diumenge, 30 de maig del 2010

SENTIMENT TORRENC

Al moment d’escriure aquestes ratlles, no sé com ha quedat el CAMPIONAT DEL MON D’AERÒBIC que s’ha disputat a Hongria, a on representants de Torredembarra podrien aconseguir el seu segon títol mundial. Nomes sé que una noieta anomenada Anna va estar capaç, ahir cap a les 13 hores, d’ arribar a la final. La veritat és que no té gaire importància si hem aconseguit un nou campionat, el realment important és el fet que el nom de Torredembarra segueix lluint i molt, amb moltes disciplines esportives. I què per tots hauria de ser un orgull. Penso que, si som sincers, fem ben poc per aquests nois i noies esportistes modèlics, que treballen a fons per anar d’un lloc a altra amb l’ensenya de La Torre. I dic que fem poc, i em conto entre ells. Qui de vosaltres sabia de la participació de Torredembarra al Campionat del Mon d’Aeròbic?. Ahir, mentre parlava amb la responsable (la Eva) en directa mitjançant ONA LA TORRE, pensava el greu error de no donar la importància què té en els medis de comunicació local i, cal dir-ho, entre les nostres institucions.

Molts cops, masses, ens omplim la boca de boniques paraules per intentar convèncer a la gent del nostre amor i estimació cap el poble. Ens omplim la boca de tantes coses que ens oblidem d’allò que realment fa important la nostra població. Ens omplim la boca de queixes, de lamentacions o car el contrari, però no som capaços de veure allò que tenim de positiu: la gent, la nostra gent. Castellers, atletes, escriptors, actors, musics, cantants, pintors, escultors i un grapat de gent anònima que ens hauria de fer tenir un sentiment fort i lloable cap a Torredembarra.

diumenge, 23 de maig del 2010

UN TRES I UN CINC - i felicitacions, moltes felicitacions -


























Dos han estat els números que han protagonitzat la setmana. El tres (3) i el cinc (5).


Tres son els anys que han passat des de la posada en marxa d’ONA LA TORRE. Felicitats. S’ha fet una bona feina. Entre tots. Entre els primers i els que hi ha ara. Uns d’una manera, altres amb formes més properes a la ciutadania, si s’escau. Tenim una bona ràdio. I els culpables son tots els que fan possible que el poble, la gent, sigui el centre d’atenció d’un mon que a voltés sens fa llunyà i inaccessible, però que ara està vivint els moments més feliços des dels seus inicis.


Fa pocs dies que he rebut una invitació per col·laborar en un llibre que commemora el trentè aniversari de l’emissora local de Mollet del Vallès. I recordo que els seus inicis van ser molt semblants al que ara estic visquen a ONA LA TORRE. Només una diferencia, ara ja existeixen experiències prou solides com per mantenir un format que sens dubte resulta profitós i positiu. Felicitats als col·laboradors de l’emissora, esperit fonamental. Felicitats als companys que fan possible l’emissió diària i contínua. Felicitats a la direcció. Felicitats a tots per fer una ràdio oberta, lliure i propera.


I en el número cinc va entrar al Ple el punt referent a la ubicació del CAR a Torredembarra, punt que va generar un dels debats polítics (per fi) al nostre Ajuntament més interessants viscuts darrerament. No vull entrar en quina de les dues posicions era la correcta –Muntanyans I o bé a la Rasa -, em centraré en el debat. El vaig trobar esplèndid. Per primer cop propostes, per primer cop idees, per primer cop posar en evidència que els pobles només avancen a cops d’acords, no d’imposicions ni petalades.


Només un però. La moció tenia la idea preconcebuda de fer mal al Govern. Per sort es va convertir amb un interessant estira i afluixa que va posar a proba no tant sols al Govern, sinó a la mateixa oposició. Una evidència: les coses s’han de fer millor, per part de les dues parts (perdó per la redundància), uns per arribar a un Ple sense tenir la suficient força, mandrosos a l’hora de fer una feina que ja haurien dur més que feta, i els altres per demostrar que “el diàleg” que pregonen no el tenen entre ells, el que suposa més desgast i més lluites internes, per molt que ho vulguin negar. Això ens va costar quasi una hora de recés. Semblava una final amb penaltys, pròrroga i llançament de moneda.


