dimarts, 29 de desembre de 2009

CRÍTICA-AUITOCRÍTICA-PARANOIES ...som així


Oh sí, criticar és fàcil, molt fàcil. L’autocrítica ja és més complicada.

La crítica pot ser constructiva, diuen. Els que venim de tantes lectures anomenades marxistes, això de la crítica sempre s’intenta entendre com constructiva i és més, l’autocrítica sempre anava per endavant. Però que va. És mentida. Personalment us diré que intento sempre ser constructiu. M’agrada més construir opinió i crear debat que no pas destruir, malgrat que això em generi una forta autocrítica complaent, es clar. Però a vegades penso que no té res a veure aquesta manera de ser o de pensar amb el marxisme. Més aviat és una manera de ser. Tots som com som i a tots ens agrada ser com som. Això no té cura. Defecte humà?, possiblement, però aquí està, amb ets i uts.

Criticar no té necessàriament que igualar-se a confrontació. Però ens costa entendre aquest punt, i és en aquest moment quan neix un sentiment de rebuig cap el criticador que passa a convertir-se, moltes vegades, en mania persecutòria. Però en fi, som així...., ja ho dit això, oi?.

El més fotut de tot plegat és caure en la paranoia (que no vol dir “para chicas”), i pensar que només nosaltres fem critica constructiva i els demes només volen fotre’ns pels quatre costats.

I ha, aleshores, un mal endèmic?. Potser sí, i més si parlem del mon de la política. Discrepar, criticar hauria de ser d’allò més acceptat, dons tot gestor pot equivocar-se o senzillament tenir uns raonaments diferents, a voltes molt vàlids, però poc o mal explicats o incapaç de comunicar allò que ens vol dir.

Discrepar d’un govern o d’un partit, malgrat formis part del nucli, està molt mal vist. Naturalment és per manca de cultura política. Un creu, equivocadament segons el meu parer, que tothom ha de dir sempre el mateix quan es forma part d’una “part” (perdó per la redundància). Malament. Els desacords nomes s’arreglen quan es troben punts en comú, deixant certes coses per recuperar-ne unes altres. Acceptar i consensuar.

A mi, personalment, no m’esverà això de la discrepància. Car el contrari pot ser una pràctica habitual i sanejadora de la política. Tot es basa en tenir arguments i raonaments. No imposicions. I és clar quan es vol imposar tot es trenca pels quatre cantons.

La nostra classe política actual - mal formada i que té una mancança profunda d’ideals i molts interessos personal i/o de partit -, no sap com fer front a plantejaments diferents i per tant odien la crítica i la desavinença, prenent-s’ho tot per la part personal. Hauríem dons de reflexionar el perquè, quan passen coses com les viscudes recentment entre els polítics locals, és com si d’un cataclisme es tractés, quan en realitat al final no ha passat res. Tot ha quedat igual. Be, igual, igual no... Ja sabeu, som així...però això ja ho he dit, oi?.

dimarts, 22 de desembre de 2009

AMB L’ENYOR D’UN FUTUR ESTIMAT

Amb en Jordi Solé Tura a Perpinyà l’any 1.963/64




En Jordi Solé Tura va ser un dels homes amb millor visió de futur i capacitat per fer-nos reflexionar.





Deixeu-me demanar-vos perdó a tots aquells que esteu llegint aquest escrit, ja que segurament el trobareu inconnexa i, per tant, dispers. No us ha de sorprendre pas, i espero que entengueu les raons d’aquest trencaclosques de sentiments que us intento expressar amb la ràbia continguda i amb el dolor al cor.

Us he de confessar que m’ha costat molt escriure aquestes ratlles, no pas per no saber que dir, sinó que, car el contrari, per tantes coses que us voldria explicar per tal que us pogués transmetre qui era i que suposava en Jordi Solé Tura, no nomes per mi, sinó per tot una societat que, mes aviat que tard, sabrà valorar en la seva justa mida, tot el que va fer per Catalunya, per Espanya i per Europa.

La vida té aquestes coses.

Tenia que ser justament durant els dies de la commemoració de la Constitució quan un dels seus pares, per no dir “el pare”, ens va deixar i va iniciar un nou camí cap un lloc desconegut que ell s’encarregarà, n’estic segur, de fer-lo millor i donar-li coherència i sentit. La vida té aquestes coses. Com si fos un joc, una broma pesada

Jordi Solé Tura, fill de Mollet del Vallès, forner, estudiós, militant del PSUC, lluitador, exiliat, empresonat, home de referència, clarivident, fundador de Bandera Roja, catalanista, protagonista de la transició espanyola, d’esquerres de veritat, militant del PSC, Ministre de Cultura, savi, professor, culé, afable, proper, bon home i més, molt més, ha deixat orfes a tots els que van fer de la seva vida una lluita constant a favor dels drets i llibertats col·lectives. En Jordi ens ha deixat tantes coses bones que, per molts escrits que s’hagin fet durant aquests dies, i els que encara es faran, mai serem capaços d’enumerar en la seva totalitat. En Jordi formava part d’una generació de polítics que l’únic que podien guanyar era la presó i la tortura, i, malgrat això, van continuar amb les seves idees i van posar al servei de tots el seu esforç i la seva vida.

Ara que es parla tant de regenerar la política, la generació d’en Jordi, i la que ell representava, era la dels polítics que l’honoràvem, dels que la feien sincera i que no es podia posar en dubte. En Jordi tenia la paraula com única arma per convèncer, els acords com a eina per avançar, la lletra com a sable per explicar i l’acció com a motor de la coherència.


Vaig poder viure algunes coses del Jordi familiar.

Recordo, com a casa, el meu pare no parava de parlar del “tiet Jordi”, de com estudiava anglès enganxat a una emissora de ràdio, de com en només any va ser capaç d’aprovar tot el batxillerat, i del perquè no estava amb nosaltres i tenia que viure a França per culpa del dictador. Tinc encara present la il·lusió que varem tenir a casa tot preparant un viatge a Perpinyà per estar tant sols unes hores amb ell; i els plors de la meva mare el dia que es van presentar a casa, tot tornant de l’exili, en Jordi, l’Annie i els seu fill Albert.

Com seria possible oblidar-me amb quina dolçor em parlava; i del dia que vaig anar, amb la por al cos, a la presó Model a veure’l amb el meu pare, i com jo no era capaç d’entendre allò que m’explicava: està ací, em deia, per no pensar com el dictador.

Encara avui tanco els ulls i el veig voltat de llibres, papers i més papers i d’un pòster d’en Che Guevara penjat a la paret blanca d’un petit pis situat a la Ronda General Mitre a Barcelona. I encara el veig entusiasmat quan un dia em va posar un disc i em va dir: “Jordi, escolta això, és nou i molt bo”; el disc portava per títol “El Bandoler” i el cantant un tal Lluís Llach. En Jordi va aconseguir, amb aquest senzill gest, que en mi naixés una gran admiració cap a la nova cançó. I com no, recordo la seva fotografia als diaris quan va publicar el llibre “Catalanisme i revolució burgesa” – que tanta polèmica i escrits va generar en el món polític de l’època -, i lo content que jo estava portant el retall d’aquell diari a l’escola per ensenyar-li, tot cofoi, al meu mestre; recordo com si fos ahir la primera conferència que va donar a Mollet, per parlar-nos de “La Catalunya del futur”. Encara veig aquell viatge a Itàlia amb la meva ex-companya Merçe i l’Albert a on vaig conèixer les festes del PCI. I no puc oblidar la llum dels seus ulls el dia que va arribar a Mollet i, amb un arròs a taula, ens va presentar a la Teresa Eulàlia la seva companya, amiga i muller.

I així tantes i tantes coses i records que ara es fan més forts i clars i que m’omplen d’orgull.

Un escrit

Deixeu-me per concloure que faci servir unes paraules escrites pel meu admirat Jordi Borja (Urbanista), company i amic d’en Jordi i que crec el defineixin amb exactitud: “Quan a moral personal molts altres polítics, públics o de partit, no tenen res a envejar-li, però sí que em sembla que cal destacar unes virtuts que no sempre son freqüents en la vida política. La coherència i mantenir-la tot i adaptant-se als canvis de l’entorn, la capacitat de convèncer i fer acords amb els adversaris sense renunciar als valors i als objectius que en cada moment es consideren principals, tenir sempre criteris propis (que són els que et permeten convèncer) sense faltar gens ni mica a la lleialtat del partit....”.

