dimarts, 24 de febrer de 2009

PARLAR





Fa temps, molt de temps –fins i tot abans que l’Agrupació arribes al Govern Municipal-, que vaig fer uns escrits tot reclamant una seriosa reflexió del moment polític que s’estava, i s’està avui encara, vivint a La Torre. I no ho feia pas per fer volar coloms ni per distreure al personal, sinó per la preocupació que tots –crec- compartim per millorar.

No fa gaires dies tot parlant amb un regidor de l’oposició – i quan dic oposició ho vull fer amb majúscules- conveníem els dos, el poc que s’estan avançant per aconseguir un enteniment global que fos capaç d’assentar unes bases que portin, als partits torrencs, a consensuar unes regles de joc mínimes per conèixer on s’està, i cap a on s’ha d’anar.

Aquest aspecte – que com dic ho vinc reclamant en quasi bé tots els meus escrits publicats – no solsament s’ha deixat de banda per la majoria, sinó que dia que passa es pot observar que les posicions per poder arribar a acords fonamentals pel devenir de la ciutat, s’allunyen més i més.

La naturalesa de tot això, jo l’entenc bàsica, però no exclusivament, com un conflicte de posicions motivades, per un cantó, per la situació de la política nacional catalana – enfrontament CiU-tripartit i per tant PSC-CiU local - ; per un altre, el moment polític de la resta de l’Estat – PP i PSOE i per tant els respectius partits a La Torre -, per els desacords en maneres de “ser” i/o d’actuar amb els partits independents amb tota la resta i, naturalment , per una desconfiança mútua que encara no s’ha pogut desfer per motius per tots ja coneguts.

No seré jo el més tossut de tots, però no m’agradaria defallir amb la intenció de fer possible que els polítics torrencs deixin de banda els seus partidismes i interessos de partit, així com les manies persecutòries i altres delicadeses, per centrar-se única i exclusivament a treballar amb seriositat i rigor pel poble de Torredembarra.

Sòc coneixedor de les dificultats que tot plegat comporta, ho sé, com també sé que no tinc la veritat absoluta –segurament ni parcial-, però el temps sembla que dona la raó a aquells que pensem que d’aquesta manera no arribarem enlloc.

Crec que no estaria de més que deixéssim de fer llistats llargs i llargs d’allò que trobem malament de l’altre i comencem a fer un llistat –curtet si cal- d’allò que tenim entre tots plegats en comú. Naturalment no parlo d’arribar a acords que permetin fer un gran govern d’unitat local –es molt demanar-, però si acords globals que suposin unes regles de joc per aquells que ara governen i/o estan a l’oposició, i per aquells que vindran.

No cal deixar de cantó allò que ens fa políticament diferents els uns dels altres, car el contrari, aquesta diferència és un símptoma de bona salut democràtica, ni cal deixar reivindicacions, ni cal callar allò que trobem malament o no. És tracta senzillament de ser capaços de seure’ns tots plegat i parlar i parlar i parlar.

2 comentaris:

El fantasma del castillo ha dit...

Querido amigo Jordi..Es muy dificil de hacer, lo que tu dices; Dos no se entienden, si uno de ellos no quiere; Hablar y hablar no sirve de nada...como el otro este sordo. En politica, estamos viendo a diario, la cantidad de gente mezquina, que engloba este mundillo; La credibilidad no se obtiene hablando, ni saliendo a diario en los medios de comunicacion a contestar y decir la ultima, porque la ultima es la que vale. El rigor y el esfuerzo diario, dedicandose a gobernar con responsabilidad es lo que deberia dar los resultados, y que de estos, se beneficiaran las personas que habitan en un pueblo o estado..Esta tendria que ser la manera logica de obtener esa credibilidad. Los politos deberian ser buenos gestores y estar formados, con arreglo al papel que tienen que desempeñar. Pero ni mucho menos es asi!!; El que mas domina mediaticamente el tema;El mas cara dura; El mas trincon...es el que triunfa.
Una persona preparada; Respetuosa; Trabajadora y con amplias miras de equidad, lo despedazan los otros, en un plis plas. Este mundillo es salvaje y vale todo. Tus buenos consejos, caeran en saco roto, porque a las alimañas, no les interesa otras conductas de actuacion, que les dejen en evidencia. Muchos besitos

Salva ha dit...

A veure si consegueixo explicar-me, és aquella mena d’excusa que sentim tan sovint als patis de l’escola quan es renya un alumne per un comportament indegut. L’espieta retreu al company de classe un comportament com el que ell havia tingut una estona abans, i el recriminat s’excusa dient que l’altre també ho feia. El mestre no pot fer res més que castigar-los tots dos, perquè els comportaments són iguals.
Hom treu la conclusió que “es digui Pau o es digui Pere, tot és ara com abans era”. Però el problema no està aquí: la gent ja ho sap que no pot esperar miracles amb un canvi de govern; sinó que uns i altres justifiquen la impossibilitat d’arribar a consensos i a grans acords DE i PER el poble argumentant que cadascú representa projectes diferenciats. D’aquí el desànim i el desencís d’una ciutadania incapaç de veure-hi massa diferències entre uns i altres, perquè fins i tot tenen les mateixes excuses per a tenir els mateixos comportaments.
Salut.