dijous, 26 de febrer del 2009

RESPOSTES (PARLAR 2)

Amics Fantasma i Salva, gràcies per els vostres escrits, i permeteu que utilitzi la pàgina "principal (?)" per donar el meu parer a les vostres reflexions (les trobareu a comentaris de l'escrit anomenat PARLAR).


Tots dos teniu molta raó i el que dieu és la realitat més crua i rebel, però precisament aquesta realitat és la que cal canviar. Tenim entre tots, per l’experiència i per la ineficàcia, o bé per la deixadesa o les males complicitats, el rebutj a tot allò que sigui política i polítics a flor de pell. Personalment he parlat amb casi be tots els partits polítics de La Torre i tots, completament tots, recolzen la iniciativa o, al menys, no estan en contra i es mostren partidaris de fer quelcom per parlar. Però ningú dona el pas. Al contrari, persones prou intel·ligents com ara l’Enric Grangel (sempre en “G”, oi?), diuen comprendreu però no mouen peça, i molts d’altres fan el mateix – he posat d’exemple a l’Enric Grangel per què darrerament està molt crític amb allò que és superficial però no en el fons polític de les qüestions, es llença a allò fàcil i popular coneixedor que aquest paper li podria donar un rendiment electoral-.

Insisteixo, l’actual posició enrocada a les trinxeres de la gran majoría dels partits no condueix a enlloc, car el contrari, allunya als polítics de las necessitats reals i fan perdurar una política de “poble” caduca i superada en el temps i l’espai.

dimarts, 24 de febrer del 2009

PARLAR





Fa temps, molt de temps –fins i tot abans que l’Agrupació arribes al Govern Municipal-, que vaig fer uns escrits tot reclamant una seriosa reflexió del moment polític que s’estava, i s’està avui encara, vivint a La Torre. I no ho feia pas per fer volar coloms ni per distreure al personal, sinó per la preocupació que tots –crec- compartim per millorar.

No fa gaires dies tot parlant amb un regidor de l’oposició – i quan dic oposició ho vull fer amb majúscules- conveníem els dos, el poc que s’estan avançant per aconseguir un enteniment global que fos capaç d’assentar unes bases que portin, als partits torrencs, a consensuar unes regles de joc mínimes per conèixer on s’està, i cap a on s’ha d’anar.

Aquest aspecte – que com dic ho vinc reclamant en quasi bé tots els meus escrits publicats – no solsament s’ha deixat de banda per la majoria, sinó que dia que passa es pot observar que les posicions per poder arribar a acords fonamentals pel devenir de la ciutat, s’allunyen més i més.

La naturalesa de tot això, jo l’entenc bàsica, però no exclusivament, com un conflicte de posicions motivades, per un cantó, per la situació de la política nacional catalana – enfrontament CiU-tripartit i per tant PSC-CiU local - ; per un altre, el moment polític de la resta de l’Estat – PP i PSOE i per tant els respectius partits a La Torre -, per els desacords en maneres de “ser” i/o d’actuar amb els partits independents amb tota la resta i, naturalment , per una desconfiança mútua que encara no s’ha pogut desfer per motius per tots ja coneguts.

No seré jo el més tossut de tots, però no m’agradaria defallir amb la intenció de fer possible que els polítics torrencs deixin de banda els seus partidismes i interessos de partit, així com les manies persecutòries i altres delicadeses, per centrar-se única i exclusivament a treballar amb seriositat i rigor pel poble de Torredembarra.

Sòc coneixedor de les dificultats que tot plegat comporta, ho sé, com també sé que no tinc la veritat absoluta –segurament ni parcial-, però el temps sembla que dona la raó a aquells que pensem que d’aquesta manera no arribarem enlloc.

Crec que no estaria de més que deixéssim de fer llistats llargs i llargs d’allò que trobem malament de l’altre i comencem a fer un llistat –curtet si cal- d’allò que tenim entre tots plegats en comú. Naturalment no parlo d’arribar a acords que permetin fer un gran govern d’unitat local –es molt demanar-, però si acords globals que suposin unes regles de joc per aquells que ara governen i/o estan a l’oposició, i per aquells que vindran.

