dissabte, 30 de novembre del 2013

LA CASA (TORREDEMBARRA) QUE VULL



Escrit publicat a El Mònic del mes de novembre de 2013



La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

No cal caure en una imatge bucòlica, però tampoc podem tirar enlaire els  somnis d’un poble voltat d’arbrers, a on la gent és sempre feliç. Tampoc cal caure a l’ utopia, dons , quasi sempre ens porta a la frustració, però tampoc podem impedir creure amb un futur millor on les persones son els protagonistes reals a on la justícia és això: justícia. I la societat és justa i deslliurada i feliç, com deia el poeta.

No hem de renunciar a res, Car el contrari els somnis ens portaran a la lluita i aquesta a la victòria, per tant no hem de dir mai: llenço la tovallola, llenço les idees, llenço els somnis, llenço les conviccions. 

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Torredembarra se’ns mostra bruta i deixada, amb pocs serveis públics i els pocs que hi ha no donen el resultat desitjat. Torredembarra, la meva casa, s’està quedant enrere amb tantes coses que els veïns perden qualitat de vida, perden il·lusions i sobre tot, perden la fe amb els seus polítics, inoperants a l’hora d’enfrontar-se a la realitat social que ens envolta.

 Torredembarra es veu ofegada amb impostos a canvi de res.  I això ens conduiria a un enrariment preocupant del teixit social i associatiu. O bé al contrari, naixeran nous moviments cada cop més reaccionaris, els aprofitats del descontent que han (hem) creat els partits tradicionals, majoritàriament instal·lats a la rutina de la administració oblidant-se d’allò que les persones ens reclamen.


El Govern no està a l’alçada de les noves corrents socials i polítiques, com no està a l’alçada a l’hora de resoldre els problemes que una crisi mal gestionada i amb cops ideològics reaccionaris ens ha portat a tots cap un camí sense horitzó i amb l’espassa de la marginació i exclusió social sempre rondant pels nostres caps. Torredembarra ,casa meva, ha de ser exemple de serveis, oferir qualitat de vida, estar al costar del més dèbils i dels perjudicats per polítiques imposades des dels Governs centrals i nacional, denunciar les injustícies i recolzar als que lluiten contra ella.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

La Torredembarra (casa meva) que vull és justa, solidària, activa, multicultural, sensible als problemes... la casa que vull

"La casa que vull" de Joan Salvat Papasseit

divendres, 1 de novembre del 2013

ARRIBARÀ EL FRED -O NO -, QUÈ FEM ?







Escrit publicat a El Mònic octubre 2013


Arribarà el fred (o no) i tot seguirà igual. Bé igual no, segurament serem més pobres en tot, i les minories majoritàries, aquestes de que tant parla el PP, s’aniran reduint en petits grupuscles que s’aniran menjant al seu creador: el feixisme, abrigat sota la capa protectora del PP, anirà agafant personalitat pròpia. I ens sortiran de tots colors, ja ho sabeu, el feixisme no té color i fins i tot ens diran que son antifeixistes. Som així .
Dons el que deia, que segurament serem més pobres. Diuen que ja hem començat a crear riquesa, però ningú la veu ni a la seva butxaca ni a la seva llar. Diuen que ara hi ha gent més rica. N’hi ha,  oh hi tant que hi son, però nosaltres més pobres i sense llums a l’horitzó, ni atenció: tot retallat, tot robat. Què tot ho paguem nosaltres, segur, que ells s’omplen butxaques és tant cert com de  buides tenim les nostres.

I davant aquesta situació son els Ajuntaments, com a institució més propera, qui més ha de treballar en post d’una justícia social, ja que son els nostres veïns i veïnes qui pateixen a les seves cases tot el dolor que suposa una situació tant difícil.

Però ara va el Govern del PP i pretén retirar les competències socials als Ajuntaments. Mals temps s’acosten per Alcaldes i Regidors. Si més no per aquells que tenen i tenim un sentit social ample i solidari. Ajuntaments que, com el nostre, no han fet pas de la seva política un objectiu ferm per pal·liar la situació. La inacció ha estat, dissortadament, el pa de cada dia. Potser, segurament, perquè els més acèrrims defensors de les retallades estan governant i també per l’escandalosa mancança de programa i objectius, un anar al dia a dia que difícilment acostuma a sortir bé.

Les propostes hi son. Cal  tirar endavant polítiques socials que afavoreixin a les persones, que omplin de contingut la paraula “serveis públics”   i no siguin tant sols una eina d’on estalviar quan les coses van mal dades. Racionalitzem el pressupost pel 2014, traiem allò que no ens és imprescindible, abandonem la política de lloguers –ningú ho pot veure com una rendició- , congelem les taxes, actualitzem el cadastre i reduirem el Impost de Bens i Immobles (IBI), treballem per tenir beques menjadors i anem cap a l’objectiu què tots els nostres fills i filles tinguin assegurat el servei de menjador gratuït, treballem per retirar empreses privades de la gestió de certs serveis i crearem llocs de treball. Les propostes hi son. 

I la gent també hi és. He vist treballar a gent anònima a favor de causes que la Institució s’ha quedat relegada a un senzill paper per allò del que “no sigui dit”. Gent que recolza a les famílies amb el risc de desnonament, a famílies que s’han trobat al carrer amb els seus infants, gent anònima que fa un esforç per aconseguir aliments per qui no en té. Gent i/o grups – majoritàriament joves- que treballen i que poques, o cap vegada han tingut la presència activa de Regidors del Govern, ni tant sols un petit apropament per preguntar-se tots junts: “Què fem ? “.

Arribarà el fred - o no -, pagarem més per tot, serem tots més pobres. Què fem ?
Powered By Blogger