diumenge, 23 de desembre de 2012

NADAL 2012





FELICITAT, JUSTÍCIA, PAU, SOLIDARITAT I MOLTA SORT A TOTS: 
amics, companys, coneguts, entitats....

LA PREMSA, L’OPOSICIÓ I LA INFORMACIÓ MUNICIPAL : A “BOMBO Y PLATILLO”







Mentre les altes esferes polítiques segueixen les negociacions per dibuixar el futur de Catalunya, demanant calma uns i amb pressa els altres, la vida política torrenca esta vivint uns moments força interessants.

Darrerament escolto parlar molt del gran desconeixement existent entre la ciutadania d’allò que està passant en el sí de l’Ajuntament. I més concretament em diuen que a  l’oposició no se l’escolta enlloc i no tenen notícies del que estem fent. Això crea una sensació que els Grups Municipals de l’oposició no estan en consonància amb el que està passant al carrer i al mateix temps que no som capaços de fer arribar les propostes a la ciutadania. Estic d’acord amb ells. Ens costa i força fer ressò de tota la nostra feina i no pas per voluntat pròpia, sinò per  el “control” submergit que en molts casos porta l’actual Govern dels medis de comunicació, al marge és clar dels errors pròpis, que tots en tenim

Clar que tocar aquest tema és dolorós, si més no per mi, ja que, per sort, conec a pràcticament tots els professionals de la informació local municipal (Som-hi i Ona La Torre), i he dir en honor a la veritat, que son treballadors incansables, i en alguns casos, se’ls demana molt més d’allò que pot estipular-se en un contracte. El seu gran treball però, no pot amb una política dictada des d’un Govern que veta, fins i tot, a grups culturals per què no els hi agrada el que diuent o fan, i que malgrat els grans esforços dels professionals per donar pluralitat, la mateixa dinàmica informativa municipal fa que els esforços quedin en un no res. Si partim del fet que, per exemple, en la revista Som-hi en el darrer any i mig no ha aparegut cap notícia de l’oposició, ni tant sols les Mocions que, promogudes per PSC-ERC i/o ABG, han estat aprovades pel Ple, ja ens podem fer una idea clara del que entenen per pluralitat certs  polítics ara al capdavant del Govern local. 

En quan a la premsa escrita, si deixem de banda els medis privats (com aquest que ara teniu a les mans) poca cosa a dir, ja que ells son, en principi, qui han de marcar les seves línies editorials, però tampoc poden escapar-se d’una critica que intenta ser constructiva, per la “objectivitat” política a l’hora de redactar i/o seleccionar el què és o no notícia.

L’exemple més clar és allò que va succeir fa un parell de mesos en el Ple Municipal: Sis Regidors de l’oposició abandonen el Ple i demanen, en un manifest, la dimissió de l’Alcalde, bé dons cap medi escrit local es va fer ressò d’un fet que sens dubta marcarà el que resta de mandat,  i per tant això comporta el desconeixement de la gran majoria de la població. Tampoc és va dir res per escrit de l’absència de sis Regidors de l’oposició a l’acte institucional de l’onze de setembre com a protesta per la actuació de l’Alcalde. Com  tampoc s’ha dit res de que 2012 passarà sense pressupost municipal amb el que això comporta, tampoc s’ha dit res de la sol·licitud per part de Fiscalia d’informació amb sis temes cabdals, com tampoc s’ha dit res de la sol·licitud de tots els partits de l’oposició de revisar els contractes de lloguer, com tampoc s’ha parlat que el Tribunal de comptes demana explicacions pel milió d’euros, com tampoc s’ha dit res dels prop de 10 mil euros perduts en una subvenció per arranjaments de camins urbans per incompliment de plaços per part del Govern, com tampoc s’ha parlat ni es diu res del fet que hi hagi una entrada d’un escrit de l’Oficina Antifrau, com tampoc s’ha dit res... en fi un rosari d’exemples. Cap informació. Silenci absolut si exceptuem aquella informació que arriba des del Gabinet de premsa de l’Ajuntament.