Qui va guanyar?, la política. Qui va sortir ben parat?, la ciutadania, que ara veu que allò que hem dit algunes veus menyspreades, mai escoltades i fins i tot insultades, és possible, és factible i, el que és més important: cal fer-ho tots entre tots.

Un cop més la paraula com arma per convèncer. Enhorabona a tots els torrencs.


No voldria acabar aquest escrit sense felicitar, com ho va fer tota l’oposició i membres del Govern, al Regidor de l’AGRUPACIÓ Juan Pérez pel seu bon treball a front del procés d’adjudicació de la recollida de la brossa. Una tasca que no trigarem gaire a gaudir i que era tan important i necessària com l’aigua. És mes, dir que ha tingut la valentia de complir allò que varem dir el seu dia i que s’havia convertit amb una de les qüestions que ningú havia estat capaç d’enfrontar-se.

Felicitats, de nou, al torrencs

dissabte, 22 de maig del 2010

Ple intermitent

Felicitar a Azahara Palomares per aquest magnífic escrit que reprodueixo a continuació.


DIARI EL PUNT


22/05/10 02:00 - Torredembarra - azahara palomares

L'oposició vol que el centre sanitari d'alta resolució es construeixi al costat de l'actual CAP. El govern, a Muntanyans I. /

Cridava força l'atenció que dijous a la nit algú s'hagués oblidat de retirar la decoració d'un casament a l'entrada de la sala de plens de l'Ajuntament de Torredembarra. Potser les flors i el tul podien fer presagiar un ple plàcid i d'intercanvi de floretes entre un govern en minoria i algun grup de l'oposició, però tot al contrari. En tot cas, la «cerimònia» del consistori torrenc va ser d'aquelles en què el nuvi se'n desdiu, la núvia destrossa el ram entre els convidats i els padrins intenten acabar la crisi amb mesures de pressió a la sagristia.

El que va fer obrir en aquest cas la caixa de Pandora va ser una moció del PSC, a l'oposició, que va estar a punt de fer perdre al govern (CiU, l'Agrupació, el PP i GIT) la seva primera votació. I potser no hagués estat un fet anecdòtic: a pocs quilòmetres, un altre govern local del Tarragonès va començar perdent una votació i ara té una oposició que gairebé governa a cop de moció. La petició dels socialistes era la següent: canviar els terrenys que l'Ajuntament ha cedit a Salut per fer el centre d'alta resolució (CAR) a la perifèria del municipi per uns al centre, al pla parcial de la Rasa. En aquest mateix lloc és on es preveu fer la quarta escola del municipi després que l'ABG (un dels grups clau a l'oposició perquè el govern en minoria pugui tirar endavant els seus projectes) ho sol•licités.

La jugada, però, va ser que els socialistes van aconseguir el suport d'ABG acceptant les seves esmenes (que feien compatible l'escola amb el CAR i fins i tot amb un aparcament), i amb el vot a favor també d'ERC i la no adscrita, Laura Pradeda, que es van afegir a la petició que el nou equipament sanitari es faci al costat de l'actual CAP. En definitiva, l'oposició tenia la majoria per fer prevaler la seva voluntat per damunt de la del govern.

Davant d'aquesta mostra de debilitat en el ple, al govern es van encendre tots els llums d'alarma. L'alcalde, Daniel Masagué (CiU) va fer un dur discurs en què fins i tot va advertir del risc de perdre ambdues inversions. «Perdrem una votació, però que consti que nosaltres hem defensat l'opció més responsable», va argumentar. I, finalment, es va treure de la màniga una nova esmena en què es mantenien els terrenys de la perifèria (al pla parcial Muntanyans I) com a primera opció, però amb el compromís de fer el canvi si els terminis ho permetien.

