A MADRID FEIA FRED

Foto de Carlos Mingote del Parque del Retiro de Madrid

De nou cap a FITUR a Madrid. De nou Regidors de Torredembarra a Madrid a….bé no sabem a què, ja que ningú, cap dels quatre Regidors de CiU que han estat per allà, s’ha dignat a explicar a cap representant municipal, ni a cap entitat ni als seus propis membres de partit, el que portaven sota el braç en quan a propostes, projectes, demandes o el que sigui.

El silenci impera, i per tant les dubtes, els mals pensaments afloren lícitament en el cervell dels ciutadans.

Com a curiositat una petita anècdota: em trobo a un dels Regidors (una, en aquest cas) i li pregunto:

- * Què tal per Madrid al FITUR?

Em respon amb tota seguretat:

- * Molt de fred

Carai, em dic, per fred ja en tenim ací, no cal anar a Madrid.

I així va acabar la valoració d’un viatge a on un, senzill com un ou, pensava que podria ser força important pels interessos de La Torre, els seus habitants, les seves entitats i el seu comerç turístic. Però no. Només vaig saber que a Madrid feia fred.

Pel que em diuen, i pel que llegeix-ho, la discussió – que no el debat – girarà entorn a les despeses del viatge . No diré que no sigui important, naturalment que ho és, però ja veig a venir que tot pot passarà per allò de: “Tu vas gastar més jo”.

Això de la despesa depèn, naturalment, dels resultats. Un pot gastar deu (10) i treure uns resultats que proporcionen quinze (15) per tant ben gastat i a felicitar toca, però si la despesa és d’un (1) i el resultat és zero (0), aleshores, mal gastat i conseqüentment criticable i censurable .

Personalment penso que millor seria saber que han anat a fer exactament a Madrid i els resultats que hi han tret i perquè hi ha anat els quatre representants de CiU sense comptar amb ningú més, ni del govern ni de l’oposició, per què això del turisme, els seus projectes, els seus plans, la seva dinàmica no pot ser només cosa d’un partit, sinó del conjunt de la representació torrenca, i jo encara diria que també caldria involucrar a sectors econòmics, socials, esportius, culturals de la població, això, es clar, sempre i quan es tingui clar allò que s’està buscant, però com que ni ells, n’estic segur, saben molt bé el que han anat a fer a Madrid a part de passar fred, dons ací estem.

És clar dons, que només deixen un camí: discutir la despesa, ja que discutir propòsits és impossible, és absurd, ja que no n’hi ha cap de propòsit.

LA LLENGUA: etern problema (?)

Ara, desprès de 33 anys de democràcia i d’haver-nos dit tants de cops que el Senat seria l’hemicicle dels Estats de les Autonomies, ja es pot parlar amb català, euskera i gallec a la Cambra Alta, sempre i quan, no faltaria més, no siguin interpel·lacions al Govern i altres. I no podia faltar el crit al cel des dels sectors més conservadors d’Espanya i de Catalunya per el que ells diuen no és “de un país normal” – ni que Espanya ho fos de normal amb aquest aspecte -. La qüestió és que, basant-se amb la crisis econòmica, rebutgen allò que la Constitució ens garanteix i, com és normal en un país que no és normal, com d’arguments polítics cap ni un, doncs anem a espantar al personal amb la crisi i les retallades. Com he dit han passat 33 anys, és a dir tota una generació per fer allò que hauria de ser, ara si, normal. Tenir un Estat a on conviuen tres llengües cooficials, en comptes de ser lloat, promogut i una gran raó per sentir-nos cofois tots plegats, resulta que ho convertim en un problema polític de tal magnitud que fins i tot alguns consideren que “no som un país normal” per utilitzar-les.

Diuen, algunes veus, que ara no era el moment, que traduir allò que no s’entén, té un cost aproximat de 12.000 euros, degut a la traducció simultània, a cada una de les sessions plenàries del Senat. És molt?. Segurament sí. Però també ho son: cotxes oficials, sous, telèfons, viatges, duplicitat en càrrecs, manteniment dels “ex”, hotels i àpats de visitants reials o no tant reials (recordem quan va costar la visita del Papa a Barcelona?)...., però d’això ningú en diu res de res.

