dissabte, 30 de novembre del 2013

LA CASA (TORREDEMBARRA) QUE VULL



Escrit publicat a El Mònic del mes de novembre de 2013



La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

No cal caure en una imatge bucòlica, però tampoc podem tirar enlaire els  somnis d’un poble voltat d’arbrers, a on la gent és sempre feliç. Tampoc cal caure a l’ utopia, dons , quasi sempre ens porta a la frustració, però tampoc podem impedir creure amb un futur millor on les persones son els protagonistes reals a on la justícia és això: justícia. I la societat és justa i deslliurada i feliç, com deia el poeta.

No hem de renunciar a res, Car el contrari els somnis ens portaran a la lluita i aquesta a la victòria, per tant no hem de dir mai: llenço la tovallola, llenço les idees, llenço els somnis, llenço les conviccions. 

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Torredembarra se’ns mostra bruta i deixada, amb pocs serveis públics i els pocs que hi ha no donen el resultat desitjat. Torredembarra, la meva casa, s’està quedant enrere amb tantes coses que els veïns perden qualitat de vida, perden il·lusions i sobre tot, perden la fe amb els seus polítics, inoperants a l’hora d’enfrontar-se a la realitat social que ens envolta.

 Torredembarra es veu ofegada amb impostos a canvi de res.  I això ens conduiria a un enrariment preocupant del teixit social i associatiu. O bé al contrari, naixeran nous moviments cada cop més reaccionaris, els aprofitats del descontent que han (hem) creat els partits tradicionals, majoritàriament instal·lats a la rutina de la administració oblidant-se d’allò que les persones ens reclamen.


El Govern no està a l’alçada de les noves corrents socials i polítiques, com no està a l’alçada a l’hora de resoldre els problemes que una crisi mal gestionada i amb cops ideològics reaccionaris ens ha portat a tots cap un camí sense horitzó i amb l’espassa de la marginació i exclusió social sempre rondant pels nostres caps. Torredembarra ,casa meva, ha de ser exemple de serveis, oferir qualitat de vida, estar al costar del més dèbils i dels perjudicats per polítiques imposades des dels Governs centrals i nacional, denunciar les injustícies i recolzar als que lluiten contra ella.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

La Torredembarra (casa meva) que vull és justa, solidària, activa, multicultural, sensible als problemes... la casa que vull

"La casa que vull" de Joan Salvat Papasseit

divendres, 1 de novembre del 2013

ARRIBARÀ EL FRED -O NO -, QUÈ FEM ?







Escrit publicat a El Mònic octubre 2013


Arribarà el fred (o no) i tot seguirà igual. Bé igual no, segurament serem més pobres en tot, i les minories majoritàries, aquestes de que tant parla el PP, s’aniran reduint en petits grupuscles que s’aniran menjant al seu creador: el feixisme, abrigat sota la capa protectora del PP, anirà agafant personalitat pròpia. I ens sortiran de tots colors, ja ho sabeu, el feixisme no té color i fins i tot ens diran que son antifeixistes. Som així .
Dons el que deia, que segurament serem més pobres. Diuen que ja hem començat a crear riquesa, però ningú la veu ni a la seva butxaca ni a la seva llar. Diuen que ara hi ha gent més rica. N’hi ha,  oh hi tant que hi son, però nosaltres més pobres i sense llums a l’horitzó, ni atenció: tot retallat, tot robat. Què tot ho paguem nosaltres, segur, que ells s’omplen butxaques és tant cert com de  buides tenim les nostres.

I davant aquesta situació son els Ajuntaments, com a institució més propera, qui més ha de treballar en post d’una justícia social, ja que son els nostres veïns i veïnes qui pateixen a les seves cases tot el dolor que suposa una situació tant difícil.

Però ara va el Govern del PP i pretén retirar les competències socials als Ajuntaments. Mals temps s’acosten per Alcaldes i Regidors. Si més no per aquells que tenen i tenim un sentit social ample i solidari. Ajuntaments que, com el nostre, no han fet pas de la seva política un objectiu ferm per pal·liar la situació. La inacció ha estat, dissortadament, el pa de cada dia. Potser, segurament, perquè els més acèrrims defensors de les retallades estan governant i també per l’escandalosa mancança de programa i objectius, un anar al dia a dia que difícilment acostuma a sortir bé.