Aquest home de gran humor, que estimava la muntanya, la poesia i l’opera, ara ja és de tots nosaltres, ara ja és part del nostre futur. Bon viatge, Jordi . Ens parlem.
* Escrit pel Diari La Torre del mes de desembre de 2009

dissabte, 19 de desembre de 2009

...I COM CADA ANY

Per sí no trec el nas per ací en aquests propers dies, i com cada any faig, deixeu-me dir-vos que desitjo de tot cor als:

crítics i als criticats, a informadors i a desinformats; als conciutadans convençuts i a les pobres conciutadanes enganyades; aquells anomenats opositors i als que es creuen governadors; també a esquirols i a pencaries; i com no a aquells que passen el “motxo”, i als que tenen la sort de treballar; sense oblidar-me d’aquells que no tenen cap mena de sort; també als que volen consultes vinculants sense tenir el ressò que voldrien alguns i als que els hi agrada les curses de braus; , als estatutàries i als qui no entenen res, als radiofònics i als radiodirigits, als que parlen mirant un micròfon, als controladors i controladores, als directors i als caps de secció; sense poder-me oblidar als alcaldes bons i als menys dolents; i, ostres ara què recordo.... als escaldats, als periodistes i als lectors, als “facebuqueros”, als “xocolateros”, a la nana i al nen, al pallasso socialista, a la reina de la cultura, a l’amo del “walqui”, a la que construeix, a la que va marxar d’allà i ara esta “acà”, a aquell del tratje regalat, a aquell de la cella de punxa, a la que em ven la botifarra i al que em fa botifarra; sisplau no em puc oblidar al cap opositor que tot ho sap i res resolt, als pobres homes sense ideals i als que en tenen masses.....i a tu anònim constant també, i al blocaire fidel, al que respon al telèfon, i a tu i a tu, i a tu també, a aquel de la ceja de punta, en la que me vende la morcilla y el que me hace butifarra, por favor no me puedo olvidar en la cabeza opositor que todo lo sabe y nada resuelto, los pobres hombres sin ideales y los que tienen masas ..... ya ti anónimo constante también, y el bloguero fiel, a lo que responde al teléfono, ya ti ya ti, y tú también
, apa:

LLIBERTAT , PAU I JUSTÍCIA

diumenge, 13 de desembre de 2009

SOPAR DE NADAL










El passat divendres dia 11 varem reunir-nos tots els col•laboradors de l’emissora municipal al voltant d’una taula. Ja sabeu els típics sopars de Nadal. Personalment no soc molt donat a aquest tipus de festes, sempre tinc la sensació que es fan per obligació, però aquesta va tenir un gust especial. Primer perquè em va permetre conèixer a molts companys que no coneixia, i segon per tenir l’oportunitat d’establir contacta amb aquells que formen part dels programes en els que hi participo fora de les presses i els preparatius dels programes, i lluny de les parets dels estudis.

Ho he de dir amb franquesa, em va semblar que entre tots es feia un bon equip, un equip amb ganes de fer coses diferents i que per fi s'els hi habia ofert l’oportunitat de poder expressar-se mitjançant un medi de comunicació obert i que fa molts esforços per aconseguir ser plural, divertit, educatiu (perquè no?) i seriós. I tot sense entrar en contradiccions, sense ser ni una barrera ni un impediment per aconseguir fer realitat allò que tant s’ha estat cercant i que ara, d’alguna manera, sembla que ja hi ens apropem.

Feia pocs dies que el director de l’emissora em deia que ja havíem arribat a tenir, segons una enquesta de la generalitat, vuit mil oïdors. Jo soc molt escèptic amb aquests números, mes que res perquè mai he sabut com s'aconsegueix saber qui escolta què, però, si abans és donaven per bons els números, no veig perquè ara no han de tenir el mateix reconeixament. Be, dons felicitats, benvingudes les vuit mil persones i esperar que a la propera enquesta siguint nou, deu o quinze. Clar que arribarà un moment que això pararà. Però aquest fet serà un altra història.

El que és important és que entre els companys del cinema, els d’esports, els (millor dit “la”) dels informatius ( tasca aquesta d'allò més difícil si tenim en compte que la política en aquest poble és molt complicada, i els “egos” i contra-egos existents ho compliquen encara mes); els que fan musicals, els que participen en tertúlies, els que encara creuen en la cultura com una forma de vida i que cal expandir-la als quatre vents.... en fi, deia que el que és important, és el fet d’haver aconseguit un grup divers i a la vegada sòlid i esperançador de cara a un futur que ens l’imaginem millor en l’aspecte comunicatiu.

Cal tenir present que això només a fet que començar de forma seriosa i com cal, i que la comunicació s’ha d’entendre com una eina essencial que ha d’estar oberta a la ciutadania sense embuts, sense pretendre fer-ne d’ella una illa exclusiva al servei d’uns pocs, si tenim això clar, el demes anirà rodat, sense mal entesos. Esperem que els responsables d’aquest medi, al veure uns números d’oients tant importants no tinguin la tentació de “fer-se masses fotos”.




www.ona-latorre.cat

dijous, 10 de desembre de 2009

COSETES DE LA TARDOR 4 (un ordinador,en Solé Tura i soletat)

Feia molt de temps que per culpa d’un rapinyaire maliciós, no tenia la oportunitat de poder escriure des de casa. Però per fi s’acabat l’anar amunt i avall buscant un ordinador a on enganxar-me, casi subversivament, com d’amagat, per allò del que em diran. No, no ho feia pas sense autorització, però diuen que qui no te ordinador no és ningú. I qui no vol ser algú avui dia. A mi no em preocupa gaire això d’esser o no, però si es té l’oportunitat dons no ho deixarem estar, no?. Clar que aquest aparell encarregat d’ordenar la meva vida de teclats i inspiracions, no és pas nou de trinca. Bé, no és ni la trinca ni nou. És d’una mà. No sabria dir-vos si de segona o tercera, l’únic que tinc clar és què d’alguna mà seria. Però que carai, poder estar calentet a casa i teclejar és com tornar a ser el rei del mon – amb permís de l’Obama, es clar-. Ara nomes em caldrà que les musses siguin benvolents amb mi i que tinguin la gentilesa de passar-se per casa de tant en tant, encara que nomes sigui per poder-vos dir quatre poca-soltades que em passin pel cervell sense, a ser possible, que m’afectin molt les neurones –un xic rovellades darrerament, perquè negar-ho-.

Ara, rodejat dels meus llibres, fotos, envoltat de la musica que em fa viure i de molts records, petits i grans, potser serà factible escriure mes sovint. Per fi recuperaré molt dels escrits que descansaven avorrits en aquestes coses anomenades CD o disquets, i aquells que per manca d’aquest meravellós aparell, em vaig veure obligat a escriure amb llapis i paper. Ep, que ningú pensi que no m’agrada el sistema “antic”, car el contrari, però és difícil si no impossible transmetre un manuscrit directament a un blog o a un “feisbuc” d’aquests tant famosos.

Escriure és un deure i ací estic, penjat de l’aparell com un nen amb sabates noves.

La llàstima ha estat en que no ha arribat pas en uns bons dies. En Jordi Solé Tura m’ha deixat molt més sol del que ja estava de referents polítics, familiars i testimonis d’infància. Podria dir que ja ningú té els records d’un temps que jo no puc recordar, aquells anys amb pantalons curts, bufandes i barrets amb orelleres d’aquelles de llana que tant en picaven a la cara.De nits de reis (ara que entren les dates) amb els ulls més oberts que qualsevol finestre a ple estiu. Per més “inri” quan de tant en tant m’acosto al poble a on vaig creixer i viure, i no queda res d’allò que jo coneixia, ni cap dels paratges a on jugava. Ai, la vida !!!

Quina vida, oi?. Ens deixen els millors, o al menys els millors per un mateix.

Ara arribarà l’hivern. Farà fred, el sol anirà a dormir ben aviat i la lluna, engrescadora i seductora ens il•luminarà els pensaments i els records.

Per sort ara ja us ho podré escriure des de casa -ben calentet i cercant records-.

dijous, 26 de novembre de 2009

EDITORIAL ENTRE EDITORIALS - per l'estatut-



PORTADA D'EL PERIÒDICO DEL DIA D'AVUI


Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

dilluns, 23 de novembre de 2009

COSETES DE LA TARDOR 3 (un programa - de ràdio - amb en Lluis)


Ja en tenia de ganes ja, però fins el dissabte no va ser possible.
Però vet ací que la xerrada va estar d’allò més que quatre pinzellades. Va ser tot una declaració d’intencions i de coneixements.
Aquest senyor, del carrer com cal, només tenia set (7) anyets quant el dictador ens va deixar el pas lliure per els pensaments i per les idees. Per ell, comunista, lliure pensador i nacionalista (no sé en quin ordre), va sempre de negre. Segurament perquè, com jo, pensem que no tenim res a celebrar i que cal posar foscor per obrir horitzons nous plens de llum i de colors. Ves tu a saber. Jo no ho sé pas.

En va agradar la xerradeta de dissabte al programa “XOCOLATA DESFETA” de la nostra emissora (que alguns, aquells que quan no manen no parlen, diuen que endiastrada i radio dirigida (no potser teledirigida.....je). En Lluís Sunyer (home del carrer), es va presentar desprès de passar el “motxo” com ell diu. I desprès es va dedicar a passar el “motxo” a la política municipal i general. Serè, clar...molt clar, no com la roba que porta...bé això ja ho he dit. És un ser curiós. Si més no perquè encara creu que això del comunisme és vàlid i que portarà coses bones. Curiós personatge digne d’una novel·la d’en Saramago (per admirats els dos, es clar). Repassa les coses i deixa clar qui és i d’ on ve. És mes, deixa més clar encara, que ell i els seus no governen perquè potser no els cal, però que com que no son idiotes (políticament parlant), no llençen pedres per llençar-les, sinó per recollir-les en forma de propostes i bones intencions.

Encara té, en Lluís (home del carrer...), l’ànima altruista i creu que els polítics no son corruptes, al menys els que coneix, i jo me’l crec. Me’l crec tant que no voldria mal fer ni mal utilitzar el que va dir per no desnaturalitzar les seves raons i les seves veritats (com un puny...mai millor dit).