Altres ho veuen com un atac al castellà, dient què “400 millones de personas lo entienden” i que per tant no cal utilitzar llengües que només parlen un, dos, tres, quatre, sis milions de persones. Sí, perfecte, la llàstima és que a un senyor andalús, o extremeny li soni més l’accent anglès que no pas un dels idiomes que s’utilitzen a la seva pròpia casa, o el què és encara pitjor, que sàpiga dir sense cap problema i amb un accent quasi perfecte “Washington” i pronuncií amb dificultat “Sabadell” o que “meiga” tant sols ho coneix-hi per allò que no existeixen, o que “gora” els hi soni a provocació.

No sé. La veritat és què entre tot plegat començo a estar espantat, i em pregunto el per què costa tant arribar a entendre que tots – i quan dic tots vull dir tots els que habitem el planeta – hauríem d’estar orgullosos de pertànyer a un gènere denominat humà, que tots formem part d’un col·lectiu i que tots tenim les nostres peculiaritats, la nostra manera d’entendre i de veure el món i que tant respectable és una llengua com un altre ja la parlin mil, cent o un milió; que ningú té la veritat absoluta i que cap ser humà és superior ni inferior al que té al seu costat..

Realment costa tant?

TORREDEMBARRA: allò que haurà de venir. BARCELONA: més enllà d'unes primàries

TORREDEMBARRA: difícil, no impossible

La sensació és de paràlisi, però no és del tot certa. A Torredembarra els partits van movent peces amb la mira posada al mes de maig. Hi han trobades per anar perfilant les candidatures i tots (o bé una majoria) tenen discussions internes que permetin situar-se en una posició favorable als seus interessos. No és pas dolent això, car el contrari, pot ser bo si el que prima en les discussions és un projecte que ajudi a avançar cap una millora substancial en la organització de l’Administració Pública i tot el que això comporta, per damunt dels personalismes i batalles cruentes per afavorir tal o qual personatge.

Hi ha, diguem-ho així, un sentiment generalitzat que el proper mandat serà una etapa molt dura degut a la crisi latent a tot el país i per les peculiaritats pròpies de Torredembarra. Naturalment, hi estareu d’acord, tot depèn del color a on un juga per veure les coses de manera mes o menys positiva, fins i tot n’hi ha que pretenen des dramatitzar la situació d’endeutament que farà encara més difícil avançar en projectes que poden repercutir favorablement als interessos generals de la ciutadania. El cert, des del meu punt de vista, és que la situació serà tremendament difícil per aquells que arribin a Governar els propers quatre anys. És clar que també caldrà tenir molt en compte conèixer les prioritats que tindran cadascun dels partits, però difícilment ens podrem creure que tindrem oportunitat de configurar grans projectes que seran irrealitzables si tenim en compte l’endeutament actual, i de difícil comprensió si no prima un ambient generalitzat que el que realment necessitem és posar ordre i “arreglar” el poble per sevir a les necessitats dels que hi vivim.

Per assolir-ho cal nou plantejament polític, com ja he defensat molts de cops, però el més important és que sigui acceptat per una gran majoria, que s’entengui la necessitat real dels passos a donar, però no tant sols per la classe política, car també per tot el moviment social (associacions culturals, esportives, de veïns, de pares i mares, de botiguers...), a la vegada que comporti una implicació seriosa de tots aquests sectors en el projecte i els camins per la seva realització. Sé, per experiència i per què així m’ho diu el cor, que no és pas senzill, però la mateixa experiència em diu que no és pas impossible si existeix una voluntat generalitzada de fer-ho, i és clar, de complir-ho.

LES PRIMÀRIES DE BARCELONA

En altre ordre de coses, voldria remarcar l’opinió que ja he donat a conèixer públicament en diferents debats, que ho realment important des de les passades eleccions autonòmiques catalanes, no era el fet, previsible a totes llums, que CiU retornés al poder, sinó que el més interessant, políticament parlant, serien comprovar els moviments que des de l’esquerra d’aquest país s’anirien fent a partir del 28 de novembre. I efectivament, el debat que s’ha obert en el sí del que ara és el primer partit de l’oposició a Catalunya, està resultant del tot positiu per uns sectors de la societat catalana que havien llençat la tovallola i que ara poden veure renéixer les esperances de participar activament en un debat profund sobre el paper dels socialistes i de l’esquerra en general a Catalunya. És evident que el procés pot resultar, per uns, feridor, però per la majoria serà un debat que caldrà seguir en tota la seva plenitud ja que, segurament, d’aquest mateix debat, que a mi se’m fa que serà obert i públic –com ha ser -, conduirà a obrir noves il·lusions i a establir a una nova orientació del tot positiva per aquells que encara crèiem que hi ha molt per fer des dels sectors progressistes de Catalunya.

