dimecres, 19 de gener de 2011

LA LLENGUA: etern problema (?)




Ara, desprès de 33 anys de democràcia i d’haver-nos dit tants de cops que el Senat seria l’hemicicle dels Estats de les Autonomies, ja es pot parlar amb català, euskera i gallec a la Cambra Alta, sempre i quan, no faltaria més, no siguin interpel·lacions al Govern i altres. I no podia faltar el crit al cel des dels sectors més conservadors d’Espanya i de Catalunya per el que ells diuen no és “de un país normal” – ni que Espanya ho fos de normal amb aquest aspecte -. La qüestió és que, basant-se amb la crisis econòmica, rebutgen allò que la Constitució ens garanteix i, com és normal en un país que no és normal, com d’arguments polítics cap ni un, doncs anem a espantar al personal amb la crisi i les retallades. Com he dit han passat 33 anys, és a dir tota una generació per fer allò que hauria de ser, ara si, normal. Tenir un Estat a on conviuen tres llengües cooficials, en comptes de ser lloat, promogut i una gran raó per sentir-nos cofois tots plegats, resulta que ho convertim en un problema polític de tal magnitud que fins i tot alguns consideren que “no som un país normal” per utilitzar-les.

Diuen, algunes veus, que ara no era el moment, que traduir allò que no s’entén, té un cost aproximat de 12.000 euros, degut a la traducció simultània, a cada una de les sessions plenàries del Senat. És molt?. Segurament sí. Però també ho son: cotxes oficials, sous, telèfons, viatges, duplicitat en càrrecs, manteniment dels “ex”, hotels i àpats de visitants reials o no tant reials (recordem quan va costar la visita del Papa a Barcelona?)...., però d’això ningú en diu res de res.

Altres ho veuen com un atac al castellà, dient què “400 millones de personas lo entienden” i que per tant no cal utilitzar llengües que només parlen un, dos, tres, quatre, sis milions de persones. Sí, perfecte, la llàstima és que a un senyor andalús, o extremeny li soni més l’accent anglès que no pas un dels idiomes que s’utilitzen a la seva pròpia casa, o el què és encara pitjor, que sàpiga dir sense cap problema i amb un accent quasi perfecte “Washington” i pronuncií amb dificultat “Sabadell” o que “meiga” tant sols ho coneix-hi per allò que no existeixen, o que “gora” els hi soni a provocació.

No sé. La veritat és què entre tot plegat començo a estar espantat, i em pregunto el per què costa tant arribar a entendre que tots – i quan dic tots vull dir tots els que habitem el planeta – hauríem d’estar orgullosos de pertànyer a un gènere denominat humà, que tots formem part d’un col·lectiu i que tots tenim les nostres peculiaritats, la nostra manera d’entendre i de veure el món i que tant respectable és una llengua com un altre ja la parlin mil, cent o un milió; que ningú té la veritat absoluta i que cap ser humà és superior ni inferior al que té al seu costat..

Realment costa tant?