I, repeteixo, estic més que segur que d’aquesta manca de transparència informativa no en tenen cap culpa ni els medis ni els professionals, sinó el filtre informatiu que porta al Govern a creure’s amb el dret de l’exclusivitat, donant “bombo y platillo” a les seves accions, per molt poques que siguin, i amagar tot el que no els afavoreix o que els perjudica. Personalment estic segur que si l’equip de Govern actues de forma democràtica, sense foscors, amb transparència i rigor, la informació ens arribaria a tothom .

Aquesta opinió, que sens dubte em crearà més problemes que no pas felicitacions, és el que crec que tenim i sense voler restar responsabilitats en la tasca dels partits, ara a l’oposició, que no troben el com i  per on donar a conèixer, al marge de l’oficialitat informativa, la seva tasca de fiscalització i d’alternativa, he de reconèixer que aquells que em van dir que desconeixen el que fa l’oposició, tenen tota la raó del món.

Bones Festes a tothom

dissabte, 1 de desembre de 2012

25-N, I ARA QUÈ SR. MAS....













Naturalment cadascú ho veurà a la seva manera o bé segons els interessos que pugui defendre, però jo sóc de l’opinió que aquestes darreres eleccions han estat del tot innecessàries i una despesa addicional a les ja maltractades arques de Catalunya. Però sigui per estratègia política o bé per un senzilla forma d’amagar altres polítiques més greus, el fet és que acabem de viure unes eleccions històriques per molts motius. Primer és que han permès posar el tema identitàri no damunt d’una taula – com fins ara -, sinó en unes urnes . El resultat ha estat una composició del Parlament molt semblant al que ja teníem en aquest aspecte, i que les forces partidàries al Dret a Decidir ja sumaven, com ara, majoria al Parlament. L’altre ha estat veure el rebuig o no de les polítiques sectàries i dretanes d’un Govern que a cop de retallades ha anat reduint els drets socials de la ciutadania. El resultat aquest cop ha estat que el partit que buscava referendar-les (CIU) no només no ha aconseguit la majoria que tant implorava, sinó que ha retrocedit escandalosament la seva força parlamentària. Des del meu punt de vista aquestes eleccions han  estat un mal servei a Catalunya.

Ara, però, s’obre un nou període políticament força interessant. CIU és troba en una cruïlla del tot inesperada per ells. Al no obtenir la majoria és veu obligada a pactar per tal de dur endavant una legislatura que serà llarga per ells i els seus socis. ERC suposa un acord segurament ràpid amb l’aspecte identitàri, però amb les polítiques socials, qué farà ara el Sr. Mas?. Els ponts amb el PP han estat del tot trencats (aparentment, clar), i difícilment la Sra. Camacho (PP) dirà sí a recolzar un govern que vol portar Catalunya cap un referèndum per decidir el camí que vol emprendre,  i , pel seu cantó, ERC difícilment voldrà ser còmplice d’unes polítiques econòmiques antisocials que des de l’esquerra ni s’accepten ni és volen. Per tant el Sr. Mas ha complicat i molt la governabilitat i, en els moments d’escriure aquestes ratlles, no tenen (CIU) les idees molt clares de com sortir de l’entrellat on s’ha ficat ella soleta. De fet no trigarem molt a saber-ho.

En quan al PSC el seu retrocés en els darrers anys ens ha de fer pensar, i molt,  a aquells que encara pensem que Catalunya, sense el Partit dels Socialistes, pedreria un referent de catalanitat i de polítiques socials. El PSC ha quedat ferit i per curar-se ha de tirar endavant un projecte ja perfilat en el seu darrer Congrés i que aquestes eleccions a frustrat. Som molts els que pensem que la reflexió socialista ha de passar, en aquests moments, per aclarir les nostres relacions amb el PSOE i quines son les polítiques necessàries per tal de no quedar-se enrere per ser una alternativa seria, amb propostes  i posant un extraordinari accent amb les polítiques des dels municipis. Aquest camí, insisteixo aturat, s’ha de reprendré enfortint i conciliant les anomenades “dues ànimes” del PSC, polítiques socials clares i propostes que sorgeixin de la base (els municipis) cap a la direcció del partit per no patir una desconnexió constant amb la ciutadania i enfortir la catalanitat del procés. 