Com acostuma a passar en els plens (on el sentit de vot dels grups està més que decidit), les esmenes improvisades provoquen confusió, i el grup de l'ABG va demanar un recés de deu minuts per prendre una decisió. Una pausa que, finalment, va durar una hora, en què, tancats a la sala de juntes, l'alcalde i el grup que pot fer decantar la balança van estar negociant. Mentrestant, a la sala de plens, els regidors i el públic esperaven la fumata blanca assaltant en massa la màquina de menjar de l'ajuntament, ja que en aquells moments estava clar que el sopar seria una operació gairebé impossible. El ple no es va reprendre fins a quarts d'onze de la nit, però les sorpreses continuaven: la regidora no adscrita va canviar de sobte el vot i va voler tornar a donar suport al govern recordant el seu «somni» de ser regidora de Gent Gran; l'ABG i ERC van demanar que el punt quedés sobre la taula; i ara qui no sabia què votar era el PSC, que va demanar una altra pausa. I com que tota confusió té el seu colofó, just en aquell moment entrava per la porta l'exalcalde Manuel Jiménez, enfadat perquè, un altre cop, s'havia mencionat el seu nom al ple sense ell poder defensar-se.

Poden imaginar-se que, a mesura que el rellotge passava de les onze de la nit, les mirades de desesperació es van estendre a la sala, mentre un altre cop part dels regidors repetien les negociacions a porta tancada. Al final, els tres grups de l'oposició van acordar deixar el tema sobre la taula amb la condició d'obrir negociacions i tornar a votar-ho en quinze dies, però segurament el tremolor de cames a més d'un li va durar una estona. Si més no, l'alcalde va esborrar de l'ordre del dia tot tema que pogués portar polèmica, i l'ambient va continuar enrarit fins al final. Una bona mostra van ser les acusacions de «censura» que va fer el socialista Ramon Ripoll, un regidor que, per cert, dijous ens vam assabentar que l'han multat per aparcar a l'espai reservat per a regidors. Ja se sap, coses que passen a Torredembarra.

dilluns, 17 de maig del 2010

El Grup d’Amics i Amigues de Jordi Solé Tura




El Grup d’Amics i Amigues de Jordi Solé Tura és una iniciativa sorgida arran de la gran quantitat de mostres de suport que la família del polític molletà va rebre després de la seva mort. Moltes persones del món acadèmic, polític, periodístic..., però també persones anònimes que es van oferir a treballar per mantenir viva la memòria de Solé Tura.



La constitució d’aquest Grup d’Amics i Amigues és una manera de formalitzar aquest compromís de les persones que coneixien Solé Tura i de recordar aspectes ben diversos de la seva vida, des de la seva obra política fins a la seva vessant més personal. Segona paraules del seu fill, el periodista Albert Solé, “el punt fort del Jordi era la seva capacitat per fer amics. Uns amics que provenen d’una gran varietat de móns”. Albert Solé ha definit el Grup d’Amics i Amigues com “el gran univers d’amics del meu pare reunits de nou per seguir reivindicant l’obra i la personalitat de Solé Tura”.



Personalitats adherides

Ara per ara, el Grup d’Amics i Amigues ja compta amb prop de 200 persones. Entre aquestes hi ha personalitats com Pasqual Maragall, Felipe González, Jordi Hereu, Carme Chacón, Jordi Guillot, els rectors de les universitats de Barcelona, Autònoma, Pompeu Fabra, Ramon Llull i Lleida, l’Associación de Constitucionalistas, Manuel Jiménez de Parga, Miquel Roca i Junyent, Manuel Campo Vidal, Federico Mayor Zaragoza, Júlia Otero, Josep Maria Pou, Joan Manuel Serrat o el dibuixant Fer.



Acte de constitució el 25 de maig a Mollet del Vallès

El Grup d’Amics i Amigues de Jordi Solé Tura es constituirà formalment el proper 25 de maig, dos dies després que Solé Tura hagués acomplert els 80 anys, en un acte públic que es farà al Teatre Municipal de Can Gomà de Mollet del Vallès i comptarà amb la presència de moltes persones que ja s’han adherit al Grup per recordar la personalitat de Jordi Solé Tura i posar en comú anècdotes de la seva vida.