Lluís Sunyer, home del carrer....., ell sol de negre....,sempre de part dels bons (malgrat encara ens diguin que son els dolents), en parlem, d’acord?

dimarts, 10 de novembre de 2009

COSETES DE TARDOR 2 ( a voltes amb els blogs)


foto d'en Carles Mingote


Em truca en Jordi Salvat per el programa de la Sònia Ferrer per parlar de blogs a ONA LA TORRE (ja sabeu www.ona-latorre.cat). Passem una bona estona. La xerrada deriva cap els absents dels blogs, aquells que han tingut una pàgina i ens han abandonat (cas d’en Bargalló, per exemple). Diem, també la dura vida del blocaire. De les coses que tenim que aguantar uns i altres. De la paciència que han tingut alguns i la barra que tenen altres. En fi, un bon espai, ben conduït i amb el bon fer d’en Jordi. Ell, en Jordi, em fa recordar que el proper mes de gener farà tres (3) anyets d’aquest blog. Oh, i tant de temps que ha passat. Em ve la curiositat i repasso durant una estona la trajectòria del RESNOÉSMESQUI. Ai, carai!!. Quantes coses que he deixat anar. No li comento, al Jordi, però penso que podríem editar un bon llibre sobre escrits de blocaires. Potser, normes potser, amb els escrits, arribaríem a entendre la història recent de La Torre. O no, perquè de disbauxes i “tonteries” n’ hem escrit un munt. Però n’estic segur que seria força interessant per a repassar aquesta darrera legislatura. Ens ho hem de pensar entre tots. També comentem la iniciativa, morta per cert, de reunir-nos tots els blocaires en un dinar de germanor i explicar les nostres experiències. Mes sembla que la gent no està per aquestes coses. I se’m fa estrany, si tenim en compte que hi hauria “teca” i, ja se sap que no hi ha res millor que una bona taula per reunir a amics, enemics, coneguts, desconeguts, saludats i retirats de salutacions...o sia, per reunir a la fauna sencera (animals o no). Comentem, ja de passada i en rigorós directe (com m’agrada dir aquestes coses tant periodístiques), de les coses en que es fixen els anònims i les coses que arriben a dir. Curiós ens ha semblat que en moltes ocasions les “coletillas” mes servides son aquelles que acaben tot dient “clar com que aquests son els teus”. Magnífic argument per desautoritzar qualsevol mena d’escrit. Tant se val que sigui bo o dolent. Tant se val que digui molt o poc, o que allò que diu sigui interessant o no. El fet important és què “aquests son els teus”. Una base argumental que ja em direu qui la contradiu (!).

dijous, 5 de novembre de 2009

COSETES DE TARDOR (els blogs i altres histories)


Els blogs és un d’aquests meravellosos instruments que les noves tecnologies han posat al nostra abast per tal de poder expressar-nos de forma, a voltes, racional i, a la vegada, donar i subministrar informació, ja sigui directa o indirectament.

Hi ha amics blocaires que escriuen de manera que sembla que estem en plena dictadura. No pel que diuen, sinó de la manera que ho diuen. És allò tant conegut i utilitzat de dir sense dir. Deixant caure, com és diu popularment. I és clar de vegades deixen caure cada una que deu ni do.

Ai, els blogs que no deixen de sorprendrem per la utilització que alguns polítics fan d’aquest instrument tant meravellós.

Naturalment sont lliures de fer allò que els hi plagui, nomes faltaria, com jo mateix faig. Però em sorprèn, per exemple la gran activitat literària que alguns, nomes alguns, fan des de l’oposició quan en el govern no deien ni piu. Bé ni piu ni mu.

A voltes en recorden aquets grans “opinadors” que tot ho saben i que tot ho fan millor que els que en saben de veritat (o no). I es clar, la meva sorpresa creix quan dels seus discursos “literaris”, un pot arribar a la conclusió que mai han governat, quan en realitat han tingut el poder, i aleshores, tot era meravellós i no escrivien tant (mandra o molta feia, o que més donava llavors la comunicació i el demanar preguntes pel Ple). Ah, i els que ara manen tampoc fan gaires esforços en explicar, demanar i comunicar. Sembla que les cadires municipals allunyen a la gent de la literatura (¡?). Però es clar, això és la política senyors, i cal aguantar. Pobres polítics no corruptes, que son la majoria, malgrat ens vulguin fer veure.

Ai, els blogs, que també ens porten notícies.

I sí no son notícies si son rumors que a voltes ens calmen i altres ens esveren. Com aquell blog que ens dona a conèixer de forma subtil i humorística l’apropament existent entre l’ ABG i l’actual equip de Govern. Ja era hora, penso jo.

Ja era hora que l’esperit del Pacte pel Consens comences a caminar o si mes no, treura una mica el nas exhibint la voluntat de fer-ho. Quants cops he clamat al cel per tal que és produís un gest d’aquest tipus. Clar que desprès en diuen que jo tiro molt cap en Sunyer i cap a la Iris, potser sí, que hi farem. Potser és una debilitat meva degut a la trajectòria portada ( amb molt d’orgull, per cert). Però tant se val. Miri com es miri, és el millor que ens podria passar a tots plegats a Torredembarra, sempre hi quant juguem net o millor dit, juguin net tots plegats. Qualsevol pas en política s’ha de sustentar amb una cosa que sembla que molts d’ aquests polítics desconeix: la confiança. I ara, per desgracia, d’això, de confiança, poca, molt poca.

Els possibles acords, puntuals penso, entre el Govern i ABG serà bo per tots, primer per donar un pas a una política conciliadora, desprès per portar imaginació que nomes han demostrat pocs partits, també per que hi haurà una visió molt més ample de tots els assumptes i, per últim i molt important, perquè farem més forts i sòlids els projectes pactats.

Aquests blogs, son una meravella que cal conservar.

Ah, per cert, no ho he llegit a cap blog, però la nova Presidenta d’ ERC, la Montse Gasull va estar molt bé en el darrer programa de debats a la ràdio (Ona La Torre, és clar), va tenir un temple excepcional. Diuen els “corrillos” que serà la número ú d’ ERC a les properes eleccions Municipals. Dels socialistes res no se’n sap. Però també m’expliquen que és possible que a les properes hi hagin onze (11) partits i coalicions lluitant per una cadira a l’Ajuntament. Aquesta és una mala notícia.

L’anàlisi el deixo per en Jordi Salvat, pioner en els blogs torrencs, i també al Fantasma l’únic “rompedor” torrenc als blogs.

dilluns, 2 de novembre de 2009

adeu actor, adeu







Plàcido
El Pisito
El Verdugo
Atraco a las tres
Mi prima Angélica
La Escopeta Nacional
Mi querida Señorita
La Cabina
Vivan los novios
Los ladrones van ala oficina


...i més, i més....i moltes més, encara.







Confesso que una de les meves il·lusions d’infant era conèixer a José Luis López Vázquez. Una il·lusió no complerta, per cert. Però no esperava altre cosa, si voleu que us digui la veritat. Ell, i en Fernando Fernan Gómez, Gracita Morales, Tony Leblanc i Pepe Isbert, van omplir moltes tardes de sessió doble, quan anava al cinema amb el meu pare, acompanyat d’una bossa de caramels de menta i un coca-cola de vidre (no com ara, colla de “pijos”, que s’ha de beure amb paper) .

I com reia !!. I com m’agradaven les seves gesticulacions, el seu to de veu, la seva manera de dir i de fer:

Fernando Galindo (J. Luis López Vázquez) en Atraco a las tres: Fernando Galindo, un amigo, un admirador, un esclavo, un siervo...

Així, llegit, sembla res, vulgar...però dit per ell, en aquella veu, aquella mirada, obrint la porta a una actriu seductora i sexy, era reproduir els tics del tipic espanyol que ens agrada veure i contemplar.

Jo avui agafaré qualsevol pel·lícula d’en Berlanga i agafaré uns caramels de menta, una coca-cola i disfrutaré de qualsevol pel.licula a on en els seus crèdits hi hagi en lletres enormes el nom de José Luis Lòpez Vazquez (1922-2009)

Adeu

divendres, 9 d’octubre de 2009

I PERQUÈ NO RIUS ?

És que tot plegat sembla una broma.
Politics d’esquerres que fan servir les porres contra els que ells mateixos alimenten.

Polítics de dretes que mai en tenen prou amb el que tenen i volen més i més, no fos cas que....

Polítics que mai sabrem si son de dretes o d’esquerres, però que sempre sabrem de la seva estupidesa política, fent volant ocells per poder disparar-los amb mes facilitat...

Politics que trenquen els partits per desprès autodenominar-se re-agrupats, quins....

És que tot plegat sembla una broma.

Que bonics aquells temps a on l’enemic era un, gran i lliure.
Que bonic tenir segur que els dolents de les pel·lícules eren els nazis. No com ara que ja no hi ha dolents i bons, sinó dolents i més dolents encara.

Que bonics aquells temps on el marxisme era el marxisme, el feixisme el feixisme i els altres minories silencioses (ja), i no com ara que ja no sabem qui és qui, ni quan ni com, ni a on, que encara és mes fotut.

És que tot plegat sembla una broma.