I si parlem de Torredembarra tot segueix igual. CIU és recolza amb el PP per seguir governant sense sentit ni programa,  oblidant-se que ara, precisament ara, el PP és el partit que més ha enfortit el seu anticatalanisme i ha endurit les seves polítiques basades en fer recaure tot el pes de la crisi en la gent menys afavorida. Així anem.    

dimecres, 31 d’octubre de 2012

LA DRETA S’ESTIMA



Escrit publicat a El Mònic del mes de Novembre

Tots els que teniu la paciència de llegir-me , encara que sigui de reüll, , sabreu que sempre m’he mostrat sorprès de com de pressa passen les coses en el món que ens ha tocat viure. Però el que no hagués imaginat mai és el fet que un partit polític oblidés tot el seu ideari, defensat a mort durant anys i anys en favor de les classes dominants, per,  en un parell de mesos,  convertir-se en el messies de la independència de la nostra Nació. CIU, i els seus aliats (banquers, empresaris, clero, espanyolistes...) s’han apuntat a un carro que no els correspon i que ni tant sols figura en el seu programa electoral.

Parlen però no escriuen, criden però no escolten. CIU ha aconseguit allò que ningú ha pogut en anys: semblar que està en un cantó quan, per ideologia i ADN,  està amb els de la seva classe social: els del PP, o sia l’espanyolisme més ranci i obsolet.

I l’exemple més clar el tenim ací, a Torredembarra. Mentre aproven un proposta a on ens declarem Municipi per la Independència, segueixen governant amb el PP- i tant a gust-, augmentant taxes a la ciutadania, imposant matriculacions de 100 € per les escoles bressol, despreocupats per la situació del CAP, mantenint lloguers a preus desorbitats, mantenint contractes de dubtosa legalitat en el tema de neteja viària, pagant el manteniment d’un pàrquing sense contracte... Tots dos, plegadets i agafats de la mà, i amb una tercera pota que tant li fa blau, roig o blanc mentre cobri: el GIT, oblidant-se de les polítiques socials per dedicar-se a governar mirant sempre pels “seus” mai pel col·lectiu. En més d’un any de Regidor, aquest Govern de dretes no ha aprovat ni una sola mesura a favor de la població. Ni una de sola.

CIU amaga les seves vergonyes ajudats per uns Ministres il·luminats(Wert), per una premsa al seu servei com mai s’havia vist fins ara (TV3-TVE, diaris, ràdios..), per uns polítics denominats d’esquerra que mai entendran el fet català (Bono), i un llarg etcètera amb l’objectiu de crear un marc polític, i un model de País i de “Estado”,dominat pels qui retallen sense pietat tots els drets de les persones, que ignoren la situació de gravetat en el que viuen famílies senceres, oblidant-se de la educació, l’ensenyament, la sanitat...

Senyors, és la dreta i s’estimen,  és autoalimenten, s’ajuden per un sol objectiu:  Fer gran la dreta catalana sota la mascarada de la independència i fer gran al PP amb el seu espanyolisme.
 
Davant d’això crec, i ho crec fermament, és cada cop més necessari un ample acord de l’esquerra catalana, espanyola i europea per, al marge del resultat final d’aquestes eleccions en el nostre cas, aturar aquest desgavell  i fer un profund anàlisi de com resoldre la injustícia social que ens porten les polítiques neoliberals.

dijous, 4 d’octubre de 2012

dimarts, 11 de setembre de 2012

divendres, 31 d’agost de 2012

UN PASSEIG D’ESTIU O COM DESCOBRIR ALLÒ QUE VEIEM DIA A DIA





Aprofito una tarda on el sol sembla descansar desprès de, amb perdó, fotre’ns la punyeta amb temperatures comparables a les infernals, i per no perdre el costum surto a donar un tomb per  Torredembarra. Com és dissabte i m’agrada anar a comprar al centre, em dirigeixo suat i amb el nas tapat, a fer unes petites compres: tomàquets de veritat, uns préssecs que fan olor i tenen gust a préssec, unes llonganisses que son un be dels deus, pa de pagès que em porta cap a l’ infància quan el meu pare era forner,  i altres productes de la gent d’aquí, d’aquesta gent que segons el Regidor de Comerç i Turisme haurien d’aprendre dels que venen de fora i queixar-se menys.

