LA DANSA DEL SABRE

N’estic segur que aquests dies en sentirem a parlar, i molt.

Trenta anys de l’intent de cop d’estat i que alguns diuen que va triomfar. El curiós del cas és que qui tnim més de 40 anys, tots recorden a on estàvem aquell dia, i el que feiem.


Quan escoltàvem per la ràdio

el vot de la investidura

amb tricorni i metralleta

treu el cap la dictadura

i ens quedem esparverats. . . .garratibats


Personalment no vaig tenir coneixement del fet fins a mitja tarda i mercès a dos familiars que al veurem passejant tranquil·lament pel poble en van cridar “garratibats” per tal de que anés ràpidament cap a casa a amagar-me, o no sé molt bé a què fer.

Ja ens veiem tots altra vegada

ballant la dansa del sabre

que si algú no se'n recorda

és la dansa més macabra

de les que es fan i es desfan. . . . Oi tant!

Naturalment en va poder més la curiositat del moment que no pas la por (error?). En aquells dies la meva companya era regidora de joventut a l’Ajuntament de La Llagosta. La vaig trucar i em va explicar la intenció d’ ella i de tots els regidors de l’Ajuntament per fer una tancada a la Casa Consistorial per tal d’anar rebent notícies dels esdeveniments de Madrid. Faig una trucada als pares, que estàvem com uns “flans” per por del que podria passar-li al germà de meu pare (Jordi Solé Tura), i els vaig tranquil·litzar en quan a la meva persona. Així dons decideixo anar cap a l’Ajuntament de La Llagosta a compartir la meva sort amb en Xavier Serrano (aleshores Alcalde del PSUC), la resta de Regidors i naturalment amb la Mercè, la meva companya.

Llavors ens diuen que a València

per acabar de fer la guitza

va la cosa adelantada

i un catxondo els hi organitza

unes falles pel febrer . . . . . Ai quin merder!

La gent anava i venia. Uns amb por a la cara,altres dient que no era res i que tot tornaria a la normalitat democràtica. Però allò de València ens va enfonsar a tots. Desprès sí, desprès varem tenir por i més encara quan ens assabentem que a l’Ajuntament de Montcada i Reixac, amb l’Alcalde José Mª Campos (PSUC) al capdavant, la Guàrdia Civil ha entrat al seu despatx dient que d’allà no es mou ningú fins a propera ordre. Tots els que estàvem “tancats” a l’Ajuntament de La llagosta vam pensar que els següents seriem nosaltres i que d’un moment a l’altre la Guàrdia Civil ens entraria a la Sala de Plens i ens farien ostatges de la nova dictadura. Passen les hores.

Llavors, quina nit, quina nit!

estàvem amagats sota el llit

però amb serenitat

i amb el cul apretat

no en posessim pas nerviosos!

Un dels companys té la idea d’anar a cercar una televisió per veure si teníem sort i veiem imatges del Congrés de Diputats. No recordo que feien en aquells moments a la televisió. Recordo que els telèfons treien fum. En Campos, l’Alcalde Montcada ens truca i ens diu que la Guàrdia Civil s’ha retirat. Bona notícia, això per a tots els que allí estàvem, va suposar una tranquil·litat enorme. Semblava, o tot donava entendre que allò s’estava acabant i acabava bé. Comença el cansa’ns-hi. Algunes dones de Regidors i companyes ens porten menjar i podem fer una queixalada. La ràdio treu fum i la televisió no diu res de res.

I sobretot serenitat!

però si guanya el del mostatxo

valdrà més estar borratxo

I deixar-se de punyetes

corre, agafa les maletes

i no paris fins a Perpinyà . . . . . Ja s'ho farà!

Dons sí, és veritat. La meva companya i jo, comencem a plantejar-nos que fem si el cop triomfa. Ella Regidora del PSUC, jo militant i conegut per les meves activitats polítiques antifranquistes. Que podíem fer?. Parlem durant molta estona. Sincerament no sabíem que fer en el cas de triomf colpista. Finalment parlem en Xavier Serrano i decidim que ens quedem tots allà dins passi el que passi. De cop un companys ens crida tot esparverat. El Rei sortia per la televisió i feia retirar cap a les casernes a l’exèrcit.

I visca el rei . . . . . vès quin remei!

I és que no saps mai de qui carai has de refiar-te

si serà per bé o per mal

però ben segur que mai més res no serà igual.


Moltes, moltes abraçades i somriures còmplices de la felicitat compartida en aquells moments. A tots ens va costar dormir aquella nit. Per unes hores varem tornar a veure el rostre de la por, de la dictadura, de la repressió, de les tortures, de les presons...L’endemà a comprar el diari, per a veure les cares d’aquells que pensaven estar 40 anys enrere i ens havien fotut la nit enlaire. Volíem veure les cares del Diputats i Diputades sortint del Congres i comprovar que tots estaven bé.

A casa tornava el somriure. Els pares van preparar un bon arròs per celebrar-ho i ens vam reunir tots de nou per brindar per la LLIBERTAT.

I l'endemà quan va arreclar-se,

quina cosa més extranya

fins i tot els més escèptics

tots cridàven "Viva España

i viva la Constitució", . . . . mira per on!


- Ningú com La Trinca va saber dir, explicar, retratar i burlar-se d’un fet tant important a les nostres vides