Els corruptes persegueixen als jutges per dir que son corruptes, i no contents amb això fan gala de les seves “gales” pornogràfiques en els medis que ells mateixos tenen comprats i/o controlats, ves per on.
Els no corruptes s’amaguen sota les taules, no fos que qualsevol dit perdut els assenyalés i anessin a parar a gàbia acusats de mirar ..., valguem deus.

I els que no saben que fer els gats pentinen (bons feina, per cert).

És que tot plegat es una broma.

Perquè serà que no ric (ric, ric tu si que ets ric)

dilluns, 28 de setembre de 2009

TRENTA ANYS I QUARANTA CIUTADANS I CIUTADADANES






Trenta anys.


Trenta anys semblen pocs però, sense adonar-nos, aquests trenta anys ens han caigut al damunt com si de petita i fina pluja es tractés.
Trenta ja.
Quants anys teníem llavors?. Pocs, direm. I es clar pocs, molt pocs comparats amb els anys de grisor i dictadura. Amb els anys que varem tenir que aguantar pors, persecucions , maltractes i menyspreu per tot allò que fos sinònim de llibertat.
Trenta anys d’Ajuntaments democràtics, i els temps encara estan canviant de forma galopant en les nostres vides quotidianes. I aquests anys els varem celebrar com es mereixen uns trenta anys de claror, d’alegria, d'esperances per un futur millor i mes lliure. Molt mes lliure per tots. Sí, ho varem celebrar com es mereixen trenta anys de millores en les nostres places, els nostres carrers, i com es mereixen trenta anys a on ens hem sentit vius i protagonistes de les transformacions realitzades, no només d’allò que ens envolta, sinó també de nosaltres mateixos i de la història.

A l’Ajuntament de La Torre es van reunir tots - o quasi bé -, aquells que varen treballar per aconseguir que tots siguem una mica mes lliures. Han passat moltes coses, moltes, en aquests trenta anys. Hem après a moure'ns amb la tolerància i amb el respecte a les idees, hem après a veure clar que tot és com una bufada d’aire i que per tant tot passa massa de pressa i que cal aprofitar el temps, per que d’aquí a trenta anys més, quan veiem les fotos d’ara direm: mira que joves érem.

A l’Ajuntament va parlar, més amb el cor que amb el cap, en Celestí Salort. Aquest home, incomprès, odiat, estimat i que ha mantingut una relació estranya d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic, ens va parlar dels seus temps – que també son els nostres - , i ens va emocionar a tots. Va dir coses importants, molt importants, però el millor va ser que va voler deixar enrere els mals moments, les lluites polítiques fraticídes per donar importància a aquelles petites coses que fan que un alcalde comprengui el sentit de ser-ho. Ens va dir “el millor de tot era quan podíem ajudar a la gent a sol ventar els seus problemes, dels carrers asfaltats ja ni m'enrecordo”. En Celestí Salort ens va voler dir: apreneu de l’experiència, res es bo i res es dolent, tot es bo i tot es dolent.

I quanta raó té Sr. Salort !.




Quaranta ciutadans i ciutadanes



Quaranta van ser els ciutadans i ciutadanes del Carrer Antoni Roig que estàvem a la mateixa sala de plens a on en Celestí Salort va pronunciar les seves paraules.
Ells i elles van poder escoltar - en el transcurs de la reunió per explicar el projecte de “reparació del carrer” -, i per boca de l’actual Regidora d’Urbanisme, Mª Dolors Toda una frase que va ressonar com aire fresc dins de la política local: “Venim a proposar, no a imposar”. Sí, ho va dir precisament la dona que, com en Celestí Salort, ha estat – i esta - incompresa, odiada, estimada i que manté aquesta estranya relació d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic.

Ells i elles – els veïns i veïnes -, i ella – la Regidora – i ell –l’Alcalde-, i elles i ells junts –Regidors i Regidores - quan van escoltar aquesta petita frase van recollir, d’alguna manera, l’herència dels trenta anys d’Ajuntaments democràtics i el fruit dels homes i dones que, des de la clandestinitats uns, i obertament altres, van lluitar precisament perquè la política fossin propostes i mai, mai mes, imposicions.

Felicitats a tots.
Publicat a El Mònic del mes de setembre 2009

dijous, 24 de setembre de 2009

CASTELLS


El diumenge 4 d'octubre hi ha el VII Concurs de Castells Vila de Torredembarra, 11 colles de país estaran presents a plaça per oferir les seves millors construccions. La colla de casa, els Nois de la Torre, volen fer la millor actuació de la temporada. Per fer possible l'objectiu els Nois de la Torre necessiten col·laboradors i col·laboradores per portar l'organització del concurs. Així doncs, faig una crida a persones que no siguin castellers i que estiguin disponibles el diumenge 4 d'octubre a les 8 del matí.Fer de guies, anunciar les construccions que farà la colla, estar pendents de les demandes i necessitats dels Caps de Colla, estar a les barres del bar (dins treballant), portar la “paradeta” de samarretes..., són algunes de les feines que ens tocarà fer. Qui tingui interès en col·laborar que deixi nom i correu electrònic.Salut!

dimarts, 15 de setembre de 2009

ARENYS, I ARA QUÈ?

No deixarà d’esser un acte de provocació política. Miri com es miri. Pacífica, correcta, sense trampes ni cartró, però una provocació que, sincerament, crec que nomes ha reforçat a les polítiques ràncies espanyolistes. Segueixo pensant que els extrems es retroalimenten. I en el fons perquè?. El resultat ha estat que els independentistes no han resultat ser tants, si tenim en compte que els partits han callat com a putes (perdó). Bé no tots. ERC ha corregut per autoproclamar-se guanyador de no sé què. CiU també s’ho apunta, però és que CiU s’ho apunta tot (independentista, centrista, pal de paller....), Carretero també ens diu que l’èxit es seu, i ara surt en Laporta, que també diu la seva (foteu-li canya, que en som pocs). Què hem guanyat ?, millor dit, què han guanyat?, dons divisió profunda i “lo que te rondaré morena”.

Divisió entre els independentistes, que com ens ha recordat algun que altre líder de CiU, no en son tants dins del sí del seu partit i que s’ha afanyat a donar un toc d’atenció per la mes que possible confusió entre els seus votants (què dirà en Pujol de tot això?...”firmes” arr!!!). Divisió i per tant debilitat, pas enrere i apa a explicar-nos a tots que res de res.

I els espanyolistes?. Dons mira que bé. S’han afanyat a posar en Zapatero (també espanyolista, com ha de ser...ep!, és el President de l’Estat, que volen aquesta gent?), al mateix sac dels independentistes catalans. Quin desprestigi més gran!!!. I de rebot a tocar els dallonses als “sociates”, que en definitiva son”los que rompen España”, que carai!!. O sia que tot molt be. Quins grans favors els hi ha fet.

Sí, una provocació, pacífica, correcta, sense trampes ni cartró, però.......

divendres, 28 d’agost de 2009

LA FESTA.............es la festa, oiga

B O N A
F E S T A
M A J O R
APA...A GAUDIR, A BALLAR, A CEL.LEBRAR, A SER FELIÇ

divendres, 21 d’agost de 2009

VIST EL QUE S'ESTÀ LLEGINT...

Us vull donar a conèixer que a partir d’avui, i vist els comentaris despectius, d’uns i altres, aquest blog no publicarà escrits anònims o no, que nomes desprestigiïn a qualsevol persona, polític, cantant o pallasso, i que no tingui un mínim d’argumentació per aportar idees al debat i als comentaris.

Tot esperant que els meus col·legues de blogs, facin el mateix per tal de sanejar un xic aquest sense sentit en que ens estem envoltant tots plegats.

FONT IL.LUMINADA I FESTA MAJOR


Ahir al capvespre es va inaugurar la il·luminació de la font de la Plaça de l’Aragó, vull felicitar al propietari de la gelateria italiana (deliciosos gelats, per cert) que sense ell no hagués estat possible que els veïns (residents i esporàdics) gaudíssim d’un magnífic espai per les nits d’estiu, i, com no, a un veí de la zona, en Tomàs, que ha mogut cel i terra per aconseguir una plaça decent per la canalla, per els avis i per tothom. Potser, molts, hauríem d’aprendre de la senzillesa d’aquesta gent que sense res a canvi s’esforcen per millorar Torredembarra i el seu entorn, donant solucions als problemes i fent de la crítica quelcom de positiu per a tots.

Durant aquest acte d’inauguració, modesta, senzilla i entranyable, em vaig trobar a la Regidora de Cultura, Rosa Mª Guasch, entre altres. Naturalment varem comentar la Festa Major, que ja la tenim aquí al damunt.

Haig de dir, en honor a la veritat, que la vaig trobar un xic cansada pel l’esforç que està fent aquests dies, el que no vol dir que estigui sense força, car al contrari, té ganes i il·lusió i, els que la coneixem, ja sabem que a aquesta dona no la para ni els Deus existents.


Em va comentar que malgrat entrebancs i crítiques rebudes, està molt satisfeta de la Festa que s'està preparant. Que ja en té ganes que comenci i veure els resultats. Em va parlar dels grups que actuaran, i les “filigranes” que ha tingut que fe, ella i la comissió de les festes, per quadrar el pressupost d’ enguany.

A aquesta dona se la pot dir el que un vulgui, però negar-li les ganes i l’amor al poble, és realment inaudit (opinió personal i que no cal que compartiu, es clar).

