divendres, 14 de gener de 2011

TORREDEMBARRA: allò que haurà de venir. BARCELONA: més enllà d'unes primàries



TORREDEMBARRA: difícil, no impossible

La sensació és de paràlisi, però no és del tot certa. A Torredembarra els partits van movent peces amb la mira posada al mes de maig. Hi han trobades per anar perfilant les candidatures i tots (o bé una majoria) tenen discussions internes que permetin situar-se en una posició favorable als seus interessos. No és pas dolent això, car el contrari, pot ser bo si el que prima en les discussions és un projecte que ajudi a avançar cap una millora substancial en la organització de l’Administració Pública i tot el que això comporta, per damunt dels personalismes i batalles cruentes per afavorir tal o qual personatge.

Hi ha, diguem-ho així, un sentiment generalitzat que el proper mandat serà una etapa molt dura degut a la crisi latent a tot el país i per les peculiaritats pròpies de Torredembarra. Naturalment, hi estareu d’acord, tot depèn del color a on un juga per veure les coses de manera mes o menys positiva, fins i tot n’hi ha que pretenen des dramatitzar la situació d’endeutament que farà encara més difícil avançar en projectes que poden repercutir favorablement als interessos generals de la ciutadania. El cert, des del meu punt de vista, és que la situació serà tremendament difícil per aquells que arribin a Governar els propers quatre anys. És clar que també caldrà tenir molt en compte conèixer les prioritats que tindran cadascun dels partits, però difícilment ens podrem creure que tindrem oportunitat de configurar grans projectes que seran irrealitzables si tenim en compte l’endeutament actual, i de difícil comprensió si no prima un ambient generalitzat que el que realment necessitem és posar ordre i “arreglar” el poble per sevir a les necessitats dels que hi vivim.

Per assolir-ho cal nou plantejament polític, com ja he defensat molts de cops, però el més important és que sigui acceptat per una gran majoria, que s’entengui la necessitat real dels passos a donar, però no tant sols per la classe política, car també per tot el moviment social (associacions culturals, esportives, de veïns, de pares i mares, de botiguers...), a la vegada que comporti una implicació seriosa de tots aquests sectors en el projecte i els camins per la seva realització. Sé, per experiència i per què així m’ho diu el cor, que no és pas senzill, però la mateixa experiència em diu que no és pas impossible si existeix una voluntat generalitzada de fer-ho, i és clar, de complir-ho.


LES PRIMÀRIES DE BARCELONA

En altre ordre de coses, voldria remarcar l’opinió que ja he donat a conèixer públicament en diferents debats, que ho realment important des de les passades eleccions autonòmiques catalanes, no era el fet, previsible a totes llums, que CiU retornés al poder, sinó que el més interessant, políticament parlant, serien comprovar els moviments que des de l’esquerra d’aquest país s’anirien fent a partir del 28 de novembre. I efectivament, el debat que s’ha obert en el sí del que ara és el primer partit de l’oposició a Catalunya, està resultant del tot positiu per uns sectors de la societat catalana que havien llençat la tovallola i que ara poden veure renéixer les esperances de participar activament en un debat profund sobre el paper dels socialistes i de l’esquerra en general a Catalunya. És evident que el procés pot resultar, per uns, feridor, però per la majoria serà un debat que caldrà seguir en tota la seva plenitud ja que, segurament, d’aquest mateix debat, que a mi se’m fa que serà obert i públic –com ha ser -, conduirà a obrir noves il·lusions i a establir a una nova orientació del tot positiva per aquells que encara crèiem que hi ha molt per fer des dels sectors progressistes de Catalunya.

En aquest marc podríem situar la candidatura a les primàries del PSC de Barcelona de na Montserrat Tura que, més enllà dels anàlisi simplistes que des dels sectors conservadors puguin fer ( la realitat és tossuda), va molt més enllà que el de un nom concret. És discuteix un model, una forma de fer i entendre el paper dels socialistes catalans en la política catalana i espanyola. Voler emmarcar aquesta situació a una baralla interna o de desacord entre persones és molt simplista i de poques mires o ganes de desacreditar a “l’enemic” situant-los a una baralla “barriobajera” que no s’aguanta miri per on es miri.

El cert és que era palpable la necessitat d’obrir aquest període de reflexió i no hi ha moment més oportú que el que ara s’està vivint. Ara cal esperar, i si és vol participar, per veure el resultat final, però n’estic segur que sigui el sigui, serà del tot positiu per a tots.