El passeig comença a agafar un regust amarg al passar pel carrer dels Safarejos. Una flaire de pixats entra a les meves, fins aquell moment verges, fosses nasals i em fan sortir corrent d’aquell lloc per endinsar-me cap altres indrets a on, penso, el passeig pot ser més agradable.

Lluny n’estava de la realitat. Potser sigui un defecte, potser és que m’estic fent gran, o senzillament que ara em fixo més amb coses que abans no li donava tanta importància, sigui com sigui el passeig se’n fa tortuós al veure els carrers com estan. Sembla un recurs fàcil per un polític fer referència a la brutícia dels pobles, però és què en el nostre cas per molt que miris enlaire caram, hi trobés fins i tot elements decoratius com cables penjats, i si miris al terra encara és pitjor: papers, defecacions de gos, burilles, més i més papers, més burilles, llaunes de refresc...és com un supermercat, perdó altre cop,  de merda distribuïda de forma que ni el més expert en màrqueting podria superar. És més, si algun cop el Ministre, perdó, el Regidor de Turisme i Comerç, fa un curs de com muntar un estand amb productes comercials, no estaria malament portar als sacrificats emprenedors (si és que no han fotut tots el camp del poble), a donar un tomb pels carrers i dir-los: Mireu, les llaunes a un lloc preferencial, les caques de gos al segon o tercer prestatge, els papers de diaris sempre a l’estanteria de baix i les bosses, pipes, escopinades i altres mercaderies sempre a la galeria de la botiga.

I si miro al costats?: Contenidors tan plens que ja demanen la jubilació anticipada, no per l’edat sinó per la feina acumulada durant aquests dies d’estiu que els fa sentir més vells del que en realitat son i, amb el que ens cobra l’empresa de neteja, deuen pensar que podran tenir una bona jubilació. Veig una “tele” al terra, veig tantes caixes de cartró que,  els pobres indigents que ara no gaudiran del dret universal a la sanitat, podrien posar-hi una botiga de mobles a les portes de la pobreta i rescatada banca, això si  desprès de  fotre-li al ex-senyor indigent els diners amb això de les preferents; també trobo matalassos, cadires de plàstic sense potes i altres amb deu (que no son seves sinó de mosquits vinguts de ves tu a saber, que se les emporten per decorar casa seva).

I sí decideixo sortir del casc urbà?: Allà és fa realitat en tot el seu esplendor la dita “a l’estiu tota cuca viu”: rates, cuques, gallines mortes mig devorades per animals desconeguts, formigues enormes alimentades de defecacions no ja de gos, sinó de besties de dues potes. Allà és el món de les herbes i més herbes, tantes que farien les delícies d’un “comando” de camuflatge, tot combinat amb olors indescriptibles que s’enlairen des de depuradores i d’aigües residuals,  vidres trancats, preservatius, caixes de medicaments (buides, que ara amb el co-pagament qualsevol llença una aspirina), i infinitat d’objectes que podrien anar a parar a una d’aquestes fires que tant ens agraden i gaudim quan a Torredembarra arribem als 60 mil caps.

