Jo no prometo res.
Només camino(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l'eina...)
Jo no sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.
Deixeu-me que avui sigui vanitós i parli de mi.
Va entrar al món per la porta de servei.
Buit el seu bagul,i un pedaç al cul...
Era un bagul de paper que va omplir el temps,
les dones i el port,l'amor i la mort.
Era un bagul que s'endreçava poc a poc
i esdevenia un vers cada record...
Aviat farà set anys que vaig venir a viure a Torredembarra. Vaig arribar per necessitat i per què la família de la Montse la teníem a prop i, es clar, amb una criatura acabada de néixer, dons ja sé sap. El poble em va encantar. Vaig tobar una feina i un lloc a on anar a viure.
El què més recordo d’aquell primer estiu és la meravellosa sensació que vaig tenir un diumenge al capvespre de setembre assegut a la Plaça de la Font i poder veure un partit del barça a l’aire lliure, mentrestant de fons contemplava la seriositat del campanar il·luminat. Vaig tenir una sensació de llibertat i de retorn a la infància que em semblava haver perdut amb els anys.
La primera persona que vaig tenir contacte va ser amb l'Antoni, el venedor de diaris del carrer Nou. Ell va ser el primer torrenc que vaig conèixer, segurament embovat per la seva botiga, amb aquell sotano tot desorganitzat (aparentment) i per la seva culta i extensa conversa explicant-me coses d’aquest poble que jo volia descobrir fos com fos i el més ràpidament possible.
I ves per on, la segona persona nascuda al poble que vaig tenir contacte va ser amb en Jordi Guasch, una tarda que ell anava cercant publicitat per un diari que jo ni coneixia ni n’havia sentit parlar mai “El Mònic”. Quines coses té la vida, oi?. Amb el temps hi arribat a col·laborar amb en Jordi en moltes coses. Bé, no tantes.
Sigui com sigui, Torredembarra va entrar a mi, per la vista, pel gust i cadascuna de les espurnes del meu cos.
Ja no vull allistar-mesota de cap bandera.
Aviat farà set anys que vaig venir a viure a Torredembarra. Vaig arribar per necessitat i per què la família de la Montse la teníem a prop i, es clar, amb una criatura acabada de néixer, dons ja sé sap. El poble em va encantar. Vaig tobar una feina i un lloc a on anar a viure.
El què més recordo d’aquell primer estiu és la meravellosa sensació que vaig tenir un diumenge al capvespre de setembre assegut a la Plaça de la Font i poder veure un partit del barça a l’aire lliure, mentrestant de fons contemplava la seriositat del campanar il·luminat. Vaig tenir una sensació de llibertat i de retorn a la infància que em semblava haver perdut amb els anys.
La primera persona que vaig tenir contacte va ser amb l'Antoni, el venedor de diaris del carrer Nou. Ell va ser el primer torrenc que vaig conèixer, segurament embovat per la seva botiga, amb aquell sotano tot desorganitzat (aparentment) i per la seva culta i extensa conversa explicant-me coses d’aquest poble que jo volia descobrir fos com fos i el més ràpidament possible.
I ves per on, la segona persona nascuda al poble que vaig tenir contacte va ser amb en Jordi Guasch, una tarda que ell anava cercant publicitat per un diari que jo ni coneixia ni n’havia sentit parlar mai “El Mònic”. Quines coses té la vida, oi?. Amb el temps hi arribat a col·laborar amb en Jordi en moltes coses. Bé, no tantes.
Sigui com sigui, Torredembarra va entrar a mi, per la vista, pel gust i cadascuna de les espurnes del meu cos.
Ja no vull allistar-mesota de cap bandera.
De la divina acràcia,seré ara el glossador,d
e l'acràcia impossibleen la vida dels homes
que no senten desig d'una era millor.
I el que pensin de mi,no m'interessa gens...