BONA FESTA MAJOR A TOTS

....i a totes

dijous, 6 d’agost de 2009

NOSE, UN MERCEDES I LA RÀDIO MUNICIPAL

Llegeixo, i em quedo perplex, que el passat divendres es van produïr un seguit de fets violents a la sortida del NOSE. Jo no hi era, però no tinc cap problema, ni element per dubtar del que m’expliquen i el que llegeixo. També llegeixo que l’Ajuntament, en boca de l’Alcalde, del Regidor de Governació, i del Cap de la Policia, no en tenien coneixement de l’actuació portada a terme per els Mossos. Naturalment soc de l’opinió que aquests incidents, si son tal i com diuen, son molt greus i que l’Ajuntament i els afectats haurien de prendre les accions pertinents per aclarir els fets, amb la màxima urgència possible. Des d’ací la meva solidaritat amb els joves que van patir l’acció.

Un altre qüestió. En aquest mateix blog, i en el meu anterior escrit, s’ha creat una polèmica sobre un Mercedes (cotxe, es clar) que sembla que era o és, propietat de l’Ajuntament. Senzillament, no en tinc ni idea de què va tot això. Per tant penso que no estaria malament que algú expliques de què s’està parlant.

I per últim la Ràdio. Calmats els ànims d’uns quants, dir que :

Abans que res, felicitar a l’ex-director Albert Bonet, pel seu treball i esforç per endegar la emissora municipal. Ningú com ell, i ho dic per experiència, sap com és de difícil posar en marxa una infraestructura que sigui capaç de complir amb les expectatives d’aquells que han dipositat la seva confiança en un. Uns poden dir que era una bona ràdio, altres pensaran el contrari, però tothom ha de reconèixer el mèrit de l’Albert per fer una ràdio moderna, i que s’integrés plenament a les singularitats de Torredembarra.

Dit aixó donar la benvinguda al nou Director Joan Enric Vidal, i dir-li que no pari amb el seu empeny de fer una emissora millor, més oberta, més dinàmica, sense exclusions i amb l’esperit obert que m’ha demostrat fins ara. Ell, com a professional del mon de la comunicació, sap el que cal fer per tenir una programació a l’alçada del que es mereix La Torre i els seus habitants.

En seguirem parlant

divendres, 24 de juliol de 2009

ODA A L'OPOSICIÓ...generalitzar no és bo

Be, dons sembla que hauré de matisà el meu anterior escrit.

Diverses han estat les persones que m’han aturat pel carrer per fer-me veure que generalitzar no és bo. I tenen raó. Oi tant, que tenen raó!!.

Per tant deixeu-me dir que quan vaig escriure la ODA A L’OPOSICIÓ, ho feia pensant amb un seguit de regidors (molt concrets, per cert) que, al meu parer, ho han deixat de ser per convertir-se en “xafarders dels regne”.

Que vull dir amb això?. Dons que es dediquen més a mirar les punyetetes pròpies de les xafarderies, oblidant-se d’un conjunt i, per tant, la globalitat d'un estil polític. Per què dieume : els anteriors governs, atenció que vull dir tots els governs, no n’estaven plens de punyetetes?.

És molt fàcil fer la política del desgast fent petites acusacions populistes que generen crispació, i més fàcil encara és fer-ho en benefici propi i en contra del interès general de la població. Si una cosa hi après amb el temps, és intentar sempre fer una anàlisi del conjunt, oblidant sempre les coses puntuals, ja que aquestes sempre son conseqüència de la globalitat, d’un comportament determinat i per tant, s’ha de buscar l’arrel, no la punta d’iceberg.

Ahir, al Ple, vaig poder observar la diferencia entre les maneres de fer oposició, que jo ja coneixia i que per tant em fa matisar l’escrit anterior d’ara fa una setmana i donar la raò a aquells que em deien que generalizar no és bo.

Mentre en Lluís Sunyer (ABG) –no crec que calgui dir-li senyor, no per que no ho sigui, es clar-, en les seves exposicions sempre intenta cercar una explicació del per què de tot plegat, criticant allò que no troba bé, a la vegada que llença propostes i alternatives que ell, i el seu grup, fan per tal de que quedi constància que una altre política és possible, alguns comentaristes (s’han convertit en realitat amb això), llençant bales que reboten per la senzilla raó que no omplen de contingut les seves crítiques. Això sí, fan riure al personal, per què ells, sembla ser s’ho passen molt bé, el què ho converteix en un contrasentit si tenim en compte la solemnitat que volen fer servir.

Podem estar d’acord o no amb en Lluís, podem o no subscriure les seves paraules, però ningú li pot negar a ell i a la Iris, i altres regidors i regidores dels diferents grups de l’oposició, l’ esforç per explicar-se i arribar a punts que, altres, no sé si portats per les ferides provocades per ells mateixos, rebutgen per incapacitat o senzillament per manca d’arguments.

dilluns, 13 de juliol de 2009

ODA A L'OPOSICIÓ

Que bé s’està a l’oposició, senyors.

No farem res, nomes queixar-nos i permetre que en els nostres blogs s’insulti, es censuri i es posi en dubte el treball dels demes, podrem, fins i tot permetre que diguin dictadora a una Regidora, i ens posarem amb la manera de vestir, en la manera de caminar i amb la forma en que es rasquen el cul Què be que ens ho passarem !!!!

Que be s’està a l’oposició.

No cal argumentar res de res, ja ho faran els altres que son els que governen i han de donar explicacions. Des de l’oposició, donar explicacions?, a qui, per què?. Nomes cal que exaltem al personal, aquells cent o dos cents que sempre estan descontents, i mes si governa, oh quin pecat, “la dreta” dolenta i reaccionaria. Això sí, desprès, en segons quins llocs i autonomies, pactarem amb la mateixa dreta, o encara mes reaccionaria i contrària al nacionalisme, i direm que és un exercici de “responsabilitat”.

Mira tu quina sort tenim d’estar a l’oposició.

Que be que s’està a l’oposició, senyors.

No caldrà anar als actes, ens quedarem a casa com a senyal de queixa, per que :”no estem d’acord”.

Que be que s’està a l’oposició.

Així podrem dir que el Govern actua amb obscurantisme, que sona molt més fort i de sonar, sona molt malament – carai, com érem de transparents quan governaven!!! - .

Que be que s’està a l’oposició.

Nomes cal anar als actes d’aquells que ens voten o son de la meva corda. Quina sort tenim paios !!.

Que be que s’està a l’oposició. Així taparem les nostres divisions internes, i farem que ningú en parli (ostres menys jo, serè pardalet). També taparem el fet que no ens entenem ni per la dreta ni per la esquerra, be potser perquè som l’esquerra.

Que be que s’està a l’oposició.

Podrem fins i tot criticar a aquells que ens van recolzar quan governàvem nosaltres i érem tan bons que els fèiem creure que ens agradava la seva companyia. Que n’eren de babaus!!.

Que bé que s’està a l’oposició.

Ara fins i tot direm que ens agradava el nostre antic alcalde (ui, que se’ns escapa el riure )

- Pare

- Què vols ara?

- Jo de gran vull ser oposició

- Ben fet, fill meu, ben fet

divendres, 10 de juliol de 2009

EL BON ROTLLO TORRENC

Unes petites mostres del bon rotllo torrenc en els diferents blogs. Per sort estan a anys llum de la realitat quotidiana.


Referint-se al Departament de Benestar Social:


Anònim:
¿Puedes preguntar por favor, si es cierto, que en el ayuntamiento, en Servicios Sociales junto con la regidora Paqui, trabaja un Sr. -dice ser voluntario- y muy amigo de Masagué, que además iba en las listas?¿Es legal este voluntario? ¿No cobra ningun sueldo? ¿Es tecnico de algo y que hace allí?Gracias.
8 de julio de 2009 20:25


Salva:

Els covards sempre treballen a l'ombre...I mai donen la cara, això que la tenen ben rodona i grossa!Estic, cada cop més, envoltad d'imbècils i difamadors que després no tenen pebrots per donar la cara.Digues, quantes mentides més penses dir de mi .Si vols, un dia d'aquests, començo jo a "rajar" les coses què se , amb papers i documents, no com ….que no tens res a dir de mi!, ves a fer punyetes poc home! Saps que et dic, , ets un cobard ! Tot ben d'amagat, els covadrs trevallen d'aquesta manera.cokcokcokcokcokckocok, gallina! Jo sempre intento treballar bé i a l'ombra i sense cobrar.Ni et passi per el cap mai més tans sols ni dir•me adèu.Salut i bon cap de setmana a tots.Salva.
10 de julio de 2009 8:48

Blog d’Enric Granjel (http://granjelllop.blogspot.com/ )



Referint-se al tema de l'aigüa

Anònim:

Ellos han reconocido los meritos de los demás?En el tema del agua, han sido junto con el GIT los que dan preferencia por una empresa concreta, en lugar de ser neutrales como la mayoria.Goviernan, si, ¿Pero con quien?Y los meritos tiene los que tiene, como los demás, pero ellos en la oposición, entre El Mònic, los blocs y el corre y dile, han hecho todo el daño que han podido.¿Quien hizo caer a la trànsfuga, cortejandola y prometiendole la regiduria que ella queria cuando estaba en el PSC?Porquè si se le hubiera dado o Obras, o Urbanismo o Servicios, se hubiese quedado, pues habria salido con la suya.Es muy trabajadora, si es verdad....
8 de julio de 2009 19:08:00 CET

Referint-se a la Regidora de Cultura

Anònim:

"Daño", com podeu parlar de "daño"?A aquesta dona li vau voler fer la vida impossible! Encara la recordo quan la vau desterrar al Patronat Antoni Roig a "no fer res". Us ha fet el que us mereixeu i si va ser ella la que va tombar la Laura Pradeda, si fins ara la respectava, encara té més els meus respectes.Sou una gentusa que només heu anat a perjudicar als torrecs i les torrenques (els nascuts aquí i els que no però si senten). El que haurieu de fer es entornar-vos-en al vostre poble i deixar-nos tranquils d'un cop. Els mèrits de la Rosa Ma. són de molt abans d'estar a l'Ajuntament, sempre ha col.laborat en les coses del poble i sempre ha donat la cara. És una bona persona. I no és una dictadora, és una persona amb la qui es pot raonar. La gent que raoni, és clar (ja sé que no és el vostre cas).Ha demostrat ser una persona intel.lgent que ha esperat pacientment el seu moment, treballant moltíssim (picant pedra), i un cop li ha arribat ho està fent molt bé. Ànims Rosa no deixis que et menysprein aquests poca-soltes que no han fet res en la seva vida, d'una altra rosa.