En aquest marc podríem situar la candidatura a les primàries del PSC de Barcelona de na Montserrat Tura que, més enllà dels anàlisi simplistes que des dels sectors conservadors puguin fer ( la realitat és tossuda), va molt més enllà que el de un nom concret. És discuteix un model, una forma de fer i entendre el paper dels socialistes catalans en la política catalana i espanyola. Voler emmarcar aquesta situació a una baralla interna o de desacord entre persones és molt simplista i de poques mires o ganes de desacreditar a “l’enemic” situant-los a una baralla “barriobajera” que no s’aguanta miri per on es miri.

El cert és que era palpable la necessitat d’obrir aquest període de reflexió i no hi ha moment més oportú que el que ara s’està vivint. Ara cal esperar, i si és vol participar, per veure el resultat final, però n’estic segur que sigui el sigui, serà del tot positiu per a tots.

Amb un somriure als llavis

Durant aquests dies de festes i descans, han estat moltes les amistats que m’han preguntat el meu parer vers la situació política a Torredembarra i, naturalment, sobre qui crec jo que guanyarà les eleccions municipals. Com que no tinc el do de poder veure el futur contesto que no tinc ni idea de qui pot guanyar, però si del que m’agradaria que passes guanyi qui guanyi. Quant els hi explico que el més important es tenir un govern obert, disposat a parlar a consensuar i que, potser, el millor seria un govern ample amb màxima representació municipal (millor dotze que nou), els meus interlocutors dibuixen un petit somriure i em diuen: “ això no pot ser a Torredembarra”. Me’n vaig mig moix i no paro de preguntar-me el perquè d’aquesta impossibilitat i convenciment negatiu cap els que regeixen el destí de La Torre.

Per el contrari quan parlo amb polítics situats en la primera línia i/o amb aquells que treballen des del darrera, tots expressen una forta voluntat per renovar l’actual clímax polític tot deixant al calaix de l’oblit les històries de sempre, ja que son coneixedors que sense aquesta voluntat compartida serà impossible portar a bon port el nou mandat que s’iniciarà el proper mes de maig.

Però per adonar-nos compte de la necessitat de superar aquests moments difícils només ens cal donar un volt pel poble i preguntar-nos en veu alta: ha millorat Torredembarra en els darrers anys ?(dos, tres quatre, cinc...deu?). Naturalment no hem estat parats. Hem crescut, hem avançat en temes relativament importants i altres de més importants, però el resultat final segueix sent bastant desolador. Alguns comparteixen la teoria que fins que no arribin les noves generacions (més preparades, més imaginatives, més bons gestors i sense vicis del passat) tot serà com els darrers anys. És molt possible que tinguin raó i fins i tot jo m’apuntaria a aquesta opinió –cada cop més generalitzada- però pel que veig pocs son els que estan disposats a abandonar o deixar pas als nous valors. Per tant podríem concloure que es parla molt i s’actua ben poc en aquest aspecte.

Ara la majoria dels polítics estan més per fer-se un lloc a les llistes que no pas per plantejar-se quin és el seu paper real per donar solucions a la política torrenca. Aquest fet aconsegueix crear més tensió, crispar encara més les posicions d’uns i altres, d’arribar fins i tot a perdre el nord en la voluntat de cercar alternatives sense que ningú, absolutament ningú, doni el pas per obrir un debat sincer de cara el futur,en conseqüència ens perdem en detalls i moviments tàctics que resultant infructuosos i que tants sols serveixen per omplir egos i mals entesos.

Però això ja ho he defensat molts cops, i sembla que la realitat és més tossuda que no pas les il·lusions per aconseguir un espai millor a on tots ens trobem en un punt que faci despertar el somriure als llavis. Per davant de tot encara penso que és factible aquesta suposada utopia i que paga la pena seguir treballant per millorar i donar passos endavant sempre amb un somriure.

