diumenge, 9 de gener de 2011

Amb un somriure als llavis


Durant aquests dies de festes i descans, han estat moltes les amistats que m’han preguntat el meu parer vers la situació política a Torredembarra i, naturalment, sobre qui crec jo que guanyarà les eleccions municipals. Com que no tinc el do de poder veure el futur contesto que no tinc ni idea de qui pot guanyar, però si del que m’agradaria que passes guanyi qui guanyi. Quant els hi explico que el més important es tenir un govern obert, disposat a parlar a consensuar i que, potser, el millor seria un govern ample amb màxima representació municipal (millor dotze que nou), els meus interlocutors dibuixen un petit somriure i em diuen: “ això no pot ser a Torredembarra”. Me’n vaig mig moix i no paro de preguntar-me el perquè d’aquesta impossibilitat i convenciment negatiu cap els que regeixen el destí de La Torre.

Per el contrari quan parlo amb polítics situats en la primera línia i/o amb aquells que treballen des del darrera, tots expressen una forta voluntat per renovar l’actual clímax polític tot deixant al calaix de l’oblit les històries de sempre, ja que son coneixedors que sense aquesta voluntat compartida serà impossible portar a bon port el nou mandat que s’iniciarà el proper mes de maig.

Però per adonar-nos compte de la necessitat de superar aquests moments difícils només ens cal donar un volt pel poble i preguntar-nos en veu alta: ha millorat Torredembarra en els darrers anys ?(dos, tres quatre, cinc...deu?). Naturalment no hem estat parats. Hem crescut, hem avançat en temes relativament importants i altres de més importants, però el resultat final segueix sent bastant desolador. Alguns comparteixen la teoria que fins que no arribin les noves generacions (més preparades, més imaginatives, més bons gestors i sense vicis del passat) tot serà com els darrers anys. És molt possible que tinguin raó i fins i tot jo m’apuntaria a aquesta opinió –cada cop més generalitzada- però pel que veig pocs son els que estan disposats a abandonar o deixar pas als nous valors. Per tant podríem concloure que es parla molt i s’actua ben poc en aquest aspecte.

Ara la majoria dels polítics estan més per fer-se un lloc a les llistes que no pas per plantejar-se quin és el seu paper real per donar solucions a la política torrenca. Aquest fet aconsegueix crear més tensió, crispar encara més les posicions d’uns i altres, d’arribar fins i tot a perdre el nord en la voluntat de cercar alternatives sense que ningú, absolutament ningú, doni el pas per obrir un debat sincer de cara el futur,en conseqüència ens perdem en detalls i moviments tàctics que resultant infructuosos i que tants sols serveixen per omplir egos i mals entesos.

Però això ja ho he defensat molts cops, i sembla que la realitat és més tossuda que no pas les il·lusions per aconseguir un espai millor a on tots ens trobem en un punt que faci despertar el somriure als llavis. Per davant de tot encara penso que és factible aquesta suposada utopia i que paga la pena seguir treballant per millorar i donar passos endavant sempre amb un somriure.

Apunts:

A l’anterior escrit vaig tenir un greu error al mencionar a “Joan Font” quan en realitat volia dir Josep Font Milers d'excuses.

Vull també fer esment a tots els que em demanen contestar certes opinions i comentaris gens favorables a la meva persona i al partit on treballo, i dir-los que per a mi és molt més important i té molt més valor les abraçades rebudes aquets dies tant significatives com l’emocionant encontre amb en “Mingo” Belis i la sentida retrobada amb el Sr. Jiménez, ex-Alcalde de Torredembarra, o bé la sincera encaixada amb la Rosa Mª Guasch, i les desenes de missatges rebuts de polítics de totes les ideologies que les mils de paraules escrites anònimament.

Reiterar un cop més que aquest blog no esta obert a reproduir ni insults ni provocacions cap a membres d’e formacions polítiques o persones anònimes que només fan que expressar lliurament les seves opinions malgrat no siguin compartides per qui subscriu.