Amb el temps, vaig anar coneixent gent i mes gent, i sense saber com ni de quina manera vaig tenir l’oportunitat de dedicar-me a fer coses pel poble. I aquestes coses les vaig canalitzar amb un grup de gent que volia treballar per Torredembarra sota les sigles de l’Agrupació. No us parlaré pas gaire d’aquest tema, ja que imagino que molts de vosaltres ja coneixeu tot això. Sí us diré que he tingut més crítiques que lloances, però també us diré que no les acabo d’entendre, ja que el que jo vaig fer, va ser una opció personal tan respectable com qualsevol altre. Però en fi, de dimonis n’està ple el cel.
Del què si em vaig adonar, va ser que tot era molt complicat en la política torrenca. Vaig comprovar com molta gent honrada i amb ganes de fer feina, fos del partit que fos, sortia, la majoria dels cops, ben mal parada. Molta incomprensió, molta mala llet.
He pogut comprovar com molts tenen ganes de canviar tot aquest tarannà, però nois no sé pas per quina raó les coses es van deixant, segurament, no ho sé del tot cert, per interessos mes de partit que de ciutat. O senzillament que tot plegat ja va bé com està.
A mida que el temps va anar passant, un va anar fent propostes per intentar comprendre el perquè de tot. He parlat amb molta gent, d’aquesta gent honrada i de bona fe, i he vist molta il·lusió en un principi i deixadesa al final, o potser era desencís. No acabo d’entendre ben be el perquè. Com no entenc que és faci una valoració d’algú per la seva persona, el seu cognom o la seva manera de caminar què no pas per la seva tasca.
“Coses de La Torre”, en van dir un dia. I així ho tenim que acceptar sembla ser.
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,
Amb el temps, vaig anar coneixent gent i mes gent, i sense saber com ni de quina manera vaig tenir l’oportunitat de dedicar-me a fer coses pel poble. I aquestes coses les vaig canalitzar amb un grup de gent que volia treballar per Torredembarra sota les sigles de l’Agrupació. No us parlaré pas gaire d’aquest tema, ja que imagino que molts de vosaltres ja coneixeu tot això. Sí us diré que he tingut més crítiques que lloances, però també us diré que no les acabo d’entendre, ja que el que jo vaig fer, va ser una opció personal tan respectable com qualsevol altre. Però en fi, de dimonis n’està ple el cel.
Del què si em vaig adonar, va ser que tot era molt complicat en la política torrenca. Vaig comprovar com molta gent honrada i amb ganes de fer feina, fos del partit que fos, sortia, la majoria dels cops, ben mal parada. Molta incomprensió, molta mala llet.
He pogut comprovar com molts tenen ganes de canviar tot aquest tarannà, però nois no sé pas per quina raó les coses es van deixant, segurament, no ho sé del tot cert, per interessos mes de partit que de ciutat. O senzillament que tot plegat ja va bé com està.
A mida que el temps va anar passant, un va anar fent propostes per intentar comprendre el perquè de tot. He parlat amb molta gent, d’aquesta gent honrada i de bona fe, i he vist molta il·lusió en un principi i deixadesa al final, o potser era desencís. No acabo d’entendre ben be el perquè. Com no entenc que és faci una valoració d’algú per la seva persona, el seu cognom o la seva manera de caminar què no pas per la seva tasca.
“Coses de La Torre”, en van dir un dia. I així ho tenim que acceptar sembla ser.
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... sí...
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... sí...
Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... sí...
Ho deixo ací, de moment. Crec que seria interessant que tots plegats miréssim de canviar en allò que cal canviar. La llàstima és que ara ja no puc veure els partits del Barça a la plaça contemplant meravellat la majestuositat del campanar.
Ho deixo ací, de moment. Crec que seria interessant que tots plegats miréssim de canviar en allò que cal canviar. La llàstima és que ara ja no puc veure els partits del Barça a la plaça contemplant meravellat la majestuositat del campanar.
I tantes altres coses.
* Els versos pertanyent a "Canço per a en Joan Salvat-Papasseit" d'en Joan Manel Serrat
1 comentari:
Da igual de donde uno venga; Que las cosas salgan..mejor o peor. Lo importante es ir con la frente alta, y los zapatos sin mear. Para mi es un orgullo, que seamos amigos. un besito para ti. ocho para Montse..y dieciseis para el guaperas
Publica un comentari a l'entrada