I ARA....EL GOYA

FELICITATS, ALBERT

entrevista publicada a "El Periòdico" avui dilluns 2 de febrer de 2009

CRISTINA SAVALL
BARCELONA

--¿Guanyarà el Goya?
--El premi Gaudí ja va ser un regal inesperat. De fet, ja ho havia sigut abans que Bucarest... arribés als cines, perquè, gràcies a això, estic recollint l'afecte que molta gent no va poder transmetre al meu pare quan ell encara estava en actiu.

--¿Què diu el seu pare quan assisteix a una projecció de Bucarest...?
--Li fa gràcia reconèixer-se, però ja no és conscient del que s'hi tracta. El meu pare es deprimia a cada aniversari, acceptava molt malament el pas del temps. No controlar la seva vida era una idea que l'aterria.

--Al llibre editat sobre la pel.lícula escriu una carta a la seva filla Noa, de 7 anys. ¿N'ha après alguna cosa, ella?
--M'agradaria que la llegís quan tingui l'edat adient per entendre-la. A la carta li dic que sense entendre el passat no es pot dissenyar el futur. I, tot i que no ha conegut l'avi en plenes facultats, sap que va ser una persona excepcionalment lúcida.

--Suárez, Maragall, Solé Tura...
--Diguem que són els que han obert el foc, però és pura estadística. Al guanyar en expectativa de vida es multipliquen els casos d'Alzheimer i això planteja un dilema: ¿la vida està per ser viscuda amb qualitat? Sens dubte. Això ho he après també de Miguel Núñez, històric militant del PCE, a qui he seguit amb la càmera fins a l'últim sospir.

--¿Va filmar la mort de Núñez?
--Ell ho va voler així. Va morir amb un control de la situació exemplar. Va deixar aquest món amb la mateixa passió de lluitador amb què va viure. Quan va morir en aquella residència, uns mesos abans havia decidit que no volia tornar a l'hospital. No volia patir més. El dia de la seva mort, la seva dona, la seva filla, els amics, tots estaven molt tristos. A mi, he de confessar que se'm va quedar un petit somriure d'admiració. Vaig pensar: 'Chapeau, Miguel, ho has fet com has volgut. Has controlat la teva pròpia mort'. És la lliçó de dignitat més important que he rebut en molt de temps.

--¿Portarà al cine els últims dies de Miguel Núñez?
--És la història d'un home que va mantenir viva la flama de la utopia. Va estar a la presó, va ser condemnat a mort, i quan ja hi havia democràcia a Espanya se'n va anar a Nicaragua a fer la revolució amb els sandinistes. Quan era petit es feia càrrec de mi cada vegada que els meus pares havien de buscar un pis segur. Em deixaven uns dies amb ell si les coses anaven mal dades. Miguel era un refugi. Un clandestí absolut.