospedal fent-se portantveu dels treballadors quan el Govern estava en mans dels socialistes, i ara fent “mutis pel foro” a l’hora de congelar el salari mínim. Res de tot el que deien fa un parell de setmanes queda en peu. Ni “los chuches” se salvaran de la política dictada per els grans mercats europeus, malgrat l’ofès que n’estava el Sr. Rajoy en una exhibició demagògica insultant . Ara ja no els hi fa fàstic augmentar els impostos a les classes mitjanes, ni fe veritables jocs de mans de posar damunt la taula la culpabilitats de tothom menys d’ells. Ells, precisament, que han governant la majoria d’autonomies amb més dèficit de l’Estat i a on ara els seus dirigents seuen a les banquetes dels acusats per engrandir no ja el benestar dels ciutadans, sinó les seves butxaques, amb un exercici de cara dura difícil d’explicar, com ara realitzar una despesa de més de 300 mil euros per aixecar una estàtua d’un dirigent del PP en un aeroport que encara no te, per no tenir, ni permís per aterrar avions.

Gràcies a ells i a molts més com ells, el descrèdit polític i dels polítics va en augment, relegant a la categoria de sospitosos a centenars, milers de persones que, potser utòpicament, encara creiem més en les idees que no pas amb els diners.

UN NOU CAMÍ

escrit publicat a Més Tarragona 5 de gener de 2012



Hem de confessar que no ha estat pas un any senzill ni fàcil per aquells que creiem amb la necessitat de portar un model obert, profundament democràtic i al servei de tots i cadascun dels que conformem una societat petita però plena de il•lusió i d’esperances , rica en el seu teixit social, cultural i associatiu, amb empenta a l’hora de fer-se sentir i participar. Una comunitat petita amb clara voluntat d’avançar, entre tots, en la creació d’un poble al servei dels que hi viuen i treballen, amb el clar sentit de millorar en les seves infraestructures, amb la neteja dels seus carrers, amb fer de la senzillesa la nostre gran història i per damunt de tot amb el coratge de saber que podem, que, entre tots, podem aconseguir tot allò que ens proposem.

No, no ha estat pas un any fàcil.

Ens ataquen per tots costats. La crisi ens ha envoltat i ha fet que el nostre comerç es senti abandonat,que els empresaris tanquin i clar, que un munt de persones hagin perdut la seva feina. Si això li afegim retallades en la sanitat –molts dels serveis que teníem al CAP quedaran abolits a cop d’estisores -, en l’educació i a la cultura, no podem sentir-nos satisfets de tot el que ens envolta.
Som dons un poble que es veu obligat, i hagi ho farà, ha superar les dificultats que ens vinguin donades, ja sigui pels governs, pels banquers i tota aquesta xarxa d’aprofitats que tant sols treballen per omplir les seves butxaques. Sens dubta sabrem superar una situació que ens ha vingut donada pel que ara anomenen mercats, que ens controlen, vigilen i actuen nomes en interès dels més poderosos

Som també un poble que superarà les incoherències d’uns polítics locals que creuen que per tenir majoria al Consistori son els amos de tot, que ens segueixen tractant com a nens incapaços de decidir el nostre futur i creuen fermament amb que la seva voluntat està per sobra del interès de tota la resta. Un Govern que centralitza totes les decisions i com a conseqüència genera una apatia i un desencís que repercuteix en la credibilitat dels que encara creiem amb el treball en equip, amb la voluntat de tots. Una centralitat de competències que fa que algunes de les nostres associacions es sentint deixades de la mà, que un tema tan quotidià com un radar hagi creat un problema de tal magnitud que ha deixat a moltes famílies amb l’angoixa d’un Nadal diferent i trist .
La sort, la nostra gran sort, és el fet que no hem perdut en cap moment el nostre sentit de poble i el compromís que tots tenim cap ell, com l’esforç que el casteller, el jubilat, la dona, els educadors, els botiguers, els sectors de la cultura, dels joves,de l’esport i molts més, posen dia a dia per millorar i per avançar.