Les propostes hi son. Cal  tirar endavant polítiques socials que afavoreixin a les persones, que omplin de contingut la paraula “serveis públics”   i no siguin tant sols una eina d’on estalviar quan les coses van mal dades. Racionalitzem el pressupost pel 2014, traiem allò que no ens és imprescindible, abandonem la política de lloguers –ningú ho pot veure com una rendició- , congelem les taxes, actualitzem el cadastre i reduirem el Impost de Bens i Immobles (IBI), treballem per tenir beques menjadors i anem cap a l’objectiu què tots els nostres fills i filles tinguin assegurat el servei de menjador gratuït, treballem per retirar empreses privades de la gestió de certs serveis i crearem llocs de treball. Les propostes hi son. 

I la gent també hi és. He vist treballar a gent anònima a favor de causes que la Institució s’ha quedat relegada a un senzill paper per allò del que “no sigui dit”. Gent que recolza a les famílies amb el risc de desnonament, a famílies que s’han trobat al carrer amb els seus infants, gent anònima que fa un esforç per aconseguir aliments per qui no en té. Gent i/o grups – majoritàriament joves- que treballen i que poques, o cap vegada han tingut la presència activa de Regidors del Govern, ni tant sols un petit apropament per preguntar-se tots junts: “Què fem ? “.

Arribarà el fred - o no -, pagarem més per tot, serem tots més pobres. Què fem ?

dilluns, 7 d’octubre del 2013

La crispació ha guanyat a la paraula






Fa pocs dies el company i nou Secretari d’Organització del PSC de Torredembarra, Valeriano Pino,  deia una frase que resumeix un estil i forma de fer política dels socialistes a Torredembarra: “Pels socialistes el diàleg no és una opció, és una obligació”.  

A l’inici del present mandat el PSC va obrir la possibilitat d’arribar a pactes puntuals amb el govern que acabava de sortir de les urnes. Ho vam dir per activa i passiva,vam parlar de co-responsabiliat, ho vam dir al carrer i al lloc on pertoca: el Ple Municipal. La nostre oferta va passar com paraules se’n dur el vent. Desprès d’uns inicis de clara voluntat de diàleg se’ns va tancar la porta de forma, creiem, poc correcte i el Govern, emparat per una majoria, va preferir tirar pel dret i deixar de banda als Grups Municipals de l’oposició  en els grans temes pendents per Torredembarra. És més, aquests problemes van  ser ignorats.
La política torrenca va agafar una espiral a on el tancament de posicions va passar a ser el pa de cada dia,  el resultat ha estat ben evident: el Govern s’ha dedicat a fer  coses, però cap dirigida a les necessitats reals del poble (zones verdes, polítiques socials, lluita contra l’atur, paralització de obres com l’Auditori a on encara esperem conèixer les alternatives del Govern...), s’ allunyat del consens i ha prioritzar les polítiques que obstaculitzen la participació i el tracte democràtic cap a l’oposició i, per tant, de la ciutadania i els seus legítims representants.  Emparats per una majoria han passat com una piconadora per sobre de qualsevol voluntat de diàleg, i la tensió a anar creixent de tal manera que ha fet impossible realitzar propostes i, com a conseqüència de tot plegat,  les posicions s’han radicalitzat fins arribar a un punt on la crispació ha guanyat a la paraula. 

És tant greu la situació que en comptes d’avançar anem enrere. Les polítiques d’imposició que ha utilitzat el Govern en res afavoreix a un clima de serenor i confiança. Hem arribat al punt que el senzill dret a la paraula ja esta en perill, però no tant sols dels partits sinó fins i tot de persones i entitats que reclamen el dret a dir i a opinar. 

És clar que amb aquesta política arribar a acords és difícil, dons el PSC no esta per treure la paraula a ningú, sinó obrir la llibertat d’expressió, enfortir la participació i dedicar tots els esforços a polítiques socials que permetin una veritable solució als problemes de la gent. Era o és una  prioritat per  Torredembarra la creació d’empreses municipals ?; és o era imprescindible el lloguer de locals que costaran milers d’euros al poble?; era o és prioritari per Torredembarra malgastar els diners amb assessors o pel manteniment del pàrquing a preus immorals?.  I tot aprovat sense informació a l’oposició ni a la ciutadania i, pitjor encara, s’aproven sense la suficient claredat. 