9 de julio de 2009 11:53:00 CET

Anònim

Muy poco sabes de la historia de este pueblo y de esta señora en la época Segalá. Solamente con decirte que ella tenia las llaves del castillo (ayuntamiento). Que entre unos y otros en el castillo, de noche y dias de fiesta se montaban unos "bailes" de papeles de un sitio para otro, què es para escribir una novela.Tú como fantasma que eres, ya lo tendrias que saber, ¿igual no te llamarias fantasma del castillo si supieras todo lo que ha ocurrido por allí?

9 de julio de 2009 18:19:00 CET


Referint-se al Regidor de Serveis :

Anònim

¿ Es normal que en verano el regidor Juan Pérez lleve la misma ropa durante cuatro dias seguidos ?Una camiseta de mercadillo y un pantaón que le llega a los tobillos y unas zapatillas del carrefour, con lo que cobra.Que imagen nos da para nuestro pueblo, madre mía!!!!

4 de julio de 2009 10:55:00 CET
Blog del Fantasma del Castillo : (http://torredembarra.blogspot.com/)

I per resumir:

Anònim:

Com diria un que conec "la ignorància és molt atrevida"Salut !

7 / juliol / 2009 23:28

Blog d’en Gerard Ciuró : (http://gerardciuro.blogspot.com/)

divendres, 3 de juliol de 2009

JO MATEIX

Jo no prometo res.
Només camino(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l'eina...)
Jo no sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.


Deixeu-me que avui sigui vanitós i parli de mi.



Va entrar al món per la porta de servei.
Buit el seu bagul,i un pedaç al cul...
Era un bagul de paper que va omplir el temps,
les dones i el port,l'amor i la mort.
Era un bagul que s'endreçava poc a poc
i esdevenia un vers cada record...




Aviat farà set anys que vaig venir a viure a Torredembarra. Vaig arribar per necessitat i per què la família de la Montse la teníem a prop i, es clar, amb una criatura acabada de néixer, dons ja sé sap. El poble em va encantar. Vaig tobar una feina i un lloc a on anar a viure.
El què més recordo d’aquell primer estiu és la meravellosa sensació que vaig tenir un diumenge al capvespre de setembre assegut a la Plaça de la Font i poder veure un partit del barça a l’aire lliure, mentrestant de fons contemplava la seriositat del campanar il·luminat. Vaig tenir una sensació de llibertat i de retorn a la infància que em semblava haver perdut amb els anys.
La primera persona que vaig tenir contacte va ser amb l'Antoni, el venedor de diaris del carrer Nou. Ell va ser el primer torrenc que vaig conèixer, segurament embovat per la seva botiga, amb aquell sotano tot desorganitzat (aparentment) i per la seva culta i extensa conversa explicant-me coses d’aquest poble que jo volia descobrir fos com fos i el més ràpidament possible.

I ves per on, la segona persona nascuda al poble que vaig tenir contacte va ser amb en Jordi Guasch, una tarda que ell anava cercant publicitat per un diari que jo ni coneixia ni n’havia sentit parlar mai “El Mònic”. Quines coses té la vida, oi?. Amb el temps hi arribat a col·laborar amb en Jordi en moltes coses. Bé, no tantes.

Sigui com sigui, Torredembarra va entrar a mi, per la vista, pel gust i cadascuna de les espurnes del meu cos.




Ja no vull allistar-mesota de cap bandera.
De la divina acràcia,seré ara el glossador,d
e l'acràcia impossibleen la vida dels homes
que no senten desig d'una era millor.
I el que pensin de mi,no m'interessa gens...



Amb el temps, vaig anar coneixent gent i mes gent, i sense saber com ni de quina manera vaig tenir l’oportunitat de dedicar-me a fer coses pel poble. I aquestes coses les vaig canalitzar amb un grup de gent que volia treballar per Torredembarra sota les sigles de l’Agrupació. No us parlaré pas gaire d’aquest tema, ja que imagino que molts de vosaltres ja coneixeu tot això. Sí us diré que he tingut més crítiques que lloances, però també us diré que no les acabo d’entendre, ja que el que jo vaig fer, va ser una opció personal tan respectable com qualsevol altre. Però en fi, de dimonis n’està ple el cel.

Del què si em vaig adonar, va ser que tot era molt complicat en la política torrenca. Vaig comprovar com molta gent honrada i amb ganes de fer feina, fos del partit que fos, sortia, la majoria dels cops, ben mal parada. Molta incomprensió, molta mala llet.
He pogut comprovar com molts tenen ganes de canviar tot aquest tarannà, però nois no sé pas per quina raó les coses es van deixant, segurament, no ho sé del tot cert, per interessos mes de partit que de ciutat. O senzillament que tot plegat ja va bé com està.

A mida que el temps va anar passant, un va anar fent propostes per intentar comprendre el perquè de tot. He parlat amb molta gent, d’aquesta gent honrada i de bona fe, i he vist molta il·lusió en un principi i deixadesa al final, o potser era desencís. No acabo d’entendre ben be el perquè. Com no entenc que és faci una valoració d’algú per la seva persona, el seu cognom o la seva manera de caminar què no pas per la seva tasca.

“Coses de La Torre”, en van dir un dia. I així ho tenim que acceptar sembla ser.


Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... sí...
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... sí...
Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... sí...


Ho deixo ací, de moment. Crec que seria interessant que tots plegats miréssim de canviar en allò que cal canviar. La llàstima és que ara ja no puc veure els partits del Barça a la plaça contemplant meravellat la majestuositat del campanar.
I tantes altres coses.
* Els versos pertanyent a "Canço per a en Joan Salvat-Papasseit" d'en Joan Manel Serrat

dilluns, 29 de juny de 2009

EM PERD LA PARAULA

Haurem de tenir cura, no fos cas que ens entenguessin malament i ens cridessin pels carrers i les places paraulotes d’aquelles que tant els hi agrada als intolerants, d’una i altra banda.

Mireu sinó tot el que s’està “liando” a nivell de blogs per la senzilla raó de dir el que un opina sobre un fet, un personatge públic o una sentencia o una decisió concreta.

Tot s’ha de dir. Tot s’ha d’explicar. Us en recordeu com era abans?. Tot ben explicat, consensuat, res amagat. Quins temps aquells !!.

Ara fins i tot titllen de cabdills a dirigents de l’esquerra torrenca, però no de l’esquerra, sinó de l’esquerra esquerra, la de veritat, la de sempre, cony els comunistes, que tot s’ha de dir.

I tenen raó. La seva raó. Qui ho havia de dir. Tenen la raó dels desencisats, dels que ja no creuen en la revolució i ni falta que els hi fa ( ni ens fa). Llencen els coets i ballant, amb gracia i amb ritme, fan plorar als infants i , com diables, encenen la metja i es foten a corre amb la cua entre cames.

Ah, però no us penseu, que els de la dreta dreta, també tenen la seva ració d’incomprensió. Pobrets. Tant tranquils que estaven i ara tenen que assumir responsabilitats que ni els va ni els be. Això si, complir compleixen. Que ningú pugui dir res de res. És mes, quan menys diguin millor que millor. Millor encara, que no diguin, que callin. Ah, això els faria feliços. Però com fer-ho?. No se sap. Be, al menys jo no penso donar cap idea que ara no estic per romanços.

Em perd la paraula, ho reconec, però com m’agrada donar voltes a les lletres per tal de donar el sentit que jo vull, que jo pretenc.

Com els hi agrada als intolerants cridar paraulotes a la gent que s’expressa com li plau, sense espasses damunt del cap (adéu Democles), escriure i dir allò que a un li sembla sense sentir l’alés d’aquell que et persegueix i t’ordena, amb bones paraules, allò que has de dir i, fins i tot fer.

Em perd la paraula, si, però mai la deixaré.

dilluns, 22 de juny de 2009

UN PLE DE TRONS I "CEBETES"


Com si la revetlla de Sant Joan s’hagués instal·lat al Ple del passat dijous, els trons i les “cebetes” van córrer per la sala tot perseguint, a tort i a dret, a la regidoria de cultura.


