..I ESCRIURÉ DAMUNT LA SORRA

Escrit publicat al Mònic de desembre 2013

I ja haurem passat un any més. I haurà passat molt més de pressa que els altres, sense pietat, acumulant al damunt nostre un any més com si res, com aquell que no vol. Potser ha passat tant de pressa per què el món gira cada cop més ràpid i per què els esdeveniments viscuts ens han accelerat el cor i la ment. 

La societat no s’atura , nous horitzons s’apropen, Catalunya avança en un o altre sentit però avança. I jo orgullós què sigui així. No sóc endeví i no sé com acabarà tot plegat, sí sé que ara estem en mans de la política i de la capacitat que tinguin els partits d’orientar les ambicions de canvi cap el lloc que ens mereixem com a poble. Ens caldrà dons estar a la “guai” i obrir la ment, no tancar-nos i ser capaços de acceptar les diferencies i comprendre que no tots som fets pel mateix fuster.  

Si deixem de banda el tema i aterrem a Torredembarra, poques novetats. Costa escriure sobre el nostre poble sense ser  reiteratiu amb els problemes sense solucionar. Llastimosament aquests nous horitzons que us parlava, no fan amb la estricta vida diària del nostre poble, i a voltés penso com de tossuda és la realitat. 

Tot per fer, tot per començar.

Un mira al seu voltant i veu a tanta gent amb la mirada perduda per tots el problemes que s'amunteguen al seu cap – la casa, la feina, l’atur, l’escola, la salut, el menjar, els nens... -, que no podem deixar de pensar què quasi amb tota seguretat, d’aquests problemes, ell no en té la culpa, que els qui les han llençat al seu damunt son els banquers i polítics corruptes i ambiciosos, aquells que viuen per la seva butxaca i foten mà a la dels altres. Polítics sense escrúpols que calmen aquests dies la seva consciència amb grandiloqüents paraules buides i reaccionàries i actes de caritat. Polítics amb fam de poder que tenen por de perdre la poltrona, que fan pagar al poble les seves misèries per tal d’afavorir els seus objectius i els de la seva classe. Mai nets, mai transparents, mai al nostre costat, mai amb qui pateix, mai amb qui lluita, mai amb l’home i la dona del carrer.

Per tant aquest cop penso acostar-me a la platja per escriure damunt la sorra, amb unes lletres ben grans, una carta molt llarga plena de desitjos. Tancaré el ulls i m’impregnaré de bones intencions per creure, malgrat sigui només per un moment, en la fe que amb el temps he perdut, i tornaré a ser aquell vailet que duia a la mà un fanalet, abrigat amb un barret i una bufanda de llana, un tapant-me les orelles,  l’altre tapant-me el llavis – no fos que el fred me’ls tallés, com deia la mare- , i amb un tremolor provocat no pel fred però si per l’emoció esperaré que les onades se’n portin els bons i mals records junt a la llarga carta, després alçaré imaginàriament el fanalet per cridar amb totes les meves forces, tot mirant a l’horitzó que hem de conquerir :

 PAU, LLIBERTAT, JUSTÍCIA I SOLIDARITAT.

Què la nostra infantessa torni a il·luminar les nostres ments, que la lluita mai ens abandoni.