La política municipal esta actualment coberta de foscor i  manca de transparència, i aquest problema suposa llençar quatre anys de govern i el que és més greu: pot allargar-se en el temps. Torredembarra no pot permetre anys i anys de polítiques basades en conflictes personals provocats per  la voluntat d’uns pocs per sobre de la resta, que impedeixen cercar solucions als problemes que tots patim dia a dia, des de la neteja dels carrers a la necessitat de grans acords pel futur. Hem de pensar amb el futur, hem de pensar els punts de comunió de totes les forces polítiques, de les entitats i moviments socials. 

El Govern però està embolicat amb masses problemes legals, masses problemes interns, masses problemes externs, i això fa per pensar  que la voluntat d’obrir el diàleg (anunciada a la ja famosa conferència de l’Alcalde a l’acte que van denominar pomposament “La Torre Avança”)és més interessada que no pas sincera.

Els socialistes no tancarem mai el diàleg. Hem parlat amb entitats, amb partits amb representació municipal i partits fora de l’Ajuntament. I també parlarem amb el Govern si  ens criden, i donarem a conèixer el nostre posicionament i farem el que calgui per intentar un gir polític que porti a Torredembarra a ser una població alliberada del que ara és imposició.

Se li pot dir a això pactar d’esquenes a les bases del partit i en contra de la política que hem portat fins ara ?: No, rotundament NO.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

SILENCIS TRENCATS





Escrit publicat al Diari de Torredembarra setembre 2013
A la foto: Miquel Iceta (President de la Fundació Rafael Campalans) Daniel Masagué (Alcalde) i Jo mateix en un moment de l'acte homenatge del dia 7 de setembre a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Torredembarra

Han estat molts anys, masses , de silencis I altres tants d’oblits imperdonables en una Nació que ara, tant anys, vol recuperar la seva història com a signe d’identitat i de fermesa com a poble.

Rafael Campalans no ha estat pas una excepció. Recordat només per un sector molt concret de la societat catalana, recuperar a i per Torredembarra una figura històrica, cabdal amb el catalanisme d’ahir d’avui i de sempre, és recuperar-lo per Catalunya.

És per això que l’acte organitzat per la Comissió Rafael Campalans de l’Ajuntament de Torredembarra el dia 7 de setembre, no ha passat pas desapercebut per a molts,  aquells que son coneixedors de  la importància d’un personatge que va marcar un ideari i que ara se’ns fa més actual que mai.

Rafael Campalans ens va dir que la “política és pedagogia”, i en uns moments com els actuals, on polítics i dirigents de partits semblen haver-ho oblidat, ens cal recuperar el sentit i el fons d’aquestes paraules.
Campalans (socialista – catalanista i nacionalista ) forma part de nosaltres , com ho son entitats I personatges que la dictadura ens volia fer oblidar I la democràcia a apartat,  pensant-se que certes paraules i actituds  no convenien per una suposada estabilitat; paraules i actituds tant necessàries com la cultura, l’art i la mateixa llibertat que han intentat excloure, i fins i tot esborrar,  determinats governs al servei de poders concrets  que no tenen res a veure amb el conjunt de la ciutadania i molt menys amb les classes populars.

Torredembarra  li va fer un homenatge, i ja de pas molts van descobrir que el socialisme i el catalanisme sempre han anat units i que debats tant importants com els que ara vivim ja venen de lluny. Les relacions Catalunya-Espanya, els anhels de llibertat d’un poble, les diferències – acceptades o no- entre el socialisme català i l’espanyol plantejats per en Campalans, son temes encara no resolts per l’apatia d’uns i per la ignorància dels altres.

Gràcies a tots els que van participar activament (Miquel Iceta, Josep Bargalló, Laia Bonet i Antonio Batista) i els que hi van col·laborar per fer-lo possible (Diputació, Ajuntament, Fundació Rafael Campalans...). El 7 de setembre de 2013 ja ha passat a la història del nostre poble. Felicitats.