Li van dir de tot: embustera, manipuladora, demagògica…en fi que es van esplaiar a gust.

Van perdre els papers, i van portar el Ple la imatge més lletja dels polítics. La baralla, les males paraules i la mala educació.

Reclamen debat, i porten al diàleg a nivell de baralla de barri (amb tots els respectes cap els barris, ja que a voltes allà és diuen coses molt més interessants de les que vaig poder escoltar). Es pot estar en desacord, però s’ha de respectar al contrari. Podem estar a anys llums de la política cultural actual, però cal convèncer per canviar, no estripar.

Mala imatge sens dubte d’alguns elements de l’oposició. Mala imatge que fins i tot companys del propi partit van intentar solventar, però malauradament no va servir de res. Pica que pica, trons i més trons sense aigua per regar.

La Regidora es defensar, amb ironia, amb el cansament de rebre sempre els atacs d’aquells que no volen que els hi toquin la parcel-la. Una cosa és donar a conèixer una preocupació que, potser, alguns arribem a compartir. Altre es intentar fer mal a la institució, a la regidoria i a la persona. I és clar, els arguments amb mala educació es volatilitzen pel cel com coets de Sant Joan.

Uns podem compartir o no els mètodes de treball, però l’arma a utilitzar és la del convenciment, el d’exposar amb la mà oberta, amb la voluntat de fer i no desfer.

Tot plegat, petards de Sant Joan que nomes fan mal a qui els llença. La política té aquestes coses.

Ah, i bona revetlla a tothom !!!

dimecres, 17 de juny de 2009

PERQUÈ NO HI EREU ?


(foto del blog d'Àngel Batlle)

El proppassat diumenge vaig anar a passar la tarda a la inauguració de les noves, grans, impressionants instal·lacions per practicar un d’aquests esports anomenats minoritaris: el Biketrial. Vull des d’aquí felicitar a tots aquests esportistes i , per damunt de tots, a la seva ànima l’Àngel Batlle, tot un sa exemple de perseverança, coherència i sacrifici. Ell és un d’aquells homes que viu Per l’esport i no viu DE l’esport. Felicitats dons.

Però el motiu d’aquest escrit no és pas elogiar les instal·lacions recentment inaugurades, sinó mostrar la meva estranyesa al veure la absència de representants dels partits de l’oposició a un acte que, crec, està ple de simbolisme per el recolzament que implica amb un esport i amb una gent que estan treballant, per damunt de tot, per donar a conèixer Torredembarra entre tots els aficionats a esports determinats. Em diuen que no és pas el primer cop que succeeix aquest fet en actes molt concrets, i jo, personalment, he viscut la seva absència a actes de tipus institucional, com si això fos una mostra del seu rebuig al govern que amb tota la legitimitat del món democràtic, està actualment al cap davant del Consistori.

La veritat és que no sé quines deuen ser les seves raons polítiques per actuar d’aquesta forma. I no les sé, com no les sap cap ciutadà de La Torre, senzillament per què mai han estat explicades, però potser no tenen en compte que a la fi i a la cap, molts o alguns, votants d’aquests partits també tenen fills o filles, o tenen il·lusió per ser i participar, en actes a on els hi faria cert cofoi veure els seus representants al seu costat.

Potser, i dic només potser, pensen (ho dic tot fent les seves enginyoses càbales), que amb això debiliten la legitimitat del Govern, però aquest punt és, al meu parer, del tot insòlit, ja que el que realment estan perdent és el seu propi prestigi com a demòcrates i membres de la societat que els ha escollit, i, per altre banda, donen la imatge què nomes es mouen i estan interessats quan es tracte dels grups culturals, esportius o el que sigui, del que ells formen part directament. Mala imatge.

Puc entendre fent un esforç, que algunes de les seves absències sigui per motius de desacord amb la manera de fer o preparar un acte determinat, però no ho entenc quan l’acte es del tot apolític i només te un caire social, cultural o com és el cas, esportiu.

Això sí, ara van demanant pels blogs que la gent faci preguntes al Govern per ser ells els portaveus. Be, dons la primera pregunta que llenço com a ciutadà de La Torre és per ells: per quina raó no heu assistit a l’acte de inauguració del circuit de Biketrial a Torredembarra?

dilluns, 15 de juny de 2009

FIT KID, recolzem als nostres (II)



Aquest és el text que ha estat publicat en el blog d’aerobiclatorre. Tot el meu recolzament a tots els nois i noies que participen en aquesta festa i, com no, als monitors, monitores, pares i mares que amb la seva voluntat, paciència i fe han aconsseguit que el nom de La Torre figuri en el més alt des de ja fa molts anys.
Felicitats a tots, i que ningú s’ho perdi !!!

Diumenge 21 de Juny a las 10:00 de la mati en el Pavelló Municipal de Sant Jordi Participaran els campions i subcampions del món de totes las categories de FIT KID y como no... les nostres campiones del món.

dijous, 11 de juny de 2009

LA BRUIXA DE CLARÀ VOLA AMB EL CEL OBERT

Maria Dolores García Pastor gana el III Certamen de Escritura Scream “Cielo Abierto”
Tarragona, 10 de junio de 2009.-

La escritora y periodista catalana María Dolores García Pastor ha resultado ganadora del III Certamen de Escritura Scream “Cielo Abierto” que organiza la Organización Internacional del Trabajo a través de la Asociación Artística y Cultural MEDEA_73, y en el marco del Programa Internacional de Erradicación del Trabajo Infantil IPEC.
El fallo se ha hecho público esta mañana a las 10:30 en un acto que ha tenido lugar en el Teatro María Guerrero de Madrid. El escritor Ricardo Gómez, miembro del jurado, ha leído a los asistentes el discurso de la ganadora que no ha podido estar presente.
La escritora, que ya resultó ganadora de la edición anterior con “El aroma del jazmín”, ha vuelto ha alzarse con el premio en la categoría de adultos con el relato “Del color de un cielo sin nubes”. Licenciada en Ciencias de la Información y periodista de profesión, García Pastor tiene publicada una novela, “El susurro de los árboles”, que resultó ganadora del VII Premio YoEscribo.com de Novela.

dimarts, 9 de juny de 2009

COM DIU EN MATIES.....

Dons ja hem passat les eleccions europees. I estan tots més contents que un xaval amb sabates noves. Tots ells, vull dir. La resta de mortals encara ens ho mirem amb ulls d’incredulitat.


Què si, Jornet, que sí, que, com sempre, tots han guanyat. Ja m’ho explicaràs això.

Uns reclamen nou govern – ja veus com si ells anessin a fer quelcom de diferent !!!.

Altres han agafat els resultats locals com sí fossin transportar a les eleccions municipals

Hi ara !. Quina ximpleria.

Les butxaques, les teves, les meves i les seves – be les seves no se sap -, segueixen ben buides. I la hipoteca ?...dons ben plena amic Jornet, ben plena.

I menys d’un quaranta per cent de gent a anat a votar. I els que ha guanyat ho han fet amb menys del 30 per cent de l’electorat.

Carai !. No deien que l’Estatut no era vàlid per què nomes un trenta sis per cent el va anar a votar?.

Coses de la política.

Com diria Maties Galimaties: Quin fàstic !

dijous, 4 de juny de 2009

RECOLZEU A LS NOSTRES

RECOLZEU ALS NOSTRES

dijous, 28 de maig de 2009

CRÒNICA D'UN EXTRA-TERRESTRE










PARTIT ?...
quin PARTIT ?....




dimarts, 26 de maig de 2009

ELECCIONS: NI SENTO NI VEIG

Segueixo, des de la llunyania, aquestes eleccions europees que els polítics ens han fet arribar com si fos un calçador, en una època a on la crisi fa preveure una forta abstenció. La segueixo, però, amb l’ interès que per a mi té formar part d’Europa, i conscient que cada cop més, necessitem aglutinar esforços i unir voluntats per tirar endavant una Europa oberta, social i econòmicament, plural, solidària i compromesa amb la realitat que tots ens afecta.

He escoltat i he mirat.

No sento i no veig.

I sincerament, i per molt que jo m’obstini en el contrari, no veig res de res. Bé, potser foscor. I és què entre tots dibuixen una Europa tant abstracte, que se’m fa difícil reconèixer-la tal i com a mi m’agradaria. Per tant no veig.

He escoltat paraules buides de contingut, uns més que no pas d’altres. He escoltat crítiques sense alternatives, i alternatives incapaces de fer la més mínima crítica. He escoltat paraules boniques i paraules sense sentit. He escoltat atacs per polítiques que ens afecten mes en el debat de l’Estat que no pas en el d’Europa. He escoltat voluntats que no s’han complert i utopies que encara volen a ran de terra a punt d’estavellar-se amb la realitat mes contundent. Per tant no sento.

He mirat cartells que em fan riure, tot onejant les banderes de la por que res de nou ens diuen. He mirat cartells amb cares que no signifiquen res per a mi. He mirat cares que dibuixen petites rialles com aquell que se’n fot de tot i de tots. He mirat a gent vestida amb trajes luxosos que no sé qui ha pagat. He mirat com tots callen, però també he mirat les mirades de complicitat amb la corrupció, la irresponsabilitat i la negació de la culpabilitat. Per tant ni veig ni sento.