No cal deixar de cantó allò que ens fa políticament diferents els uns dels altres, car el contrari, aquesta diferència és un símptoma de bona salut democràtica, ni cal deixar reivindicacions, ni cal callar allò que trobem malament o no. És tracta senzillament de ser capaços de seure’ns tots plegat i parlar i parlar i parlar.

dijous, 19 de febrer del 2009

dilluns, 16 de febrer del 2009

“LA BRUIXA” ENS HA DE FER PENSAR




Publicat a la EL MÒNIC del mes de febrer 2009




El proper dia 27, a la Biblioteca Pública de Torredembarra, es farà la presentació de la novel•la anomenada “El Susurro de los Arboles” , de l’autora torrenca Maria Dolores Garcia Pastor, també coneguda entre amics i blogcaires com “La Bruixa de Clarà” – no em pregunteu el perquè d’aquest sobrenom, ho ignoro, però ho sabré ben aviat –. No tinc l’immens plaer de conèixer a La Bruixa personalment, però si que he tingut ocasió de llegir els seus escrits al blogs que ella tira endavant un dia sí i l’altre també (http://labrujadeclara.blogspot.com/ ), i la veritat és que feia falta una mica de literatura i de seny – ben entès, es clar – entre tant de desgavell i escrits sense solta ni volta a una xarxa a voltes mal utilitzada, tant pels uns com pels altres. La Maria Dolores Garcia Pastor, pot ser, i de fet ja ho és, una bona guia per aquells que tenen la voluntat d’escriure i, per les raons que siguin, no s’atreveixen a fer públics els seus escrits. Ella, amb una senzillesa que cal envejar, explica la seva experiència i com va ser capaç de sortir de la foscor literària i d’allò que els hi és reservat a molt poca gent, per donar llum a unes paraules i a uns sentiments que, n’estic segur, molts agraïm i sospirem.

El dia vint-i-set, els torrencs i torrenques tenim l’oportunitat d’anar a conèixer un personatge diferent, que no li fan por els reptes personals i que ens ha ensenyat que lluitant és pot aconseguir qualsevol cosa, per molt difícil i complicat que se’ns faci, o se’ns digui què és.

El proper dia vint-i-set, engreixarem una mica més el nostre àmbit cultural torrenc, i afegirem un nou personatge a la ja llarga llista de gent anònima i/o coneguda, que fan que, de mica en mica, La Torre vagi sortint d’un incomprensible amagatall intel•lectual.

Potser gent com “La Bruixa” haurien de fer pensar als òrgans oficials i a l’administració publica torrenca, que es pot fer per ells, què se’ls hi pot oferir per ampliar, animar i impulsar iniciatives privades que facin possible un entramat cultural propi i identificatiu.

Vull dir amb això que seria molt interessant que a un grapat de gent implicada i compromesa amb la cultura i el món artístic de la nostra vila (músics, cantants, pintors, pintores, escriptors, escriptores, mestres, educadors, educadores, grafistes, graffiters, cineastes, fotògrafs, periodistes i un llarg etcètera), se’ls hi oferís la possibilitat de posar damunt d’una taula les seves reflexions i idees sobre el que cal fer per impulsar un model cultural que caracteritzi a la nostra ciutat com a una ciutat oberta a les idees ia la modernitat pluricultural.

No sé fins a quin punt tot plegat ha de ser d’aquesta manera, però si que sé que val la pena pensar-ho, i que d’alguna forma gent torrenca emprenedora i amb ganes de fer coses en sectors diferents (comercial, cultural, artístic....), se sentin recolzats amb el suport i/o l’orientació que els hi faci falta per aconseguir objectius que en definitiva beneficiaran a La Torre i a la seva gent.

dimecres, 11 de febrer del 2009

L'ESCORXADOR


El dimarts 17 de febrer, a les 20h, presentació de la proposta a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Torredembarra. Aquest acte serà l'inici del procés participatiu amb les entitats i amb la ciutadania de Torredembarra per poder definir el futur de l'emblemàtic edifici.