A partir d’aquest esdeveniment, el Grup s’obrirà a tota la ciutadania per què moltes persones anònimes, pel sol fet de ser del mateix municipi que Solé Tura, trobar-lo tot passejant pel carrer o haver-lo tingut de professor a la universitat, també s’hi puguin adherir i aportar el seu suport. Segons l’alcalde de Mollet, Josep Monràs, la constitució d’aquest Grup és una excel·lent notícia per a la ciutat que, a través del Centre d’Estudis per la Democràcia Jordi Solé Tura, continuarà treballant per difondre i reivindicar la figura del polític molletà, un dels pares de la Constitució espanyola, i guardonat amb la Medalla de la Ciutat.



La voluntat de l’Ajuntament de Mollet i la família de Jordi Solé Tura és poder reunit el Grup d’amics i Amigues cada any, en un acte al maig, a l’entorn de l’aniversari de Solé Tura.



En l’acte del proper 25 de maig, es llegiran alguns fragments del llibre Una història optimista, de les memòries que va escriure el mateix Jordi Solé Tura. També es podrà veure un petit documental que va elaborar el seu fill, Albert Solé, i que es va presentar en l’acte de concessió de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Quatre persones explicaran alguna anècdota de la seva relació personal amb Jordi Solé Tura i hi actuarà un grup de l’Escola Municipal de Música de Mollet, que va ser inaugurada per Jordi Solé Tura quan aquest era ministre de Cultura.



Alhora, l’Ajuntament de Mollet del Vallès ha fet una segona edició del llibre Jordi Solé Tura, Molletà Il·lustre, que va sortir l’any 1998 amb motiu de la concessió de la Medalla de la Ciutat a Jordi Solé Tura i que s’havia exhaurit. El proper novembre sortirà un segon volum d’aquesta biografia, que recollirà els esdeveniments posteriors, des del 1998 fins a l’actualitat.



Centre d’Estudis per la Democràcia Jordi Solé Tura

En la mateixa roda de premsa en la qual l’alcalde de Mollet i el fill de Solé Tura han presentat el Grup d’Amics i Amigues, s’ha donat a conèixer la nova imatge del Centre d’Estudis per la Democràcia Jordi Solé Tura de Mollet del Vallès. La figura de Jordi Solé Tura va inspirar la creació d’aquest centre d’estudis municipal amb la finalitat fonamental d’aprofundir els estudis i el coneixement sobre la democràcia i la figura de Solé Tura.



La nova imatge del centre inclou com a element central la signatura de Jordi Solé Tura.


* a la foto: Albert Solé i l'Alcalde Mollet Josep Monràs

diumenge, 16 de maig del 2010

QUIN TEMPS FA?




Don Mariano (en Rajoy) desfruitava d’un bon partit de tenis del gran madridista Nadal, acompanyat per un membre suspès de militància del PP gràcies a la Presidenta de la Comunitat de Madrid i el cas, encara no resolt desprès de molt de temps, dels espies i no sé “cuantos”. Mentre, el Tribunal Suprem tirava per enlaire la carrera del jutge mes important de la democràcia, i donava així la raó al grup Manos Limpias, feixistes reconeguts, i deixava a milers de persones sense possibilitats de recuperar, ni honorar, a familiars morts durant una guerra absurda on els vençuts han tornat a perdre i el guanyadors segueixen guanyant.. Mals temps, doncs pels que creiem que la democràcia era quelcom més. Bon temps pels qui el franquisme els va donar poder i fortuna..


Mentre tant, Mariano Rajoy criticava allò que feia uns segons deia que havia proposat al govern per pal·liar aquesta punyetera crisi –per no dir un altre cosa – sense, com sempre, posar altres solucions. Mal temps pels qui creiem amb la paraula com arma per convèncer. Bon temps per especuladors, raptors de ments lliures


Al mateix temps en Mas fa de Mas i s’agafa les mides mes impopulars dictades pel Govern de Madrid per fer-se popular. Ja veieu, quin joc més astut. Mals temps pels qui creiem amb la moralitat de la política. Bon temps pels demagogs i xerraires vinguts a menys o a mes, dons diuen que, l’indecís, serà el nou President de la Generalitat

Mentre, els socialisme es veu enfonsat, tocat de mort. Ja està. Arribaran els altres. Be. És la democràcia. La mateixa democràcia que permet que un grup feixista se’n surti amb la seva i ens deixi als demòcrates amb el cul enlaire. Mal temps pels qui creiem amb la força de la raó. Bon temps pels retrogrades i els enyorats de dictats.