Però tot i així aniré a votar. Per el compromís d’aquells que encara creuen i per que penso que, a la fi i a la cap, el millor que ens pot passar és que ens deixin escollir la paraula que ens identifica, i per què en el fons, fa temps que he deixat de pensar amb l’individu per creure més amb la col·lectivitat.

Que hi farem. Oi?

divendres, 22 de maig de 2009

ESTIMATS NÚRIA I JOAN ENRIC












Fa temps, molt de temps que no ens donem petons ni abraçades, ni ens diem allò de : “Ens truquem per quedar per trucar-nos”, que tant ens agradava dir-nos - mira que n'erem de pallassos -.

Feia temps, massa temps, que no parlàvem, malgrat que sí sabíem els uns dels altres. I, ves per on, la notícia m’arriba des de Madrid per dir-me que la teva companya, la dolça i admirada Núria “ le han concedido el premio nacional de artesanía de Cataluña del 2.009”.

L’alegria que vaig sentir va ser immensa, per que sóc coneixedor dels vostres sacrificis, del vostre esforç, i de la il-lusiò amb la que veu iniciar un camí difícil, poètic, ple d’alegries i de mals i esplèndits moments.


Per aquells que no coneixeu a la Núria, unes notes biogràfiques.








"SENYORES I SENYORS: US PRESENTO EL PREMI NACIONAL D’ARTESANIA, NÚRIA SOLEY “:


Neix a Barcelona l'any 1960. Viu a Palau-solità i Plegamans, on té el taller de ceràmica. Graduada en Arts Aplicades i Oficis Artístics, especialitat en ceràmica, per l'Escola Massana de Barcelona. Realitza diversos cursos i seminaris de ceràmica. Estudis de tècnica i disseny de joieria en l'Escola Massana de Barcelona. Realitza diverses exposicions de ceràmica, entre unes altres a Barcelona, Zagreb, Zaragoza, El Vendrell, Mollet del Vallés, Terrassa, L?Escala, Gavá i Castell d?Cercle i de joyeria en la galeria Beeld & Aambeld de Enschede (Holanda). Entre 1982 i 1993 compagina la docència amb la creació de ceràmica de peça única. Des de 1993 es dedica exclusivament a la ceràmica,creant petites sèries amb diferents tècniques, (rakú, paper d'argila, etc) i materials diversos(refractari, gres i porcellana). Progressivament s'especialitza en l'àmbit de la joieria amb ceràmica, creant diverses col·leccions que comercialitza a través de botigues, fires, museus i encàrrecs personals. La seva obra actual es basa en la creació de joies, mitjançant el treball personal de la plata i la ceràmica, concebudes com petites escultures per a lluir sobre el cos.

divendres, 15 de maig de 2009

LA XIULADA


Senzillament vaig arribar a pensar que jo seria l’únic que no havia fet una riallada de complicitat quan es va produïr la xiulada a l’himne d’Espanya a la final de la Copa.

El primer que en va venir al cap va ser: “els nacionalismes es retroalimenten entre ells”. Desprès vaig llegir alguns blocaires torrencs, o no, que entre rialles amagades uns, i obertament els altres, feien un “clic”d’ull a la xiulada generalitzada.

Reconec que em resulta difícil escriure sobre aquest tema, ja que la meva intenció es no ferir de cap de les maneres les sensibilitats de moltes persones a les que respecto i comprenc profundament. Però la meva reflexió entre callar o dir quelcom, es evident.


Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig fer una dura crítica a allò que, al meu entendre, utilitzava el PP per fer una política anticatalaniste o de marcat caire nacionalista espanyol, amb l’únic afany de treure vots a la resta de l’Estat, o bé en contraposició d’aquells on els seus objectius, legítims sens dubte, estan tant lluny de les seves idees d’entendre l’Estat com ho puc estar jo mateix de les seves.

Deia, que vaig arribar a pensar que jo seria l’únic quan, avui, he llegit unes declaracions d’en Josep Antoni Duran Lleida, nacionalista declarat, que ha vingut a dir allò que vaig pensar a l’escoltar la xiulada, diu la notícia: “ El portaveu de CIU en el Congrés, Josep Antoni Duran, va rebutjar que es xiulin himnes i banderes, i va advocar per respectar els símbols, recordant que són importants per a milions de ciutadans d'Espanya i també de Catalunya, va apuntar. "Hi ha una part molt important de Catalunya que també s'identifica amb aquests símbols", va recordar referint-se així a la xiulada de l'himne espanyol durant la final de la Copa del Rei entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao”.

No diu res que no sigui veritat, i tampoc diu res del que s’hagi d’avergonyir. Naturalment jo no soc dels que m’identifico ni amb els himnes ni amb banderes, més aviat al contrari, però si amb algú m’identifico és amb Catalunya, ja que tinc clar des de petit que a mi en van parir y no “me parieron”. Tot i així penso: què passaria si, per exemple, qualsevol dia d’aquests en un acte a Madrid o a Bilbao, o a Sevilla o a Saragossa uns milers de persones xiulessin Els Segadors?. N’estic segur que aquests que ara diuen que la xiulada forma part de la democràcia o què és una mostra de les diferents sensibilitats de l’Estat Espanyol, o aquells que van dibuixar un somriure (això sí, alguns d’amagat), farien el crit al cel. O no?.

Els desacords o les idees tenen milers de camins per donar-los a conèixer, i més en democràcia. No cal combregar amb allò que no ens agrada, però tampoc val de res ofendre, ni donar arguments a aquells que, fins i tot, es senten orgullosos que el seu avi els hi hagi negat la seva pròpia llengua per agenollar-se davant la dominant.

El segon capítol de la història no deixa de ser rocambolesca. La “tele” estatal va i no fa altre cosa que desconnectar amb l’estadi en el moment de l’himne. Gran idea.

Naturalment els mateixos sectors: nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols de la bolgsfera, no van trigar res a escriure: censuren la xiulada a TVE. Naturalment els objectius d’aquesta agilitat informativa eren ben diferents: uns explotant el victimisme de sempre, els altres per fotré canya al Zapatero, que per això estan.

Sembla però que no va ser aquest el cas i la censura no va existir. És mes, en menys de 24 hores es destitueix el Director d’Esports i màxim responsable de la retransmissió. O sigui, entenc jo, no hi va haver ordres de censurar res, sinó una negligència estúpida i provocativa que no ha ajudat res a pal·liar la, ja de per sí, espectacular xiulada.

Ja ens haguéssim conformat molts de nosaltres, que l’anterior Govern hagués fet el mateix amb el director dels serveis informatius, quan van ometre una informació sobre una manifestació i desprès és va obligar per ordre d’un jutge a llegir un comunicat que, l’informador de torn, va convertir en una mofa cap els sindicats, i allà on s’havia de dir Comissions Obreres es va dir: “ce ce, oo”. Poden dir que no és el mateix, al·ludint a la gravetat de la qüestió, però en tots dos casos va existir una manipulació de la informació prou greu com per prendre mesures com la que ara s’ha pres des del Govern.


Per mi, sincerament, i si vosaltres no dieu el contrari, tema tancat

dimecres, 13 de maig de 2009

DEBATS ( la Nació i el Ple)


Ahir (dimarts 12 de maig) va ser un dia de Debats i prou importants. Cadascú en la seva mida, es clar. Un, important per a tot l’Estat, i l’altre exclusivament pels torrencs (i torrenques també).

Va haver, però, un punt que vaig trobar que podrien ser comuns en els dos: L’ Oposició fa el debat amb la tranquil·litat del qui s’ho mira, i el Govern el fa amb la preocupació del qui decideix.

Una cosa sí que vaig trobar ahir en el Ple de Torredembarra, i no em sap greu ressaltar-ho, car el contrari: El debat va ser força interessant i molt mesurat. Tant uns com els altres van jugar les seves armes de forma, que jo diria, va ratllar l’exquisidesa. Naturalment cadascú en les seves posicions i raons.

El pressupost municipal no farà content a tothom mai. Personalment crec que no és un mal pressupost. És podria millorar, és clar, però també empitjorar. La veritat, al menys a mi així m’ho sembla, és que l’oposició va donar uns arguments molt seriosos i gens estrafolaris (PSC i ABG, sobretot), i que si no haguessin estat a on estant, segurament, atenció que dic segurament, moltes de les coses que argumentaven haguessin tingut cabuda en el pressupost actual.

Però es clar, la democràcia es basa en les majories, i cal respectar (com van fer el PSC i ABG) la decisió de l’Equip de Govern. Segurament ells haguessin prioritzat altres coses, segurament ells ho haguessin fet d’un altre forma, però en cap de les seves intervencions és va dir que el pressupost presentat no era vàlid per Torredembarra.

Altre de les coses positives d’aquest Ple, ha estat deixar a u racó, al menys per unes hores, la política de tensió i crispació que tant de mal ens ha fet i ens pot seguir fent (vet aquí una de les diferencies amb el debat de la Nació, a on per moments vaig sentir vergonya dels nostres representants polítics). Aquest, crec, es un bon pas per entrar en un terreny que ara caldrà aprofundir: acords i més acords, sense oblidar que el Govern majoritari sempre tindrà la darrera paraula i què és impensable que el Govern faci tot allò que vol l’oposició, ja que si així fos deixarien de ser oposició ( és obvi, oi?).