Amb la remodelació de l’Escorxador se’ns presenta una molt bona oportunitat, no sols per que les entitats puguin tenir un lloc de trobada com cal, sinó per dinamitzar l’associacionisme de La Torre i per conquerir espais per la cultura.

El proper dimarts dia 17 hi ha convocada una reunió per què tothom pugui dir la seva. Felicitar als promotors de la idea i d’aquells que han considerat que la participació de tots és l’element bàsic per a fer un bon projecte al servei de la comunitat torrenca.

Ara no és el moment per què ningú vulgui ser el protagonista. Ara és el moment d’intentar que aquest projecte sigui un projecte comú de totes les entitats cíviques, socials i polítiques de la ciutat.


Des d'aci el meu recolzament total a la iniciativa.

dilluns, 2 de febrer del 2009

I ARA....EL GOYA


FELICITATS, ALBERT



entrevista publicada a "El Periòdico" avui dilluns 2 de febrer de 2009

CRISTINA SAVALL
BARCELONA
--¿Guanyarà el Goya?
--El premi Gaudí ja va ser un regal inesperat. De fet, ja ho havia sigut abans que Bucarest... arribés als cines, perquè, gràcies a això, estic recollint l'afecte que molta gent no va poder transmetre al meu pare quan ell encara estava en actiu.

--¿Què diu el seu pare quan assisteix a una projecció de Bucarest...?
--Li fa gràcia reconèixer-se, però ja no és conscient del que s'hi tracta. El meu pare es deprimia a cada aniversari, acceptava molt malament el pas del temps. No controlar la seva vida era una idea que l'aterria.

--Al llibre editat sobre la pel.lícula escriu una carta a la seva filla Noa, de 7 anys. ¿N'ha après alguna cosa, ella?
--M'agradaria que la llegís quan tingui l'edat adient per entendre-la. A la carta li dic que sense entendre el passat no es pot dissenyar el futur. I, tot i que no ha conegut l'avi en plenes facultats, sap que va ser una persona excepcionalment lúcida.

--Suárez, Maragall, Solé Tura...
--Diguem que són els que han obert el foc, però és pura estadística. Al guanyar en expectativa de vida es multipliquen els casos d'Alzheimer i això planteja un dilema: ¿la vida està per ser viscuda amb qualitat? Sens dubte. Això ho he après també de Miguel Núñez, històric militant del PCE, a qui he seguit amb la càmera fins a l'últim sospir.

--¿Va filmar la mort de Núñez?
--Ell ho va voler així. Va morir amb un control de la situació exemplar. Va deixar aquest món amb la mateixa passió de lluitador amb què va viure. Quan va morir en aquella residència, uns mesos abans havia decidit que no volia tornar a l'hospital. No volia patir més. El dia de la seva mort, la seva dona, la seva filla, els amics, tots estaven molt tristos. A mi, he de confessar que se'm va quedar un petit somriure d'admiració. Vaig pensar: 'Chapeau, Miguel, ho has fet com has volgut. Has controlat la teva pròpia mort'. És la lliçó de dignitat més important que he rebut en molt de temps.

--¿Portarà al cine els últims dies de Miguel Núñez?
--És la història d'un home que va mantenir viva la flama de la utopia. Va estar a la presó, va ser condemnat a mort, i quan ja hi havia democràcia a Espanya se'n va anar a Nicaragua a fer la revolució amb els sandinistes. Quan era petit es feia càrrec de mi cada vegada que els meus pares havien de buscar un pis segur. Em deixaven uns dies amb ell si les coses anaven mal dades. Miguel era un refugi. Un clandestí absolut.
Powered By Blogger