Mentre el Govern fa pagar la crisi als de sempre. Els que menys culpa tenim de tot plegat, i es queda tan ample, com si res. A l’oblit queden aquelles paraules que deien que els avanços socials no es tocarien per res. Mal temps pels socialistes i les seves idees. Bon temps per els corbs que no li perdonen haver creat il·lusió entre la gent.


Mentre el Senyor Camps, passeja el seu somriure com si la corrupció no anés amb ell. Això sí, acompanyat d’una senyora alcaldessa que li riu les gràcies mentre van a munt i avall prohibint la llibertat d’expressió i negant tot allò que és evident. Mal temps per la veritat i la lluita per les llibertats mes elementals. Bon temps pels sastres, els coets mullats i les traques enverinades d’odi i franquisme.


Mentre en Sunyer, a judici pel cas d’Extremadura. Qui se’n recorda?. Mal temps per dir allò què és evident. Bon temps pels que creuen en un mon lligat de peus i mans.


Per cert, quin temps fa?



*foto publicada a El País

dilluns, 10 de maig del 2010

UN ANY, NOMES UN ANY !!!!!





Com passa el temps. Fa uns dies, en un programa d’ONA LA TORRE, em preguntaven pel proper cap de llista de l’AGRUPACIÓ a les properes municipals. Dies desprès en un altre programa l’Alcalde feia menció que per les eleccions municipals nomes mancava un any. Un any !!!. I el mateix Alcalde feia l’observació que moltes de les coses que estan passant es deu a la proximitat de dites eleccions. Em va fer pensar. I sí, vaig dir-me, d’alguna manera o altre tots els partits locals estan ja prenen posicions. Uns incrementant esforços per acabar un treball iniciat, altres posant pals a la roda, uns lluitant per guanyar posicions a les llistes (es paga car el numero cinc d’alguna llista, o al menys això sembla) i altres reunint les peces d’un trencaclosques per escollir un cap de llista (mare dels deus, quina batalla !!).


Preparem-se dons. La lluita verbal anirà en augment. Naturalment sense que la població faci gaire cas. Prou feina tenim per tirar endavant la canalla, la casa i la feina (si ni ha, es clar). La ciutadania té molts problemes com per preocupar-se de qui anirà en el número cinc o deu, i senzillament, penso, que els importa una bleda qui anirà el primer.


Comentava amb un company de bloc i membre d’un partit actualment a l’oposició, que els polítics locals i els polítics en general, es creuen el melic del mon, mentre que el mon gira, en mes d’una ocasió, sense l’empenta dels polítics, sinó mercès al l’esforç i l’evolució de la societat, que son els únics que fan que les polítiques vagin sempre un pas enrere. Al menys això ens demostra la història, aquesta història que uns quants ens volen amagar sigui com sigui. I si la història ens diu alguna cosa clarament és que el poble és molt mes intel·ligent que qualsevol polític (per moltes trampes que faci),


Un any nomes per eleccions municipals !!!. Estiguem alerta, que la batalla comença.



Dibuix d'Antonio Mingote publicat el 29 d'abril a l'ABC

dissabte, 1 de maig del 2010

CAL TENIR MEMORIA

NO, EL CAS GARZÓN NO ÉS una mena d’afer Dreyfus espanyol del segle XXI. Posa de relleu, això sí, les febleses, les tares d’origen del nostre sistema democràtic, la covardia amb què aquest s’ha enfrontat al passat dictatorial i la necessitat cada cop més imperiosa d'una reforma radical de l’administració de justícia. Ara bé, allò que resulta escandalós és que forces polítiques altament responsables d'aquesta situació toquin a sometent davant del futur que amenaça a Garzón, quan són elles, per acció o per omissió, les que l'han posat als peus dels cavalls.




Aquestes lletres d’en Joan B. Culla (Historiador), publicades al diari Avui no fa pas gaire, poden ser o no compartides, però donen a conèixer una realitat innegable. Ara que aquells que varem patir la repressió franquista (exili, tortures, persecució, assetjament constant, i un llarg etcètera), ens anomenen “Carcamales resentidos” per part d’una important dirigent del PP, i ens hem tingut que manifestar per tal d’exigir una reparació que no només inclogui al vençuts, sinó també aquells que van patir les barbaritats del bàndol Republicà, ens preguntem que s’ha fet malament a la nostra democràcia que no som capaços de tornar als familiars els morts que una guerra sense sentit va sembrar a les voreres de les carreteres. Em costa d’entendre com pot ser que hi haguí una “justícia” que negui el dret d’enterrar amb dignitat, sí, amb dignitat, a aquells homes i dones que van donar la seva vida per allò que creien era el millor pel seu país.

Els que hem conegut la repressió i l’hem patit molt de prop, ens preguntem el perquè varem acceptar amb tanta facilitat una llei d’amnistia en la que tots teníem la certesa anava exclusivament dirigida a aquells que encara estaven a les presons per motius ideològics. La veritat és que ningú ens va dir que aquella amnistia també acollia als torturadors, als assassins de persones i de idees.

Feixistes i sectors del PP que ens volen fer creure que desenterrar als morts i la història és destruir la democràcia. Una democràcia que ha estat possible, en un percentatge elevadíssim, a gent que ara veu frustrada la seva voluntat de tancar unes ferides que fa molts, masses anys, que segueixen obertes i que difícilment es podran tancar mentre no es doni llum a els foscos dies del nostre passat mes immediat.

Ho dic amb la veu ben alta i amb la lletra ben grossa: Jo sóc un “CARCAMAL”, però no ressentit, sinó tossut, i que no sé, ni vull, perdre la meva historia ni la meva identitat, gràcies a gent com la Falange Espanyola que tant de mal ens va fer juntament amb el poder dictatorial i l’església permissiva i retrograda que ens va tocar viure.

Artícle sencer publicat al diària AVUI




EL SISTEMA DEMOCRÀTIC HA AFRONTAT AMB COVARDIA EL PASSAT FRANQUISTA
Allò que el cas Garzón amaga
Joan B. Culla i Clarà / Historiador

Potser és pel feixuc llegat de molts segles de catolicisme oficial, però a la cultura social espanyola li encanten les històries d'un maniqueisme simple, els relats edificants d'héroes contra villanos. Ara mateix n'hi ha dos que estan triomfant d'una manera espectacular: en la ficció televisiva, la sèrie de TVE Águila Roja; a les portades dels diaris i en moltes places i carrers, el cas Garzón.

SEGONS LA VERSIÓ que, aquest cap de setmana passat, va mobilitzar desenes de milers de ciutadans genuïnament indignats, els crims del franquisme gaudien entre nosaltres d'una completa impunitat fins que va aparèixer Garzón, el jutge justicier, el magistrat sense por, i decidí escometre -ni que fos a títol pòstum- contra el difunt dictador i els seus sequaços. Esclar, una tal gosadia provocà tot seguit la reacció furibunda dels grupets feixistes, que es van sentir assenyalats, i el malestar del Partit Popular, que es donà per al•ludit. Uns i altres, amb la imprescindible col•laboració d'un magistrat envejós i ple de rancúnia (Luciano Varela) busquen la ruïna de l'heroi i l'han posat al llindar de la inhabilitació.

DAVANT D'AQUEST GUIÓ tan primari, a qualsevol esperit crític se li plantegen algunes preguntes. Com és que calgué esperar l'entrada en escena de Garzón per fer justícia a les víctimes del franquisme? I, si fou per culpa de la llei d'amnistia de 1977, com és que aquesta no va ser prèviament derogada? Tot admetent que, en les condicions inicials de la Transició, oferir la immunitat als servidors dels aparells repressius franquistes resultava un peatge inevitable, no sembla necessari recordar que, dels 32 darrers anys de democràcia, quasi 20 han transcorregut amb governs del PSOE, fins i tot amb majoria absoluta. Doncs bé, en lloc d'anar-se'n a pescar a bord de l'Azor, per què Felipe González no aprofità la seva hegemonia a fi de modificar la llei d'amnistia i permetre -com s'ha fet a l'Argentina- la persecució penal de botxins i torturadors? Si hagués actuat així, Baltasar Garzón no es trobaria ara en la delicada situació que el mateix González -no sabem si cínic o desmemoriat- troba "inexplicable".

EL CAS ÉS QUE FELIPE NO HO VA FER, i tampoc no ho ha fet José Luis Rodríguez Zapatero, encara que arribés a la Moncloa aureolat per la condició de "nieto del capitán Lozano". Tres dècades després de la llei d'amnistia del 1977, la llei de la memòria històrica del 2007 no només deixava intacte el blindatge jurídic de les violacions dels drets humans comeses pel franquisme, sinó que ni tan sols s'atrevia a declarar nul•les les condemnes dictades pels consells de guerra i altres òrgans de la pseudojustícia dictatorial. La recent i fal•laç resolució de la Fiscalia del Tribunal Suprem refusant tramitar la nul•litat de la condemna a mort contra Lluís Companys, així com la jurisprudència de la "Sala de lo Militar" del mateix Suprem, evidencien prou la timidesa, la manca de coratge amb què el PSOE plantejà i aprovà la llei del 2007. Tot això, també va ser culpa del malvat jutge Varela?

UN DELS ASPECTES DEL CAS QUE MÉS HA INDIGNAT els defensors de Garzón i els demòcrates en general és el paper de Falange Española i altres grupuscles ultradretans com a acusació particular contra el magistrat de l'Audiència Nacional; algun dirigent socialista fins es declarà "sorprès" que la Falange fos un partit legal. Sorprès? Sóc dels que ha discrepat sempre de la llei orgànica de partits polítics de 2002; ara, si en compliment d'aquesta norma els aparells policials i judicials de l'Estat haguessin aplicat a la Falange la mil•lèsima part del zel investigador i incriminatori que dedicaren als grups de l'esquerra abertzale o al diari basc Egunkaria, faria una pila d'anys que FE de las JONS estaria il•legalitzada i no podria acusar ningú.

I, UN COP FORAGITADA DEL CAS la Falange, què direm dels altres dos querellants, Manos Limpias i Libertad e Identidad? Resulta sorprenent que, a amplis sectors de l'esquerra política, periodística i cultural espanyola, el caràcter feixista de Manos Limpias i l'ús pervers que aquest pseudosindicat fa de la justícia no els hagués cridat l'atenció fins que el seu objectiu ha estat Garzón. Sorprèn, perquè el muntatge de Miguel Bernad -deixeble de Blas Piñar- va néixer el 1995, i des d'aleshores havia presentat milers de querelles contra polítics nacionalistes catalans i bascos, contra TV3 i àdhuc contra l'AVUI. Tanmateix, ni tan sols el 2008, quan un recurs de Manos Limpias permeté al Suprem condemnar Juan Mari Atutxa i altres dos exmembres de la mesa del Parlament Basc, ni tan sols aleshores no va haver-hi a Madrid ni a Barcelona cap manifestació de solidaritat amb les víctimes d'aquella conxorxa ultra amb còmplices dins l'alta judicatura.

PEL QUE FA A LIBERTAD E IDENTIDAD, estem davant una més de la teranyina d'associacions, fundacions i plataformes (Foro Ermua, Denaes, Dignidad y Justicia, España y Libertad, Voces contra el Terrorismo?) de caràcter integrista i/o ultraespanyolista que han proliferat en els darrers anys i que, mentre combatien els nacionalismes basc o català, van semblar a molts perfectament innòcues, fins i tot útils. Ah, però ara a qui tenen en el punt de mira és a Baltasar Garzón, i això les converteix en un greu perill per a la democràcia! Encara sort que ens n'hem adonat...

NO, EL CAS GARZÓN NO ÉS una mena d’afer Dreyfus espanyol del segle XXI. Posa de relleu, això sí, les febleses, les tares d’origen del nostre sistema democràtic, la covardia amb què aquest s’ha enfrontat al passat dictatorial i la necessitat cada cop més imperiosa d'una reforma radical de l’administració de justícia. Ara bé, allò que resulta escandalós és que forces polítiques altament responsables d'aquesta situació toquin a sometent davant del futur que amenaça a Garzón, quan són elles, per acció o per omissió, les que l'han posat als peus dels cavalls.
Powered By Blogger