Bé potser exagero. Però desprès de tant de temps en aquest benvolgut poble ja he après què els d’aquí ens queixem sense raó i que m’he de mirar més amb els de fora per entendre i comprendre com n’estem de bé a Torredembarra (paraula de Ministre..., perdó Regidor)




dimarts, 17 de juliol de 2012

APOLÍTICS, POLÍTICS, POLÍTIQUES I ...MIRA QUE BONS QUE SOM




 Escrit publicat a El Mònic del mes de juny 2012

Podríem deixar per un altre moment la política ? Difícilment, però no pas impossible. De fet sempre he tingut el criteri que qualsevol cosa que fem, diem o pensem, sol tenir connotacions polítiques. Quan sentim dir a algú això tan de cops escoltat de “jo passo de política” no deixa de ser un posicionament polític, i quan anem a comprar el pa, la llet o posem benzina, els preus han estat dirigits per uns polítics que amb més o menys encert, dirigeixen  l’Estat, el país, el poble. Per tant se’m fa difícil no parlar de política en uns temps de tanta transcendència pels interessos dels que formem part d’una nació. No sé si m’explico prou bé, però si crec que enteneu la intenció.

Normalment son els anomenat apolítics els que més política practiquen i molts cops s’emmascaren sota capes protectores que ens fan arribar a dubtar si les seves intencions son, veritablement, sinceres i fan les coses per un interès desconegut . Pel que sigui, segurament pel desencert d’alguns polítics d’altes instàncies, aquest  “tsunami”  troba més ressò entre l’electorat de partits conservadors, de fet son uns ideòlegs amagats sota una imatge de “bona gent” que nomes pretenen deteriorar la imatge dels partits com a garantia democràtica, apartar als sectors populars de les urnes i, a la vegada, desautoritzar arguments utilitzant-ne d’altres tant o més polititzat,  però amb l’aparença d’estar molt allunyats del vocabulari estrictament polític.

I ara sí, Torredembarra, no és pas un fet aïllat. M’he trobat fins i tot a Regidors del Govern que insisteixen, davant les crítiques rebudes,  que “ells” no en fan de política, que tant sols miren pel poble. I es queden tant amples, com si els demes no miréssim per la ciutadania !!!. La realitat, la crua realitat, m’ha demostrat que els mes polititzat son precisament “ells”, i que amagats per la cortina del “mira que bonic” “mira que bé que ho fem”, porten la política a nivells paranoics i és, a les hores, quan surt tot els seu argumentari polititzat i retrograda, el seu clientelisme, el seu populisme , i per què no dir-ho, les seves pròpies enveges, complexes i misèries argumentals: “la culpa és de l’altre”; “jo ja vull fer-ho però aquell no em deixa”, “jo d’això no en sé res”... quants de cop ho hem sentit !!.

He pensat molt amb aquest aspecte, i no hi trobo remei, i pateixo pensant que potser algun dia jo mateix caigui en aquest error impulsat per una dinàmica que ens envolta i que patim tots plegats. Fins i tot darrerament, quan el partit que pertanyo, va criticar (amb raó segons el meu criteri) la manera de fer i actuar d’un Regidor concret, m’he trobat en la desagradable sorpresa que antics companys i amics s’han sentit ferits, com si allò anés contra ells, quan precisament son  els més perjudicats per una política demagoga i populista al servei d’una idea i, el què encara és pitjor, d’una ideologia concreta, que no els deixa desenvolupar tot el seu caudal de professionalitat i bona fe. Mal anem quan les diferents posicions polítiques troben com escut a treballadors, funcionaris i empleat públics, per desempolsar-se les seves responsabilitats  polítiques adquirides davant la població.

Hem de retornar a la política el seu esperit de servei. De servei al poble, no és de rebut desconsiderar qualsevol entitat, associació i/o col·lectiu pel fet que “no son de la nostra corda”, realitzant polítiques nomes dirigides a afavorir a partits i a persones molt concretes (accés a llocs de treball sense concurs previ, personal “premiat”, càrrecs de confiança sense sentit, subvencions sense explicació, lloguers sense cap ni peus...) . No es de rebut trobar-se que fins i tot treballadors de l’Ajuntament tinguin demanada audiència a l’Alcalde des del mes de Gener, per exemple.

Però ves per on, per “ells” això no és política. Què és?, dons no ho sé, li hauríeu de preguntar a “ells” que ho fomenten i s’ho callen, que ho fan i s’amaguen.