No, no ha estat pas un any fàcil.

Ens hem trobat amb un hermetisme fosc i brutal amb les accions del Govern Municipal que no permet obrir a la ciutadania la Institució Pública més propera, han tallat la veu a centenars de ciutadans que van dipositar la seva confiança en partits que actualment resten a l’oposició, a l’hora que els hi tallaven la comunicació i els hi negaven la informació. Mentre tant aprovaven lloguers a preus desorbitats, segueixen pagant milers i milers d’euros per un pàrquing a on ningú hi aparca, tanquen acords que només afavoreixen a les empreses i no al conjunt del poble. I així sumant i sumant.

Pels socialistes de Torredembarra tampoc ha estat un any ni fàcil ni senzill.

Hem perdut la confiança de molts dels nostres electors, per errors nostres i per errors importats. Som i hem estat autocrítics per ser incapaços de fer arribar a la població la nostra idea de ciutat. Però no hem perdut el sentit de la superació, i no defallirem per seguir treballant. Hem perdut a molts dels nostres electors, sí, però el nostre compromís amb el treball i amb el sentit col•lectiu segueix renovat i amb més força que mai. La construcció d’un nou PSC ha començat, a Torredembarra i a Catalunya, hem iniciat un nou camí que ens reafirma en els nostres ideals i amb les nostres idees : d’esquerres i catalanistes i torrencs. Mantenim sencer el nostre sentit de poble i estem disposats a seguir el camí que ens marcarà el sentit comú i el treball pel benestar de tots i cadascun dels que vivim a Torredembarra. Un nou PSC que mira més enllà del dia a dia, que vol i creu amb un poble orgullós de ser-ho per la senzilla raó que nosaltres som també part dels que treballen, dels que pateixen i dels que creuen en un futur millor per tots. Un nou PSC disposat a lluitar colze a colze amb el comerciant, amb el treballador, amb l’emprenedor, amb les dones, els joves...

Començarem un any nou, i la nostra voluntat és seguir fent camí, millorar el nostre poble en tots sentits. Treballarem per un Ajuntament proper, que vulgui escoltar, que estigui obert a la voluntat de la majoria, que sàpiga construir i no destruir, que avanci en temes socials de debò, com ens mereixem; que respecti a la gent amb problemes de mobilitat, que sigui capaç de crear alternatives a la manca de diàleg, a la manca de places i jardins, que sigui capaç de generar i obrir camins als joves emprenedors, que construïm una ciutat oberta al món, amb un sentit cultural que ens faci forts amb la tradició i valents en la innovació...

Vindran sens dubte temps nous, i esperem que millors, per tots.

Nosaltres us proposem un nou tarannà, a on el treball dels que tenim un contracte amb el conjunt dels habitants de Torredembarra, sigui aconseguir un poble millor amb un ampli consens entre polítics i ciutadans. Us proposem un Pla d’Actuació realista amb els temps que ens ha tocat viure, ens comprometem a no ser excloents, sinó aglutinadors de voluntats per fer conjuntament, amb la resta de forces polítiques i socials, que així ho vulguin, propostes que generin noves il•lusions, sense por al fracàs, sinó amb la ferma convicció que serem capaços entre tots, d’aconseguir avançar en un model de poble diferent, més actiu, més inter-relacionat entre els pobles que ens envoltant i a crear nous objectius que ens reafirmin com a poble. Us proposem un nou camí, segurament ple de dificultats a la vegada que esperançador, ja que ens permetrà tenir clars uns objectius que ara son inexistents per oblidats i per por a assumir-los.
Nosaltres, els socialistes de Torredembarra estem orgullosos de ser-ho, com ho estem de treballar per tots i cadascun dels nostres veïns i veïnes.

Que a l’any nou compliu tots els vostres somnis.