Jordi Solé
President de la Comissió Rafael Campalans


dilluns, 30 de setembre del 2013

ELS "ANTI" RES




 Escrit publicat al Diari de Tarragona el 21 de setembre 2013 

Sóc federalista. Ho he dit per activa i per passiva, com també he dit que mai em trobaran contra el moviment independentista. I he dit també que jo mai he estat “anti” res, bé només amb una excepció per les meves arrels, per la persecució que va patir la meva família, per la meva lluita antifranquista colze a colze amb anarquistes,comunistes, socialistes i, com no, independentistes, federalistes... o senzillament pels meus ideals: sóc antifeixista de cap a peus. 

I també he dit, i repeteixo sense embuts, que estic pel Dret a Decidir dels pobles, el dret a escollir el seu futur, el dret a exercí la voluntat popular. Estic, com veieu, en una posició que avui no esta, diguem-ne, ben rebuda, o poc reconeguda i fins i tot alguns diuen que gens creïble. Potser si, però com puc deixar de costat el que jo crec sincerament com el millor per Catalunya, la terra per la que he lluitat tants anys ?.

Els que com jo som federalistes anem com desorientats, anem com acomplexats: medis ultra nacionalistes per un i per l’altre cantó, ens deixen en una posició difícil, no per por o per manca d’arguments, que els tenim –cal llegir escrits molt aclaridors tant de Rocío M. Sampere, Laia Bonet i molts d’altres- , sinó per l’agressivitat d’alguns i la violència dels altres (verbal i de fet, com ara  atac a la seu de la Generalitat a Madrid). Cada cop que intentem treure el “nas” els atacs son ferotges i clar, com no, pensem que és millor fer el treball de formigueta i, ves per on, de mica en mica van sortint veus que ens fan veure que no estem tant lluny de la realitat social– l’esplèndid escrit de Jordi Évole a El Periódico del dia 15 de setembre “Uno de la majoria silenciosa” n’és un exemple - , que segurament no som tant pocs com diuen ni els altres son tants  com voldrien ( els d’aquí i els d’allà), i em refereixo naturalment als ultra nacionalistes.

Seria absurd per la meva part no reconèixer aquesta ample participació a la Via Catalana, com seria un error pensar que és un fet “anecdòtic”. No, no caure amb aquesta ximplesa com han caigut els sectors ultra nacionalistes espanyols. 

Comparteixo amb els participants a la Via  l’anhel de llibertat, la defensa d’ allò que ens correspon, la lluita pels drets socials (moltes pancartes amb al·lusions a les retallades que la televisió catalana ha ignorat i ha amagat), comparteixo amb ells els crits contra les retallades de CiU i del PP, comparteixo el clam  contra un Estat (l’espanyol) què ha fet sempre orelles sordes, que ens va retallar un estatut votat per tots, i que s’amaga al darrera d’una suposada majoria silenciosa per quedar-se sense fer res i ignorar un clamor que demana negociació i propostes per una sortida pacífica i acceptada per una majoria. Silenciosa si, però no indiferent del que succeeix al seu voltant.

Dins dels socialistes hi ha diferents sensibilitats sobre aquest tema, i la picabaralla (als medis d’informació) ha estat fins i tot ferotge. És clar que la premsa, d’un i l’altre cantó, ho aprofita tot, i cada declaració d’uns o altres, es magnifica fent sang d’allò que hauria de ser un debat serè entre companys d’un partit on li cal seure i parlar més que “vocear”. Veus alçades per omplir de raons a qui relacionen independentisme amb l’antisocialisme (de nou els “anti”) o aquells que pretenen que el socialisme sigui anti-independentiste (més ”anti”), i així és clar no anem enlloc. 

Deixem clar el nostre compromís amb el dret a decidir i també el nostre dret a polítiques socials que garanteixin el benestar del poble,  i deixem que la gent, aquesta bona gent que és “anti res”, que lluita pel que creu just tingui la opció de fer sentir la seva veu vers quina és la relació que volen o no amb Espanya. Tots, i quan dic tots vull dir precisament això, tenim cabuda dins d’un projecte i tots, absolutament tots, tenim el dret de dir i parlar, de contradir i beneir posicions, d’optar i lluitar. 

Sortim als carrers, expliquem allò què crèiem, allò que ens mobilitza, sempre amb la gent, sempre amb elpoble (d’aquí i d’allà).



Jordi Solé i F
1er Secretari PSC Torredembarra























Powered By Blogger