Apunts:

A l’anterior escrit vaig tenir un greu error al mencionar a “Joan Font” quan en realitat volia dir Josep Font Milers d'excuses.

Vull també fer esment a tots els que em demanen contestar certes opinions i comentaris gens favorables a la meva persona i al partit on treballo, i dir-los que per a mi és molt més important i té molt més valor les abraçades rebudes aquets dies tant significatives com l’emocionant encontre amb en “Mingo” Belis i la sentida retrobada amb el Sr. Jiménez, ex-Alcalde de Torredembarra, o bé la sincera encaixada amb la Rosa Mª Guasch, i les desenes de missatges rebuts de polítics de totes les ideologies que les mils de paraules escrites anònimament.

Reiterar un cop més que aquest blog no esta obert a reproduir ni insults ni provocacions cap a membres d’e formacions polítiques o persones anònimes que només fan que expressar lliurament les seves opinions malgrat no siguin compartides per qui subscriu.

LA TRADICIÓ (i un nou any)

El proppassat dia 24 vaig tenir la sort de compartir micròfon, entre altres, amb José Oviedo, Josep Lleixà i Joan Font en el transcurs d’un programa d’Ona La Torre conduït per Sònia Ferrer per tal de parlar, comentar, filosofar de les tradicions nadalenques. Naturalment cap dels allà presents va dir res en contra de les festes i tot el que això suposa: il·lusió, infantessa, religió, la “invasió ianqui amb el seu Pare Noel”, etcètera, etcètera. El programa, realitzat des de la Fundació Pere Badia, va resultar d’allò més entretingut i positiu posant de nou de relleu que al voltant d’una taula les paraules flueixen de forma harmoniosa entre els bons contertulians.

Cap dels presents va donar l’esquena a les “tradicions nadalenques”, és més, hi va haver moments que fins i tot algú s’emocionava quan es sentia a flor de pell la seva infància i per uns moments, potser nomes per uns pocs segons, els ulls semblaven il·luminar-se pels records. Les tradicions, per alguns, seran un motiu més per trancar-les, i segurament jo fins i tot hi estaria d’acord en segons què i com, però les que fan referència al Nadal son un punt a part. Cap dels allà presents van esgrimir ni un sols argument que mostres indiferència o rebuig cap a questes festes.

De tradicions nadalenques s’han perdut i força, més enllà d’aquelles que suposen compartir amb família un àpat o un regal. Per exemple: les felicitacions de Nadal. Aquelles felicitacions que rebíem i que ens volien transmetre el fet que alguna persona estimada se’n recorda d’un. Aquelles targes acabaven quasi bé totes al prestatge o al voltant del pessebre, i a la vegada era un element més del món de la decoració de la casa. Ara això ja s’ha perdut, i la tarja ha estat substituïda per un missatge al mòbil que, naturalment, no podem penjar a cap lloc que no sigui a la nostra memòria, però es clar, no llueix tant com una postal, i no podem mostrar-les davant les amistats o familiars que ens visiten.

Jo n’he rebut i molts aquests dies de missatges, i també he tingut la sort de poder-ne enviar un bon grapat. La majoria, com és natural, plens de bones paraules i de bones intencions. Les tradicions es van perdent, tant si ens agrada com no, i ara els missatges de mòbil, els e-mail (correus electrònics) son els “reis” de les festes, centenars de paraules i paraules demanant felicitat, alegria, bons auguris, que dissortadament oblidarem al cap de poques setmanes. Amb això la tradició segueix immune.

Sigui com sigui, hem entrat a un any nou que sembla serà tant o més dur que l’anterior i que seguirem patint mentre altres fan “patum”, un any de noves eleccions, noves il·lusions i desil·lusions, noves lleis que ja no deixen fumar (prohibiran el “fum fum” de les nadales?); noves pujades de llum, de benzina i de tot el que necessitem per viure més o menys; uns buscant feina i altres fent l’impossible per mantenir-la (això ja no és nou).

En fi, enhorabona als valents que any darrera any es banyen l’1 de gener (una tradició de nomes nou anys però que la farem ben nostre), i que els reis de veritat us portin moltíssims regals a tothom.