Escrit publicat a El Mònic del mes de juny 2012
Podríem deixar per un altre moment la política
? Difícilment, però no pas impossible. De fet sempre he tingut el criteri que
qualsevol cosa que fem, diem o pensem, sol tenir connotacions polítiques. Quan
sentim dir a algú això tan de cops escoltat de “jo passo de política” no deixa
de ser un posicionament polític, i quan anem a comprar el pa, la llet o posem
benzina, els preus han estat dirigits per uns polítics que amb més o menys
encert, dirigeixen l’Estat, el país, el
poble. Per tant se’m fa difícil no parlar de política en uns temps de tanta
transcendència pels interessos dels que formem part d’una nació. No sé si
m’explico prou bé, però si crec que enteneu la intenció.
Normalment son els anomenat apolítics els que
més política practiquen i molts cops s’emmascaren sota capes protectores que
ens fan arribar a dubtar si les seves intencions son, veritablement, sinceres i
fan les coses per un interès desconegut . Pel que sigui, segurament pel
desencert d’alguns polítics d’altes instàncies, aquest “tsunami”
troba més ressò entre l’electorat de partits conservadors, de fet son uns
ideòlegs amagats sota una imatge de “bona gent” que nomes pretenen deteriorar
la imatge dels partits com a garantia democràtica, apartar als sectors populars
de les urnes i, a la vegada, desautoritzar arguments utilitzant-ne d’altres
tant o més polititzat, però amb
l’aparença d’estar molt allunyats del vocabulari estrictament polític.
I ara
sí, Torredembarra, no és pas un fet aïllat. M’he
trobat fins i tot a Regidors del Govern que insisteixen, davant les crítiques
rebudes, que “ells” no en fan de política,
que tant sols miren pel poble. I es queden tant amples, com si els demes no
miréssim per la ciutadania !!!. La realitat, la crua realitat, m’ha demostrat
que els mes polititzat son precisament “ells”, i que amagats per la cortina del
“mira que bonic” “mira que bé que ho fem”, porten la política a nivells
paranoics i és, a les hores, quan surt tot els seu argumentari polititzat i
retrograda, el seu clientelisme, el seu populisme , i per què no dir-ho, les
seves pròpies enveges, complexes i misèries argumentals: “la culpa és de
l’altre”; “jo ja vull fer-ho però aquell no em deixa”, “jo d’això no en sé res”...
quants de cop ho hem sentit !!.
He pensat molt amb aquest aspecte, i no hi
trobo remei, i pateixo pensant que potser algun dia jo mateix caigui en aquest
error impulsat per una dinàmica que ens envolta i que patim tots plegats. Fins
i tot darrerament, quan el partit que pertanyo, va criticar (amb raó segons el
meu criteri) la manera de fer i actuar d’un Regidor concret, m’he trobat en la
desagradable sorpresa que antics companys i amics s’han sentit ferits, com si
allò anés contra ells, quan precisament son
els més perjudicats per una política demagoga i populista al servei
d’una idea i, el què encara és pitjor, d’una ideologia concreta, que no els
deixa desenvolupar tot el seu caudal de professionalitat i bona fe. Mal anem
quan les diferents posicions polítiques troben com escut a treballadors,
funcionaris i empleat públics, per desempolsar-se les seves
responsabilitats polítiques adquirides
davant la població.
Hem de retornar a la política el seu esperit
de servei. De servei al poble, no és de rebut desconsiderar qualsevol entitat,
associació i/o col·lectiu pel fet que “no son de la nostra corda”, realitzant
polítiques nomes dirigides a afavorir a partits i a persones molt concretes
(accés a llocs de treball sense concurs previ, personal “premiat”, càrrecs de
confiança sense sentit, subvencions sense explicació, lloguers sense cap ni
peus...) . No es de rebut trobar-se que fins i tot treballadors de l’Ajuntament
tinguin demanada audiència a l’Alcalde des del mes de Gener, per exemple.
Però ves per on, per “ells” això no és
política. Què és?, dons no ho sé, li hauríeu de preguntar a “ells” que ho
fomenten i s’ho callen, que ho fan i s’amaguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada