dijous, 26 de novembre del 2009

EDITORIAL ENTRE EDITORIALS - per l'estatut-



PORTADA D'EL PERIÒDICO DEL DIA D'AVUI


Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

dilluns, 23 de novembre del 2009

COSETES DE LA TARDOR 3 (un programa - de ràdio - amb en Lluis)


Ja en tenia de ganes ja, però fins el dissabte no va ser possible.
Però vet ací que la xerrada va estar d’allò més que quatre pinzellades. Va ser tot una declaració d’intencions i de coneixements.
Aquest senyor, del carrer com cal, només tenia set (7) anyets quant el dictador ens va deixar el pas lliure per els pensaments i per les idees. Per ell, comunista, lliure pensador i nacionalista (no sé en quin ordre), va sempre de negre. Segurament perquè, com jo, pensem que no tenim res a celebrar i que cal posar foscor per obrir horitzons nous plens de llum i de colors. Ves tu a saber. Jo no ho sé pas.

En va agradar la xerradeta de dissabte al programa “XOCOLATA DESFETA” de la nostra emissora (que alguns, aquells que quan no manen no parlen, diuen que endiastrada i radio dirigida (no potser teledirigida.....je). En Lluís Sunyer (home del carrer), es va presentar desprès de passar el “motxo” com ell diu. I desprès es va dedicar a passar el “motxo” a la política municipal i general. Serè, clar...molt clar, no com la roba que porta...bé això ja ho he dit. És un ser curiós. Si més no perquè encara creu que això del comunisme és vàlid i que portarà coses bones. Curiós personatge digne d’una novel·la d’en Saramago (per admirats els dos, es clar). Repassa les coses i deixa clar qui és i d’ on ve. És mes, deixa més clar encara, que ell i els seus no governen perquè potser no els cal, però que com que no son idiotes (políticament parlant), no llençen pedres per llençar-les, sinó per recollir-les en forma de propostes i bones intencions.

Encara té, en Lluís (home del carrer...), l’ànima altruista i creu que els polítics no son corruptes, al menys els que coneix, i jo me’l crec. Me’l crec tant que no voldria mal fer ni mal utilitzar el que va dir per no desnaturalitzar les seves raons i les seves veritats (com un puny...mai millor dit).

Lluís Sunyer, home del carrer....., ell sol de negre....,sempre de part dels bons (malgrat encara ens diguin que son els dolents), en parlem, d’acord?

dimarts, 10 de novembre del 2009

COSETES DE TARDOR 2 ( a voltes amb els blogs)


foto d'en Carles Mingote


Em truca en Jordi Salvat per el programa de la Sònia Ferrer per parlar de blogs a ONA LA TORRE (ja sabeu www.ona-latorre.cat). Passem una bona estona. La xerrada deriva cap els absents dels blogs, aquells que han tingut una pàgina i ens han abandonat (cas d’en Bargalló, per exemple). Diem, també la dura vida del blocaire. De les coses que tenim que aguantar uns i altres. De la paciència que han tingut alguns i la barra que tenen altres. En fi, un bon espai, ben conduït i amb el bon fer d’en Jordi. Ell, en Jordi, em fa recordar que el proper mes de gener farà tres (3) anyets d’aquest blog. Oh, i tant de temps que ha passat. Em ve la curiositat i repasso durant una estona la trajectòria del RESNOÉSMESQUI. Ai, carai!!. Quantes coses que he deixat anar. No li comento, al Jordi, però penso que podríem editar un bon llibre sobre escrits de blocaires. Potser, normes potser, amb els escrits, arribaríem a entendre la història recent de La Torre. O no, perquè de disbauxes i “tonteries” n’ hem escrit un munt. Però n’estic segur que seria força interessant per a repassar aquesta darrera legislatura. Ens ho hem de pensar entre tots. També comentem la iniciativa, morta per cert, de reunir-nos tots els blocaires en un dinar de germanor i explicar les nostres experiències. Mes sembla que la gent no està per aquestes coses. I se’m fa estrany, si tenim en compte que hi hauria “teca” i, ja se sap que no hi ha res millor que una bona taula per reunir a amics, enemics, coneguts, desconeguts, saludats i retirats de salutacions...o sia, per reunir a la fauna sencera (animals o no). Comentem, ja de passada i en rigorós directe (com m’agrada dir aquestes coses tant periodístiques), de les coses en que es fixen els anònims i les coses que arriben a dir. Curiós ens ha semblat que en moltes ocasions les “coletillas” mes servides son aquelles que acaben tot dient “clar com que aquests son els teus”. Magnífic argument per desautoritzar qualsevol mena d’escrit. Tant se val que sigui bo o dolent. Tant se val que digui molt o poc, o que allò que diu sigui interessant o no. El fet important és què “aquests son els teus”. Una base argumental que ja em direu qui la contradiu (!).

dijous, 5 de novembre del 2009

COSETES DE TARDOR (els blogs i altres histories)


Els blogs és un d’aquests meravellosos instruments que les noves tecnologies han posat al nostra abast per tal de poder expressar-nos de forma, a voltes, racional i, a la vegada, donar i subministrar informació, ja sigui directa o indirectament.

Hi ha amics blocaires que escriuen de manera que sembla que estem en plena dictadura. No pel que diuen, sinó de la manera que ho diuen. És allò tant conegut i utilitzat de dir sense dir. Deixant caure, com és diu popularment. I és clar de vegades deixen caure cada una que deu ni do.

Ai, els blogs que no deixen de sorprendrem per la utilització que alguns polítics fan d’aquest instrument tant meravellós.

Naturalment sont lliures de fer allò que els hi plagui, nomes faltaria, com jo mateix faig. Però em sorprèn, per exemple la gran activitat literària que alguns, nomes alguns, fan des de l’oposició quan en el govern no deien ni piu. Bé ni piu ni mu.

A voltes en recorden aquets grans “opinadors” que tot ho saben i que tot ho fan millor que els que en saben de veritat (o no). I es clar, la meva sorpresa creix quan dels seus discursos “literaris”, un pot arribar a la conclusió que mai han governat, quan en realitat han tingut el poder, i aleshores, tot era meravellós i no escrivien tant (mandra o molta feia, o que més donava llavors la comunicació i el demanar preguntes pel Ple). Ah, i els que ara manen tampoc fan gaires esforços en explicar, demanar i comunicar. Sembla que les cadires municipals allunyen a la gent de la literatura (¡?). Però es clar, això és la política senyors, i cal aguantar. Pobres polítics no corruptes, que son la majoria, malgrat ens vulguin fer veure.

Ai, els blogs, que també ens porten notícies.

I sí no son notícies si son rumors que a voltes ens calmen i altres ens esveren. Com aquell blog que ens dona a conèixer de forma subtil i humorística l’apropament existent entre l’ ABG i l’actual equip de Govern. Ja era hora, penso jo.

Ja era hora que l’esperit del Pacte pel Consens comences a caminar o si mes no, treura una mica el nas exhibint la voluntat de fer-ho. Quants cops he clamat al cel per tal que és produís un gest d’aquest tipus. Clar que desprès en diuen que jo tiro molt cap en Sunyer i cap a la Iris, potser sí, que hi farem. Potser és una debilitat meva degut a la trajectòria portada ( amb molt d’orgull, per cert). Però tant se val. Miri com es miri, és el millor que ens podria passar a tots plegats a Torredembarra, sempre hi quant juguem net o millor dit, juguin net tots plegats. Qualsevol pas en política s’ha de sustentar amb una cosa que sembla que molts d’ aquests polítics desconeix: la confiança. I ara, per desgracia, d’això, de confiança, poca, molt poca.

Els possibles acords, puntuals penso, entre el Govern i ABG serà bo per tots, primer per donar un pas a una política conciliadora, desprès per portar imaginació que nomes han demostrat pocs partits, també per que hi haurà una visió molt més ample de tots els assumptes i, per últim i molt important, perquè farem més forts i sòlids els projectes pactats.

Aquests blogs, son una meravella que cal conservar.

Ah, per cert, no ho he llegit a cap blog, però la nova Presidenta d’ ERC, la Montse Gasull va estar molt bé en el darrer programa de debats a la ràdio (Ona La Torre, és clar), va tenir un temple excepcional. Diuen els “corrillos” que serà la número ú d’ ERC a les properes eleccions Municipals. Dels socialistes res no se’n sap. Però també m’expliquen que és possible que a les properes hi hagin onze (11) partits i coalicions lluitant per una cadira a l’Ajuntament. Aquesta és una mala notícia.

L’anàlisi el deixo per en Jordi Salvat, pioner en els blogs torrencs, i també al Fantasma l’únic “rompedor” torrenc als blogs.

dilluns, 2 de novembre del 2009

adeu actor, adeu







Plàcido
El Pisito
El Verdugo
Atraco a las tres
Mi prima Angélica
La Escopeta Nacional
Mi querida Señorita
La Cabina
Vivan los novios
Los ladrones van ala oficina


...i més, i més....i moltes més, encara.







Confesso que una de les meves il·lusions d’infant era conèixer a José Luis López Vázquez. Una il·lusió no complerta, per cert. Però no esperava altre cosa, si voleu que us digui la veritat. Ell, i en Fernando Fernan Gómez, Gracita Morales, Tony Leblanc i Pepe Isbert, van omplir moltes tardes de sessió doble, quan anava al cinema amb el meu pare, acompanyat d’una bossa de caramels de menta i un coca-cola de vidre (no com ara, colla de “pijos”, que s’ha de beure amb paper) .

I com reia !!. I com m’agradaven les seves gesticulacions, el seu to de veu, la seva manera de dir i de fer:

Fernando Galindo (J. Luis López Vázquez) en Atraco a las tres: Fernando Galindo, un amigo, un admirador, un esclavo, un siervo...

Així, llegit, sembla res, vulgar...però dit per ell, en aquella veu, aquella mirada, obrint la porta a una actriu seductora i sexy, era reproduir els tics del tipic espanyol que ens agrada veure i contemplar.

Jo avui agafaré qualsevol pel·lícula d’en Berlanga i agafaré uns caramels de menta, una coca-cola i disfrutaré de qualsevol pel.licula a on en els seus crèdits hi hagi en lletres enormes el nom de José Luis Lòpez Vazquez (1922-2009)

Adeu
Powered By Blogger